Categoria: Música

Aquest és el títol d’un dels festivals més importants de música folk actualment, i l’únic d’aquestes característiques a Amèrica Llatina. Se celebra a la ciutat de Mèxic durant els mesos d’abril i maig de cada any, i enguany ha celebrat la sisena edició. Sota el subtítol de “Culturas en resistencia”, aquest festival pretén erigir-se en la veu de la universalitat en la música, la solidaritat, la llibertat i la unió de cultures, que de totes les bandes del món es troben en una ciutat habitada per multituds i que és la imatge i figura de la diversitat.

Enguany, amb tota una aposta per entendre aquest intercanvi cultural com un valor afegit i de trobada davant la marginalitat social, fent front a una reestructuració del festival provocada per la crisi econòmica mundial, el festival s’ha traslladat en zones socialment marginades. Teatres com el Vicente Guerrero, sala en desús per part del govern de l’Estat i recuperat per a la consecució d’aquest festival han estat escenaris comuns d’aquest encontre, que ha assolit la gran fita d’editar-se tot i les penúries provocades per una situació econòmica insostenible.
La tenacitat dels organitzadors, i especialment del director, han suplert les mancances lògiques d’aquesta situació, duent endavant el que consideren l’essència del festival: les manifestacions culturals com a signe de les cultures en resistència, l’art com a sublimació de la solidaritat. El festival, una vegada més, ha estat visitat per riuades de gent.
S’Albaida ha tingut el plaer de ser part integrant i participant de tota aquesta moguda. Les cançons menorquines creades pel nostre conjunt han vibrat per entre les fileres de públic d’aquests espais. Ha estat un plaer explicar què signifiquen les cançons; per què cantam en aquest idioma; què volia dir Àngel Ruiz i Pablo quan parlava de la Pàtria, i que no era la de les pistoles; per què és tant important l’amor en la cançó, sense el qual no hi ha art ni música. Els aplaudiments entusiasmats del públic vibraven en el fons dels nostres cors, i ens hem sentit privilegiats de compartir tot açò. La recepció que hem tingut de la nostra música ens ha emocionat. Hem fet el que creim, la música com a manifestació d’un sentir popular i a la vegada creença en l’altre, simbiosi del cant amb el cor, amb els peus i amb les ales.

Impactes: 0

26 de juny de 2008

Sembla que Amy Winehouse serà flor d’un dia. Déu n’hi do, però. Un mèrit seu indiscutible haurà estat el de conjugar un producte de masses amb una obra de qualitat al disc -possiblement el darrer que podrà treure en vida- Back to Black. Gran part del mèrit de tot açò cal adjudicar-lo als músics de què s’ha rodejat l’artista britànica a l’hora d’entrar a l’estudi per enregistrar el seu segon treball discogràfic, músics de sessió que ja havien posat el seu talent a mans d’alguns dels noms més significatius del soul dels setanta.  El disc no amaga en cap moment les seves fonts i açò n’és una de les seves virtuts.

El soul ha seguit, durant el segle vint, una evolució força curiosa. Als setanta una part va derivar cap al funk (una de les meves perdicions, especialment si hi mesclam el matís del jazz) i, ja cap a finals de la dècada, va conquerir les pistes de ball amb allò que anomenam música disco (i que tantes joies amaga). I després ve la deriva que ens porta al desastre que avui dia diuen que és l’hereu del soul originari, el R’N’B, que no és més que el soul passat per la indústria descafeïnitzant. D’entre tot un seguit d’artistes, especialment fèmines ianquis de físic despampanant i silicònic, que es dediquen a repetir una mateixa cançó amb bases programades i tendències lletrístiques ensucrades, l’aparició d’Amy Winehouse ha suposat una vertadera revolució, la base de la qual ha estat el retorn al camí que van marcar els clàssics (Otis Reading, Marvin Gaye, Aretha Franklin…).  I el cop ha estat triple, perquè Winehouse ni és negra, ni té un físic privilegiat , ni és un producte sense personalitat. És més, per acabar-ho de reblar, ella mateixa escriu les lletres de les cançons (sense gens de sucre: “Rehab ”, per exemple, no és  gens políticament correcta). I, sobretot, és anglesa. I el fet que els anglesos renovin panorames nord-americans no és nou i sort n’hem tingut de tot açò.

La situació per la qual passa el rock al Regne Unit és patètica (amb molt poques excepcions). Ara bé, sort en vam tenir als seixanta, setanta i vuitanta amb una sèrie de grups britànics, que van contribuir de manera cabdal a la renovació de la música popular, començant pels Beatles i la British Invasion, passant per Deep Purple, Led Zeppelin, Black Sabbath, Thin Lizzy, Rory Gallagher i, acabant dins els vuitanta, amb el heavy metal de la New Wave of the British Heavy Metal, amb, també,  Judas Priest o  Iron Maiden. Amy Winehouse n’és una hereva digníssima.

27 de juny de 2008

Amy Winehouse col·lecciona aparicions a les pàgines de la premsa rosa, que passa una penada excessiva per la seva salut. Evidentment, fumar crack provoca enfisemes pulmonars i la mala vida et porta a morir jove i a deixar un cadàver semblant a un bujot, que de James Dean només n’hi va haver un i el tòpic no és res mes que açò. Ara bé, m’és ben igual si Amy Winehouse es droga, és antipàtica, fa rots en públic o es vesteix amb roba de tal o tal altre dissenyador. El que importa i interessa és que el seu disc Back to black és excel·lent. I prou.

Un dels factors que enriqueix qualsevol obra és la subjectivitat que hi ha al darrere, perquè n’és un condicionant indefugible. Però no cal tergiversar les coses i elevar a categoria absoluta el que és secundari o anecdòtic. Per açò, cal valorar el disc d’Amy Winehouse independentment d’ella o, sobretot, del que d’ella és aliè Back to black.

Aquest és el defecte típic, també, dels mals lectors de poesia (i literatures en general), que confonen el jo poètic amb el jo autor i ja la ballam: com entenen, em deman, aquests lectors, una obra com la de Fonollosa? I la de Pessoa, per posar un altre exemple, aquest molt més evident? Tant me fa que un poeta sigui simpàtic, que vagi restret, que tengui un hortal i batiï els cans amb noms d’escriptors, que escrigui a les fosques (de ver, n’hi ha que en bravegen), que no empri boli blau, que pronunciï la erra malament… L’única cosa que m’interessa és que faci bé el seu ofici, que escrigui bona literatura. Cal recordar que persones magnífiques han escrit obres abominables i que persones abominables han escrit obres magnífiques? Hi ha una línea molt prima que separa la crònica literària  de la crònica rosa: al suplement “Cultura” de l’Avui em/us remet.

Impactes: 3

[8 d’agost de 2008]

Un dels atemptats sonors més grans de la història de la música va ser perpetrat per Opus: “Life is live”. La vida és el directe. Molts moments de la meva infantesa estan esquitxats pels na na nanana d’aquest tema de funesta memòria, tot i que sembla que he sobreviscut al trauma. La banda (i perdonin els grups de veritat per emprar aquest terme, però no trob sinònims amb connotacions positives), per fer creïble el seu missatge, va gravar el seu esperpent musical en un fals directe: al llarg de tota la peça es senten de fons aplaudiments enllaunats. El despropòsit, així, adquiria la seva màxima dimensió. Ara bé, el directe és l’ànima de la música, de qualsevol música. Continua llegint «Fulls de dietari: 8 i 9 d’agost de 2008»

Impactes: 0

Carta enviada a la secció d’opinió del diari Última Hora el 18 de setembre de 2009

A l’opinió pública en general.

Davant la noticia apareguda en aquest diari el passat dissabte 19 de setembre en referencia al versionat que fa el grup “sonadors de son camaró” de la cançó “Elena” i davant l’alarma social que aquesta noticia ha creat, qui subscriu aquesta carta confessa que:

1.- Està en condicions de reivindicar i reclamar la seva participació en el procés de creació del text de la cançó, que tingué lloc entre els anys 1996 i 1998 en diverses localitats de l’àrea metropolitana de Barcelona i de l’illa de Menorca.

2.- L’ha cantada en més de cinquanta ocasions, tant en l’àmbit privat com en el públic. Entre d’altres, en les següents ocasions ho he fet davant de més de cent persones: Bar la Morada de Maó, els dissabtes de Gràcia dels anys 2000, 2001, 2002, 2003 i 2006; Barra del bar la Bolla de Sant Lluís un dissabte de festes de l’any 2002; Barra del café teatro el salón des Castell el dia de Sant Jaume de l’any 1999.

3.- Mai en tot aquest temps ha presentat cap liquidació davant l’Societat General d’Autors i Editors per tal de pagar els corresponents drets d’autor, amb l’agreujant que com a pagament d’alguna de les actuacions anteriorment esmentades, ha rebut no menys de dues pomades, un pellofa i un parell de cerveses.

4.- Voldria també aprofitar aquesta declaració pública per confessar la meva condició de maonès de naixement, sudaca de residència, i de nacionalitat catalana, a més, més de ser seguidor del Reial Madrid.

Impactes: 2

Dijous passat el suplement de tecnologia del Guardian hi havia un article que parlava del fracàs comercial del model de descàrrega de música de pagament. Tot i els esforços d’Apple només un 13% de les vendes de música a Europa són en forma de descàrrega. El 87% restant- d’un mercat cada vegada més petit- encara són en format CD o DVD. “El model de descàrrega de pagament no ha complert amb les expectatives” deia l’article. Si pagar per descarregar-se música és “a yesterday thing”, el que avui s’imposa són els serveis streaming tipus last.fm o youtube, pàgines web on pots escoltar les vegades que tu vulguis les cançons que tu vulguis. Enlloc de davallar música, el que fas és accedir a la música que tu vols cada vegada que vols. Funciona coma una mena de ràdio amb una programació adaptada al teu gust. Dit i fet el dijous mateix vaig obrir un conte a Last.fm on vaig poder comprovar les meravelles i desgràcies de l’invent. En només dos dies la màquina ja coneixia millor que jo els meus gustos musicals!

De tot plegat el que m’ha encuriosit més és la diferència entre tenir i no tenir en l’era d’internet. En darrer terme la diferència entre ser un lladre o no ser-ho, tenir un disc o no tenir-lo, ser un pirata o un cibernauta, escolar la ràdio o el radiocasset és redueix a variacions invisibles en la magnetorresistència en el disc dur. Si la descarrega és al disc dur pots dir que tens una cançó, que segurament l’has adquirida de forma il·legal, si la cançó està en un servidor extern al qual tu tens accés a través d’un servei streaming, llavors el que fas és una cosa semblant a escolar la ràdio

Potser que enlloc de perseguir pirates, canviéssim els conceptes de propietat i els adaptessin a una era en la qual tenir no vol dir necessàriament tenir res que puguis agafar amb les mans.

Impactes: 0

Com alguns de voltros deu saber, el nostre grup es va proclamar vencedor, el passat dia 25 de juliol a Navelgas (Astúries), del IX Concurs Internacional Cuartu los Vales. La final es va celebrar després d’un capvespre molt plujós (ja sabeu, el Cantábric), que va donar pas a un vespre asserenat. Els tres grups, per ordre d’un sorteig un poc estrany (Avelaiña, gallecs, Ginga, portuguesos, i S’Albaida, menorquins), oferiren el millor del seu repertori condensat en quaranta minunts cadascun. Al final de tot, el jurat, compost per organitzadors de diferents festivals estatals espanyols i portuguesos, emeté el veredicte favorable al nostre grup. El participants a la final provenien d’una primera selecció de discs i maquetes, seleccionats d’entre una cinquantena de propostes.

Volem oferir aquest immens regal, de reconeixement i també amb recompenses importants com l’oferiment a actuar a diferents indrets per festivals com l’Eurofolk, a Màlaga, amb qui ja hem tingut contactes, a tothom que ens segueix des de fa anys. Per a tots voltros. Visca S’Albaida!

Impactes: 0

S’Albaida a la final del IX Concurs Internacional de Música Folk de Navelgas

El grup de música fok de Menorca S’Albaida ha estat seleccionat entre 49 grups per participar en la final del IX Concurs Internacional de Música Folk de Navelgas, a Astúries, que ha arribat a la final que se celebra el proper dia 25 de juliol en aquesta localitat asturiana, juntament amb els grups Avelaiña (Pontevedra) i Ginga (Portugal). Podeu visitar la pàgina web del festival, www.navelgasfolk.com

Impactes: 0