Navega per la categoria

Articles

Starting up in Menorca

El divendres passat vaig tenir l’honor de rebre un reconeixement a la fira Innovem Fest 2018, en tant que impulsor d’un projecte empresarial que representa els valors i objectius d’aquest col·lectiu.

Estem molt orgulloses de rebre aquesta distinció, us dic de tot cor que representa molt per noltros, perquè noltros som fills de l’esperit Innovem. D’Innovem, de les Tech Talks que organitzava en Martin Varsavsky a Menorca, del Plató de Joves empresaris i també dels premis de Jove Emprenedor, que vam guanyar al 2012. I vull donar les gràcies públicament a tots aquells que, mitjançat aquestes iniciatives tant enriquidores, van aconseguir despertar-me el gen emprenedor, em van empènyer a somiar, a pensar a l’engròs, i a creure que tot era possible. Gràcies especialment a en Joan Sánchez i a en Tiago Barro, que eren a la directiva de Joves Empresaris en aquells temps, a en Toni Febrer, que a més ens va portar el nostre primer gran client, nada menys que a Cuba, a en David Baret, que me va ensenyar a xerrar en públic, a en Marcos Martín i en Ricard Garriga, que mos van convidar a participar al primer Menorca Millennials i, sobretot, sobretot,  a na Carmen Crespo, autèntica alma màter del foment de l’emprenedoria a Menorca. Gràcies a tots els que han cregut en noltros i s’hi heu jugat doblers, tant empresaris com particulars, perquè pràcticament tot el finançament que hem tingut fins ara ha sortit de Menorca, i gràcies especialment als magnífics professionals del nostre equip, molts dels quals van deixar feines més estables per a sumar-se aquesta aventura. En definitiva, gràcies a tots els que ens heu ajudat a aixecar aquest projecte tant polit que, tot i estar encara enfora de ser un èxit rotund, ja comença a tenir forma i bon color.

La meva vida ha canviat moltíssim des que vaig veure decidir crear una startup a Menorca. Vaig deixar enrere la meva zona de comfort i encara no l’he tornada a trepitjar. Han estat 6 anys molt intensos en tots els aspectes, plens d’aventures, de viatges i d’aprenentatges. També hi ha hagut moments complicats i algun mal de cap, però ha estat, sense cap mena de dubtes, l’època de la meva vida en què més coses he après. I és que la metamorfosi de programador introvertit a empresari tecnològic no és senzilla, ho he hagut de canviar pràcticament tot.

Per començar, jo només me posava traje si havia d’anar a demanar una hipoteca al banc. Ara he entès que la imatge que projectis és molt important, especialment quan estàs començant i no et coneix ningú, així que ja no m’incomoda anar ben vestit i amb sa barba més aclarida. Tampoc sabia xerrar en públic, i ara som capaç de fer-ho mig be en tres idiomes.

Quan un es decideix a començar una aventura com aquesta ha d’estar molt segur d’ell mateix, perquè el més habitual és que tot l’entorn social, parella, família i amics, intentin treure-t’ho del cap. És normal, estem dins una societat que te molta por al risc.  I tenen part de raó, és difícil que una startup tecnològica funcioni. Més d’un 60% de les empreses que s’obren tanquen abans de dos anys, i un 90% de les startups no arriba als tres anys de vida. De les que sobreviuen, la majoria mai aconsegueixen créixer segons els somnis inicials, i només un 1% es consideren realment un èxit, entès aquest com una multiplicació important de la inversió.

El nostre sistema educatiu està dissenyat per a formar funcionaris, no emprenedors, i els que decidim fer aquest camí som vistos com a bojos, massa ambiciosos  i gent amb poc seny. Però si tenim clar els riscos i les nostres capacitats, llavors hem de mirar endavant i no deixar que mos aturi ningú.

Un cop vençut el fre de l’entorn social, la primera passa és aconseguir finançament. Hi milers i milers de llibres i articles sobre açò, però feu-me cas, cap inversor professional posarà un duro al vostre projecte fins que tingueu un producte que ja es ven, i tu el que vols és arribar a construir un producte que es vengui. És un peix que es mossega la cua, i la única opció és trobar amics o coneguts que sàpiguen com de bo que ets en la teva feina, que confiïn en tu, i que estiguin disposats a jugar-se els primers doblers en el teu projecte. En el nostre cas, aquesta figura de padrí la va fer n’Oriol Segura, d’Aquitania, i el seu amic Cesc, que van confiar amb noltros quan aquest projecte era només quatre idees damunt d’un paper. Després d’aconseguir aquesta primera inversió privada tot és més fàcil, hi ha ajudes públiques que la complementen, els bancs també te’n deixen un poquet, i mal que mal pots anar tirant fins a tenir el primer prototip vendible.

El segon pas, super important, és aconseguir reunir un equip amb talent. Necessites tenir al teu costat els millors entre els millors si vols fer res serio. Però hi ha un problema, aquesta gent tenen tots bones feines, i tu no tens un duro. Has de saber vendre molt be el projecte perquè gent realment bona vengui a fer feina amb tu. Aquesta és la principal raó perquè totes les startups tenim futbolins i taules de ping pong a l’oficina.  Al final, sobretot quan comences, a part d’assegurar-te que la gent xali has de fer-los partícips del projecte, és la única manera.

Després ve el mite de la idea. Tu et penses que has tingut una idea genial, boníssima, que segur que no falla. Però després d’aconseguir finançament per portar-la a terme i ajuntar un equip amb talent que l’executi, arribes al mercat, treus el teu producte ple d’il·lusió. “Amb aquesta web que hem fet i amb una idea tant bona mos forrarem”, penses. Però passa un dia, dos, una setmana, i ha passat un mes i no t’ho ha comprat ni la família!! I ara què feim? Ara toca pivotar, que vol dir reenfocar el que hagis fet cap a una cosa que el mercat necessiti i estigui disposat a pagar. Moltes empreses moren en aquest punt, però els que són realment caparruts (ara li diuen resilients), aconsegueixen tirar endavant.

Mentre tot açò passa, els que pensen que estàs com una cabra segueixen “animant-te”: “Què, com va? Ja us heu fet rics?” I tu: “Be, encara no guanyam doblers, esteim començant …” Llavors els hi falta afegir allò de “Ja veuràs quina òstia que et fotràs, ja”. No ho diuen, no, però ho pensen, eh.

Per sort, també et trobes gent que et fa costat i que segueix apostant per tu i pel teu projecte. De vegades les persones més insospitades, però us puc assegurar que quan fas memòria te’n recordes de tots i cada un dels que t’han ajudat en els moments difícils.  A noltros, els que mos van treure de l’apuro en un moment realment complicat, van ser en Vicent i en Pere de Cárnicas Víper. I voltros pensareu, què fan uns carnissers invertint en tecnologia? I jo us diré: és que no són només carnissers, no, també són uns empresaris brillants. Tant bons que van tenir prou intuïció i prou ganes d’ajudar a que una startup funcionés a Menorca com per a  decidir apostar-hi.

De fet la gent tòxica i negativa va desapareixent tota sola a mida que el projecte avança. Quan les coses comencen a anar be, deixen de demanar pel teu negoci. I tu penses “Va, demana ara, demana!”, però no, ja no és tema d’interès. Tampoc faltaran els que et diguin que has tingut sort. Aquests fan molta ràbia. Com que sort? Sort és que et toqui la loteria. Sort és anar al Casino i guanyar a la ruleta. Que una empresa funcioni no és qüestió de sort, es requereix empenta, talent, determinació i molts sacrificis fins que la cosa arranca.

Però la cosa no acaba aquí, quan ja has tingut “sort” i tens un producte que el mercat comença a comprar, falta ser capaç de fer-ho créixer fins a convertir-te en un jugador important a nivell mundial. S’ha d’internacionalitzar l’empresa, incorporar gent bona en  màrketing, en vendes, en comunicació … més coses de les que no tenia ni idea i que he hagut d’aprendre aquests anys. Afortunadament hi ha molt de talent menorquí escampat pel món i amb ganes de poder trobar una feina interessant a l’illa, així que, si realment el teu projecte és interessant, no falten candidats. I en aquesta etapa ja no vas tant ofegat de doblers, o sigui que són més fàcils de convèncer, encara que el futbolin i el ping pong segueixen ajudant molt.

A Mabrian tenim dos lemes, un en anglès que diu “Think Big. No, bigger than that” i un altre en menorquí que diu “No podem perdre mai”. I crec que la conjunció dels dos reflecteix molt be el nostre esperit. S’ha d’apuntar molt apunt i tenir la ferma convicció de que no pots fallar. Només així tal vegada, i només tal vegada, arribis a bon port amb els teus somnis.

M’agradaria acabar la demanant-vos un favor a tots. Injecteu als vostres fills i filles l’esperit emprenedor de ben petits. Que aprenguin a arriscar, que aprenguin a lluitar per aconseguir les coses, i sobretot que aprenguin a somiar. És la millor inversió que podem fer pel seu futur (i pel nostre, perquè si em d’esperar que mos paguin les pensions els que creuen en la sort anem llestos!!!)

Share Button
terra plana

Es pensament únic: deim no!

Publicat al diari Menorca dia 19 d’octubre de 2018

Hi ha molta gent que s’escandalitza amb sa imposició catalanista de sa nostra terra, ja que tothom sap que es menorquí és una llengu milenària que ja xerraven es nostros primers pobladors, que la cantaven mentres construïen es talaiots i ses taules, bevien vi i iniciaven es ritus matrimonials amb celebracions orgiàstiques: «Venga, madona, eixanca i no li temis!», expliquen es nostros grans historiadors i lingüistes més saberuts. Però de ver aquesta no és s’única ni tampoc sa més important de ses suposades veritats acadèmiques que mos volen imposar es de sa nova dictadura de mestres, polítics i universitaris.

Molt més greu és que hi ha pseudoveritats que intenten atontar sa gent. Sa dictadura des pensament únic mira de fer-mós entrar en «veritat» allò que és opinió malintencionada o, simplement, conspiració. Sa NASA, ets Illuminati i tota aquesta elit vol imposar unes idees a tot el món, una conspiració que fa segles que dura, com és es de sa redondès de sa terra. Ses imatges d’una terra redona no són més que muntatges que mos tenen a tots enredats per amagar sa idea macabra de s’assimilació an es pensament únic. Però si escarbam per aquí veurem que cada vegada són més es que es desperten i no volen formar part d’aquests muntatges. Perquè no mos enganem: sa terra és plana. Si no, com s’aguantaria sense caure sa gent que viu a s’altra banda?

Així, gent com Oliver Ibáñez, que aglutina grups de desenes de milers de persones a facebook i seguidors des seu canal de youtube, ja coneixen i donen a conèixer totes aquestes falsedats de sa terra redona i mos il·luminen amb arguments de pes en favor de sa terra plana. Es terraplanistes, encara que a molts els vengui de nou, és un grup nombrós a nivell mundial, compost per científics, que intenten, a pesar de ses pressions de s’elit, d’ets Illuminati i de tota sa dictadura des pensament únic, difondre ses seves idees. Eratòstenes va ser es primer matemàtic que, en es segle III a.C., calcula ses mides de s’esfera de sa terra, i damunt aquests càlculs s’ha muntat tota s’ortodòxia posterior, que encara mos ensenyen a ses escoles que adoctrinen, preses per es sirvents des poderosos i camisetes verdes. Però Leo Ferrari, científic terraplanista de gran reconeixement i no manipulat pes poder, desmunta sa teoria. Recoman que hi investigueu. Com també es pensament d’en Guillermo Wood, o es diari de s’almirall Richard E. Byrd, que en es seu famós diari relata lo que va veure més enllà de l’Antàrtida.

Share Button
verge del toro

Verge del Toro

Publicat el passat dissabte dia 20 de maig al Diari Menorca

Des del trasllat de l’hospital al nou Mateu Orfila n’hem vist de tots els colors. Des del principi es parlava de la reconversió sense saber exactament quina forma donar-li. El famós pla d’usos de 2009 semblava dibuixar una realitat un tant etèria que li costava posar-se en marxa. Tant semblava així que vam veure com en una campanya electoral al cap de dos anys una candidatura popular posava, amb fotografia i pancarta inclosa, davant l’antic hospital reclamant l’ús sociosanitari. Aquest abrandament sensacional, tanmateix, va demostrar ben poc recorregut. El resultat d’aquesta promesa al llarg de quatre anys el vam veure tots: el retorn (mal fet) de l’edifici a l’Estat. Amb un nou canvi institucional (tant a l’Ajuntament com a les institucions autonòmiques) la cosa ha semblat donar un gir. En tot cas, malfiar-se un punt sempre ens fa prudents. Bona part de la societat ha reclamat el manteniment de l’ús sociosanitari, igual que, sembla, els grups polítics dels governs de les institucions. I també, sigui dit de passada, el gruix social que els va donar suport, atès que ben prou es va parlar de l’aprofitament dels edificis en desús, d’una política de cara al manteniment i la priorització dels serveis a les persones, de pensar en clau de model de ciutat, etc.

Així, durant aquests dos anys no s’ha deixat de parlar de l’edifici de Verge del Toro, cosa que em sembla prou positiva. Em sembla ben interessant que es debati sobre tot i també sobre fets reals. Em referesc als informes. Perquè qui més qui menys, a l’hora de prendre segons quines decisions (per exemple, mai arribarem a saber què pretenia, de ver, el PP amb l’edifici) ho ha fet parlant de l’estat de l’edifici, o parlant de si es té cabuda o no, o de si pot acollir els serveis, sense saber-ho del cert. I que vagin sortint informes que van deixant clar que l’edifici està en condicions, o que hi hagi voluntat de seguir estudiant la viabilitat real del projecte, no deixa de ser un triomf d’una societat com la menorquina que necessita constantment haver de demostrar i lluitar per les seves necessitats.

He de dir que la darrera decisió del Govern balear, que mescla el Verge del Toro, però no se sap si ho deixa prou clar (també parla d’un altre edifici nou per cobrir les necessitats sociosanitàries) em té em té un tant desconcertat. Més que res perquè sembla voler allargar un tema que patina un poc als responsables autonòmics. No dubt, tanmateix, que les reclamacions per l’edifici i que continuïn apareixent informes que avalin la possibilitat de tenir, si no tots, almanco bona part de serveis socials i sanitaris al Verge del Toro, hauran de ser escoltades per força.

Share Button

La involució

Publicat al Diario Menorca en l’edició de dia 23 de gener de 2017

Podríem dir, a grans trets, que és el contrari que l’evolució. El terme s’aplica, bàsicament, a tendències polítiques o socials que recuperen plantejaments caducats o reclamen un estat de coses anterior. L’estancament de les polítiques europees ha duit descontent a bona part de la població del continent, que no es veu representada per la classe política. La manca de solució de molts problemes relacionats amb el dia a dia de la gent mesclat amb la qüestió de la immigració i el tema dels refugiats, ha duit bona part de la població a agafar-se a tendències a l’alça marcades per la xenofòbia i la intolerència, que es veuen reforçades i amb possibilitats reals d’obtenir poder en unes eleccions. La creació d’una Europa basada en els valors democràtics, en la pau i en la convivència fa aigua per totes bandes. No parlem del cas Trump.

A Espanya es parla de la crisi del règim del 78. L’estat de coses aparegudes amb la transició i la constitucionalitat, amb tots els seus clarobscurs, també fa aigua. Hi ha qui propugna una sortida cap endavant, sigui en forma d’un trencament de radicalitat democràtica amb l’estat (el cas català) o bé un refer les estructures del poder establert. Però la involució és també present, i davant les crisis, un retorn a les velles estructures és també atractiu per a molta gent. I la recuperació de vells símbols que podem considerar clarament regressius fan actes de presència. Les jures de bandera populars en són una petita mostra.

Estem parlant de la posada al descobert d’actituds i fets que no haurien gosat sortir fa almanco una dècada. Però ja sí. He vist repartit a les portes de Maó pamflets que propugnen la suposada superioritat moral i racial europea. Pot sortir algun il·luminat que, fent gala de la pròpia ignorància i pretenent fer creure que els que van errats són tots els altres, posa en falsedat la unitat de la nostra llengua. Açò no són elements institucionals, però sí que poden contaminar. Dins el PP existeix un sector (l’altre dia va venir Bauzà, a fer campanya) que propugna seguir endavant amb les línies més dures, sense pors, i a trencar consensos assolits anys enrere. El discurs del batle des Castell sobre la jura de bandera fa un poc de por.

A l’altra banda, moltes institucions són governades per forces que provenen del poble, que cada dia, a còpia de feina, intenten fer millor la vida dels ciutadans. Que aixequen les estores i obren portes i finestres per fer les institucions més netes i modernes. Amb els seus encerts i desencerts, però amb la convicció d’un nou model que s’escolpeix dia a dia, a poc a poc però sense aturall.

Share Button

Ja no volem la Bastilla

Publicat ahir, dia 5 de desembre, al Diario Menorca

Aquestes darreres setmanes hem sentit a parlar molt de les ciutats educadores. I és que, per sort, és un concepte que s’està implantant perquè percebem com a necessari que la societat es fonamenti sobre les bases. I les bases no són altres que els nostres infants: el nostre futur. Assentar uns valors centrats en un creixement com a societat, com a humanitat, ha de ser un repte que ha de començar des de baix: les edats més baixes i les organitzacions socials més petites, que en aquest cas són els pobles i ciutats. I aquesta és una feina de formigueta que a la llarga ha de tenir els seus fruits. Perquè aquestes són les grans revolucions modernes: ja no aspiram a prendre la Bastilla ni a iniciar cops d’estat. Les manifestacions que avui fan més mal són les que transcorren en la més absoluta civilitat, les que s’assenten en la certesa que un món millor és possible, especialment si no queim en els mateixos errors del sistema que pretenem canviar. Si parlam de la violència masclista no ens queda altra que dirigir-nos als més joves per transmetre uns altres valors. I el mateix passa amb tants altres temes, encara que les mecàniques socials són com piconadores, que marquen una via d’alta velocitat mala de trencar, i, parlant de les violències masclistes, veim com uns valors que voldríem erradicats persisteixen i muten de formes.

Els països que estan considerats com els més evolucionats en matèria d’educació ho tenen molt clar: posen els millors a ensenyar. La feina del mestre és la més prestigiada, cosa de la qual estem encara enfora. Ara, està clar que no és només amb mestres, que farem la revolució. És si tots empenyem cap allà mateix. I la ciutat ha d’educar. I s’ha de fer que la política estigui impregnada d’aquest valor. Que es creïn consells municipals d’infància i que els al·lots prenguin els parlaments. Que les decisions que allà apareixen siguin també tingudes en consideració i servesquin, per exemple, perquè se’ls dediqui un dia sencer a fer activitats i que aquestes activitats tenguin fonamentacions amples de mires, un contingut més enllà del lúdic, que també és molt important. Ho deia Tonucci: les ciutats pensades per als nens tindran totes les garanties de ser unes ciutats justes, equitatives, amables.

I algú podrà pensar: tot açò està molt bé, però també s’ha de menjar, i hi ha l’economia, els doblers que ho mou tot. Però… o és que un consum que posi en pràctica uns determinats valors no ens farà millors també econòmicament?

Share Button

Sobre jures de bandera

Article publicat al diari Menorca el passat dia 8 d’octubre

S’han dit moltes coses sobre la jura de bandera a civils que es farà as Castell. Però el respecte a les institucions que n’han enarborat els defensors no amaga sinó un plantejament que no hauria de formar part de les institucions democràtiques. Hem de saber que allò que faran els que juraran la bandera és respondre amb un acte d’honor patri l’exhortació aquesta:

“¡Españoles! ¿Juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor guardar la Constitución como norma fundamental del Estado, con lealtad al rey y, si fuera preciso, entregar vuestra vida en defensa de España?”

Entregar vuestra vida en defensa de España… Açò amaga massa coses fosques. Per damunt de la democràcia, la justícia, la voluntat dels pobles… hi ha la defensa d’Espanya. I amb la vida. No perdem la perspectiva. Açò és molt greu i, al meu entendre, no tolerable en un estat de dret. I resulta que açò es fa en una plaça pública, amb gran solemnitat, recursos propagandístics i amb un ajuntament que hi posa totes les forces perquè açò surti, a més de col·laborar-hi en personal i en l’organització. Llavors hi ha gent que parla dels nacionalismes amb la boca ampla i resulta que en tenim la mostra més grollera i perillosa en forma de jura de bandera. Parlam de memòria històrica, de lleis, tenim centenars de morts en fosses comunes i la necessitat de tancar ferides d’un passat que continua essent present perquè, com deia el savi, qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. I ens dedicam a fer actes d’exaltació nacional de donar la vida per la pàtria.

La pàtria verdadera no necessita d’exaltacions nacionals, ni exèrcits, ni morts per una bandera. La identitat és una cosa molt personal. Les adscripcions identitàries són complexes i més en un temps com l’actual, i no ho amagarem. I les identitats són també col·lectives, però no fan falta aquests paripés. Més bé hauria fet l’autoritat local d’agafar de referència un dels seus il·lustres, Àngel Ruiz i Pablo, i llegir un preciós poema anomenat, precisament, “Pàtria”, d’on podem extreure els següents versos: “és la meva i la sospir/ la conec la pàtria mia/ de lluny com coneixeria/ la mare que em va nodrir”. Parla de la mar, de penyes brescades, de roquissars, de la llar, de l’alegria del cor, dels noms, de la història, de les llegendes, dels ullastres, de la pagesia… però no de morts per una bandera. Però clar, és una pàtria massa local i massa poc honorable.

Share Button

Sobre llinatges i pronúncies

M’ha vingut de gust aprofitar aquesta secció del diari per prendre l’envit que va fer, fa poc més d’una setmana, un altre col·laborador d’aquest diari, Eladi Saura, en referència a la pronúncia d’alguns llinatges que són més o menys presents a Menorca i que deim malament: Bauzà, Balanzó o Monzó. Pronunciam amb s sonora (com casa), però sembla que hauríem d’apuntar cap a una pronúncia correcta de s sorda (com bassa), atès que provenen respectivament de Bauçà, Balançó i Montsó (els tres llinatges són existents també en aquesta escriptura, més genuïna, i el mateix Quim Monzó ha explicat públicament que el seu llinatge s’ha de pronunciar en essa sorda). Així, no va gens desencaminat, el senyor Saura, que plantejava la possibilitat d’alguna reflexió en clau filològica. Continua llegint

Share Button

El setè dia

Article publicat al diari Menorca el passat dia 5 de febrer

-Quina mala passada, eh, haver de fer feina en diumenge!

-Sí, mentre hi hagi gent com tu que hi vengui a comprar!

Aquesta va ser una conversa que vaig sentir entre una caixera i una clienta un diumenge matí. Zasca! (en diuen ara). Jo, en tot cas, també hi era. Perquè més d’un diumenge m’ha tocat anar-hi, quan he deixat passar la setmana, normalment carregada de feina, i arriba diumenge i no hi ha dinar. Que ningú cregui, però, que hi vaig sense fer anàlisi de consciència. Perquè, per moltes decisions polítiques que hi hagi, la política també la feim nosaltres, cada dia, encara que sigui amb la senzilla decisió de quan i on anam a comprar. Continua llegint

Share Button

Minorca and mercury (all included)

[Pel seu evident interès, ens fem ressò d’aquest text de reflexió al voltant de la polèmica que s’ha generat arran del dragatge del port de Maó]

Per desgràcia, d’amenaces d’agressió al territori anem ben servits. L’aprovació per part d’Autoritat Portuària de Balears (APB) del dragatge del port de Maó, però, per com s’ha portat a terme i per les condicions en què s’ha plantejat, s’enduu no només el premi al mal gust –atès que està relacionada amb la salut pública i l’interès social i econòmic que té per l’illa la conservació del nostre patrimoni natural- sinó que també representa una anacronisme equiparable a les bestieses que, en matèria de gestió ambiental, van caracteritzar el segle passat. És de plànyer haver fet tants anys enrere en tan pocs mesos.

L’error és, efectivament, de dimensions històriques, sobretot pel fet que les conseqüències de l’abocament serien irreversibles; i el ridícul, com a Reserva de Biosfera, monumental, tant pel que fa a la presa de decisions i la gestió de les autoritats portuàries com per l’omissió de responsabilitats per part del Govern Balear, el Consell Insular i els ajuntaments de Sant Lluís, es Castell i Maó. Perquè una cosa és no tenir competències sobre un tema concret i una de molt diferent és declarar-se incompetent, ser-ho, quan, a més, el tema afecta transversalment, des del medi ambient, a la salut pública, el turisme i a d’altres sectors professionals i econòmics.

Acabi com acabi, el paperot, que ja ho és de facto, defineix bastant bé la manera de fer dels nostres governants. Alguna cosa ha d’explicar de la naturalesa dels nostres dirigents un procés que ha estat immers en l’opacitat, en les contradiccions, en la negativa a escoltar i a obrir el procés als agents socials no governamentals, en l’existència de dubtes fonamentats, molt raonables, i la sensació final que l’estudi realitzat per l’empresa CBBA pot ser un vestit a mida, amb conclusions induïdes, tal vegada amb calçador, i al servei de la voluntat inicial de fer-ho com s’havia previst: ràpid i barat. Els costs econòmics i els ecològics, emperò, no tenen res a veure i, massa vegades, són del tot oposats. En aquest punt, resulta obvi pensar que si els responsables que avalen l’estudi de referència estan segurs i tranquils dels resultats, i en responen, haurien de ser els primers interessats en realitzar-ne un altre, en incloure totes les consideracions. De què tenen por? N’han de tenir? N’hem de tenir? I fent una passa més en una altra direcció: com s’explica el canvi de parer de la confraria de pescadors de Maó? És possible que hi hagi hagut coaccions per canviar el sentit de la seva opinió?

Ningú s’oposa al dragatge. El que es reclama és la paralització immediata de l’obra tal i com està planificada; que el procés que s’obri posteriorment sigui transparent i participatiu, obert als grups ecologistes, els sectors afectats i la ciutadania; que es realitzi un altre estudi que permeti contrastar el de referència sobre la distribució i les concentracions exactes de materials pesants i el risc de contaminació, i que se’n facin de nous en relació a alguns aspectes oblidats (sobre la caracterització de la zona on s’ha de fer l’abocament, sobre els corrents marítims i la possible dispersió dels sediments, sobre l’impacte en el sector pesquer professional i recreatiu,…); que l’objectiu de les autoritats sigui oferir les màximes garanties científiques i tècniques; que es valorin les alternatives possibles per al tractament dels materials pesants i que s’estudiïn els antecedents existents d’actuacions similars, que n’hi ha i d’exemplars.

D’altra banda, resulta inadmissible que els responsables d’aquesta decisió hagin menyspreat el potencial intel·lectual i el coneixement de professionals qualificats i les entitats ecologistes, que no hagin volgut estirar el fil per clarificar les informacions contradictòries, que hagin obviat descaradament les prospeccions i les recomanacions del Instituto Español de Ocanografía, que, paradoxalment, pertany al Ministerio de Economía y Competitividad. Davant el risc d’un desastre ecològic, aquests són luxes que no ens podem permetre.

Aquests darrers dies, però, hem de veure com els representats de les institucions menorquines fan “com si”, quan durant els darrers anys no han escoltat ni han donat resposta a res del que s’ha dit, i han deixat de fer-ho sense cap vergonya. No és que s’hagin de preocupar, que també, és que ja ho haurien d’haver fet, del tot i molt abans.

En aquest cas, com en el de molts altres àmbits, queda en evidència que l’estructura d’organització política i l’organigrama de funcionament actual, la monopolització de la presa de decisions, la negativa a implicar els agents sectorials i la ciutadania, està obsoleta i el poble ja no la tolera. S’ha acabat! S’ha acabat el por cojones i la impunitat hora de prendre algunes decisions. S’ha acabat una manera de fer en què ells tiren pel dret, a sou, sense atendre ni donar resposta a les inquietuds i els desitjos dels ciutadans que, a base de sacrificis personals i de treure hores de la seva quotidianitat, es responsabilitzen, malden per l’interès general, participen i s’impliquen per revertir situacions d’injustícia social o ambiental.

Sense cap tipus de dubte: si ells són el problema, la ciutadania és la solució. Si la classe dirigent no sap ni vol vetllar pel poble, el poble es posa davant. Quan la distància entre la legalitat i la justícia és insalvable, la feina de col·lectius de persones i la pressió popular tenen la paraula. A posta, davant l’amenaça d’un abocament com el que es planteja, ja no hi ha temps per als dubtes o les indecisions. La situació ens reclama a tots actius. L’execució d’aquesta obra, tal i com està planificada, no es pot produir. S’ha d’aturar amb l’augment de la pressió popular. S’ha d’aturar apel·lant a les certeses, que hi són, de contradiccions greus en l’elaboració, els resultats dels estudis i la planificació de la intervenció. S’ha d’aturar plantejant totes les accions que siguin necessàries. Si els menorquins no som capaços d’aturar aquest dragatge, ens ho haurem de fer mirar.

Tanmateix, la gestió del poder des del govern i els òrgans de decisió de les administracions públiques, massa sovint amagada darrere sigles abstractes, informes externalitzats, silencis calculats, derives administratives de difícil seguiment, i, en definitiva, de violència administrativa, la duen a terme persones amb noms i llinatges, i no organismes. En aquest sentit, diguem-ho clar: si els 200.000 m3 de fangs amb materials pesants s’aboquen i escampen a la mar de Menorca tal i com està previst a dia d’avui, alguns dels responsables, per acció o per omissió, per exercici o per connivència, seran: José María Urrutia (president d’APB), Jorge Nasarre (director de l’APB), Jorge Martín (cap de l’àrea d’Explotació, Serveis i Territori de l’APB), Antonio Ginard (responsable de Projectes i Obres de l’APB), Jesús Fernández (delegat d’APB a Menorca), Francisco Mir (director de l’empresa CBBA), Santiago Tadeo (president del Consell Insular), Fernando Villalonga (conseller d’Economia i Medi Ambient), Salomé Cabrera (consellera de Turisme), Águeda Reynés (batlessa de Maó), Mateo Ainsa (regidor de l’àrea de Serveis Tècnics), Elisa Mus (regidora de l’àrea de Turisme), José Luís Camps (batle des Castell), Dionisio Marí (regidor de Medi Ambient), Jaime Fedelich (regidor de Turisme), Matilde Mamajón (regidora de Sanitat), Cristóbal Coll (batle de Sant Lluís), Pedro Tudurí (regidor de l’àrea de Medi Ambient), Alfredo Benosa (regidor de l’àrea de Turisme), Candelaria Moreno (regidora de l’àrea de Sanitat), José Ramón Bauzá (president del Govern Balear), Gabriel Company (conseller de Medi Ambient), Margaret Mercadal (directora general de Medi Rural i Marí), Carlos Delgado (conseller de Turisme) i Martí Sansaloni (conseller de Sanitat).

A partir d’aquí, si l’abocament es produeix i el temps dóna la raó a totes les persones i entitats que ens mostrem convençuts del que estem defensant, preocupats pel desastre ecològic i el perjudici econòmic i social que es pot generar, només ens quedarà el molt mal consol, gens, de continuar per exigir responsabilitats polítiques i jurídiques als responsables.



Guillem Alfocea i Hernández

Maó

Share Button

Espanyolisme a cop de decret

[L’esperpent que està representant l’equip de govern de l’ajuntament de Maó m’obliga a ressuscitar aquest text que es va publicar a primers d’agost a Vilaweb. A més, en penjar-lo a Xalandria, tothom hi podrà dir la seva, com veig que és costum en els darrers mesos, en què fan de mal seguir els comentaris dels lectors, de tants com n’hi ha. Només esper que les aportacions -si n’hi ha- tenguin un poc més de nivell que el dels comentaris que, literalment, alguns vomiten en les edicions digitals dels nostres diaris locals.]

És ben cert que ens trobam davant d’un personatge al qual, pel que sembla, el sistema educatiu de l’època l’inculcà una cultura poc democràtica. I que, casualitats de la vida, l’ha poguda posar en pràctica perquè entrà de cul de bòtil com a regidor de l’ajuntament de Maó (era el número deu de la llista i n’entraren tretze!) on fa i desfà a lloure, mentre la batlessa hi posa el somriure, al costat d’altres eminències de la gestió pública, com Simón Gornés, conegut de tots vostès arran de les endemeses que fa des del Govern Balear. Idò bé, el senyor Botella és notícia perquè, com a bon escolanet que és de la FAES, vol ser el primer de la classe a l’hora d’ofrenar glòries a Espanya. Ara, que ja ha salvat l’economia maonesa, gràcies a un trenet turístic (li diuen així, però és un jeep tunejat) que recorre les diferents zones blaves maoneses, grans espais desèrtics per cert, s’ha pogut encomanar totalment a la noble tasca d’exercir aquell autoodi que només es pot trobar a les societats colonials i que s’explicita en el fet de passar-se a la llengua del colonitzador. Un despropòsit, vaja, només equiparable a voler il·luminar canteranos del XVIII  i taules megalítiques mentre n’hi hagi. Continua llegint

Share Button
  • 1
  • 2