Els llibres i la vida (una llegenda íntima)

 

Els llibres, en tant que objectes físics, amb volum i pes, formen part del dia a dia de molta gent. A vegades, tot plegat suposa un problema, ja que ocupen un espai que, a partir d’un determinat número d’exemplars, és mal de gestionar i d’aclarir. Tenir la meitat de la biblioteca a una altra casa o una lleixa elevada recorrent, de dalt a baix, el passadís d’un habitatge convencional no deixa de ser un pegat provisional inevitable, la validesa del qual caducarà quan la realitat s’acabi imposant i calguin noves mesures —segurament més dràstiques— per a emmagatzemar-los. Ara bé, quan la relació amb els llibres va tan lligada a la pròpia manera de ser en el món, és inconcebible imaginar-se com deu ser viure sense ells.

Continua llegint «Els llibres i la vida (una llegenda íntima)»

Impactes: 0

Gumersind Gomila, cinquanta anys després

 

L’any 1970 van morir dos menorquins la tasca dels quals destacà en el panorama cultural illenc de la segona meitat del segle XX: Gumersind Gomila i Josep Salord i Farnés. Cinquanta anys després, es presentava una ocasió propícia per a recuperar-ne la memòria i el llegat, tot i que la maleïda pandèmia ha estat a punt d’enviar-ho tot en orris (o, com a mínim, d’endarrerir-ho de tal manera que els anys de la commemoració ja no fossin redons, cosa que desllueix aquesta mena d’efemèrides). Pels pèls, però, aprofitant un desembre que anirà molt atapeït d’activitats, podrem homenatjar com cal aquests dos humanots, per dir-ho amb aquest mot, alternatiu a la planiana manera d’anomenar-los, proposat per Joan Francesc López Casasnovas.

Continua llegint «Gumersind Gomila, cinquanta anys després»

Impactes: 3

La sang

 

Coincidint amb la data del vint-i-cinc de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones, hem sabut, gràcies a la premsa, que a Escòcia les compreses i els tampons seran gratuïts a partir d’ara per a qui en necessiti. La notícia té diferents punts d’interès. D’una banda, perquè posa damunt de la taula l’existència —intensificada durant la pandèmia— de l’anomenada pobresa menstrual: un tant per cent important de dones escoceses no té els recursos econòmics necessaris (uns deu euros mensuals, una quantitat sembla esser que desconeguda per gran part, segurament masculina, de la població) per comprar aquests productes que pal·lien els efectes de la regla. La notícia no diu res, per cert, de les copes menstruals, que hi són i constitueixen una alternativa sostenible a la cel·lulosa (i als químics que hi inclouen) que cal valorar. El cost per a les arques públiques, uns dos milions i mig d’euros anuals, indica la dimensió de la mesura. Ara bé, d’altra banda, aquesta acció serveix, sobretot, per normalitzar —des del moment en què se li dona visibilitat i per molt enfora que ens trobem d’allò que tocaria esser—, un tema tabú de la nostra societat, el de la menstruació.

Continua llegint «La sang»

Impactes: 2

Dia 23 (3). Sobre l’admiració racional i emocional de l’amistat: el cas concret de Màrius Soler

Tenc uns amics ben especials és una frase que tothom pot amollar en determinats moments del periple vital que ens ha tocat o que hem triat viure. Ja ho cantava Roberto Carlos: “Yo quiero tener un millón de amigos/ y así más fuerte poder cantar”, però jo cant fatal i cantant més fort segur que en perdria més d’un, ni que sigui puntualment.

Avui vénc a rallar-vos d’un amic meu que és a per jo també un referent, una persona a qui admir sense matisos. Es diu Màrius Soler, és de Girona i viu a Barcelona, està casat (amb una gran dona) i té tres fills (encantadors). Fins aquí, esper que s’entengui, res de nou o d’especial. Però aniré a comentar dues vessants de la bella persona.

En primer lloc, quan el meu fill Andreu va canviar de club de futbol i vam triar l’Atlètic Sant Just no podíem sospitar, miri com es miri, que hi trobaria un amfitrió de primera categoria, de braços oberts i somriures: en Màrius. El meu fill porter i el seu gran, central: açò crea vincles que només els futbolers deuen conèixer. I els pares respectius, entre ai ai ais i patiments diversos, també creen els seus vincles i junt amb altres pares de la tribu futbolera la cosa es va anar fent gran i preciosa i encara dura i que per molts anys així sigui, siguem on siguem, però també amb les experiències i dèries automobilístiques dignes d’estudi.

En segon lloc, i de manera més pública en Màrius s’ha distingit els últims anys com a iniciador de la polida història de l’Associació INVI (Investigació és Vida) perquè quan a ell li van haver detectat càncer de mama, no en va tenir prou a fer de pacient sinó que s’ha transformat i ha esdevingut actor principal d’aquesta història posant-se a treballar per “fer visible allò que és invisible”, ja que un 2% dels casos de càncer de mama són masculins. I el que per alguns és poc, per altres és molt. Amb INVI, la col·laboració amb l’equip del Dr. Aleix Prat de l’Hospital Clínic demostra que hem d’estar orgullosos de la sanitat pública i, també, que els aplaudiments estan molt bé però que la recerca científica necessita recursos econòmics i financers per tirar endavant programes d’investigació que donin resultats a favor de la vida dels pacients amb càncer. Com per exemple, el programa TILS: Immunoteràpia contra el càncer de mama masculí del Clínic. En un sistema ideal, no caldria demanar aportacions per programes com aquest a la sanitat pública, però l’objectiu d’aquest escrit no és endinsar-me en un món de teoria política i economia sanitària (a Menorca, ja tenim en Guillem López Casasnovas per parlar amb autoritat d’aquest i altres temes) sinó, més tost, demanar-vos que dediqueu una estona a guaitar al web d’INVI, a informar-vos d’aquesta malaltia també en els homes i, si ho creieu convenient i oportú, col·laborar-hi. Jo ja ho fet però no en tenia prou fent l’aportació econòmica. Aquest és un altre granet d’arena, amic Màrius, perquè estic amb tu a fer visible el que és invisible.

Impactes: 0

Quan anàvem de viatge per veure concerts

Va haver-hi un temps —escrit així, amb aquests mots, ara, se’n fa més evident la magnitud de la tragèdia— en què viatjar per assistir a concerts musicals formava part dels hàbits melòmans de molta gent. Hi pens, a més, en rememorar la llarga passejada, a peu, amb què vaig creuar una part important de Barcelona (la que va des d’un hostal a tocar de l’estació de Sants fins a un bar del Poblenou, proper a la sala Razzmatazz, que s’ha convertit d’uns anys ençà en punt de trobada abans de les actuacions), el darrer cap de setmana de febrer d’enguany, una data que sembla, ara mateix, molt llunyana.

Continua llegint «Quan anàvem de viatge per veure concerts»

Impactes: 0

Tampoc la covid

El títol d’aquest xalandrot és un homenatge evident al colpidor poema «Tampoc el foc», de Guillem d’Efak, i a l’esperit que desprèn el text. Al llarg de cent trenta-un versos, el jo poètic hi enumera els incomptables intents d’acabar amb el poble a què pertany, entès en un sentit romàntic (un volkgeist format per la llengua, la cultura, la història i, també, el paisatge). Ho fa a partir de la darrera de les grans amenaces patides en aquell moment, el foc, en una referència explícita als grans incendis que assolaren Mallorca els primers anys noranta del segle passat. La conclusió del poema manifesta la voluntat de seguir essent: «Si no ens fa acotar el cap / cap violència innoble / —que ho sàpiga qui ho hauria—, tampoc no ho farà el foc». Ara, que una sèrie d’embats han fet perillar la Fira del Llibre en Català de Menorca, no he pogut evitar d’associar els versos finals del poema efakià amb el fet que la quinzena edició n’ha estat una realitat, perquè la voluntat és tossuda. Ni la covid-19 no ha pogut amb ella. Hi ha fet prop, açò sí.

Continua llegint «Tampoc la covid»

Impactes: 0

Flamenca

Un d’aquells termes que generen pàgines i pàgines de lletra impresa, sobre el qual encara no hi ha una definició satisfactòria per a tothom, és el de clàssic literari. Lluny de voler entrar en un debat que no pertoca en un espai com aquest, sí que podem establir que un dels elements que caracteritzen aquesta mena d’obres és el fet que, malgrat la distància cronològica que hi pugui haver entre el moment en què es van escriure i el moment en què es llegeixen, sembla que no hagi passat el temps. Mantenen la frescor al llarg dels anys. La lectura que en resulta és actual, en el sentit que ens permet d’interrogar-nos, ens ajuda a tenir un millor coneixement individual i, també, de la relació que establim amb el món que ens envolta. Dit així, evidentment, la idea no deixa de ser genèrica (relativa, fins i tot, com ho són molts de clàssics en funció de les ulleres de l’època en què són llegits). Potser el cas de Flamenca, una novel·la occitana escrita al segle XIII, ajudi a dibuixar un poc el que acabam de dir.

Continua llegint «Flamenca»

Impactes: 0

Generositat

He de confessar que estic literalment sobrepassat per les nombroses mostres de generositat que he rebut darrerament i que, encara, estic rebent. M’han publicat un llibre, de contes. L’hem presentat —i el presentarem, en bona companyia, el proper divendres, 6 de novembre, en el marc de l’Espai Reverb, que organitza l’AELC, a Maó; també, dia 8, a la Fira del Llibre en català, a Ciutadella; i, finalment (per ara), dia 12, a la biblioteca pública d’Alaior. La gent, a més, ha respost a aquests actes amb una molt bona assistència, i hi ha assistit emmascarada i amb les mans netes. El que més m’ha sorprès, però, de tot plegat, és que són moltes les persones que han dedicat una part del seu temps no només a llegir el llibre i a fer-m’ho saber —es veu que els ha agradat—, sinó sobretot a enviar-me suggeriments de cara a una hipotètica segona part de l’obra. Els tenc en compte: veurem què s’hi pot fer. Com diu l’anunci, tot açò no té preu. És el més important de la literatura: que hi hagi lectors. Amb tanta prodigalitat, crec que és un bon moment per fer públiques unes breus paraules d’agraïment a tots aquells que han fet possible que Dies assenyalats sigui una realitat.

Continua llegint «Generositat»

Impactes: 1

L’enemic invisible

No em deixa de sorprendre que a una comunitat de pensament crític, com sempre ha estat Xalandria, no hi hagi cap altra veu discrepant amb la realitat que estem vivint.  Potser és que en tost de tenir 44 anys fa 24 anys que tenc 20 anys, o potser m’he tornat boig realment i veig fantasmes on els altres veuen prudència, però per jo hi ha moltes evidències de què no estem davant d’un problema de salut pública, sinó davant d’un enorme canvi social global, induit i provocat, que encara no sabem entreveure on ens portarà.

De les conseqüències econòmiques i possibles causes polítiques de la famosa pandèmia ja en vaig parlar durant el primer confinament, aquí a Xalandria https://www.xalandria.cat/?p=4348   Em sap greu dir que tot el que vaig anticipar en aquell primer article no ha fet més que confirmar-se.  Pero anem per parts.

Les taxes de mortalitat del 3%, que recordem era la base que justificava totes aquestes mesures extraordinàries i estats d’alarma, s’han demostrat totalment falses, i la mentira ha arribat a ser tant evident que han hagut de suprimir aquesta informació de tots els mitjans de comunicació. Fixeu-vos que ara ja ningú xerra de morts, només d’infectats, com si infectar-se del COVID-19 fos preludi d’una mort assegurada, com si açò fos un VIH o un Ëbola, quan la realitat és que la gran majoria de positius estan essent assimptomàtics, i dels qui no ho són quasi tothom es recupera sol a casa amb l’ajuda d’aigua i medicaments bàsics.  Així idò, ja està molt clar que la pandèmia no justifica les mesures, però ara ja no sabem sortir al carrer sense mascareta i de tant en tant encara ens recorden que, si no ho volem fer per nosaltres, ho fem pels nostres pares, que ens van cuidar de petits (s’ha de tenir molta barra per recorrer a aquest sentimentalisme barat quan les xifres no quadren).

Les conseqüències econòmiques estan sent terribles.  Les socials encara no, perquè l’Estat del Benestar ha pogut parar el primer cop, però sens dubte no podrà parar el segon. Als propers mesos i anys veurem perdre la feina a molts amics i coneguts, veurem com alguns bancs (que no podran aguantar més increments de morositat) tanquen volatilitzant estalvis de molta gent, veurem com aerolínies, touroperadors i cadenes hoteleres desapareixen (incrementant els preus dels desplaçaments), restaurants i empreses d’oci seran un bonic record de quan erem joves i, si molt no m’equivoc, també veurem quebrar més d’un estat occidental. Potser quan els funcionaris, sempre a redossa del que passi al món real, comencin a no cobrar algunes nòmines, se’ns caigui la venda i veiem a quin açoll ens han fotut.

Pel que fa a les causes, segueixo pensant que la més probable és la necessitat d’occident de reduïr la dependència econòmica amb Xina, i que veurem com es repatrien fàbriques de producció industrial, com explicava al article anterior, però ara també intueixo que, a més, o aprofitant la benentesa, s’està escampant una onada de puritanisme que té per objectiu acabar amb l’oci pecaminós, és a dir, tota la vida nocturna i les activitats festives multudinàries, que són llocs idonis saltar-se els mandats divins.  Les justificacions fan ganes de riure, he arribat a sentit en primera persona a les autoritats dir que el virus s’escampa més ràpid a partir de les 2 de la matinada. I just avui el Consell de Ministres ha aprovat un estat d’alarma permanent que implica un tot de queda entre les 23:00h i les 06:00h del matí.  Açò s’assembla cada vegada més a Corea del Sud.

El fet és que aquesta mutació de la grip (en aquest punt cal recordar que un coronavirus no és res més que una familia de virus, i que totes les grips són coronavirus), convenientment amplificada pels mitjans de comunicació (i aquí recordem que hi ha 4 agències, només 4, que generen la pràctica totalitat de noticies del món occidental), ha esdevingut un instrument de por perfecte pel control i canvi social, un enemic invisible que justifica qualsevol mesura que es vulgui prendre, per imbècil que pugui semblar. I recordem que, com ja hem vist repetidament, les mesures extraordinàries que es prolonguen en el temps s’acaben convertint en normalitat, serveixi d’exemple la seguretat dels aeroports després del 11S.

La veritat és que, arribats a aquest punt, em sento una mica com el fillet de la fàbula del rei despullat, on al rei el vesteixen amb un teles precioses que només podia veure la gent llesta, i on ningú volia admetre que veia al rei despullat, fins que un fillet crida: “Però que no ho veis, que va en pilotes !!”.  Idò.

 

 

Impactes: 0

De moixos i microones

 

Tenia la sensació que darrerament m’havia posat massa seriós a l’hora de compartir aquestes humils converses que van néixer amb la voluntat de ser informals: un entreteniment (i, tot s’ha de dir, també una manera d’exercitar l’escriptura, de fer que, seguint el que va dir Picasso, quan arribi la inspiració literària que almenys em trobi treballant). L’anterior xalandrot ja intentava treure un poc de ferro a les reflexions compartides amb els pacients lectors i tornar a l’esperit inicial dels textos. Si hi afegim que aquesta setmana, a nivell laboral, ha estat molt intensa, s’entendrà que calgui seguir la via del desembafament. Açò és el que justifica que avui ens centrem en dos elements aparentment tan dispars com els moixos i els microones.

Continua llegint «De moixos i microones»

Impactes: 1