Quan la ficció esdevé real

Tal i com es pot llegir a les quatre darreres pàgines del quaranta-sisè volum de la insòlita The Anglo-American Cyclopaedia (editada a Nova York el 1917), existí una doctrina herètica que considerava abominables els miralls i la còpula, ja que ambdós multiplicaven el número d’homes. No deixa de ser curiosa l’equiparació que s’estableix entre dos elements en principi tan dispars com aquests, la procreació i els reflexos. Es tracta, per cert, d’una informació que es localitza a l’entrada dedicada a Uqbar, una desconeguda regió de l’Àsia Menor en què, entre d’altres trets interessants, tota la literatura que s’hi va conrear pertanyia al gènere fantàstic.

Fins aquí, tot bé, si no fos perquè, de la mateixa manera que Uqbar és un lloc fictici —i, per tant, no apareix a Google Maps ni a cap altre tipus de cartografia formal—, també ho és el llibre que en parla, una reimpressió «literal, pero tambien morosa» de l’edició de 1902 de l’Encyclopedia Britannica. No existeix. O, més ben dit, sí que ho fa, però en tant que matèria literària d’un conte de Jorge Luis Borges —«Tlön, Uqbar, Orbis Tertius»— que es pot llegir, entre d’altres, al volum El jardín de los senderos que se bifurcan (1941). Aquesta obra de consulta, citada per l’escriptor argentí en la seva narració, és un exemple de llibre fictici. Així traduesc el que els anglesos anomenen fictional books, és a dir, aquells títols creats específicament per a ser part d’una ficció. No necessàriament ha de ser literària: poden aparèixer, per exemple, en una pel·lícula, en un videojoc, en un còmic… Sigui com sigui, no existeixen més enllà de l’obra de què formen part, a la qual donen més versemblança o aprofundiment.

De llibres ficticis, n’hi ha per donar i vendre. És relativament bo de fer trobar-ne inventaris a la xarxa internàutica i, fins i tot, hi ha qui els ha distribuït en biblioteques fantàstiques del món virtual. Potser el més conegut és aquell que protagonitza la trama detectivesca de la novel·la El nom de la rosa, d’Umberto Eco: la segona part de la Poètica d’Aristòtil. L’autor juga amb la possible existència, a l’edat mitjana, d’un text del filòsof grec en què s’abordava l’estudi de la comèdia, és a dir, de l’humor i, en conseqüència, d’una visió desenfadada (i descreguda, fins i tot) de l’existència humana, que hauria desaparegut per culpa de la intolerància en què es vivia a l’època medieval, on una manera d’entendre la vida com aquella era radicalment oposada i, per tant, no acceptada, al dogma religiós.

No s’ha de confondre aquest concepte, el dels llibres ficticis, amb els d’aquells que podríem anomenar potencials o hipotètics. Ho dic pensant amb Els llibres que no he escrit, de George Steiner, un assaig en què l’autor posa damunt de la taula una sèrie d’obres que, per diferents qüestions, han quedat en projectes sense executar, en temes sense tractar, en pàgines no concretades. En aquest cas, ni existeixen dins d’una ficció, tot i que l’assaig en certa manera els perfila, ni han acabat fent part de la realitat: romanen, per dir-ho maldestrament, inèdits en la ment de Steiner. Malgrat la diferència d’ambdós conceptes, consider molt interessants tant els uns com els altres.

No només els llibres, però, poden ser elements ficticis al servei d’una narració. En el cas de la música, també hi ha exemples d’aquesta pràctica. Marcel Proust, a la monumental A la recerca del temps perdut, cita una sonata que només existeix dins els límits establerts pels set volums que conformen el seu famós roman fleuve. Ningú de nosaltres, per tant, no ha pogut escoltar-la mai. També és fictici, per cert, Vinteuil, el compositor d’aquesta peça musical que el narrador descriu amb tant de detall i passió que ha generat un fenomen interessant: el del transvasament de la ficció a la realitat. D’una banda, un compositor de carn i ossos, Boris Yoffe, és autor d’una obra musical anomenada Sis projectes per a la sonata de Vinteuil o, un altre que també és real, Claude Pascal, ha composat una «Sonata de Vinteuil» que, evidentment, no és l’original, però que s’inspira en la que apareix a la ficció proustiana. De l’altra, l’escriptor francès Jérôme Bastianelli, a La vrai vie de Vinteuil (2019, diria que encara no n’hi ha traducció al català), elabora una novel·la en què intenta reconstruir-ne la biografia, a partir del que Proust explica del músic, incomprès i desconegut, a la seva obra. En aquest cas, però, el viatge és d’una ficció a una altra.

En el món musical hi ha força casos de grups ficticis, nascuts en el marc d’obres, sobretot audiovisuals. Potser el primer gran nom que cal citar aquí és el de la Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, una agrupació impossible —només cal veure la fotografia amb els membres que en formarien part, a la coberta del disc— a partir de la qual The Beatles van elaborar el que potser és el primer treball discogràfic conceptual de la música pop. Trobam casos semblants amb The Wonders, la banda que protagonitza la pel·lícula homònima (en la traducció espanyola: l’original anglesa es titula That Thing You Do!) dirigida per Tom Hanks el 1996 o, molt abans, The Archies, en aquest cas un grup que va néixer en el món del còmic i una sèrie de dibuixos animats. Potser el cas més proper, i desconegut alhora per molta gent, és el cas dels menorquins Delmon, un enigmàtic conjunt amb una discografia tan interessant com inaudita en què destaca el treball Satanic, but less, referència de 2021. Tots els exemples citats no deixen de ser inexistents fora de les ficcions on apareixen.

Ara bé, el trajecte que mena d’una existència fictícia a la concreció, que hem vist en el cas de la «Sonata Vinteuil», el trobam també, tot i que de manera molt més desenvolupada, en el cas del grup de rock dur britànic Spinal Tap. L’any 1984 es va estrenar un fals documental amb què es volien parodiar tots els tòpics associats als grups de rock i heavy metal. D’aquí que This is Spinal Tap sigui un rockumentary —aquest és el terme correcte amb què definir-lo— en què les guitarres sonen al volum 11, els músics es perden pel backstage camí de l’escenari, els efectes especials no funcionen i hi ha mecanismes que deixen atrapats els músics durant tota l’actuació, un baixista al qual bota el detector de metalls d’un aeroport per culpa del paper d’alumini que ha fet servir per embolicar un reforç de la seva virilitat, o en què una mena de Yoko Ono sembra la zitzània entre els diferents membres del grup, tots ells —excepte els bateries, que hi duren poc— sobrats d’ego i de masclisme.

Tot açò i més apareix en aquesta ficció que ha esdevingut pel·lícula de culte. D’acord amb el tema tractat, per tal de poder mostrar tot de situacions tòpiques per les quals havien passat diferents grups rockers, el més fàcil va ser crear-ne un de fictici i encolomar-li tots els morts possibles. Fins i tot, per a fer-ho al més versemblant possible, se li va construir una discografia: un fotimer de referències, moltes d’elles amb títols inversemblants, plens d’ironia: Intravenus de Milo, Nerve Damage, The Sun Never Sweats… Ara bé, com que la pel·lícula havia de mostrar els músics en acció, interpretant el repertori propi, se’n van gravar algunes cançons reals. I, davant de l’èxit obtingut, la banda es va haver de materialitzar. Han gravat, després, dos discos més —els quals, juntament amb la banda sonora original, es poden escoltar de ver, ja no són una ficció— i han fet alguns concerts.

Aquest procés de trànsit de la ficció a la realitat el trobam, també, en la toponímia literària. N’hi ha pocs casos. Potser el més conegut, ja que hem parlat de Proust, és el de Combray. L’escenari fictici on transcorre A la recerca del temps perdut va passar a ser el nom real del poble on va néixer l’escriptor francès —oficialment Illiers-Combray des que una ordre governamental, en reconeixement a l’impacte de la novel·la, així ho va establir—, la qual cosa, tot sigui dit, facilita les coses als turistes literaris que cerquen conèixer els escenaris on transcorren les obres que han llegit. En aquest sentit, cal consignar la intenció de construir, a Colòmbia, un Macondo tangible amb què satisfer la curiositat de molta gent que voldria visitar el lloc on va viure la família Buendía. Aquest llogaret, però, roman encara sense fer.

I aquí és on volia arribar. Aquest transvasament, el trobam també en els llibres ficticis? És a dir, hi ha casos en què hagin acabat essent redactats, en què s’hagin materialitzat? Ara mateix, no en tenc cap constància. He de confessar que no n’he fet cap recerca, però no em sona haver-ne llegit res al respecte. Que existeixi aquesta possibilitat, per cert, no treu que el resultat que en surti pugui ser interessant. Al contrari. Si es donés el cas, és gairebé segur que el llibre resultant no estaria a l’alçada de les expectatives generades respecte de l’original. I així i tot, per curiositat metaliterària, he de confessar que ja m’agradaria llegir, per exemple, el tractat aristotèlic dedicat a la comèdia si qualcú el recreés. Ara bé, com he dit, l’encarregat de fer-ho hauria de ser molt bo i potser aquí ja estic demanant massa.

I, ja que hi som, també tenc curiositat per saber fins a quin punt trobam exemples de llibres ficticis en la literatura catalana. Ara mateix, tampoc no sé si hi ha qui s’hagi dedicat a estudiar-ho i si se n’ha generat, per tant, bibliografia. Aquest tema també m’interessa. No sé fins a quin punt, el Llibre de Cavalleria que llegeix Guillem de Varoic a la primera part del Tirant lo Blanc en seria un exemple vàlid, perquè la referència a l’0bra homònima de Ramon Llull hi és clara. No val, tampoc, el Mecanoscrit del segon origen perquè, en aquest cas, el joc metaliterari és un altre i, el resultat, no deixa de ser l’obra que llegim. Ho seria el Llibre de les set sivelles on, suposadament, hi hauria escrits els protocols immemorials de les festes de Sant Joan ciutadellenques? Si hi ha algun lector compassiu amb les meves dèries i que vulgui ajudar-me a aprofundir-hi, per exemple en forma de comentari al final d’aquest text, em farà un gran favor, cosa que li agraesc per endavant.

Visits: 4