Navega per la categoria

Música

El format sí fa la cosa (I): la vida a 33 rpm

lanzamientos-relPassar les vacances a Alcalfar és un luxe. Si em posés a fer-ne la llista d’avantatges, emplenaria pàgines i pàgines d’elogis. Però, com no podia ésser d’altra manera, també hi ha algun inconvenient enmig de tanta situació idíl·lica, sobretot de caire logístic, el més important dels quals té a veure amb el fet d’escoltar música. A la casa on passam l’estiu disposam d’un antic i força atrotinat reproductor de cedés, rescatat de l’ostracisme maonès, que disposa d’una entrada uesabé (quan el vam comprar era tota una novetat). Hi hem d’afegir, a aquest dispositiu, un parell de reproductors d’emapetrès i l’ordinador portàtil, connectat a dos altaveus de joguina, a l’hora de fer l’inventari de les màquines que ens permeten l’accés estival a la música.

Ara bé, l’aparell principal, el reproductor de cedés, no té antena (per tant, és impossible d’escoltar-hi la ràdio, cosa ja de per sí difícil al sud-est de Menorca), l’estri només funciona amb el comandament a distància, la tapadora del lector dels discos compactes no tanca correctament i la música que es reprodueix des de l’uesabé segueix un ordre que no té res a veure amb com estan col·locats els arxius musicals dins les respectives carpetes del pendrive (i que encara no he pogut entendre quin criteri segueix), entre d’altres mals, que malauradament no compensen els bons altaveus, a prova de wats i greus, del reproductor musical. Aquest panorama, amb què s’ha de conviure com un bonament pot, posa de manifest que, enllà de l’anècdota personal, el format amb què ens aproximam a la música enllaunada condiciona, i molt, la manera d’escoltar-la, un ritual que ha canviat dràsticament en les darreres dècades.

Continua llegint

Share Button

Els clàssics i les bandes de tribut

Mentre gaudia dels primers compassos del concert de The Cure del passat 26 de novembre al Palau Sant Jordi de Barcelona, assegut còmodament en un seient (perquè l’edat ho aconsella) i en la millor companyia possible, me demanava si tot plegat no responia a un atac de nostàlgia. Perquè en aquella gira no es presentava cap nou àlbum; més tost era a l’inrevés: el grup de Robert Smith es va dedicar a enfilar un darrere l’altre els grans èxits de la seva dilatada carrera. Tres hores van esmerçar a fer-ho. El gruix del repertori es centrava majoritàriament en temes dels anys vuitanta, el públic assistent que podia controlar amb la vista era, en general, més veterà que un servidor i, segurament, molts dels presents havien conegut The Cure quan eren joves.

entraconcert-1

Continua llegint

Share Button

The Cure en tres moments

Cintes de casset
En una data que es fa difícil de precisar, potser durant el mes de desembre de 1987, un al·lot que tot just ha començat a escoltar música, amb onze anys i un primer radiocasset que li han regalat els pares, grava cançons que sonen per les poques emissores de ràdio que en aquell moment s’escolten a l’illa. En cintes de seixanta o de noranta minuts, es superposen fins al desgast tot tipus de cançons, escapçades en el moment en què les veus radiofòniques apareixen. No hi ha, evidentment, cap criteri clar que les ordeni.

Aquest projecte de persona mostra tal interès per la música que els reis li duen, aquell hivern, un casset doble recopilatori intitulat Qué locura en el qual apareixen les (suposadament) millors cançons de l’any. D’entre les que li criden l’atenció, n’hi ha una de molt dinàmica d’un grup anomenat The Cure: «Why can’t I be you» que, curiosament tanca el segon volum, és la darrera de totes. Uns anys abans, ses majestats ja li han regalat el miscel·lani Monstruo Total i repetiran la jugada, en el futur, amb obres com Boom 3 i Epic 12, amb què el fillet anirà ampliant eclècticament el seu bagatge musical.

Continua llegint

Share Button

Setembre, mes plujós?

guillem-d-efak-guillem-d-efak Mentre escolt els dos minuts i busques que duren algunes de les versions del tema «September in the rain», tot homenatjant Guillem d’Efak, de la mà del qual vaig descobrir aquesta meravellosa cançó, em dispòs a enfilar aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que, contràriament als mots de Miquel Martí i Pol, sí que diré. Perquè setembre és, encara i a pesar de tot, el millor dels mesos de l’any. He esperat que en Joel Bagur en parlàs, com ho havia fet en altres ocasions a Xalandria, però en vista de l’èxit, tenc la gosadia de fer-ho jo.

La cançó que he citat, composta per Harry Warren i Al Dubin, va ser publicada el 1937 i, amb el temps ha esdevingut un estàndard de la música popular nord-americana. La història que explica és poc original: arriba el plujós mes de setembre, en què les fulles cauen dels arbres i els dies es van fent més curts, i aquest és l’escenari, un correlat objectiu, d’una història d’amor dolorosa. Molt tòpic, com sempre. Però crec que és en aquesta aparent senzillesa on hi ha el secret de l’èxit de les cançons populars.

Continua llegint

Share Button

Equator

Mai no he acabat d’escatir quina és la pronuciació correcta del nom d’aquest grup, Uriah Heep. Aquest detall, en un text escrit, no té gaire importància. Més en tindria si l’hagués de pronunciar en alguna botiga anglòfona de discos, tot i que per ara no n’ha estat el cas.

Portada del disc
Portada del disc

Continua llegint

Share Button

Abril

Sona bé abril. La primavera ja sol ser, com escrivia a l’entrada marçal, groga (vinagrelles al camp de Menorca) i, per tant, irreversible. Un nom evocador de revolucions, alliberaments i derrotes, és a dir i per exemple, la revolució dels clavells de Portugal (Grandola vila morena, terra da fraternidade…), l’alliberament d’Itàlia a la segona Guerra Mundial (si no l’heu vist encara o fa molt que no la veis, Romà, città aperta és magistralíssima) i, finalment, la derrota a Almansa (que quan el mal en procedeix, a tothom alcança). I a Catalunya, el patró mascle sant Jordi que matava al drac per allitar-se amb la princesa (poca broma el que costava lligar a les llegendes medievals, uf!) i la patrona femella, la verge negra, amb fill esblanqueït, de la muntanya serrada. I quin país Catalunya, que té dos patrons (açò de la paritat s’ho van inventar entre el Ter i el Francolí) i cap dels quals és prou cosa per tal que ni dia 23 ni dia 27 sigui festiu, ni oficial ni oficiós (i encara ens diuen fenicis).
Després d’un hivern ben àrid, cada gota pot valer més que per mil. Cada minut que guanyam de sol allargarà la sort de viure a la riba de la Mediterrània i la costa avall cap a l’estiu ja farà frissar més d’un i una. I com que Pasqua enguany vol caure en abril, deu dies sense haver de fer classes, però quan elles i ells retornin a l’aula caldrà tenir ben presents els efectes que la primavera amb caloreta pot desvetllar en pardalets, abelles i adolescents.
Literàriament he acabat (i me sap greu) amb el Vull una estàtua eqüestre del gran molt gran Gabriel Galmés (amb edició, diguem-ne que poc acurada, de Quaderns Crema). També La gavina d’en Márai que em confirma, tot i que no feia cap falta, que aquest escriptor hongarès es mereix per si sol un prestatge sencer a casa. I vaig començar i acabar, com és habitual quan llegesc el nostre home a Sicília, El camp del terrissaire d’Andrea Camilleri: mel, per no allargar-me. Atrapat per Camilleri insistesc amb La concessió del telèfon (que no té el comissari Montalbano per protagonista però que igualment paga molt la pena, potser perquè Pau Vidal n’és el traductor) i m’endins per segona vegada en un autor que la primera vegada que el vaig llegir vaig percebre que em trobava davant un monstre narrador: començat L’última nit a Twisted River no em costa gens recomanar-vos John Irving. Musicalment, l’Abril 74 de Lluís Llach perquè encara hi ha combat.

Share Button

A caixes destrempades

portada_petit

Aquest és el títol del nou disc de Sonadors de Son Camaró, que ja està distribuït per comerços de Menorca, Barcelona i Palma. Com bé sabeu, aquest grup de música és ben especial. Jo he de dir que m’ho pas molt bé, tocant, les diferents sensibilitats dels músics que el componen donen una gran riquesa al repertori que es tradueix en varietat i versatilitat a l’hora d’interpretar les cançons, que són irreverents perquè sí, i en una gran qualitat musical (jo ho puc dir, que som els més flac dels qualtre i xal desastres cantant damunt les delícies musicals que em brinden aquesta gent). Continua llegint

Share Button

S’Albaida amb Xavi Lozano al Teatre Principal de Maó

Video promocional del concert

El proper dia 22 d’octubre serem al Teatre Principal presentant el disc Soldemà amb la col·laboració d’un dels grans flautistes del panorama musical de la música d’arrel al nostre país: Xavi Lozano. Aquest gran artista interpreta diferents instruments de vent en el darrer disc en mitja dotzena de cançons, aportant la seva saviesa i manera de fer a les cançons del grup. Tot un luxe poder-hi comptar en un espai com el coliseu maonès.

En aquest concert tan especial, també comptarem amb la presència d’altres grans músics de prestigi. És el cas del percussionista cubà Mel Seme, especialitzat en percussió afroamericana, i que, actualment actua en diferents espectacles a Catalunya relacionats amb la percussió africana d’arrel. També Joan Mesquida, amb el clarinet; Eva Febrer, al violí; Àngel Orfila, al llaüt; Pere Moll, a la percussió; i la coral Moments a Cor.

Trobareu entrades a la venda a la taquilla del Teatre Principal o també a través del Servicaixa.

El concert és a les 21.00 hores. Prometem un concert carregat de sentit. Perquè Soldemà és un viatge cap endins i cap a defora. Cap endins per la maduresa i la contenció. Cap a defora perquè beu, encara més, de tot el món, i el color que s’hi troba és un color variat i que convida al viatge, al tast de les coses de prop i de lluny.

Share Button

Resposta cantada al Tribunal Constitucional

tcCOM EL FAR WEST NO HI HA RES (http://www.youtube.com/watch?v=P7_FG5wbZZQ)
Diu, que hi ha una tribu d’indis
a l’oest americà
que té alguna retirada
amb el poble català.
No hi ha tribu més ufana
sota la capa del sol
són i seran gent apatxe
tant si es vol com si no es vol.
Ha rebut per totes bandes
però endevant, que no ha estat res!
per la seva mala estrella
és el pupes del far-west.
Doncs sabem segons la història
que aquesta tribu, pobrets!
quan es rifen garrotades
tenen tots els billets.

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
Com el far-west, no hi ha res!

Invasions de tota mena
ha sofert contínuament
però una de les més sonades
l’ha tingut darrerament:
la del general Frank Cooster
i un grapat de capsigranys,
ara fa quinze mil llunes,
més o menys uns quaranta anys.
La primera atzagaiada
de l’infame general
fou prohibir la seva llengua
i la dansa ritual
i enviar els cassaques blaves
per colonitzar els nadius
i arrencar la cabellera
als elements subversius

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
com el far-west no hi ha res!

Però a la mort del general,
el del “sellos” de correus,
ho deixà tan ben lligat
que manen els seus hereus.
I quan la tribu amb eufòria
desenterrant la destral
engegava a fer punyetes
al famós seny ancestral
per poder-ho canviar tot
però que tot seguís igual
van muntar unes eleccions
per distreure el personal.
Per parar el cop de moment
i presidir la reserva
de l’exili arriba un “jefe”
que tenien en conserva

Que lluny és el far-west!
Que bonica és Oklahoma!
Com el far-west no hi ha res!

I per asserenar els ànins
d’aquest poble tan tossut
es firma una tractat de pau
que li diuen l’estatut.
Però com sempre passa al cine
a l’hora de la veritat
els tractats amb rostres pàl·lids
sempre són paper mullat.
I ara es volen tirar enrera
perquè diu que som un cas
i quan se’ns dóna un ditet
ens agafem tot el braç.
I de tant que ens recomanen
prudència i moderació
ja no estem desencantats
ara estem cagats de por.
Doncs no volen que fem l’indi
i amenacen cada dia
que si no estam quiets vindrà
el setè de cavalleria.

Share Button

Ollin Kan

Aquest és el títol d’un dels festivals més importants de música folk actualment, i l’únic d’aquestes característiques a Amèrica Llatina. Se celebra a la ciutat de Mèxic durant els mesos d’abril i maig de cada any, i enguany ha celebrat la sisena edició. Sota el subtítol de “Culturas en resistencia”, aquest festival pretén erigir-se en la veu de la universalitat en la música, la solidaritat, la llibertat i la unió de cultures, que de totes les bandes del món es troben en una ciutat habitada per multituds i que és la imatge i figura de la diversitat.

SAlbaidaMexic1

Enguany, amb tota una aposta per entendre aquest intercanvi cultural com un valor afegit i de trobada davant la marginalitat social, fent front a una reestructuració del festival provocada per la crisi econòmica mundial, el festival s’ha traslladat en zones socialment marginades. Teatres com el Vicente Guerrero, sala en desús per part del govern de l’Estat i recuperat per a la consecució d’aquest festival han estat escenaris comuns d’aquest encontre, que ha assolit la gran fita d’editar-se tot i les penúries provocades per una situació econòmica insostenible.
La tenacitat dels organitzadors, i especialment del director, han suplert les mancances lògiques d’aquesta situació, duent endavant el que consideren l’essència del festival: les manifestacions culturals com a signe de les cultures en resistència, l’art com a sublimació de la solidaritat. El festival, una vegada més, ha estat visitat per riuades de gent.
S’Albaida ha tingut el plaer de ser part integrant i participant de tota aquesta moguda. Les cançons menorquines creades pel nostre conjunt han vibrat per entre les fileres de públic d’aquests espais. Ha estat un plaer explicar què signifiquen les cançons; per què cantam en aquest idioma; què volia dir Àngel Ruiz i Pablo quan parlava de la Pàtria, i que no era la de les pistoles; per què és tant important l’amor en la cançó, sense el qual no hi ha art ni música. Els aplaudiments entusiasmats del públic vibraven en el fons dels nostres cors, i ens hem sentit privilegiats de compartir tot açò. La recepció que hem tingut de la nostra música ens ha emocionat. Hem fet el que creim, la música com a manifestació d’un sentir popular i a la vegada creença en l’altre, simbiosi del cant amb el cor, amb els peus i amb les ales.

Share Button