Categoria: Pensaments

Esport i polí­tica (veure document)

Impactes: 0

Els i les que viuen a Menorca no solen sortir de vacances estivals fora de l’illa: és ben comprensible però, tant com va més, te trobes gent que es reserva uns diets per anar mars i cels enllà, i solen tornar contents. Ara, setembre se’ns presenta més que com a un canvi més de mes, perquè és el millor dels mesos. Fa manco calor; la fruita és més saborosa; els turistes comencen a partir; l’illa comença a descansar, a reposar; perquè sa Mesquida està encara més rotundament esplèndida; prest les festes de Gràcia (carrer de sant Jaume, es Cós, es carrer de Gràcia, es Pla de sa Parròquia, es carrer de sant Roc); perquè el peix tornarà a baixar dels preus d’estiu i prest els verderols; perquè és l’inici de curs (que regula el món bastant més que la dimensió de l’any); perquè és el millor mes per enamorar-se (amb tot el curs per endavant); perquè és el millor per desenamorar-se (amb tot el curs per endavant); perquè les dues primeres cançons que he escoltat aquest setembre han estat la Redemption Song de Bob Marley i el We shall overcome pel Boss; perquè avui a Maó toquen els Antònia Font (wa yeah!); perquè és temps de renovats propòsits; perquè a l’Argentina celebren amb dia festiu l’inici de la primavera (d’allà); perquè igual acab el mes conco.

Impactes: 0

“La cámara funciona como una barrera que lo protege a uno del miedo y del horror, e incluso de la compasión”

Llegir aquest pdf segur que ens fa pensar una estona, per cert, si arriba a temps i algú de vosaltres té accés al Canal+, demà 24 de març fan un reportatge pel Digital.

Carter.pdf

Impactes: 0

No he arribat mai a trobar justos els sistemes de patents, segons els quals una idea, imatge o obra artística reproduïble és “propietat” d’una persona o empresa. És clar que tothom té dret a cobrar per una feina que fa i és just que aquesta feina sigui remunerada. Però d’aquí a la propietat intel·lectual, un bé intangible sobre el que s’especula financerament, hi ha un abisme.

La qüestió que em planteig és: el “creador” d’aquesta idea o obra artística no ha partit de zero; ha emprat idees, coneixements, instruments, una cultura que ha heretat de totes les persones amb qui ha establert contacte des que va néixer, una cultura que ja era heretada de generacions i generacions anteriors, i que si hagués d’estar patentada no hi hauria prou doblers per poder-la pagar. Amb la creació d’una obra, la persona agafa una tona de cultura de la Humanitat, i n’aporta un gram. No és just que el consideri propietat seva.

Amb aquesta lògica, des del moment en què es permet ser propietari d’una part de la cultura, apareixen els lobbies empresarials que se n’aprofiten per treure’n tant benefici com puguin, al marge de qüestions ètiques.

Al diari del diumenge llegesc que els dels anomenats drets d’autor tornen a atacar: no en tenen prou amb el canon, la “mordida” que s’enduen per cada venda de CD, DVD o aparell que pugui gravar o copiar. Actualment el 60% del preu dels CDs verges se’n va a les seves butxaques, però en demanen més. Ni la indústria tecnològica, que s’hi deixa els beneficis, ni el milió de signatures recollides a Espanya en contra d’aquesta pràctica, aconsegueixen que l’Estat aturi aquest abús.

Però no n’estan satisfets: després d’anys d’anar fent doblers a cabassos estan més forts i decidits a “guanyar-ne” encara més: exigeixen cobrar cada vegada que una biblioteca deixi un llibre a qualcú (a part de la seva comissió dins el preu d’aquest llibre que la biblioteca ha comprat).

Per a una societat rica com la nostra no és un problema de doblers, sinó d’un abús que va enfortint uns poders fàctics, emparats per les lleis que els adjudiquen un patrimoni que no és seu, sinó de totes les persones de la terra, en tant que col·laboradores en la producció de la cultura.

Quines opcions d’actuació hi ha? Mentre esperam que als polítics els caigui la cara de vergonya de seguir donant suport a aquest status quo, penso en la Viquipèdia, l’enciclopèdia que hi ha a Internet que es va enriquint amb l’aportació desinteressada de milers de persones, i que supera en qualitat la majoria d’enciclopèdies “de propietat”. Penso en el programari informàtic lliure, a l’abast de qualsevol. En els artistes que venen ells mateixos les obres, sense passar per la SGAE, en els que venen la seva feina, no les seves idees.

Al cap i a la fi, encara tenim prou sort. No som un de tants zambians que moriran enguany de sida per no poder obtenir el medicament que necessita, ja que la fórmula per elaborar-lo està patentada per una multinacional, que especula amb el preu.

Impactes: 2

Aquesta setmana que ara acaba l´he passada a Magaluf. El motiu és un viatge d’estudis que m’ha encarregat la universitat de Sunderland.

No havia estat mai en lloc com Magaluf i no crec que hi torni. Sabia que em trobaria però així hi tot m’ha impressionat. Vaig considerar que era una oportunitat única per escriure alguna cosa. Així que durant aquests quatre dies he escrit una mena de diari amb les meves impressions i reflexions. No ho reproduiré tot aquí per que es faria massa llarg.

Diumenge 4 març

” Magaluf és territori britànic. A Mallorca els turistes es divideixen per zones. Els alemanys a s’Arenal – Ballaman sex- i els súbdits de la reina a Magaluf. Amb l’excusa d’anar a comprar un banyador, he fet una volta. He anat fins a la platja i després he pujat fins punta balena. Per sort tres quartes parts dels bars estan tancats. No fa falta haver estudiat cap doctorat per concloure que aquí tot gira al voltant de la cervesa. Magaluf és el que imaginam tots per turisme de borratxera. No crec que Lloret sigui pitjor.

Magaluf és un lloc senzillament esfereïdor. Només hi ha hotels, molts d’hotels, bars, centenars de bars i botigues de souvenirs (al fons es veu una escola). La platja és gran i està ben cuidada però el lloc és horrorós, més ara que està buit. La majoria dels edificis van ser construïts als anys 60. Us ho imaginau no? Els hotels són tots com els dos gratacels de Son Bou però enlloc d’haver-n´hi dos ni ha 200. La meva habitació és el setè pis. L’hotel ons ens allotjam té 10 plantes i deu poder allotjar prop de 2000 turistes. A diferència del Pueblo o el Sol Milanos, no hi han invertit massa. És net i aclarit però senzill. La vista des del balcó és interessant: només dos detalls. Davant a dos carrers es pot veure la discoteca més gran de Magaluf (o bé açò és el que m’ha semblat). Per sort està tancada. És diu “BCM planet dance”. És com una gran nau industrial amb una gran terrassa, tot decorat amb murals de surfistes. Sembla cutre amb ganes. Un poc més avall hi ha un edifici de 20 plantes. Clarament és tracta d’un hotel antic que s’ha convertit en un edifici de vivendes. Està mal cuidat i sembla sortit de La Mina o Bellvitge. H ha bones vistes però no m’imagin qui hi pot viure.

Només un detall més. A l’avió de Newcastle hi venien una tribu de 25 persones que portaven una camiseta negra que al·ludia al 60è aniversari d’algú. Pel que deia la camiseta, aquest grup de persones venia a Magaluf a celebrar l’aniversari d’algú.

Donar sentit a llocs com Magaluf és un dels grans reptes per les Ciències Socials. És més fàcil parlar de grans viatges que parlar d’experiències com Magaluf, Eivissa, Benidorm. Tanmateix, llocs com magaluf són importants atrauen molta gent, gent senzilla i obrera que sovint treballa dur per pagar-se unes vacances. Però no em pic estar de demanar una cosa. Com és possible que existeixin llocs com aquest? Com és possible que cada any visitin Magaluf centenars de milers de turistes? Com és possible que això li diguin progrés? (continuarà demà…).”

Dilluns 5th Març

Avui hem anat a l’ajuntament de Calvià on ens han presentat l’agenda 21 [Aquí podria dir moltes coses sobre la hipocresia del PP] Després hem anat fins a la finca de Galatzó, una finca que recentment ha estat adquirida per l’ajuntament per fer-hi un parc natural. El contrast de la zona és brutal. Una vegada te fas enfora de la costa, la zona és boscosa, ben cuidada i molt despoblada. Calvià té 50.000 habitats, ara bé només 2000 viuen al poble de Calvià. El volum de tot plegat és desproporcionat: 130.000 llits turístics, 1,600.000 turistes l’any (més que Menorca), 5 camps de golf, 240 hotels, 30% de residents estrangers majoritàriament Europeus.

Ahir vespre vam anar a fer una volta amb tots els estudiants. Encara no havíem sortit ens va aturar un representant que caça gent per a bars. Hi van picar. El bar-disco es dia el Robin Hood. Indescriptiblement cutre. El tracte era que per cada beguda te’n regalaven una altre. A més als responsables del grup ens donaven les begudes gratis. L’atracció del bar era el karaoke (sembla com si tots els bars de magaluf tenguin karaoke). La situació em recordava la de un pato que amb un embut li omplen la panxa de beguda. Em vaig recordar de na Tura quan parlava de turisme de borratxera. D’açò es tracatava. No us preocupeu no vaig beure massa, el ritme és impossible. Els al·lots han tornat a les 4 ben gats. L’hotel els ha cridat l’atenció perquè feien massa renou”

“Magaluf té més a veure amb Anglaterra que amb cap altre lloc de Mallorca. És el més semblant que hi ha Blackpool, el lloc d’estiueig de la classe obrera de Manchester del segle C19 on es va inventar el turisme de masses. El problema no és només que sigui anglès, és que esteim parlant d’una anglaterra molt cutre que de fet ja no existeix. Anglaterra s’ha transformat molt els darrers anys, no és només un lloc de fish and chips, hi ha molta més cosa. A Magaluf no, només hi ha burgers, chips, pizza i tura de contar i a més no fa cap gana. Si vols veure com era Anglaterra fa 20 anys vine a Magaluf. Per no haver-hi no hi havia ni tapas (a totes les ciutats angleses en trobes).”

I El Català… senzillament no existeix (excepte a l’ajuntament i al poble de Calvià)

Dimecres 6 Març

Aquests dies he tingut la oportunitat de parlar amb gent molt interessant (en Macià Blàzquez, president del GOB que ha vingut a fer una xerrada), en Miquel Maria i en Jaume Grau. N’he tret algunes conclusions.

1. La complicitat i la hipocresia de la societat mallorquina. D’açò en van parlar sobretot amb en Miquel que em va recomanar un llibre d’en Baltasar Porcel que m’en vaig endur. Posaré un exemple. No és només que els anglesos s’engatin molt, és que els bars de Magaluf fan l’impossible perquè els clients s’engatin el més deveres possible.

2. Una constant que hem vist és la creixent importància del màrqueting. EL govern és pur màrqueting. Tota Mallorca està emparada de propaganda del Govern Balear. Ja hem parlat del cas de Calvià. Aquí davant tenc la targeta verda. Un altre cas d’acció buida de contingut. Tot és parlar de sostenibilitat per

3. La dreta sap el que fa, té un projecte. Tanmateix aquest projecte és molt bèstia i estan emmerdats fins el cul. El seu projecte no és infal·lible.

4. Ens falta confiança amb nosaltres mateixos … Però crec que això ho deixarem per un altre dia …

Impactes: 0

Tenc tendència al masoquisme: m’acab de mirar IB3, en concret la retransmissió de la cerimònia d’entrega de les medalles d’or de les Illes Balears. He aguantat cinc minuts. Com que un dels guardonats era Ponç Pons, l’illòman en cap, m’hi ha empès la morbositat d’escoltar el seu discurs (“a vam què dirà”, havia pensat, després del precedent del 17 de gener amb Esperança Camps a Ciutadella). La veritat és que l’alaiorenc m’ha decepcionat, amb un discurs totalment light, d’una qualitat literària dubtosa (per a entendre’ns: tirant més cap a Dillatari que no pas cap a Nura) en què, per acabar de reblar el clau, ha fet una abraonada defensa de la balearitat. Balears? Just ha acabat el seu parlament, la locutora televisiva s’ha referit a en Ponç com a escriptor “d’Eivissa” (sic). Allà va! Quin gran exemple de la consistència del mite, de la pervivència de la raça descendent de los honderos baleares, de les unions fetes a la força, de les circumscripcions provincianes, de la manca de coneixements geogràfics i culturals… Encara hi ha algú, de manera raonada, que es cregui açò de les Balears? I açò que he sentit dir a més d’un (fins i tot a aquells que es diuen menorquinistes) que aquestes formen un país (quatre illes, cap frontera)? Serà ver que formam una unitat de destí i tararí i tararà?

Impactes: 1

Com que no estic inspirat…… que pensin els altres!!!!!! 

I un dels que pensen bé és Andrés Rábago, El Roto, que publica diàriament a El País un vinyeta. Aquí no podem reproduir els dibuixos però sí algunes de les seves frases. Jo les he extret del seu llibre El libro de los desórdenes. Recoman la seva lectura.

 

“Las armas sólo se las vendemos a asesinos de toda confianza”. 

 La existencia de varios canales de tv garantiza la diversidad de cultos. 

 “Lo peor de mi es lo que me da de comer” (ho diu un empresari mentre mira els seus treballadors/esclaus). 

 “Cuando alguien me habla de posibles enemigos…. sé que el enemigo es él”. 

 “Les estamos dando un escarmiento por lo que aún no nos han hecho”. 

 “Con lo que costó la bomba que le mató podría haber vivido tres mil años”. 

 “¡Qué curioso, a partir de cierta altura sólo se ven datos!” 

 Mundo: Países desarrollados- Países arrollados. Países bombardeados- Países en vías de bombardeo. 

 “La fuerza nos dará la historia y la historia la razón”. 

 “Lo de la lucha obrera se os ha quedado en peleas para conseguir un puesto de trabajo”. 

 “Se necesitan inmigrantes para construir cárceles para los inmigrantes”. 

 Licenciados en derecho (del más fuerte). 

 “¡Perfeccionemos las democracias, elijamos los gobernantes a los electores, y no al revés!” 

 “En nuestro mundo robar en las calles es vergonzoso, pero no desde los despachos”. 

 “La clave del bienestar social consiste en que la gente no se entere de lo mal que vive” 

 “¿La Alhambra de Granada y la Mezquita de Córdoba, tendrán papeles?” 

 “El gas y el petróleo también somos inmigrantes”. 

 “Occidente morirá de un atasco al corazón”. 

 

Impactes: 0

Fa uns tres anys estic realitzant un curs de Formació en Teràpia Familiar Sistèmica. Aquesta formació la duim a terme diferents professionals de l’administració local de Menorca i m’agradaria donar-vos a conèixer quatre pinzellades d’aquestes tècniques d’intervenció en famílies.

Amb aquests darrers anys m’he adonat de la importància de treballar amb les famílies quan algun fillet o adolescent presenta problemàtiques conductuals, o altres símptomes dificils de treballar de manera individual amb la persona i prou. No és que hagi descobert la panacea, ni que abans no en fos conscient d’aquesta importància de la família, però he après que poc podrem fer per treballar,per exemple, un cas de psicosis, transtorns conductuals, o anorèxia, sense conèixer a fons la família i treballar el sistema que produix aquest símptoma.

La intervenció sistèmica planteja el pas de l’individu al sistema, de l’intrapsíquic al interpersonal. Així no interessa un individu “malalt” sinó les maneres d’organizació del sistema en el què un individu demana atenció. La intervenció sistèmica utilitza així la interacció com element de traball i comunicació. És així que no atén el “perquè?” un individu reacciona de determinada manera sinó en el “com?” ho fa.

Una tècnica que destacaria de les que utilitzam i que ara faig servir a l’hora de treballar amb els meus alumnes, i que per tant remarc que no només és exclusiu de les teràpies i la psicologia, és el genograma familiar. Vull puntualitzar la gran informació que aquest ens pot donar, ens permet tenir una vista de la història d’una família i els seus avantpassats. Una tècnica que és capaç de desvetllar possibles conflictes i/o coalicions que poden estar incidint en l’actual problemàtica familiar. El context i els diferents sistemes familiars ens porporciona una gran base per fer unes primeres hipòtesis en el diagnòstic de la problemàtica que ens presenta la família.

Amb açò vull enlleçar amb l’article d’en Santi que parlava de la problemàtica del sistema educatiu i amb els comentaris que han anat sortint sobre la dificultat d’atendre aules tant massificades i professorat poc format, jo afegiria que una de les coses que més té abandonades el sistema educatiu és l’atenció i el treball amb les famílies dels alumnes; i ara aquí em surtiran els mestres amb les urpes que açò és impossible amb la quantitat d’alumnes que tenim i el poc temps del que disposam. Sí, és ver, jo som la primera que s’em fa molt dificil atendre a totes les families que tenim, però potser, de les poques vegades que podem treballar amb elles hi treballessim a consciència, des del no-jutjar, des del coneixement contextual on es mou la família, des de la recerca constant d’idees perquè la intervenció amb elles sigui més fàcil i accessible, etc, pot ser llavors, algunes problemàtiques que se’ns presenten entre el nostre alumnat seria solucionable, o si més no, reconduït al no fracàs, i no només em referesc a l’escolar.

Impactes: 1