Fulls de dietari: 10 de juny de 2008

XV
“Estableix enllaços per obrir portes i airejar cambres, per eixamplar punts de vista; sense bagatges els links es trenquen, no hi ha complicitats, les realitats esdevenen tan simples com impenetrables” va dir l’Amat als seus amics. I potser qualcú, sense voler, va lligar dos fils conductors en un context d’aparença atzarosa i va teixir la teranyina d’una cosmologia creïble i fonamentada, en què Megadeth mena al Salteri per una vall on passaren Coolio o -rient, rient- Weird Al Yankovic. I així el món és va fer més bo de dur gràcies als horitzons que es multipliquen. Les postes de sol són molt més polides en el regne de la diversitat cromàtica.
[Ignasi Canyardet]

Hi ha qui diu que en la literatura tot ja està dit – només cal visitar els clàssics grecollatins i la Bíblia– i que els escriptors posteriors s’han dedicat només a reescriure: “els últims que van fer coses noves i veritablement importants van ser Sòfocles i Píndar. I, en novel·la, Cervantes. […] Després d’aquests, tot és tradició”, afirma Jordi Llovet al setmanari El Temps de dia 29 d’abril d’enguany. En certa manera, hi ha molt de cert en aquesta afirmació. Hom pensa en Bernardo Atxaga, que de tot açò n’ha fet matèria literària, per exemple, a Obabakoak, on es dedica a la reescriptura de textos que formen part del bagatge cultural occidental. N’és un cas clar la nova versió que extreu d’un conte de Les mil i una nits (cultura occidental?) en què la mort visita un mercader a Ispahan. Atxaga fa aparèixer la versió original al costa de la seva amb la voluntat de mostrar fins on es pot fer arribar la intertextualitat.
En el món de la música, açò de les versions és força habitual. Es fa difícil trobar un disc en què no n’hi hagi. Fins i tot, en un extrem, trobam al mercat treballs sencers basats en les revisions de temes d’altri, en general àlbums amb poc interès, malgrat que sempre hi ha excepcions prou dignes. Només m’interessen, però, aquells casos en els quals la nova versió trasllada la peça a un àmbit totalment nou. Res no hi ha més avorrit que escoltar calcs de l’original. No aporten res de nou i fan perdre el temps. En canvi, les aportacions transgressores permeten de descobrir nous matisos en obres que, gràcies a la reinterpretació, resulten tenir un recorregut prou llarg i diferents lectures. D’exemples d’aquests casos n’hi ha per donar i per vendre. Els pitjors, però, els solem trobar en el heavy metal europeu dels darrers anys, en què les peces són fotocòpies dels originals i al rerefons de les quals sembla que només hi ha la voluntat de demostrar el domini tècnic de qui reinterpreta o, en el pitjor dels casos, hi trobem la intenció de fer un acte graciós. En aquests casos, només hi ha una cosa a fer: quedar-se amb l’original. L’oasi el trobam quan la versió implica la revisió del gènere i es traspassen les fronteres. Açò és el que fa interessant, per exemple, la interpretació que Fear Factory fa del tema “I will follow” dels irlandesos U2. El matís metàl·lic potencia la força de la cançó i, sense millorar-la, li afegeix un plus d’interès. També és el cas de “Sweet dreams (are made of this)” dels Eurythmics passat per túrmix de Marilyn Manson, que afegeix a aquesta peça pop connotacions oníriques de malson esdevenint-la tètrica i deliciosa alhora.

Ara bé, malgrat que aquest és un camp vastíssim i que es pot arribar a parlar d’un vertader subgènere musical, és gairebé impossible trobar reinterpretacions que superin l’original. De fet, només m’hi he trobat en dues ocasions. La primera és la revisió que Jeff Buckley va fer del “Hallellujah” de Leonard Cohen, que esdevé, en mans del malaguanyat cantant nord-americà, una peça estremidora i emocionant. La segona és encara més heterodoxa, perquè Johnny Cash, poc abans de morir, es va apropiar de “Hurt” de Nine Inch Nails, la banda de Trent Reznor, i va transformar i portar fins al límit una peça clau del rock industrial vestint-la només amb una guitarra acústica i la veu sòbria i profunda del veterà cantant country americà. El resultat és brutal -i l’adjectiu aquí és totalment escaient. Qui escolti aquesta cançó i resti indiferent s’ho ha de fer mirar. Tan poderós és el resultat, que el mateix Reznor va declarar-se vençut, que ell ja no tenia res a fer amb aquella cançó i que, després de la meravella que havia fet Cash, “Hurt” ja no li pertanyia i, per tant, havia decidit que ja no la interpretaria més.
I tot i que siguin vuits i nous, i cartes que no lliguen, pens que dins de la literatura catalana hi ha una tendència exagerada a la versió repetitiva, ja sigui de l’obra aliena o, el que és pitjor, de la pròpia. És la tàctica del cofoïsme i del risc zero, també anomenada síndrome de l’all. L’aportació d’aquesta literatura és nul·la. Sort que sempre hi ha qualque Johnny Cash o Jeff Buckley que ens sacsegen i fan que el gènere s’ho valgui.

Visits: 0