No és un blog qualsevol més, aquest és menorquí!
Fins a un cert punt —per variar—, li hauria de reconèixer que té una part de raó en allò que diu. Una petita part, només. La resta… Què vols que et digui? A mi, sincerament, tot me semblen excuses de mal pagador. I, justament avui, un bon dia de Nadal, la cosa encara és més dolorosa, una autèntica putada! De fet, encara no me’n sé avenir de cap de les maneres. Que una cosa com aquesta hagi acabat succeint… Quin desastre!
Views: 2
He de reconèixer que en algunes ocasions som un poc mac i necessit que m’expliquin les coses un parell o tres de vegades per a poder-les entendre. Aquesta vegada, potser caldria afegir-hi que, a l’escola, quan vam treballar el tema, devia seguir el procediment habitual de memoritzar una carretada de conceptes que no entenia però que, vomitats damunt d’un paper —i oblidats de manera gairebé immediata—, m’asseguraren l’aprovat, amb què em conformava. Bé, el fet és que no acab de veure clar tot açò de la separació de poders que va promulgar Montesquieu. Més ben dit, com es concreta en la realitat espanyola.
Views: 1
Sembla que el tòpic literari el va fixar el poeta llatí Virgili al llibre tercer de les Èglogues: «Sed fugit interea fugit irreparabile tempus». Efectivament, el temps fuig de manera irreparable. Segurament, la consciència d’aquest compte enrere en què es converteix la vida és allò que explica que els humans, des de temps immemorials, hagin reflexionat a bastament sobre aquesta punyent evidència. D’aquí en surt, per exemple, un altre tòpic, que hi està estretament relacionat, el d’aprofitar el moment, el carpe diem —amb seny, si seguim la proposta horaciana, una aspecte que moltes vegades s’obvia en parlar de la famosa oda que vehicula aquest lloc comú. També en deriva, de la consciència de la finitud i del pas del temps, la voluntat d’aturar el procés o de transcendir-lo per tal d’anul·lar-ne els efectes. És a dir, esquivar la mort.
Views: 6
Una de les imatges iconogràfiques de la publicitat televisiva ens la va oferir, en començar el segle (tot i que s’ha anat reformulant amb regularitat i no m’estranyaria que encara en fos vigent alguna versió actual), un anunci en què una dona —amb el cabell blau!—, irrompia inesperadament en una bugaderia per a dir-li a la mestressa de casa, mentre s’estava barallant amb la roba bruta, que havia vingut del futur per a dur-li un lleixiu amb el qual s’acabarien les taques difícils, aquelles que no hi havia manera de treure. Aquesta propaganda ha acabat formant part del bagatge cultural d’unes quantes generacions de persones. A mi, encara em fa ballar el cap: què en podem esperar d’un dia de demà en què la prioritat principal de l’espècie humana sigui la neteja de la roba? Justificarà que, fins i tot, es facin viatges en el temps per a solucionar el problema d’arrel?
Views: 0
Tot i que a darrera hora —no podia ser d’una altra manera—, Menorca s’ha afegit als actes de commemoració del setè centenari de la mort del florentí Dante Alighieri, traspassat a l’exili, a Ràvena, als cinquanta-sis anys. L’activitat amb què se l’ha recordat ha estat una de les millors possibles: la conferència «La Divina comèdia, un món per descobrir», a càrrec de Joan Francesc Mira, l’encarregat de la darrera traducció catalana d’aquesta obra mestra. Per variar, no hi vaig poder assistir, per culpa de les incompatibilitats horàries de sempre. Una deixada més que esdevé perduda. Una més d’una llista que comença a ser massa llarga.
Views: 0
La rentadora necessària per a encabir-hi tots els llençols, coixineres i edredons que he arrambat, té una capacitat de càrrega de denou quilos. Tal i com indiquen les instruccions d’ús de les màquines, ben visibles, hi ha un únic programa de rentat, de trenta minuts de durada, al qual cal afegir-hi una hora d’assecadora, a cinquanta graus de temperatura. Un cop fetes les sumes pertinents, es presenta l’opció d’anar a fer una volta, mentre passa el temps, o romandre a les instal·lacions espartanes del local on s’ubica la bugaderia d’autoservei. I esperar. La segona s’acaba imposant. La vessa té aquestes coses.
Views: 0
Hi ha un home, d’entre el públic, que insulta l’àrbitre en veu alta, prou fort perquè ho senti tothom, just després que, entrant a cistella, un jugador de l’equip contrari hagi comès, segons el seu criteri infal·lible, una falta clara en desplaçar, amb el cos, el rival que es disposava a fer pujar dos punts més al marcador. El partit pertany a la categoria aleví. Els al·lots que corren per la pista tenen, majoritàriament, onze anys. L’home que, des de la graderia, llença les invectives, és el pare del jugador que, suposadament, ha rebut la falta.
Views: 1
Fa relativament pocs dies, el passat vint-i-sis d’octubre, la Plataforma per la Llengua donava a conèixer l’InformeCat 2021. 50 dades sobre la llengua catalana. Els mitjans de comunicació en destacaren, als titulars o als cossos de les notícies, informacions com que, des de 2005, s’han perdut mig milió de parlants, que només un 36 per cent de la gent empra el català habitualment o que vuit de cada deu persones canvien de llengua quan l’interlocutor fa servir el castellà. Les xifres semblaven justificar la frase contundent amb què Òscar Esculies, president de l’entitat, va valorar els resultats que presentava l’informe: «si continuem a aquest ritme, anem pel pedregar».
Views: 4
Va ser John Lennon l’autor d’un aforisme que ha fet fortuna i que, traduït al català, ve a dir que la vida és allò que passa mentre esteim ocupats fent plans. S’ha de reconèixer que la frase és enginyosa, malgrat no descobrir cap sopa d’all: no deixa de ser una recreació del carpe diem horacià. Mentre ens entestam a deixar ordenat i aclarit el futur, ens perdem allò que el present ens ofereix: la vida. Ara bé, crec que no hi deu haver cap estudiant de segon de batxillerat que estigui d’acord amb la reflexió del cantant britànic. Si fossin ells els encarregats de reescriure la definició, potser convindrien que la vida és allò que passa mentre estan fent exàmens, lliurant treballs o fent els deures i que, per tant, de tenir-ne, en tenen molt poca (per no dir gens).
Views: 3
Una de les cerimònies rutinàries de l’avi en Joan —home del camp d’origen ferrerienc (del cor de la terra vermella, per dir-ho a la manera de Ruiz i Pablo: era nascut als encontorns de Ruma, tot i que, després de rodar per altres llocs menorquins, s’havia establert al maonès carrer dels Frares amb l’àvia Nena i els quatre fills)—, consistia a llegir el diari Menorca, al qual estaven subscrits. Com recorden els meus pares, prenia molt de gust amb els articles de Pere Melis, ja fossin els publicats a la secció «Espipollant» o a «Per passar l’estona». Als primers, hi trobava informacions interessants sobre la seva llengua, explicades de forma amena i, alhora, ben documentada. Es veu que l’avi no en deixava passar ni un.
Views: 3