La balearitat

Ahir em van publicar al Menorca un article pel Mirador Nacionalista parlant sobre aquest concepte. Com que hi ha raonaments que han aparegut a Xalandria, he cregut oportú pujar l’article per si el voleu llegir. Algú potser veurà reflectides algunes idees que han aparegut aquí, en el fons també us he d’agrair aportacions vostres al debat, també a vegades fora del cercle internàutic. Esper que ningú no s’ofengui si mitjanament me les he apropiades.

L’article fa referència a un altre que vaig publicar deu fer cosa d’un any (de fet, no ho record ben bé), i que sé que més d’un de voltros ha llegit. Us els penj tots dos.

La balearitat: tornem-hi
La balearitat.doc

Joan Carles

Visits: 0

6 comentaris a “La balearitat”

  1. Uff tenc moltes coses a dir i no sé per on començar. Crec que abans de parlar de balearitat m’agradaria parlar de catalanitat..

    El meu punt de partida és que en els darrers tres anys l’escenari polític ha canviat molt i que la independència de Catalunya és més propera que mai.

    Hi ha tres postures polítiques possibles a Catalunya (nacionalment parlant)
    a) Pretendre ser un espanyol més
    b) Canviar espanya tot establint una relació federal que sigui favorable a Catalunya.
    c) Dir adéu.

    Els esdeveniments dels darrers tres anys han anul·lat les dues primeres vies.

    La primera via – la de ser espanyols – ha quedat anul·lada amb l’opa de Gas Natural. Els empresaris catalans per molt espanyols que es manifestin, a Madrid sempre els ‘discriminen’ per ser Catalans. Açò és la conclusió principal de l’opa sobre Endesa.

    La segona vida, la vida de l’acord, ha quedat anul·lada amb el fracàs de l’estatut. S’ha demostrat impossible canviar espanya o aconseguir un millor autogovern.

    Per tant l’única via que queda oberta és la tercerca i crec que té futur a mig termini sobretot si el context espanyol (País Basc) i Europeu (Escòcia) hi ajuden.

    Algú em podrà dir que tot això ja ho sabíem, que la independència la teníem clara de far molta estona. Potser sí, però cal reconèixer que no hi havia procés d’independència possible si no es constatava abans la impossibilitat de reformar l’estatut. Idò bé, ara ja sabem que la reforma de l’estatut no dur en lloc, i que mai els catalans podran ser espanyols, ni que volguessin. No hi ha cap més reforma estatutària possible.

    La paradoxa de tot això és que l’únic partit que pot impulsar el procés, ERC, ha decidit ‘con nocturnidad y alevosia’ deixar de banda la independència (en diuen ara catalanisme de pluja fina) i enfrontar-se a tots aquells partits que tenen punts en comú.

    Si es vol la independència, es vital crear complicitats amb tots els actors que potencialment hi podrien participar. Idò bé, enlloc de crear lligams amb CIU, BNV i PSM, ERC ha decidit declarar la guerra oberta a tots ells. La lògica és la mateixa en els dos casos: consideren el PSM; BNV i CIU com a adversaris electorals a derrotar. (Hi ha anècdotes tan sucoses com tristes com per exemple la reunió entre el PSM i ERC per formar una coalició electoral a les Europees. ERC va dir que no perquè volia mesurar les seves forces en contra el PSM). Per mi el més trist és el que està passant a Mallorca i València. Alhora que deixen de banda la idea d’independència a Catalunya, es presenten a Mallorca (amb tota la legitimitat del món) amb un discurs que retreu al PSM i el BNV precisament que no creguin en la independència i en els Països Catalans. Cal reconèixer que hi ha indicis que alguna cosa està començant a canviar (incorporació d’ERC al Bloc per Mallorca, corrent intern de carretero). Però encara és prest.

    Per mi ERC té la clau del procés. D’ella depèn que s’estructuri un moviment sobiranista seriós i una coordinació política (i cultural)efectiva als Països Catalans. El problema que ens trobem avui és que qui hauria de liderar el procés, hi renuncia just quan el seu lideratge era més necessari.

    “Todos al suelo, que és uno de los nuestros”.

  2. I tant. Costa molt acceptar que som catalans. Açò tant clar (i català, he, he) no ho diu pràcticament ningú, i quan és així, es fa molt alerta, no sigui cosa que…
    Però jo no deia que el terme Països Catalans sigui més acceptat que l’altre. De fet, crec que al revés, al llarg dels anys s’ha anat implantant el d’Illes Balears, i crec que la gent, avui, té menys reparo a dir que som balears que no que som catalans. Deia, però, que la base sobre la qual es fonamenta la catalanitat és molt més sòlida, realment. En general feia una comparativa dient que si un concepte (balear) que té una poca base identitària i real gaudeix de bona salut i de l’estalonament de tothom, l’altre, que té més sentit, és defenestrat per tothom.

  3. Joan,
    Si no vaig errat, dius que avui pr avui és més acceptat el terme Països Catalans que Illes Balears, per açò fa tanta por (si no anava per aquí perdona’m; vaig llegir l’article el dia que va sortir a la premsa, molt dematí i de manera superficial), però tots sabem com n’és de difícil la implantació de partits com ERC a llocs que no siguin el Principat, bàsicament per les connotacions que té. O com s’han de defensar formacions com el PSM davant les soflames d’altres partits, en aquest sentit.
    Sembla evident que la gent s’acomplexa quan s’ha de xerrar d’aquests temes i que tot s’ha de justificar. Al País Valencià (perdó: a partir d’ara, si volem veure TV3, “Comunitat Valenciana”) i a les Illes qualsevol formació que inclogui l’epítet “català” a les seves sigles està comdemnada al fracàs, i no només per la manca de penetració en un electorat diguem-ne no posicionat, sinó també des de posicionament clarament catalanistes: autoodi, li podríem dir a açò, no trobes?

  4. Descol·loca un poc la notícia si surt avui. Ja podrien haver fet una edició especial per diumenge i l’encertaven una mica. Si és per aquí que van les coses…

  5. Ja deia jo que algú em faria cas, després dels articles. Així, avui surt as Carrer de Menorca la millor notícia que tots podíem esperar: fa més de dos anys que tots els partits polítics de Menorca, en secret, treballen per la creació d’una nova comunitat autònoma menorquina, i té suport de tothom. Ens separarem de Mallorca, per fi! Llàstima que només se’n pugui xerrar en broma, d’açò.

  6. Molt bé, Joan. En línies generals crec estar d’acord en les teves argumentacions, ja ho deus suposar. Tot i que molt tocat per molta gent, pens que és un tema de debat maltractat, bonibé sempre amb superficialitat i predeterminacions clares. En rallarem en directe.

Els comentaris estan tancats.