Ara que els estudiants ja s’han anat m’he proposat tramitar una serie de papers que feia temps que tenia pendents. He començat per a l’acreditació de recerca que es tramita a l’agència de qualitat del sistema universitari de Catalunya, l’AQU. Aquesta acreditació és necessària per presentar-se a una plaça d’agregat a les universitats catalanes, una formula contractual d’accés a la universitat. Es tracta bàsicament de fer una sol·licitud i de presentar un currículum en un imprès normalitzat. Com passa sempre el grau de complexitat és notable i els dos o tres dies de feina no te’ls lleva ningú. Aprofitant que feia l’acreditació de recerca de l’AQU, he pensat que valia la pena sol·licitar l’Acreditación Nacional que de l’ANECA (agencia nacional de evaluación de la calidad y la acreditación). Aquesta acreditació és necessària per a presentar-se a places de funcionari docent i depèn exclusivament del govern espanyol. Igual que en el cas català bàsicament es tracta de presentar un currículum en un imprès normalitzat.
Pensava que tot plegat em duria un parell de capvespres. Il·lús jo que em queixava de la burocràcia catalana. Quan he vist el que demanava l’estat espanyol fer m’he quedat de pedra. Tot i que es demana bàsicament el mateix, el grau de sofisticació i complicació és elevadíssim, inimaginable al regne unit. El que més m’ha sorprès és que cal certificar tots els mèrits que vols acreditar, això vol dir cadascuna de les assignatures que has impartit i de les conferències que has assistit. I és clar si l’original és en anglès cal traducció jurada i si presentes una fotocòpia cal que sigui compulsada. La llista de certificats a presentar ocupa 10 pàgines de la guia. El grau de detall és brutal. No només cal dir que et vas llicenciar en Sociologia, cal especificar la nota i fins i tot el dia exacte que et van donar la llicenciatura. He calculat que hi hauré de dedicar un parell de setmanes ben bones a tot el procés – les quals les volia dedicar a escriure un article. M’apura especialment el fet que mai he demanat un certificat quan he anat a un congrés. Ara entenc com és mai trobava el moment.
Però que estan folls aquest romans? Quin sentit té gastar-se tantes energies i diners en crear processos tan complicats? Realment s’avalua la qualitat professor amb aquests formularis tan complexos? És realment necessari compulsar (és a dir certificar) fotocòpies de traduccions jurades (que ve ser una forma de certificació) d’un certificat, un de tants que has de presentar per aconseguir una certificació de recerca (dita altrament acreditació) que et permetrà eventualment presentar-te a una plaça de professor? Si una cosa Espanya sap fer molt bé és crear burocràcia i a més fer-la complicada i absurda. Si totes aquestes energies es gastessin en millorar la professió acadèmica, les coses aníriren millor. Tot plegat no té res a veure amb la qualitat, sinó en la capacitat de gestionar la burrocràcia.
La veritat és que he entès una mica més perquè no vull ser espanyol. Perquè no em dona la gana participar d’un sistema tan depriment
Visits: 3
No té cap mèrit fer-ho millor que els espanyols. Amb açò estic d’acord. El que tindria mèrit és fer-ho pitjor. Amb aquesta entrada no he volgut lloar els catalnas, sinó queixar-me dels espanyols- que és molt diferent.
Independentment de com es gestion, el sistema d’acreditacions té un problema bàsic irresoluble i és que no s’avalua el faràs sino el que has fet. Pots estar a punt de publicar la millor obra en física quantica que s’ha escrit mai que açò per les agències de qualitat no conta (al regne unit sí que contaria). Això vol dir que tota aquella gent que està acabant el doctorat o ja l’ha acabat però encara li falten el parell d’anys d’experiència es queda penjada. És un sitema vàlid per acadèmics amb una mica d’experiència ja que accelera el procés. Tanmateix no resol la precarietat inicial i escandolosa dels investigadors joves.
No deixa de ser curiós que sigui més dur el procediment de l’AQU que l’ANECa que demana el doble de paperassa i dedicació (un exemple més que la paparassa no serveix per massa cosa). A mi tampoc m’agrada la duplicitat administrativa però a no ser que siguem independents, la no duplicitat implicaria que tothom hauria de passar pel tubo de l’ANECA i això voldria dir s’afavoriria descaradament el col·lectiu que sap moure’s bé en els passadisos del poder, això és gent que viu a Madrid, que té un conegut dins els ministeri etc…
Pau,
Ben cert açò de la paperassa de l’ANECA. Un altre detall és que si només volguessin certificats de les assignatures i els congressos (només!) rai, però també volen còpia de les primeres pàgines dels articles!!
De totes maneres, discrep amb lo de l’espanyolitat de la burocràcia i les excel·lències de “lo català”. És ben cert que l’AQU funciona moltíssim millor que l’ANECA. Però no ens enganyem: açò no té gaire mèrit! És com quan a ses jornades per sa Reserva de Biosfera de Menorca llueixen orgullosos no sé quina milora i canten que som una de les millors RB d’Espanya. clap, clap, quin mèrit!
Lo de l’AQU ho dic perquè a jo, com a aspirant a afortunat a qui toqui sa rifa de poder seguir treballant a sa universitat, com tu, només faig que sentir queixes de l’AQU. Els criteris per concedir acreditacions són, aparentment clars, però a la pràctica obscurs i no ben definits per àrees. Conec no pocs casos de persones a qui han denegat reiteradament acreditacions que l’ANECA ja havia concedit un temps enrera, amb menys currículum, i fins tot a gent que havia guanyat una plaça per aquella figura contractual fora de Catalunya! Sa gent està molt indignada amb l’AQU. A Catalunya som els reis del mambo i per tant se’ns ha d’exigir molt més que a la resta de l’Estat, hem de ser es millors i els més guapos, sempre.
A banda d’açò, i sé que voltros no pensau així, cada vegada hi ha més gent farta d’aquesta duplicitat d’administracions. A la pràctica, jo, lo que en trec de ser “un dels reis del mambo” és haver de fer doble paperassa, una a Madrid, cutre, tremendament arcaica i lenta, i una altra a Barcelona, super cool i moderna, però falsa, injusta i desmesuradament exigent en comparació amb l’altra.
Una altra presa de pèl pels contribuents, en definitiva
Bé, na Gemma i jo, després de passar per un procés d’adopció internacional, en podríem escriure un llibre sencer. És curiós que fins i tot l’administració etíop sigui 100 vegades més eficient que l’espanyola 🙂
Una de les més recents i xistoses és aquesta:
a) Na Gemma va a Hisenda a demanar el xec dels 2500 euros per naixament. Li diuen, és una adopció ? Ui, espera, que has de xerrar amb l’entesa
b) Quan l’entesa l’atén. li recita la llista de paperum a presentar, i li diu: “això ho enviam a Madrid, i allà el sistema informàtic generarà una incidència, perquè la data de naixament i d’adopció estan allunyades. Llavors t’enviaran una carta certificada perquè acreditis documentació per resoldre el cas”
c) Na Gemma: “ah, i com ho acredit, basta el llibre de família ?”
d) L’entesa: “si, i tant, amb açò n’hi ha de sobres”
e) Na Gemma: “i no t’ho podria donar ara ?”
f) L’entesa: “nooo, dona, no, que encara no hi ha incidència !!”
Fabulós, l’eficiència en estat pur.
Pau,
en Mas Colell va ser un dels fitxatges estrella de l’època daurada de la Pompeu Fabra. Format i exercint als EUA, el van repescar per tractar d’armar un dream team al departament d’economia, junt amb en López Casasnovas, Sala-i-Martín i altres. De fet quan al poc d’arribar el va fitxar en Pujol per conseller d’Universitats, més d’un i més de dos van pensar: malaguanyat. No m’extranya, venint del món acadèmic d’on venia que provés de fer coses positives, noves i revolucionàries. Llàstima de va durar poc (sort, per altra banda, per la investigació macroeconòmica).
Quan m’hi vaig posar vaig intentar deixar de banda els meus perjudicis però la realitat és tossuda, l’espanya funcionarial es increïble. El mateix procés administratiu és deu vegades més complicat a Espanya que a Catalunya.
En relació a la desfuncionarització, és interessant el que va CIU quan governava la generalitat molt especialment en política universitària. Supòs que et sona en Mas Cullell, un economista molt prestigiós que va ser un conseller d’universitats exel·lent (És possiblament l’única persona que ha fet alguna cosa assenyada en política universitària al sud dels Pirineus en molts d’anys) Una de les coses més interessants que va fer va ser crear una figura d’accés a la universitat nova de caràcter contractual molt similar a la figura de lecturer anglosaxona, la figura del professor lector. La idea era precisament desfuncionarilzar la universitat dins les moltíssimes limitacions que imposa el sistema. EL problema – molt espanyol- és que es fan reformes que són interessants però no és toca res del que hi ha. És allò de democràcia sí però dins uns límits i sense desmuntar l’estat franquista.
Pau, i de què et penses que viurien si no els tres milions de funcionaris de l’estat?
A una escala molt més dramàtica, me recorda un episodi semblant que vaig contar aquí http://www.xalandria.cat/?cat=1&paged=7
I per cert, a compte del teu darrer paràgraf: compte amb el parany, perquè aquesta mena de coses no s’arranjaran, de cop, ensoldemà del dia de la independència. Tocarà fer feina de valent per desfuncionarialitzar, també, l’estat nostre. Amb tots els respectes per les nombroses i honroses excepcions que suposen els xalandriers i xalandrieres funcionaris.