Galeries d’art, encara

M’ha sorprès, i molt, la repercussió inesperada de la reflexió que vaig dedicar, aquí, fa quinze dies, a l’aparició recent de diverses galeries d’art a Menorca, un fenomen que vaig voler relacionar amb d’altres que també es donen en els processos de gentrificació. No només les xarxes se n’han fet ressò, sinó que, fins i tot, en un cas d’intrusisme laboral, me n’han demanat parer per a un petit reportatge a IB3, la radiotelevisió pública de les illes. Jo no som cap especialista en el món de l’art o l’urbanisme. Escric assaig i, per a fer-ho, m’agrada documentar-me. Res més.

Llegiu més

Views: 5

Na Fina

Bon vespre, autoritats, membres de l’IME, amics i amigues,

Voldria començar aquest discurs tot agraint que m’hagin convidat a fer-lo. Ho diré a la borbònica manera, però també amb tota la sinceritat del món: adreçar-vos aquests mots m’omple d’orgull i de satisfacció. És l’únic encàrrec, enmig d’unes més que merescudes vacances després d’un curs atípic, al qual no em podia negar, per molt que, després de rebre’n l’encomana, tingués clar que la meva presència, aquí, era totalment innecessària.

Llegiu més

Views: 5

Art I Turisme

La setmana passada vaig visitar la magnífica galeria que Hauser & Wirth ha obert a l’Illa del Rei. La visita va superar totes les meves expectatives. La restauració és exemplar, amb aquelles finestres que converteixen el paisatge àrid de l’Illa del Rei amb un quadre més de l’exposició. M’agrada especialment el projecte paisatgístic, amb un jardí mediterrani senzill i adaptat al medi. I si el continent val molt la pena, el contingut també amb les escultures d’Euduardo Chillida, Joan Miró, Louise Bourgeois i Frank West així com els grans quadres abstractes de Mark Bradford. Perquè, el més interessant no és la magnífica restauració de l’edifici – subtil sense tocs operístics – sinó l’ús artístic del patrimoni. No és cada dia que a Menorca es fan projectes d’aquesta envergadura i amb un Impacte tan gran – el projecte va merèixer un ampli reportatge al The Guardian!  Riu-te’n de la fantasmada de l’Hermitage que volen obrir al port de Barcelona. La galeria de l’Illa del Rei és molt més interessant i té un impacte (turístic) més gran. Menorca, una illa que no arriba als 100.000 habitants, ha aconseguit atraure una galeria que ja voldrien Barcelona o Madrid. Des d’aquí tot el reconeixement a la gran feina de Mar Rescalvo- la directora del centre.

Si Espanya fos un país normal, aquesta galeria d’art contemporani no seria una iniciativa privada sinó una delegació del Museu d’art contemporani Reina Sofia de Madrid. Molts museus tenen petites delegacions arreu del territori. Un cas molt interessant és el de la Tate Modern de Londres que té una galeria magnífica a la petita localitat costanera de St Ives a Cornualla. Però ja se sap que a Espanya és un sacrilegi que un museu nacional tengui una delegació fora de la capital. Molt de parlar de turisme, però alhora de la veritat, les inversions turístiques transformadores no surten de la M30. Perquè turisme no és només una qüestió d’IVA i aeroports, és també, i sobretot,  una qüestió de cultura -museus i festivals – i medi ambient – parcs nacionals i la protecció del territori. Malauradament l’únic recurs que té Menorca per fer coses d’impacte és caçar projectes al vol i açò és perillós en la mesura que molts dels projectes que sobrevolen l’illa són una fantasmada. Per sort, Hauser & Wirth n’és l’excepció.

Llegiu més

Views: 3

Galeries d’art per donar i —sobretot— vendre

En els darrers dies, a les xarxes, m’he trobat força imatges de gent que ha visitat l’exposició que la galeria Hauser & Wirth ha inaugurat a l’illa del Rei, al bell mig del port de Maó. Tots els comentaris que les acompanyen són elogiosos. No crec que sigui exagerat afirmar que hi ha una petita febrada entre els menorquins i els turistes per a anar-hi. He comprovat que, fins i tot, una agència de viatges ofereix, a un preu molt ajustat, una generosa visita guiada (en castellà o en anglès; els catalanoparlants, per variar, que es fotin!) a l’antic hospital marítim rehabilitat i al centre d’art (format per una sèrie de galeries expositives, un recorregut escultòric a l’aire lliure, un jardí i, a més, un restaurant —Cantina— i una botiga). Segurament, tot i que no surt a les lletres grosses de l’oferta, hi ha la possibilitat de veure-hi la basílica paleocristiana, declarada Monument Històric i Arqueològic, les restes de la qual fa molt de temps que són allà (és del segle VI de la nostra era) o algun exemplar —si és que els queden ganes de trescar per la zona, amb tant anar i venir de gent— de la sargantana endèmica que hi habita.

Llegiu més

Views: 9

Entrevistes

Me sap greu començar explicant-vos aspectes de la meva vida, però crec que cal fer-ho, ni que sigui com a excusa per entrar en la matèria de què voldria parlar aquesta setmana. Bé, el fet és que estic subscrit, per una sèrie de motius que van des dels interessos professionals fins a la militància cultural, a una sèrie de revistes: Els marges, L’Avenç, Serra d’Or, Reduccions… I, tot i no estar-hi, fa gairebé una vintena d’anys que he comprat, mes rere mes, el Popu, la meva revista musical de capçalera. De totes aquestes publicacions, però, em volia centrar en L’Avenç perquè, malgrat no ser l’única que n’inclou, m’he avesat a llegir les entrevistes que hi publica Josep M. Muñoz, uns textos formidables, excel·lents.

Llegiu més

Views: 10

Una cultura de tanatori?

Aquesta setmana hem conegut la mort —inesperada, almenys per part meva— de l’escriptor Jordi Cussà. Després de la revelació que va suposar, a Palma, sentir-n’hi llegir un fragment (a l’Espai Reverb de 2015), a més de poder ser part d’una conversa pròdiga a diferents bandes en el dinar posterior, vaig abordar la lectura de Formentera lady (LaBreu, 2015), i de Cavalls salvatges (Columna, 2000; L’albí 2016) just va sortir-ne la segona edició, corregida i augmentada, dues novel·les que em van impactar, no només per la temàtica, poc convencional, sinó, sobretot, per l’estil narratiu amb què Cussà demostrava un domini de l’ofici poc habitual en les nostres lletres.

Llegiu més

Views: 2

Estudi i homenatge

Sobretot per a qui ve de fora (així ens ho han fet saber), és sorprenent aquesta manera menorquina de fer: aprofitar, any rere any, el segon dissabte de juliol —una època caracteritzada per la calor xafogosa que sol fer a l’illa— per a tancar-nos durant un dia sencer, en horari intensiu de matí i de capvespre, i celebrar una jornada acadèmica plena de comunicacions, ponències, conferències, taules rodones i totes les activitats complementàries que facin falta. Ara bé, el format deu funcionar, perquè enguany ja és el desè en què la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis celebra la seva tradicional (ja ho podem dir amb aquesta paraula) jornada d’estudi i d’homenatge.

Llegiu més

Views: 0

Plans d’estiu

Amb el juny, donam per acabat un altre curs escolar. Els docents, gairebé tots, hem començat unes més que merescudes vacances. Ho dic sincerament i sense ganes de fer enveja a ningú. He de confessar que he arribat a juliol amb la llengua defora, fent alens. Exhaust. No només, però sobretot, perquè amb la pandèmia aquest ha estat un any atípic, molt mal de passar emocionalment i física. Per açò, els dos mesos que venen s’albiren com una època de relax en què, entre d’altres coses, podré donar compte d’una sèrie d’activitats de caràcter cultural que havien quedat pendents durant el curs.

Llegiu més

Views: 0

Mal educats

Ara que els alumnes són a ca seva, després d’haver passat un any excepcional, als centres educatius ens dedicam, entre d’altres coses, a planificar del proper curs. Esteim a l’espera del repartiment de quotes i tot sembla indicar que les ràtios (número d’alumnes per grup) seguiran essent massa altes i que els docents anirem sobrecarregats d’hores lectives. Per enèsima vegada —nihil novum sub sole—, la Conselleria d’Educació haurà tornat a incomplir les seves promeses, la pastanaga penjada d’un fil amb què, durant el curs, ens manté esperançats de cara al futur.

Llegiu més

Views: 1

Estremida memòria

Moltíssims anys després, davant d’una aluda plena de confits, el maonès Salvador Bondia s’hauria de recordar d’aquell remot capvespre del mes de juny en què son pare l’havia menat a conèixer Sant Joan. D’açò, i de moltíssimes coses més relacionades amb la festa central de Ciutadella, va fer-ne memòria. El sucre de la llepolia, després del crec amb què les dents van esmitjar-la instintivament, impregnà la llengua d’una dolçor que tenia oblidada i inicià un recorregut per diverses parts de l’organisme que va acabar al cervell, on activà una sèrie de connexions neuronals totalment inesperades.

Llegiu més

Views: 4