Resposta cantada al Tribunal Constitucional

tcCOM EL FAR WEST NO HI HA RES (http://www.youtube.com/watch?v=P7_FG5wbZZQ)
Diu, que hi ha una tribu d’indis
a l’oest americà
que té alguna retirada
amb el poble català.
No hi ha tribu més ufana
sota la capa del sol
són i seran gent apatxe
tant si es vol com si no es vol.
Ha rebut per totes bandes
però endevant, que no ha estat res!
per la seva mala estrella
és el pupes del far-west.
Doncs sabem segons la història
que aquesta tribu, pobrets!
quan es rifen garrotades
tenen tots els billets.

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
Com el far-west, no hi ha res!

Invasions de tota mena
ha sofert contínuament
però una de les més sonades
l’ha tingut darrerament:
la del general Frank Cooster
i un grapat de capsigranys,
ara fa quinze mil llunes,
més o menys uns quaranta anys.
La primera atzagaiada
de l’infame general
fou prohibir la seva llengua
i la dansa ritual
i enviar els cassaques blaves
per colonitzar els nadius
i arrencar la cabellera
als elements subversius

Que lluny és el far-west!
que bonica és Oklahoma!
com el far-west no hi ha res!

Però a la mort del general,
el del “sellos” de correus,
ho deixà tan ben lligat
que manen els seus hereus.
I quan la tribu amb eufòria
desenterrant la destral
engegava a fer punyetes
al famós seny ancestral
per poder-ho canviar tot
però que tot seguís igual
van muntar unes eleccions
per distreure el personal.
Per parar el cop de moment
i presidir la reserva
de l’exili arriba un “jefe”
que tenien en conserva

Que lluny és el far-west!
Que bonica és Oklahoma!
Com el far-west no hi ha res!

I per asserenar els ànins
d’aquest poble tan tossut
es firma una tractat de pau
que li diuen l’estatut.
Però com sempre passa al cine
a l’hora de la veritat
els tractats amb rostres pàl·lids
sempre són paper mullat.
I ara es volen tirar enrera
perquè diu que som un cas
i quan se’ns dóna un ditet
ens agafem tot el braç.
I de tant que ens recomanen
prudència i moderació
ja no estem desencantats
ara estem cagats de por.
Doncs no volen que fem l’indi
i amenacen cada dia
que si no estam quiets vindrà
el setè de cavalleria.

Impactes: 1

Ollin Kan

Aquest és el títol d’un dels festivals més importants de música folk actualment, i l’únic d’aquestes característiques a Amèrica Llatina. Se celebra a la ciutat de Mèxic durant els mesos d’abril i maig de cada any, i enguany ha celebrat la sisena edició. Sota el subtítol de “Culturas en resistencia”, aquest festival pretén erigir-se en la veu de la universalitat en la música, la solidaritat, la llibertat i la unió de cultures, que de totes les bandes del món es troben en una ciutat habitada per multituds i que és la imatge i figura de la diversitat.

SAlbaidaMexic1

Enguany, amb tota una aposta per entendre aquest intercanvi cultural com un valor afegit i de trobada davant la marginalitat social, fent front a una reestructuració del festival provocada per la crisi econòmica mundial, el festival s’ha traslladat en zones socialment marginades. Teatres com el Vicente Guerrero, sala en desús per part del govern de l’Estat i recuperat per a la consecució d’aquest festival han estat escenaris comuns d’aquest encontre, que ha assolit la gran fita d’editar-se tot i les penúries provocades per una situació econòmica insostenible.
La tenacitat dels organitzadors, i especialment del director, han suplert les mancances lògiques d’aquesta situació, duent endavant el que consideren l’essència del festival: les manifestacions culturals com a signe de les cultures en resistència, l’art com a sublimació de la solidaritat. El festival, una vegada més, ha estat visitat per riuades de gent.
S’Albaida ha tingut el plaer de ser part integrant i participant de tota aquesta moguda. Les cançons menorquines creades pel nostre conjunt han vibrat per entre les fileres de públic d’aquests espais. Ha estat un plaer explicar què signifiquen les cançons; per què cantam en aquest idioma; què volia dir Àngel Ruiz i Pablo quan parlava de la Pàtria, i que no era la de les pistoles; per què és tant important l’amor en la cançó, sense el qual no hi ha art ni música. Els aplaudiments entusiasmats del públic vibraven en el fons dels nostres cors, i ens hem sentit privilegiats de compartir tot açò. La recepció que hem tingut de la nostra música ens ha emocionat. Hem fet el que creim, la música com a manifestació d’un sentir popular i a la vegada creença en l’altre, simbiosi del cant amb el cor, amb els peus i amb les ales.

Impactes: 0

Fulls de dietari: 26 i 27 de juny de 2008

26 de juny de 2008

Sembla que Amy Winehouse serà flor d’un dia. Déu n’hi do, però. Un mèrit seu indiscutible haurà estat el de conjugar un producte de masses amb una obra de qualitat al disc -possiblement el darrer que podrà treure en vida- Back to Black. Gran part del mèrit de tot açò cal adjudicar-lo als músics de què s’ha rodejat l’artista britànica a l’hora d’entrar a l’estudi per enregistrar el seu segon treball discogràfic, músics de sessió que ja havien posat el seu talent a mans d’alguns dels noms més significatius del soul dels setanta.  El disc no amaga en cap moment les seves fonts i açò n’és una de les seves virtuts.

El soul ha seguit, durant el segle vint, una evolució força curiosa. Als setanta una part va derivar cap al funk (una de les meves perdicions, especialment si hi mesclam el matís del jazz) i, ja cap a finals de la dècada, va conquerir les pistes de ball amb allò que anomenam música disco (i que tantes joies amaga). I després ve la deriva que ens porta al desastre que avui dia diuen que és l’hereu del soul originari, el R’N’B, que no és més que el soul passat per la indústria descafeïnitzant. D’entre tot un seguit d’artistes, especialment fèmines ianquis de físic despampanant i silicònic, que es dediquen a repetir una mateixa cançó amb bases programades i tendències lletrístiques ensucrades, l’aparició d’Amy Winehouse ha suposat una vertadera revolució, la base de la qual ha estat el retorn al camí que van marcar els clàssics (Otis Reading, Marvin Gaye, Aretha Franklin…).  I el cop ha estat triple, perquè Winehouse ni és negra, ni té un físic privilegiat , ni és un producte sense personalitat. És més, per acabar-ho de reblar, ella mateixa escriu les lletres de les cançons (sense gens de sucre: “Rehab ”, per exemple, no és  gens políticament correcta). I, sobretot, és anglesa. I el fet que els anglesos renovin panorames nord-americans no és nou i sort n’hem tingut de tot açò.

La situació per la qual passa el rock al Regne Unit és patètica (amb molt poques excepcions). Ara bé, sort en vam tenir als seixanta, setanta i vuitanta amb una sèrie de grups britànics, que van contribuir de manera cabdal a la renovació de la música popular, començant pels Beatles i la British Invasion, passant per Deep Purple, Led Zeppelin, Black Sabbath, Thin Lizzy, Rory Gallagher i, acabant dins els vuitanta, amb el heavy metal de la New Wave of the British Heavy Metal, amb, també,  Judas Priest o  Iron Maiden. Amy Winehouse n’és una hereva digníssima.

27 de juny de 2008

Amy Winehouse col·lecciona aparicions a les pàgines de la premsa rosa, que passa una penada excessiva per la seva salut. Evidentment, fumar crack provoca enfisemes pulmonars i la mala vida et porta a morir jove i a deixar un cadàver semblant a un bujot, que de James Dean només n’hi va haver un i el tòpic no és res mes que açò. Ara bé, m’és ben igual si Amy Winehouse es droga, és antipàtica, fa rots en públic o es vesteix amb roba de tal o tal altre dissenyador. El que importa i interessa és que el seu disc Back to black és excel·lent. I prou.

Un dels factors que enriqueix qualsevol obra és la subjectivitat que hi ha al darrere, perquè n’és un condicionant indefugible. Però no cal tergiversar les coses i elevar a categoria absoluta el que és secundari o anecdòtic. Per açò, cal valorar el disc d’Amy Winehouse independentment d’ella o, sobretot, del que d’ella és aliè Back to black.

Aquest és el defecte típic, també, dels mals lectors de poesia (i literatures en general), que confonen el jo poètic amb el jo autor i ja la ballam: com entenen, em deman, aquests lectors, una obra com la de Fonollosa? I la de Pessoa, per posar un altre exemple, aquest molt més evident? Tant me fa que un poeta sigui simpàtic, que vagi restret, que tengui un hortal i batiï els cans amb noms d’escriptors, que escrigui a les fosques (de ver, n’hi ha que en bravegen), que no empri boli blau, que pronunciï la erra malament… L’única cosa que m’interessa és que faci bé el seu ofici, que escrigui bona literatura. Cal recordar que persones magnífiques han escrit obres abominables i que persones abominables han escrit obres magnífiques? Hi ha una línea molt prima que separa la crònica literària  de la crònica rosa: al suplement “Cultura” de l’Avui em/us remet.

Impactes: 3

Fulls de dietari: 8 i 9 d’agost de 2008

[8 d’agost de 2008]

Un dels atemptats sonors més grans de la història de la música va ser perpetrat per Opus: “Life is live”. La vida és el directe. Molts moments de la meva infantesa estan esquitxats pels na na nanana d’aquest tema de funesta memòria, tot i que sembla que he sobreviscut al trauma. La banda (i perdonin els grups de veritat per emprar aquest terme, però no trob sinònims amb connotacions positives), per fer creïble el seu missatge, va gravar el seu esperpent musical en un fals directe: al llarg de tota la peça es senten de fons aplaudiments enllaunats. El despropòsit, així, adquiria la seva màxima dimensió. Ara bé, el directe és l’ànima de la música, de qualsevol música. Continua llegint «Fulls de dietari: 8 i 9 d’agost de 2008»

Impactes: 0

Fulls de dietari: 10 de juny de 2008

XV
“Estableix enllaços per obrir portes i airejar cambres, per eixamplar punts de vista; sense bagatges els links es trenquen, no hi ha complicitats, les realitats esdevenen tan simples com impenetrables” va dir l’Amat als seus amics. I potser qualcú, sense voler, va lligar dos fils conductors en un context d’aparença atzarosa i va teixir la teranyina d’una cosmologia creïble i fonamentada, en què Megadeth mena al Salteri per una vall on passaren Coolio o -rient, rient- Weird Al Yankovic. I així el món és va fer més bo de dur gràcies als horitzons que es multipliquen. Les postes de sol són molt més polides en el regne de la diversitat cromàtica.
[Ignasi Canyardet]

Hi ha qui diu que en la literatura tot ja està dit – només cal visitar els clàssics grecollatins i la Bíblia– i que els escriptors posteriors s’han dedicat només a reescriure: “els últims que van fer coses noves i veritablement importants van ser Sòfocles i Píndar. I, en novel·la, Cervantes. […] Després d’aquests, tot és tradició”, afirma Jordi Llovet al setmanari El Temps de dia 29 d’abril d’enguany. En certa manera, hi ha molt de cert en aquesta afirmació. Hom pensa en Bernardo Atxaga, que de tot açò n’ha fet matèria literària, per exemple, a Obabakoak, on es dedica a la reescriptura de textos que formen part del bagatge cultural occidental. N’és un cas clar la nova versió que extreu d’un conte de Les mil i una nits (cultura occidental?) en què la mort visita un mercader a Ispahan. Atxaga fa aparèixer la versió original al costa de la seva amb la voluntat de mostrar fins on es pot fer arribar la intertextualitat.
En el món de la música, açò de les versions és força habitual. Es fa difícil trobar un disc en què no n’hi hagi. Fins i tot, en un extrem, trobam al mercat treballs sencers basats en les revisions de temes d’altri, en general àlbums amb poc interès, malgrat que sempre hi ha excepcions prou dignes. Només m’interessen, però, aquells casos en els quals la nova versió trasllada la peça a un àmbit totalment nou. Res no hi ha més avorrit que escoltar calcs de l’original. No aporten res de nou i fan perdre el temps. En canvi, les aportacions transgressores permeten de descobrir nous matisos en obres que, gràcies a la reinterpretació, resulten tenir un recorregut prou llarg i diferents lectures. D’exemples d’aquests casos n’hi ha per donar i per vendre. Els pitjors, però, els solem trobar en el heavy metal europeu dels darrers anys, en què les peces són fotocòpies dels originals i al rerefons de les quals sembla que només hi ha la voluntat de demostrar el domini tècnic de qui reinterpreta o, en el pitjor dels casos, hi trobem la intenció de fer un acte graciós. En aquests casos, només hi ha una cosa a fer: quedar-se amb l’original. L’oasi el trobam quan la versió implica la revisió del gènere i es traspassen les fronteres. Açò és el que fa interessant, per exemple, la interpretació que Fear Factory fa del tema “I will follow” dels irlandesos U2. El matís metàl·lic potencia la força de la cançó i, sense millorar-la, li afegeix un plus d’interès. També és el cas de “Sweet dreams (are made of this)” dels Eurythmics passat per túrmix de Marilyn Manson, que afegeix a aquesta peça pop connotacions oníriques de malson esdevenint-la tètrica i deliciosa alhora.

Ara bé, malgrat que aquest és un camp vastíssim i que es pot arribar a parlar d’un vertader subgènere musical, és gairebé impossible trobar reinterpretacions que superin l’original. De fet, només m’hi he trobat en dues ocasions. La primera és la revisió que Jeff Buckley va fer del “Hallellujah” de Leonard Cohen, que esdevé, en mans del malaguanyat cantant nord-americà, una peça estremidora i emocionant. La segona és encara més heterodoxa, perquè Johnny Cash, poc abans de morir, es va apropiar de “Hurt” de Nine Inch Nails, la banda de Trent Reznor, i va transformar i portar fins al límit una peça clau del rock industrial vestint-la només amb una guitarra acústica i la veu sòbria i profunda del veterà cantant country americà. El resultat és brutal -i l’adjectiu aquí és totalment escaient. Qui escolti aquesta cançó i resti indiferent s’ho ha de fer mirar. Tan poderós és el resultat, que el mateix Reznor va declarar-se vençut, que ell ja no tenia res a fer amb aquella cançó i que, després de la meravella que havia fet Cash, “Hurt” ja no li pertanyia i, per tant, havia decidit que ja no la interpretaria més.
I tot i que siguin vuits i nous, i cartes que no lliguen, pens que dins de la literatura catalana hi ha una tendència exagerada a la versió repetitiva, ja sigui de l’obra aliena o, el que és pitjor, de la pròpia. És la tàctica del cofoïsme i del risc zero, també anomenada síndrome de l’all. L’aportació d’aquesta literatura és nul·la. Sort que sempre hi ha qualque Johnny Cash o Jeff Buckley que ens sacsegen i fan que el gènere s’ho valgui.

Impactes: 0

Jo m’acus

Carta enviada a la secció d’opinió del diari Última Hora el 18 de setembre de 2009

A l’opinió pública en general.

Davant la noticia apareguda en aquest diari el passat dissabte 19 de setembre en referencia al versionat que fa el grup “sonadors de son camaró” de la cançó “Elena” i davant l’alarma social que aquesta noticia ha creat, qui subscriu aquesta carta confessa que:

1.- Està en condicions de reivindicar i reclamar la seva participació en el procés de creació del text de la cançó, que tingué lloc entre els anys 1996 i 1998 en diverses localitats de l’àrea metropolitana de Barcelona i de l’illa de Menorca.

2.- L’ha cantada en més de cinquanta ocasions, tant en l’àmbit privat com en el públic. Entre d’altres, en les següents ocasions ho he fet davant de més de cent persones: Bar la Morada de Maó, els dissabtes de Gràcia dels anys 2000, 2001, 2002, 2003 i 2006; Barra del bar la Bolla de Sant Lluís un dissabte de festes de l’any 2002; Barra del café teatro el salón des Castell el dia de Sant Jaume de l’any 1999.

3.- Mai en tot aquest temps ha presentat cap liquidació davant l’Societat General d’Autors i Editors per tal de pagar els corresponents drets d’autor, amb l’agreujant que com a pagament d’alguna de les actuacions anteriorment esmentades, ha rebut no menys de dues pomades, un pellofa i un parell de cerveses.

4.- Voldria també aprofitar aquesta declaració pública per confessar la meva condició de maonès de naixement, sudaca de residència, i de nacionalitat catalana, a més, més de ser seguidor del Reial Madrid.

Impactes: 2

La diferència entre tenir i no tenir (música)

Dijous passat el suplement de tecnologia del Guardian hi havia un article que parlava del fracàs comercial del model de descàrrega de música de pagament. Tot i els esforços d’Apple només un 13% de les vendes de música a Europa són en forma de descàrrega. El 87% restant- d’un mercat cada vegada més petit- encara són en format CD o DVD. “El model de descàrrega de pagament no ha complert amb les expectatives” deia l’article. Si pagar per descarregar-se música és “a yesterday thing”, el que avui s’imposa són els serveis streaming tipus last.fm o youtube, pàgines web on pots escoltar les vegades que tu vulguis les cançons que tu vulguis. Enlloc de davallar música, el que fas és accedir a la música que tu vols cada vegada que vols. Funciona coma una mena de ràdio amb una programació adaptada al teu gust. Dit i fet el dijous mateix vaig obrir un conte a Last.fm on vaig poder comprovar les meravelles i desgràcies de l’invent. En només dos dies la màquina ja coneixia millor que jo els meus gustos musicals!

De tot plegat el que m’ha encuriosit més és la diferència entre tenir i no tenir en l’era d’internet. En darrer terme la diferència entre ser un lladre o no ser-ho, tenir un disc o no tenir-lo, ser un pirata o un cibernauta, escolar la ràdio o el radiocasset és redueix a variacions invisibles en la magnetorresistència en el disc dur. Si la descarrega és al disc dur pots dir que tens una cançó, que segurament l’has adquirida de forma il·legal, si la cançó està en un servidor extern al qual tu tens accés a través d’un servei streaming, llavors el que fas és una cosa semblant a escolar la ràdio

Potser que enlloc de perseguir pirates, canviéssim els conceptes de propietat i els adaptessin a una era en la qual tenir no vol dir necessàriament tenir res que puguis agafar amb les mans.

Impactes: 0

S’Albaida campió a Navelgas

Com alguns de voltros deu saber, el nostre grup es va proclamar vencedor, el passat dia 25 de juliol a Navelgas (Astúries), del IX Concurs Internacional Cuartu los Vales. La final es va celebrar després d’un capvespre molt plujós (ja sabeu, el Cantábric), que va donar pas a un vespre asserenat. Els tres grups, per ordre d’un sorteig un poc estrany (Avelaiña, gallecs, Ginga, portuguesos, i S’Albaida, menorquins), oferiren el millor del seu repertori condensat en quaranta minunts cadascun. Al final de tot, el jurat, compost per organitzadors de diferents festivals estatals espanyols i portuguesos, emeté el veredicte favorable al nostre grup. El participants a la final provenien d’una primera selecció de discs i maquetes, seleccionats d’entre una cinquantena de propostes.

Volem oferir aquest immens regal, de reconeixement i també amb recompenses importants com l’oferiment a actuar a diferents indrets per festivals com l’Eurofolk, a Màlaga, amb qui ja hem tingut contactes, a tothom que ens segueix des de fa anys. Per a tots voltros. Visca S’Albaida!

Impactes: 0

IX Concurs Internacional de Música Folk de Navelgas

S’Albaida a la final del IX Concurs Internacional de Música Folk de Navelgas

El grup de música fok de Menorca S’Albaida ha estat seleccionat entre 49 grups per participar en la final del IX Concurs Internacional de Música Folk de Navelgas, a Astúries, que ha arribat a la final que se celebra el proper dia 25 de juliol en aquesta localitat asturiana, juntament amb els grups Avelaiña (Pontevedra) i Ginga (Portugal). Podeu visitar la pàgina web del festival, www.navelgasfolk.com

LogoNavelgas

Impactes: 0

Ruper Ordorika

Fa uns quants dies en una calada de capvespre a Binibloc, vaig reassaborir la poesia feta veu en Ruper Ordorika gràcies a n’Àlex. Ell, des de Buenos Aires, em va acabar posant sobre la bona pista: que el cantant basc cantava a Barcelona el passat diumenge.

Investigant al web d’Ordorika vaig saber que actuaria al Museu Picasso i, encara que fins al dia abans no vaig saber si hi podria anar, la cosa és que reservant per telèfon dues entrades (a 3 euros cadascuna) hi vam poder esser.

Va ser un molt bon concert, en un dels patis que té el Museu i amb un aforament que deuria voltar la seixantena d’incondicionals, molts dels quals euskalduns residents a la capital catalana. La quarta cançó que va cantar va ser Ene Begiek i la penúltima Martin Larralde, ambdues a partir de textos magnífics de Joseba Sarrionandia -nom aplaudit per una bona part del públic quan Ruper el va pronunciar. A més, el rupertori incloïa cançons de diferents èpoques que el cantant anava desgranant didàctic i sorneguer a la vegada i intentant sempre atracar-se a la traducció catalana del títol. De les que desconeixia, va cantar el poema La llum (també de Sarrionandia) en un ambient musical que connecta deliciosament amb els versos originals. A banda del mític Berandu dabiltza i de l’esplèndid Hi hintzena (ambdues són cançons a partir de poemes d’un altre gran escriptoràs: Bernardo Atxaga) no m’hi va faltar res. Només la resposta a aquella pregunta de per què tenc gustos tan summament minoritaris?

Impactes: 0