Una illa que ja no existeix?

Joel Bagur, a l’altra banda de la pantalla, ens va alertar del perill que suposa el «virus de la nostàlgia». Ho va fer durant la presentació, fa un parell de dies, de Menorca desapareguda, un llibre de fotografies antigues de l’illa, de què aquest illenc instal·lat al Berguedà ha estat motor immòbil. Va ser ell que rebé l’encàrrec de l’editorial Efadós, en el marc de la col·lecció «Illes Balears desaparegudes», que va subrogar, per fer més pràctica l’elaboració del projecte, als autors finals de l’obra: Laura Piris, Ester Cladera i Pau Salort. Bagur ha tancat el cercle d’aquest projecte signant el pròleg del llibre.

També va parlar, de la relativitat del títol, Pau Salort. Amb tota la raó del món. Perquè és bo de fer caure en el lloc comú —és a dir, en el tòpic— d’una Menorca ancestral, pura, no contaminada encara pel turisme, que ja no hi és. Que s’enyora. És una idea, aquesta, que circula, no només com a mecanisme d’autodefensa davant d’una actualitat complexa, anorreadora de tantes coses, en què viure a l’illa és força problemàtic. Entre altres aspectes, per les agressions que n’ha patit el medi ambient. És la idea que vertebra, sense anar més lluny, una cançó tan popular i nostrada, una mena d’himne no oficiós del poble, com és «sa Balada d’en Lucas». És el motiu que fonamenta una determinada poesia bucòlica illenca —la d’una mena d’Escola Menorquina de regional preferent, per entendre’ns—, en què allò que es troba a faltar realment és el paradís perdut de la infantesa més que no pas un territori que, tot i ser paradisíac des de la mirada actual, no deixava de ser adust. No hi feia bon viure.

Ni caseta vora el mar, ni jardí florit, ni cel de pau que no fos el dels vint-i-cinc anys de la fi de la contesa bèl·lica que commemorava ostentosament el règim franquista, abans que vingués la gent del nord, a carretades, aquella colla idealment «neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» que, a la pràctica, acabaria esdevenint avantpassada de les caterves de turistes que, sobretot a les altres illes, practiquen avui en dia un curiós esport anomenat balconing. Cal tenir en compte, idò, l’altre plat de les balances: per exemple, els quaranta anys de dictadura, però també els anys precedents, en què no tot van ser flors i violes. Ho demostren el feudalisme que suposava viure al camp fermat a l’amitgeria —que encara existeix, amb figura jurídica pròpia—, les dures condicions laborals dels treballadors de la indústria i, en general, el modus vivendi d’una part molt important de la gent de l’illa. No acostumen a sortir a la postal idíl·lica d’aquest relat mitificador del passat, però hi eren. En aquest llibre, ho podem comprovar fàcilment. Cal agrair-li-ho. No és, per tant, des del «virus de la nostàlgia» que s’ha de gaudir Menorca desapareguda. Passejar la mirada per les gairebé tres-centes setanta-cinc pàgines del volum és un exercici que s’ha d’acompanyar, sobretot, del criteri històric, d’una banda, i de l’estètic o artístic, de l’altra. Sense enyor i sí amb esperit crític.

Així, en primer lloc, les fotografies d’aquest llibre ens permeten de documentar la Menorca del passat per comprovar, fins a quin punt, n’hi ha una part que no ha desaparegut, però sobretot per entendre allò que ja no hi és. Per a fer-ho, els textos que acompanyen les imatges són fonamentals. En aquest sentit, crec que és icònica la imatge de Son Bou i la basílica. Si un s’hi fixa, hi apareixen les obres de fonamentació del que acabaren essent els dos hotelots que, encara avui, fereixen el paisatge —ara ja no en solitari— de l’indret. No és l’única imatge que testimonia la transformació brutal de l’urbanisme de l’illa.

També són molt potents, en tant que documents històrics, les sèries dedicades als oficis antics de l’illa. A més de l’interès etnològic evident que n’emana, es fa difícil enyorar les condicions en què feien feina sabaters, mestres de casa, pagesos, fusters… De fet, com a testimonis que són del passat, haurien de servir per reflexionar, amb perspectiva, de la precarietat laboral del present, associada a un model econòmic que condemna els treballadors a la poca qualificació —no només acadèmica— i a salaris indignes amb què no es pot arribar a final de mes, amb tot el que açò implica.

En segon lloc, cal destacar el valor artístic de les fotografies del llibre. Es va comentar, en presentar-lo, que una part important de les imatges que el conformaven no havien estat fetes per professionals. Açò explica que els enquadraments no sempre siguin bons, que hi hagi elements desenfocats, excés o manca de llum… Aquestes imatges imperfectes conviuen amb altres que són autèntiques filigranes. La part tècnica, però, esdevé fins a un cert punt secundària al llibre. L’ordre en què estan col·locades les imatges i el text amb què s’acompanyen ajuden a teixir un relat coherent en què cada peça té sentit. El conjunt, però, no va en detriment del fet que cal aturar-se a cada fotografia per a escrutar-la amb calma, gaudint-la també estèticament.

Hi ha algunes imatges l’autoria de les quals pertany a un senyor d’Alaior, amateur, que tenia molt clar que, amb cada clic, es tractava de deixar testimoni iconogràfic de les transformacions que experimentava la seva realitat quotidiana. Acostumava a fotografiar el començament i el final de qualsevol de les múltiples obres —cases, carrers, monuments…— que es feien el poble. En altres casos, i aquí cal citar Josep Miquel Vidal —molt present a les pàgines del llibre— es va fer la crònica fotogràfica de l’activitat cultural d’un indret durant un període determinat de temps —conferències, recitals, manifestacions…

Aquesta finalitat, inicialment crematística, em fa pensar en la història d’Augie Wren, l’estanquer novaiorquès que, cada dia, feia una fotografia en què es repetia la ubicació —la mateixa cantonada de la Setena Avinguda— i el moment del dia —les set del matí. Efectivament, estic parlant de la pel·lícula Smoke (1995), basada en el conte «Auggie Wren’s Christmas Story», de Paul Auster. Pere Ballart l’empra d’exemple a la monografia Primera lliçó sobre literatura (PAM, 2023) a l’hora de reflexionar al voltant d’allò que entenem per producció artística: «no hi ha parcel·la de la realitat, per humil o insubstancial que sembli, on no estiguin passant coses contínuament interessants si sabem mirar-les». Aquí hi ha el secret: la mirada.

Cal, a l’hora de fer aquest exercici, atenció concentrada i paciència —tan difícils en un temps que ens empenyen en la direcció contrària. És des d’aquesta premissa que cal endinsar-ne en la lectura, en el gaudi, de Menorca desapareguda. «El llibre de Sant Jordi?», demanava Jordi Florit en una conversa de WhatsApp. No em sabria cap greu que ho fos.

Visits: 113