Què hauria passat si els pares d’Adolf Hitler haguessin fet servir preservatius a l’hora de mantenir relacions sexuals? Tot i que podria haver estat una altra —a la revista Pronto, que fullejava durant la infantesa a ca l’àvia Juanita, hi havia una secció basada en aquesta mena de qüestions, tot i que aplicades a situacions més casolanes i fútils viscudes per ciutadans anònims, segurament inventats: i si li hagués dit que no al meu home? I si hagués escoltat la meva filla?…— va ser justament aquesta pregunta la que se’m va fer present quan donava voltes al tema que volia tractar en els paràgrafs que segueixen.
Anava acompanyada, la pregunta, d’una part gràfica. No sé per quin motiu, estava convençut que havia llegit a qualque banda, fa temps, que una marca de condons havia fet servir aquesta pregunta com a eslògan d’un anunci en què apareixia una foto amb els progenitors del tristament cèlebre dictador de l’Alemanya nazi, una parella d’ancians entranyable. Ara bé, tot i encomanar-me a l’advocacia de Sant Google, no hi ha hagut manera de trobar cap testimoni d’una campanya publicitària que, no en sabria dir el motiu, tot sembla apuntar que me la devia inventar en algun moment. La recerca internàutica, però, ha servit per localitzar alguns altres anuncis de productes profilàctics amb idees semblants. Força enginyosos, per tant, tot i que no sé si sempre moralment acceptables. Un d’ells, per exemple, està protagonitzat pel dibuix d’una colla d’espermatozoides, en plena cursa cap a l’òvul, encapçalada per un exemplar amb la fesomia que recorda Adolf Hitler —pel bigotet, sobretot. O un altre, força contundent, en què les «víctimes» del preservatiu són gent com Donald Trump o Vladimir Putin. Formen part d’una campanya de la companyia Docmorris encapçalada pel següent missatge: «some people should never have been born» (hi ha gent que no hauria d’haver nascut mai) que, si no vaig errat, es va haver de retirar del mercat perquè als xinesos no els va fer cap gràcia que el seu cap d’estat en fos també protagonista.
La resposta a una pregunta com la que encapçala aquest text té molt de potencial literari. Esdevenen ucronies —en forma de novel·les, sobretot—, és a dir, especulacions històriques en què els fets passen de manera alternativa a com van succeir realment. És per exemple, el que fa Joan-Lluís Lluís a Jo soc aquell que va matar Franco (Proa, 2017), una narració entretinguda en què Espanya, just després d’acabada la guerra civil, el 1940 i per pressions de Hitler —un nom que es repeteix massa, avui—, declara la guerra a França i a Gran Bretanya, alhora que es situa formalment al bàndol feixista format per Alemanya i Itàlia. D’aquesta manera, es crea una realitat hipotètica en què es facilita que el protagonista de l’obra, tal i com indica el títol, acabi executant el dictador espanyol.
Més que no pas per a plànyer possibilitats històriques que no es van donar —una maniobra fútil, al meu entendre—, aquesta mena d’exercicis són útils perquè, per contrast, ajuden a entendre millor allò que sí que va succeir. Podem copsar, gràcies a aquests exercicis de ficció, de quina manera uns fets concrets van condicionar l’esdevenir de la història. A vegades, aquestes situacions són molt vistoses. Podem acordar-ne fàcilment la transcendència. És el cas, per exemple, de la invenció de la impremta. Res no va ser el mateix per a la humanitat després que Gutemberg descobrís com fer llibres com a xurros. En són casos semblants l’aparició de la màquina de vapor o la descoberta i aplicació dels vaccins.
Pot passar, però, que aquestes situacions que «determinen la vida d’un sol individu, d’un poble sencer i fins el destí de tota la humanitat» siguin insospitades i ens passin per alt. Reivindicar-les és el que fa Stefan Zweig a Moments estel·lars de la humanitat (Quaderns Crema, 2005), en què aborda una sèrie de fets, en aparença banals, que van generar situacions irrevocables «per a centenars de generacions». Si duim aquesta argumentació a l’extrem, resulta que, a la pràctica, qualsevol situació, qualsevol fet, incideix d’una manera o d’una altra en la història de la humanitat, que és el resultat de la suma de tots ells. L’interès del que fa Zweig és que converteix aquests moments, aquests punts d’inflexió, en literatura.
De tot el que he dit fins ara, en deriva un aspecte col·lateral que, justament, és el que m’havia motivat, inicialment, a escriure aquest xalandrot: la consciència que els protagonistes d’aquests «moments històrics» tenen d’estar-los vivint. Se n’és conscient? Se’n pot ser? M’imagín que alguna branca de la sociologia o de la psicologia ho ha estudiat, tot i que, si és així, no n’he llegit res o gairebé, perquè a qualque banda —potser m’ho estic inventant, com l’anunci de condons protagonitzat pels pares de Hitler— me sembla haver anotat que, a nivell social, els canvis de segle generaven molta expectació entre la gent, convençuda com estava de viure un moment històric, d’iniciar una nova etapa en què res no seria com havia estat abans.
D’aquest estat d’ànim col·lectiu, n’han sorgit alguns moviments socials i culturals interessants, com el Modernisme i, fins i tot, el Noucentisme en la cultura catalana. Generalment, però, la historiografia s’ha encarregat de matisar aquestes impressions col·lectives. Més d’una vegada, les fronteres artificials amb què organitzam el temps —els anys, les dècades, els segles— no han significat cap mena de trencament amb res. Bàsicament perquè els canvis importants solen donar-se quan hom menys se’ls espera. No quan el calendari els és aparentment propici. Per açò es pot dir, per exemple, que el segle XX no va començar el 1901, sinó just en acabar la Primera Guerra Mundial. És a dir, el 1918.
Tot i que, per tant, sigui molt mal de fer detectar amb temps aquests punts d’inflexió, tenc la sensació —i crec que, en aquesta ocasió, està mínimament fonamentada— que actualment protagonitzam un d’aquests moments històrics. És ver que el concepte ha perdut part de la seva força per l’ús indiscriminat que se n’ha fet, però és l’únic que se m’ocorre per caracteritzar on som. Quan dic que hi ha un fonament al darrere de la meva posició és perquè les evidències científiques ens indiquen que ens som a tocar d’un punt de no retorn per mor de la triple crisi (climàtica, energètica, de biodiversitat) que ens afecta. Ens trobam en una cruïlla que és, potser, de les més transcendentals amb què s’ha trobat la humanitat des que ho és. I, en aquest cas concret, no sé si el fet de poder-ho viure és bo o no. Així i tot, he de confessar que tenc una certa curiositat per saber —en la mesura que els anys que em queden de vida m’ho permetin— cap on anirem a parar: nosaltres i el planeta que habitam. Les expectatives es centren a veure quina de les tres crisis s’acabarà imposant primer i, de quina manera, podrà afectar les altres dues.
El fet que s’estiguin acabant els combustibles fòssils, sense una alternativa real que permeti mantenir-nos en els nivells de consum actual, amb una situació que la invasió russa d’Ucraïna està accelerant, fa que apostar pel col·lapse energètic sembli ara mateix l’opció més plausible. Ara bé, arribem on arribem, el canvi que en resulti no durà res de bo associat. He de confessar, com he dit, que tenc curiositat per veure com evolucionaran les coses. No tanta, però, perquè pugui contrarestar el greu que me sap deixar a les generacions futures —concretades en els meus fills, els descendents del quals en patiran les pitjors conseqüències— un llegat com aquest. Una herència enverinada.
No s’ha de descartar, d’entre totes les possibilitats que ens pot oferir aquest futur tan incert que tot just s’albira, que qualcú, d’aquí a uns anys, escrigui una ucronia basada en una pregunta semblant a aquesta: què hauria passat si els humans haguessin reaccionat a temps?
Visits: 1