Navega per la categoria

Pensaments

La nacionalització dels bancs

Ni en els somnis socialistes més tronats, no m’havia imaginat mai que un dia em despertaria amb la notícia que han nacionalitzat els bancs. idò bé avui a les 7 del matí, Alistair Darling, ministre de finances britànic ha anunciat la nacionalització parcial del sector bancari. Bé no tot, només dels bancs que encara no s’havien nacionalitzat. El govern injectarà diners públic a la “city” de londres a canvi d’un percentatge important de les accions dels bancs. No és l’únic país que ho farà. A tot el món, els bancs s’estan nacionalitzant de manera coberta o encoberta a un ritme vertiginós. Ja no existeix un sistema bancari independent, ni a Europa ni els estats Units.

Crec que no és exagerat afirmar que l’ordre econòmic que va sorgir de la greu crisi dels 70, l’era de Regan i Thatcher, l’era del liberalisme i la globalització, l’era del mercat financer i la cultural del “pelotazo”, l’era de la transició i l’espanya “va bién”, l’era del consumisme sense fi ha acabat i ho ha fet com un tro i un llamp. El que no sabem encara és com serà l’ordre econòmic i social que sorgirà de la greu crisi financera del 2008. Algú s’atreveix?

Share Button

L’educació del joves.

En motiu de la recent visita del Jutge de Menors de l’Audiència Provincial de Granada, senyor Emilio Calatayud,  a Menorca per participar en unes conferències, us passo el seu famós decàleg per convertir el teu fill en un delinqüent.

Està en castellà, no m’he atrevit a traduïr-lo.

 

“1. Comience desde la infancia dando a su hijo todo lo que pida. Así crecerá convencido de que el mundo entero le pertenece.

2. No se preocupe por su educación ética o espiritual. Espere a que alcance la mayoría de edad para que pueda decidir libremente.

3. Cuando diga palabrotas, ríaselas. Esto lo animará a hacer cosas más graciosas.

4. No le regañe ni le diga que está mal algo de lo que hace. Podría crearle complejos de culpabilidad.

5. Recoja todo lo que él deja tirado: libros, zapatos, ropa, juguetes. Así se acostumbrará a cargar la responsabilidad sobre los demás.

6. Déjele leer todo lo que caiga en sus manos. Cuide de que sus platos, cubiertos y vasos estén esterilizados, pero no de que su mente se llene de basura

7. Riña a menudo con su cónyuge en presencia del niño, así a él no le dolerá demasiado el día en que la familia, quizá por su propia conducta, quede destrozada para siempre.

8. Déle todo el dinero que quiera gastar. No vaya a sospechar que para disponer del mismo es necesario trabajar.

9. Satisfaga todos sus deseos, apetitos, comodidades y placeres. El sacrificio y la austeridad podrían producirle frustraciones.

10. Póngase de su parte en cualquier conflicto que tenga con sus profesores y vecinos. Piense que todos ellos tienen prejuicios contra su hijo y que de verdad quieren fastidiarlo.”

Share Button

Per què tanta pressa?

Avui vespre, després de trobar-me el que m’he trobat al carrer, m’ha fet ganes compartir-ho a Xalandria. Anava a veure la meva germana gran i els nebots, cap a les 21h, deurien estar sopant, imaginava, i quan arribo al creuament del carrer Sant Manuel amb el carrer Campament em trobo un panorama no gens agradable: la policia, dues ambulàncies, un munt de gent curiosa mirant, i el que miraven era un accident entre una moto i un cotxe, els dos ocupants de la moto havien sortit disparats i un d’ells, pels crits de dolor que feia al terra, deuria tenir una cama trencada, com a mínim. Sembla ser que la moto anava bastant de pressa i el cotxe, que ha tret el morro massa per sortir, potser ni ha fet el ceda, no l’ha vist (diuen que la moto no portava els llums encesos), i la moto s’hi ha topat sense poder frenar a temps, han sortit volant. Posa la pell de gallina presenciar escenes d’aquest tipus, de dolor, gens agradables, però després, a casa, reflexiones i penses que això mateix li pot passar a qualsevol, per molt que un digui que controla, que a ell no li passarà mai, resulta que la conducció no és cosa d’un, sinó de tots, i que no basta mirar per un mateix, sinó que hi ha que preveure què poden fer els altres. Però, respecte a la velocitat i la distància de seguretat entre cotxes, fa un mes, anant al Canal Salat, un cotxe de turistes em va pigar al meu cotxe per darrera a la carretera general perquè els cotxes de davant (jo inclòs) vam haver de returar perquè un camió frenava per retirar-se de la carretera, i el cotxe de darrera jo anava molt ràpid i no va poder frenar a temps sense ferir-me a mi. Per sort no va passar res, al menys físicament, però el meu cotxe va rebre lo seu per darrera, cap al taller. Resulta que el cotxe que em va pigar eren uns turistes que aquell mateix matí arribaven a Menorca de vacances, suposadament per descansar. Llavors, a què es deuen aquestes presses per arribar tant prest al destí, a una illa que, com a molt, màxim arribaràs 5 minuts més aviat que si no adelantessis o corressis? No estàs de vacances? No busques tranquil·litat, suposadament? Per què aquesta ànsia de pitjar l’accelerador tant? D’adelantar tants cotxes com sigui possible?
Crec que, dins un cotxe, només el conductor és responsable en tot moment del que té entre mans, i un cotxe tant pot ser una eina de feina o de plaer, com una eina mortal. Jo ja he patit dos accidents de cotxe, un a l’autopista A7 quan treballava a Barcelona, i ara aquest darrer, i cada cop que arribo al lloc on volia arribar en cotxe penso que soc afortunat en baixar del cotxe.
No és, aquest escrit, més que una convidada a la reflexió sobre un tema que a vegades consideram llunyà i que no ens toca, però que ens toca a tots, i molt, de prop.

Share Button

Un País de botiguers

Des de la distància i amb el prisma amb què m’arriben les notícies refrents a Menorca, he seguit amb relatiu interés tots els senyals que semblen evidenciar que -ara que ja ha passat Gràcia i per tant l’estiu està pràcticament escatat- l’economia de l’illa es troba aprop del què tècnicament en diriem crisi.

No tenc ni punyetera idea de si enguany hi han hagut manco aglomeracions al pàrquing de Macarella, si ha estat més fàcil trobar taula per sopar a Calasfonts, si les cues per pagar a sa botiga de s’uestrà han estat més curtes, o si la corrúa de cotxes a la carretera generala ha sigut més o manco grossa. Pel que he anat llegint però, sembla que alguns agents del model econòmic menorquí diuen i repeteixen que hi ha crisi i que les coses aniran a pitjor.

M’agradaria reflexionar a partir de dues informacions periodístiques llegides recentment. La primera, de fa un parell de setmanes, reclamava al conseller insular de turisme flexibilitat i iniciativa pública a l’hora de convertir establiments turístics obsolets (bàsicament apartaments) en establiments més competitius a base d’augmentar i diversificar la qualitat del producte. L’argument no és nou (fa molts anys que sent rallar de millora de la qualitat), la novetat és que qui reclama aquestes mesures són els mateixos “empresaris” que fa un parell d’anys volien reconvertir aquests apartaments,  però no per dotar-los de major qualitat i per tant diferenciar el producte, sinó per abocar-los al mercat immobiliari en forma d’apartaments individuals destinats a la compra-venda.

Aquí és on les paraules del conseller me van semblar especialment encertades. Més o manco venia a dir que sí, que val, que molt bé, que les institucions -el Consell en aquest cas- tenen un paper a jugar possiblement en termes de promoció, però que els empresaris també hi han de posar de la seva part i que no poden esperar asseguts que els hi treguin les castanyes del foc.

I és aquí on vull lligar el títol de l’entrada amb els “empresaris” entre cometes. De fet, la meva teoria és que al sector turístic Menorca hi ha pocs empresaris i una gran majoria de botiguers. Sense que cap dels termes vulgin tenir connotacions negatives o despectives. A vam si m’explic: el botiguer pensa amb mentalitat de caixa, per simplificar-ho ingressos menys despeses, mentres que l’empresari pensa en termes d’inversió i rendibilitat. Reclassificar un complex de 20 apartaments turístics obsolets per convertir-los en unitats aptes per la venda és pensar en termes de caixa (descapitalitzar actius de l’empresa i dinamitar la capacitat futura de generar ingressos). Reformar un hotel per reduir-ne les places i agumentar-ne els serveis és pensar en termes d’inversió (capacitat futura de generar retorn d’aquesta inversió).

No fa massa, rallava amb un company de feina holandès que es dedica fonamentalment a assessorar empresaris turístics al Brasil i m’explicava que en el sector, un dels paràmetres per mesurar la rendibilitat és el fet -que es dona per descomptat- que qualsevol hotel necessita cada 15 anys com a màxim una inversió en modernització superior al cost inicial de la seva construcció. Quants botiguers -perdó- empresaris turístics menorquins conèixen i apliquen aquest axioma?

Per altra banda, és evident que amb mes o manco distorsions, però el model d’equilibri entre oferta i demanda funciona, i quan hi ha tensions per qualcuna es les dues bandes, a la llarga es tendeix a l’equilibri: si augmenta de demanda, primer augmentaran els preus i després (si és possible) augmentarà la oferta, fins a arribar a l’equilibri. Si disminueix la demanda, l’excés d’oferta pot tenir una incidència inicial en els preus, però a la llarga, s’acabarà ajustant la oferta. I l’ajust vindrà via desaparició dels que no siguin competitius. Massa salvatge? com deia Clinton fa 16 anys: és l’economia estúpid!

Finalment, voldria aprofitar un parell de reflexions den Guillem López-Casasnovas publicades en aquesta entrevista. Especialment els tres darrers pargrafs, que fan referència a capital humà, sentiment i voluntat de pertànyer a la societat menorquina i la contundència amb la que s’oposa a que l’estat salvi el cul als mals empresaris. Totalment d’acord.

Share Button

Col·leccionables

Ventalls d’arreu del món, les millors novel·les negres i/o romàntiques (amb el sentit pejoratiu del terme), escudelletes de porcellana, els tres primers capítols del Equipo A en un sol DVD, figuretes de plom dels herois del còmic, papallones dissecades, trens de RENFE que han fet història (?), tècniques de ganxet (amb un cabdell de regal a la primera entrega)… L’estiu c’est fini.

A quina lllumenera se li va ocórrer col·locar les festes de Gràcia en una època crepuscular de l’any com aquesta, que no convida els cossos a la disbauxa i en què, gairebé sempre, acaba plovent?

Share Button

Alliberada la recepta de les coquetes de La Murada

Ahir, sopant amb en Nico i en Santi després d’un capvespre de feina informàtic, em vaig entémer que na Tonyi, seguint al peu de la lletra la filosofia del Linux i del software lliure, va fer públic el secret de les coquetes de La Murada: per fer la pasta, cal posar només el vermell de l’ou, no el blanc. La resta, trob que ja la sabeu.

Finalment s’ha imposat el seny i les bones tradicions seguirant passant de generació en generació, tal com toca.

No podem perdre mai!

Share Button

L’essència de la democràcia

Per repartir estopa no hi ha ningú millor que en Noam Chomsky. Aquí en teniu un tast http://www.rebelion.org/noticia.php?id=59607

Entre altres coses fa referència al control del pensament a les societats amb més llibertats. És allò de “pots dir el que vulguis, però si no està entre X i Z, no ho sentirà ningú”. No és res nou, però convé recordar-ho de tant en tant

Fa gràcia com de nerviosos es posen els lobbies quan no tenen el control de la informació, com ara el fenòmen dels blogs. A Itàlia volen regular per llei que cada blogger sigui “supervisat” per un periodista titulat, i ara les agències de viatges també volen controlar la seva part: http://www.20minutos.es/noticia/313666/0/control/blogs/viajes/

Censura ? I ara, que deis !! És normés per protegir els pobres ciutadans indefensos. Ja se sap, açò de internet és un niu de terroristes i pedòfils, i sinó escoltau les noticies de la tele.

Share Button

Esport i política

Esport i polí­tica (veure document)

Share Button

Setembre

Els i les que viuen a Menorca no solen sortir de vacances estivals fora de l’illa: és ben comprensible però, tant com va més, te trobes gent que es reserva uns diets per anar mars i cels enllà, i solen tornar contents. Ara, setembre se’ns presenta més que com a un canvi més de mes, perquè és el millor dels mesos. Fa manco calor; la fruita és més saborosa; els turistes comencen a partir; l’illa comença a descansar, a reposar; perquè sa Mesquida està encara més rotundament esplèndida; prest les festes de Gràcia (carrer de sant Jaume, es Cós, es carrer de Gràcia, es Pla de sa Parròquia, es carrer de sant Roc); perquè el peix tornarà a baixar dels preus d’estiu i prest els verderols; perquè és l’inici de curs (que regula el món bastant més que la dimensió de l’any); perquè és el millor mes per enamorar-se (amb tot el curs per endavant); perquè és el millor per desenamorar-se (amb tot el curs per endavant); perquè les dues primeres cançons que he escoltat aquest setembre han estat la Redemption Song de Bob Marley i el We shall overcome pel Boss; perquè avui a Maó toquen els Antònia Font (wa yeah!); perquè és temps de renovats propòsits; perquè a l’Argentina celebren amb dia festiu l’inici de la primavera (d’allà); perquè igual acab el mes conco.

Share Button

La balearitat

Ahir em van publicar al Menorca un article pel Mirador Nacionalista parlant sobre aquest concepte. Com que hi ha raonaments que han aparegut a Xalandria, he cregut oportú pujar l’article per si el voleu llegir. Algú potser veurà reflectides algunes idees que han aparegut aquí, en el fons també us he d’agrair aportacions vostres al debat, també a vegades fora del cercle internàutic. Esper que ningú no s’ofengui si mitjanament me les he apropiades.

L’article fa referència a un altre que vaig publicar deu fer cosa d’un any (de fet, no ho record ben bé), i que sé que més d’un de voltros ha llegit. Us els penj tots dos.

La balearitat: tornem-hi
La balearitat.doc

Share Button