Xalandria

—Tenim mitja hora fins que no haguem d’anar a cercar el teu germà. Aprofita i practica amb el patinet. Jo t’esperaré aquí.

El pare s’asseu en un d’aquests bancs de ciment dissenyats per a destrossar esquenes. El fillet, mentrestant, comença a pujar als diversos obstacles. Fa diferents tipus de salts. Al costat hi ha un al·lot d’uns catorze o quinze anys, ros i amb els cabells llargs, amb un monopatí, fent trucs i flips. Arriba una noia, presumptament de la seva edat, tot i que li treu un pam d’alçada. Camina amb l’ajuda d’unes crosses i s’asseu al banc del costat, on hi ha un parell de motxilles escampades, d’aquestes que totes són iguals —de la mateixa marca, vull dir. El noi del monopatí s’hi acosta.

Continua llegint «Materials d’enderroc: Skatepark (*)»

Impactes: 0

I va anar així: d’un dia per l’altre les coses van canviar de forma radical i vau deixar d’alimentar-nos. Es van acabar, de cop, els panets i altres menjues abandonades als patis de les escoles, els animals esventrats a les voreres asfaltades o els munts inacabables de fems on sempre hi havia alguna cosa amb què assaciar-nos. Després del desconcert inicial, vam haver de canviar d’hàbits. Res no va ser fàcil: havíem perdut l’instint mariner i, avesades a viure terra endins d’allò que us sobrava, no ens va quedar altre remei que trescar pel camp a la recerca de caragolins i cucs, a la percaça de qualsevol petita bèstia amb què aplacar la fam que ens devorava i ens feia veure bellumes, a pispar fins i tot el pinso que algunes ànimes caritatives donen als moixos assilvestrats. No hi havia prou menjar per a totes les que érem i més d’una hi ha fet la pell, sacrifici de la carn que les altres companyes hem agraït.

Continua llegint «Materials d’enderroc: L’àngel nou (Larus michahellis) (*)»

Impactes: 0

No n’he estat gaire conscient fins que no m’hi he posat a escriure’l. Si descomptam els textos que són relats (aquells que es centren en els dies assenyats de Sant Joan, Gràcia i Nadal) i si els números no em fallen, d’acord amb la numeració amb què els tenc estotjats al disc dur de l’ordinador, aquest és el xalandrot que fa dos-cents, una fita a la qual, en iniciar fa quatre anys la incerta aventura de publicar-los al blog col·lectiu Xalandria, mai no hauria pensat d’arribar-hi. Perdonau-me, per tant, que avui em posi una mica retrospectiu i faci una breu mirada cap al passat, ni que sigui per veure el tram de camí recorregut i sempre amb la finalitat darrera de projectar-lo cap al futur.

Continua llegint «Dues-centes setmanes (i la síndrome de l’all)»

Impactes: 0

Aquest serà un estiu estrany, un estiu sense festes. A les nostres places no veurem ni cavalls, ni passa-carrers, ni bandes de música, ni revetlles, ni bòtils de pomada, ni focs artificials. Allò que cap govern s’atreviria mai a fer, la pandèmia ho ha liquidat amb un tres i no res. La festa popular, juntament amb l’oci nocturn, és una de les grans damnificades d’aquesta pandèmia. Com molt bé explicava en Jordi Orell en un magnífic article a les portes de sant Joan, la situació és de desconcert. No és el meu objectiu criticar les mesures que s’han pres per combatre la pandèmia. Els governs han fet el que havien de fer i els ciutadans ens toca complir tan bé com puguem. La festa i l’oci nocturn són difícilment compatibles amb les mesures de seguretat necessàries per a combatre la COVID-19. Del que m’agradaria parlar és dels arguments que s’han posat en circulació en relació a la festa i de les seves conseqüències per a la cultura popular.

Continua llegint «Un estiu sense festes»

Impactes: 0

Fa molts d’anys de tot plegat i, com que cit de memòria, no sé si el que diré és del tot cert. Però ens servirà. Érem al tombant de la darrera dècada del segle passat, en un dels últims cursos de la carrera universitària. Els continguts d’una de les assignatures que fèiem en horari de capvespre es centraven en la narrativa catalana breu del segle XX —el conte, segons el programa oficial, tot i que hi ha tot un debat taxonòmic i terminològic al voltant de les narracions de curta distància que, en aquell moment, no vam abordar. Va ser aquí que, tot parlant de Pere Calders i de la seva proposta literària, va aparèixer la tortuga.

Continua llegint «Els contes i la tortuga»

Impactes: 1

Fa poc més d’un any vaig dinar al restaurant que Martín Berasategui té a Lasarte, al País Basc. Va ser —perdonau-me el tòpic— una experiència única, que vaig gaudir en la millor de les companyies possibles, en el marc d’un cap de setmana de celebració en què l’element gastronòmic va ser-ne el pal de paller, especialment a Bilbao, el lloc on havíem establert la base d’operacions. La capital biscaïna, tal i com vam poder comprovar, és un festival del bon menjar, tot i que el punt àlgid de la ruta va ser la visita, un centenar de quilòmetres a l’est, a tocar de Donostia, a l’arxiconegut restaurant Lasarte-Oria, amb tres estrelles Michelin. Allà vam viure un autèntic espectacle culinari.

Continua llegint «Perfecció inhumana»

Impactes: 0

Estem acostumats, a base de veure telenotícies i de llegir diaris generalistes, a pensar que a ca nostra estem tan aïllats del món que determinades problemàtiques no ens afecten. No estic parlant de la COVID-19, tot i que en seria un bon exemple. No costa gaire pensar que el fet de viure en una illa petita ens fa immunes a tota casta de virus, no només els biològics, sinó també els culturals, la qual cosa es tradueix, moltes vegades, en un convit a la inacció: total, com que no m’afecta, no cal que me’n preocupi ni que hi faci res. Ara bé, només cal gratar un poc en la superfície de la societat menorquina per veure que, com a part que som d’un món global i interconnectat, totes les casuístiques hi acaben tenint, en major o menor mesura, repliques locals. No en podem romandre, per tant, aliens ni, encara menys, passius.

Continua llegint «Els diferents rostres del racisme»

Impactes: 1

Aquest darrer dissabte de de sant Joan, el vint-i-tres de juny, ha estat una data assenyalada, però justament per un motiu que res no té a veure amb les festes ciutadellenques. Després de tres mesos sense poder-ho fer, he tornat a l’institut. Hi hem pogut celebrar, de manera presencial i mantenint totes les distàncies profilàctiques necessàries, les juntes d’avaluació dels alumnes de segon de batxillerat. M’hi he sentit, sobretot al principi, un poc estrany, tot i que si hi ha una sensació amb què resumir la retrobada amb el centre és la d’alleujament. Ja era hora! Un cop avaluats i amb el títol de batxillerat en mà –no en tots els casos, malauradament, però sí en la majoria d’alumnes– hem tancat formalment un cercle, l’acadèmic, iniciat el setembre de l’any passat, en un curs que ha passat per moments extraordinaris. Ara bé, tornar al centre m’ha fet prendre consciència que me n’han quedat, com a mínim, un parell d’oberts. Hi resten, almenys, dos comiats sense fer, la qual cosa també confirma que, el d’enguany, no ha estat un curs normal.

Continua llegint «Tancar els cercles (un altre final de curs, malgrat tot)»

Impactes: 3