Fulls de dietari: 15 de juny de 2008

I

Fa un no-res havia pensat un món que s’aguantava sol: era versemblant. Hi passaven coses que seguien una casuística totalment lògica a nivell intern. En poques paraules, allò que se m’acabava d’ocórrer tenia tots els números per ser una bona narració breu. Fins i tot tenia clar un final convincent i no tancat, i uns personatges plans, prototípics, que no enterbolien els fets narrats, el moll de l’os de la història.

Però he comès l’error de no prendre’n notes, fa un no-res, i ara no record, sincerament, allò tan brillant que havia pensat.

II

Els aeroports estan fets amb mala idea. Almanco, en el meu cas, no me fa cap gràcia haver-hi de passar hores. Darrerament, amb pocs mesos, hi dec haver perdut, sumant sumant, gairebé un dia sencer. I com s’hi mata el temps? Llegint, evidentment, tot i que no acaba de ser el lloc més indicat per fer-ho. Hi ha tota una sèrie d’elements que em molesten profundament. El pitjor de tots és el maleït fil musical. Pel que he sentit a dir, la música ambiental és o hauria de ser innòcua, un complement inapreciable (en tots els sentits del mot). No és el meu cas. La musiqueta l’escolt vulgui o no vulgui, l’oïda se me n’hi va. Aquest és un defecte que de vegades m’emprenya prou, però que a hora de llegir, en canvi, ajuda a concentrar-me. El problema als aeroports és que el fil musical és interromput quatre o cinc vegades per minut pels missatges de la megafonia. I aquí sí que la concentració es fa impossible. Ara que, per fils musicals, el més sui generis que conec és el del bar de l’estació d’autobusos de Maó. El cas és que hi despatxen dues joves amants de l’electrònica més reiterativa i dels volums eixordadors. La imatge és impactant, ja que a les vuit del matí, una hora en què hi pas, la cafeteria, buida, amb només dues velletes que hi fan un mos o un tec, sembla que hi fan una rave. La facècia, però, no deu molestar gaire, perquè fa més de mig any que la cosa funciona així i no sembla que hi hagi cap voluntat de canvi.

[NdR: uns quants mesos després d’haver escrit aquests mots, és a dir, en plena tardor de 2009, a la cafeteria de l’estació d’autobusos hi despatxa, encara, una de les rosses. Ara bé, el fil musical ha canviat radicalment, així com el volum, que també s’ha moderat, i a qualsevol hora ens regalen clàssics del rock des de les ones hertzianes de Rock ‘n’ Gol, la radiofórmula de la COPE que no dubta a programar, seguides, Paradise City, de Guns ‘n’ Roses, Jealous again, dels corbs negres, Whole lotta Rosie, d’AC/DC i  Long live rock’n’roll de Rainbow. Quina marxa la dels bisbes! Ara bé, si hi ha qualque partit, només parlen de lo únic]

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 0

3 comentaris a “Fulls de dietari: 15 de juny de 2008”

  1. De l’animisme de Maragall al psicologisme de Riba, vers donat pel mig. I encara hi som. Transsubstanciació alfa, transsubstanciació beta… Quina és la propera estació? O final de trajecte?

  2. I qui no ha estat enquimerat per la gràcia fugitiva d’un desig? Sort de no haver-ho escrit: mai no fóra idèntic.

Els comentaris estan tancats.