Navega per la categoria

Pensaments

Setembre

Tornada a la feina, retorn dels ritmes normals dels fillets i adolescents a les escoletes, escoles i instituts. Provar de veure venir indicis de tardor, llençols de dalt que serveixin per qualque cosa més que per tapar, de dia, els llençols de baix. Esser al concert de retorn de Sopa de Cabra dia 9. Anar provant les darreres dosis de gelats, orxates, granissats i cerveses en copes glaçades. I llegir més i millor: ara iniciat en Andrea Camilleri, després del regust fondo que m’han deixat dos grans llibres (de recomanació rotunda): Incerta glòria, de Joan Sales i Un hotel a la costa, de Nancy Johnstone. Rellegir Joan Fuster amb ganes. Demanar als i a les amigues si me convé fer-me un twitter per estar més en contacte amb tots ells i elles. Tenir present l’ombra del pi d’Alcalfar per quan ataquin la calor de final d’estiu, les mentides dels manaires o, senzillament, quan tornem a tenir el pensament que aquest setembre és com els altres setembres. I, de fons, l'”Elogi dels diners” (Anselm Turmeda-Raimon).

Share Button

Tanca Pam de Nas

Enyoram els paradisos perduts. Fa una colla d’anys, na Diana i jo vam anar a París. Amb el viatge vam inaugurar la connexió que Air Europa iniciava entre la capital francesa i Palma. Ens hi portaven dos objectius: un concert de Bruce Springsteen, de la gira de The rising, per part de na Diana, i, per part meva, aconseguir un exemplar de la primera edició de La sorra calenta, de Gumersind Gomila. Anne Grau, de la Universitat de Perpinyà, em va comentar que havia vist el llibre al mostrador d’una llibreria de vell, just a tocar del Sena, anomenada Pam de Nas.

El concert va anar bé, malgrat la pluja. Pel que fa a la llibreria, va ser molt bona de trobar. El llibre de Gomila, també. Així i tot, un cop vam entrar en el local, una magnífica cova plena de volums, nous i de vell, escrits en la nostra llengua i que ja voldrien moltes llibreries barcelonines, no ens decidíem a abordar el llibreter, especialment perquè el francès no el parlàvem gairebé gens. I va ser ell, quan ens sentí enraonar, qui va trencar el gel, emprant un català correctíssim. Un cop fetes les presentacions, després de saber que érem menorquins, va començar una conversa molt interessant. El primer contacte que Jean-François Coche va tenir amb la nostra llengua va ser a Fort de l’Eau. Hi va fer el servei militar i, malgrat que ja no hi quedaven menorquins, ni s’hi parlava el català, el va sobtar el fet que els indígenes insultaven emprant paraules d’una llengua estranya, que resultà ser la catalana que els menorquins hi havien duit al 1853. I gràcies a aquests mots grossos va començar el seu interès per la llengua catalana, que va aprendre a la perfecció. Entre d’altres fites, va visitar Menorca i hi va fer coneixences. De fet, vam quedar gelats quan ens va demanar, per exemple, si en Josep Miquel Vidal ja havia acabat la seva Enciclopèdia de Menorca, tot just iniciada quan Coche va venir a la nostra illa. Quan vam sortir de la lliberia Pam de Nas, al bell mig del barri llatí, a la zona en què es concentren les llibreries de vell, vam tenir la sensació que deixaven enrere una illa excepcional.

Interior de la llibreria Pam de Nas (Font: Vilaweb)
Interior de la llibreria Pam de Nas (Font: Vilaweb)

I avui, llegint la premsa, m’he assabentat que, després de trenta-quatre anys, la llibreria ha de tancar perquè el llogater no podrà afrontar la pujada del lloguer (que es triplicarà). Havia de fer aquesta entrada.

Share Button

Republica i menorquinisme

En Joel Bagur, a la sala d’actes de la biblioteca pública de Maó, ens ha fet cinc cèntims del que ha estat la seva tesina, basada en el debat que es va donar a Menorca sobre l’autonomia (diguem-li així) en l’època de la República (la segona a Espanya, la primera catalana). La sala estava plena i, fins i tot, hi havia públic que no era allà perquè l’acte l’organitzava el PSM i s’atraquen eleccions. Jo, per exemple.

L’interès del que va exposar en Joel va ser majúscul. Esper la sortida del volumet que editarà l’IME per acabar d’arrodonir un panorama que m’interessa especialment. Ja sabem que qui perd els orígens perd identitat. I, en aquesta societat postmoderna, la velocitat tendeix a impedir-no fer memòria. I la lliçó que va donar en Joel hauria de fer obrir els ulls a més d’un, perquè la seva interpretació de la història no és gratuïta. De les idees que va exposar, em qued amb el fet que de totes les opcions expressades en aquell debat de principis del XX, els menorquins mai no van voler Mallorca com a companya de viatge. Les alternatives (nacionalistes, provincialistes i provincianes), amb els noms que les defensaven, van ser breument exposades per en Joel. Després cal interpretar. És ver que en aquell moment la força de Lerroux a Menorca va ser gran, i que el republicanisme majoritari a l’illa va ser el radical, però és un gust veure com Joan Hernández Mora i Joan Timoner Petrus defensaven, ells dos, bàsicament, que Menorca tenia el seu lloc natural dins d’una Catalunya gran, avui en diem Països Catalans. Per fer-ho, van emprar el que millor sabíen fer, donar arguments de pes, de forta volada intel·lectual. I les idees, quan són bones, molesten a qui no té arguments. Ho demostra la manera com en Ruiz Manent va tallar la col·laboració periodística de Menorquit. És la famosa F.

Quantes semblances entre llavors i ara. Ja sabem que en la sequedat arrela el pi, però déu n’hi do com costa. La premsa illenca actual (permeteu-me l’oximoron) en sap molt d’açò de silenciar veus . És una manera clara de prendre partit. Ara, que les eleccions són a tocar, ja veurem quin cas fan de l’acte de Joel Bagur. De periodista (perdonau-me l’eufemisme) no en vam veure cap. Com que el dos diaris defensen la visió del món del colonitzat cofoi, una visió provinciana, en què la cultura pròpia és vista des del pitjor dels autoodis, no crec que s’apuntin al debat al qual ens convida -intel·ligentment- Joel Bagur. Però, i pitjor, m’agradaria saber quants dels assistents (el partit es jugava a casa) recolliran el guant llançat pel conferenciant, i reflexionaran sobre quin ha de ser l’encaix territorial de Menorca. Quina ha de ser la relació amb Mallorca, per exemple? Quines possibilitats ofereix Espanya? Ens interessen? I, pensem-hi, ja fa molts anys del Tejerazo i de la LOAPA. Por, idò, de què? D’altra banda, com diu en Pau, “no és possible un país de primera amb l’espoli fiscal que tenim”. O, de tant mirar-se el llombrígol, hom pot acabar agafant mal de coll.

Share Button

Jo no som d’aquest gremi

Sempre hi ha hagut autors literaris que s’han situat a prop del poder establert. En una simbiosi perfecta, els uns s’han beneficiat dels altres i a l’inrevés. Ens podríem remuntar a l’antiga Grècia per començar una llista que ens mena fins als nostres dies. Hi ha dos llibres d’Albert Roig que es centren en la literatura catalana dels anys vuitanta, El gos del poeta i Les societats secretes, que són un bon precedent per entendre moviments actuals, perquè al nostre redol hi ha vertaders especialistes, amb natura d’anguila, que saben ballar perfectament amb la música que sona i que no tenen cap problema a canviar d’orquestra.

A mi, en concret, com que no es tracta de literatura, la cosa ni me va ni me ve.  Potser com a efecte col·lateral dels estudis literaris, als quals em dedic, he rigut qualque vegada en veure com tal o tal altre autor han fet tal o tal altre moviment per situar-se en el poder. I com a escriptor ocasional de diumenge capvespre, també n’he vist, d’aquestes maniobres. I les he percebudes com una cosa llunyana. De fet, hi ha un poema d’Ignasi Canyardet, en la tradició sirventesca, que ho diu prou clar:

Oh!, que cansat estic
d’aquesta gent pica,
crica, camacurta i ballarica,
venedors d’il·lusions
i fums de formatjades
vedettes sense glamour
ànimes mesquinetes
que fan de la queixa
el seu modus operandi
dedicant-se a llençar
des de les capelletes
femta i més femta
només per amagar
que són fets de defectes.
Ja n’hi ha prou d’excuses:
menys facta i més verba
i qui vulgui ser poeta
que es posi a picar pedra.

A mi, que no som ningú, només m’interessen els textos, la literatura. I la premsa rosa no ho és ni d’enfora, literària. Per què en parl, idò, de tot açò? Perquè, sense tenir-hi res a veure, m’han mesclat en un d’aquests quid pro quo. I com que la jugada ha estat tan ben preparada, ha quedat tot tan legal, no puc fer res més que esbravar-me amb aquest exabrupte públic i críptic, i anar més viu la propera vegada.

PD: Tot i que el silenci és obligat, deix una pista de per on van les coses (clicau aquí) perquè quedi clar que el rot té fonament i en el futur, com va dir aquell, se sabrà tot.

Share Button

Connectivitat, competitivitat i transport aeri

Sembla que en aquests dies de realisme i crisi on -finalment- tots els organismes de l’estat han posat fil a l’agulla de retallar despesa d’allà on sigui, torna al debat ¿públic? la qüestió de les subvencions al transport aeri de Menorca. Es veu que el ministre espanyol del ram ha decidit que la factura que paga en concepte de descomptes de resident és massa cara i mira de trobar-hi solucions. Com era previsible, les forces vives del país (de Menorca, vull dir) han posat el crit al cel i es preparen per la enèsima i ínfima batalla per defensar “lo nostro”. El arguments, hem de suposar, seran els mateixos de sempre. Repasem-los: el concepte d’insularitat, la falta d’inversions en altres mitjans de transport (AVE i autovies, per exemple), el sobrecost que suposa pels a voltes afortunats i de vegades desgraciats illencs tenir accés a coca-coles i quimioteràpia, a pernil de jabugo i jerseis de zara, a quintos i mitjanes Damm, a i-phones i play-stations,…. Res de nou, de moment, ni tan sols cap tímida menció per exemple a la qüestió del dèficit fiscal -els 3.000 euros, el mig milió de peles per cap i per any, que cada menorquí paga en promig d’excés d’impostos i que van al sac de la solidariatat interregional-. Ep que aquí el debat era sobre els bitllets d’avió i ara tu vens a embullar amb arguments separatistes i radicals!

Sense pretendre donar consell als nostres polítics ni a la societat civil/forces vives que tornaran a treure -ara que ve s’hivern- pancartes, rodes de premsa i comunicats per defensar com a mínim l’statu quo del tema, me permet la llibertat de dir-hi la meva.

Partint d’una base on l’estat subvencionava el 25% del preu final dels bitllets d’avió als residents, els compromisos i conjuntures polítiques de diferents moments -a Palma i sobretot a Madrid- s’han anat encadenant al llarg del temps per acabar amb una situació actual on el nivell de subvenció ha arribat fins al 50% . De manera més o manco simètrica, i com resulta evident a qualsevol estudiant de primer d’economia, els preus aplicats per les línies aèries han anat pujant amb la mateixa intensitat, donant com a resultat final una situació triplement perversa: la factura per l’estat és cada vegada més pesada (el 25% de 100 euros són 25 i el 50% de 300 són 150). Els residents de primera classe (amb passaport d’un estat membre de la UE) paguen si fa no fa el mateix en termes relatius. I els residents extraeuropeus de segona i els incauts turistes que volen venir a passar uns dies gastant als nostres apartaments, bars, restaurants i supermercats, pateixen un mercat distorsionat via subvencions que fa que els preus sense descompte de resident siguin, moltes vegades, prohibitius.
Aquesta situació triplement perversa es torna encara una miqueta pitjor si pensam que el descompte de resident tal i com està definit a dia d’avui és una subvenció regressiva. Açò vol dir que qui més es beneficia de la subvenió és qui més viatja, és a dir, grosso modo, qui té més mitjans econòmics. En primera instància, de la subvenció se n’apropien les línies aèries via increments de preus i de manera subsidiària, al cap de l’any qui més viatja, més subvenció acapara.
Tenim, en resum, un sistema que és aparentment deficitari, inequitatiu i inútil en el seu objectiu primari de garantir l’accés a un transport aeri que la nostra societat ha decidit elevar a la categoría de necessitat bàsica. Un sistema que de retruc, cada any deu desincentivar una bona caterva de potencials turistes gallecs, andalusos i bascos, que gairebé pel mateix preu poden volar a Nova York.

Fer una repassada a la programació de vols de l’aeroport de Menorca dóna una imatge prou paradoxal de la situació actual. ¿Qualcú s’ha aturat mai a pensar perquè hi ha disponibles més vols a aeroports alemanys que a destins espanyols un diumenge 19 de setembre qualsevol? Tenint en compte que els vols a Alemanya no tenen subvencions ni descomptes i que tampoc són operats per companyies públiques, sembla bastant curiós, no?.
Per altra banda, ¿com és que el preu d’un bitllet València-Menorca triplica un Madrid-València operat per la mateixa companyia i -si fa no fa- la mateixa distància?. Els economistes tenim una resposta que cotitza molt alt en el nostre particular santoral: Ah! La Competència! Perquè resulta que de València a Madrid hi pots anar amb els CRJ-200 d’Air Nostrum però també amb els 737-800 de Ryanair i amb els Alaria de Renfe i clar, posats a triar, la gent tria, les empreses competeixen i els preus s’ajusten a la demanda.
Encara més, ¿què fa que durant els mesos de juliol i agost Spanair, Air Europa i Vueling es dediquin a posar avions i més avions per venir a Menorca des de Barcelona i Madrid, per exemple? Un altre guest star econòmic: La Demanda!
Finalment: ¿és que ningú no s’ha adonat que el veritable problema del transport aeri és que Menorca no té cap connexió directa amb 3 dels 4 majors hubs intercontinentals d’Europa?. Aquest és l’autèntic escàndol. I si no demanau-ho, als assistents a la darrera Menorca TechTalk que vinguéren des de San Francisco o Beijing i que encara no entenen com és que una vegada arribats a Europa, encara van haver de fer dos vols més: Londres/París/Frankfurt-Barcelona/Madrid-Menorca, quan a Mallorca, a Eivissa, a Corfú o a Còrsega hi podrien haver arribat amb un únic bot. L’autèntic drama senyors, és que som a 3 o més aeroports de distància del món, quan hauríem de ser-ne a 2.

Fins aquí, la part fàcil, la llista de coses que -en la meva modesta opinió- no estan bé d’aquest model. Ens queda pendent el tema de què feim amb el Pepiño Blanco de torn que ens diu que hem de reduïr la despesa d’unes subvencions que ja hem vist que cometen el doble pecat de la inequitat i el dèficit. I encara més important (perquè els ministres passen però les societats queden): el tema de quin model de foment del transport aeri volem?
Perquè tan clar com els arguments dels paràgrafs anteriors és també que un model basat únicament en la llei del mercat donarà resultats que ens semblaran a la majoria, instatisfactoris amb molts vols durant els mesos de temporada alta i cap -literalment cap- els dimarts, dimecres i dijous matí de per exemple els mesos de desembre i febrer. I per tant caldria pensar un model diferent, si és que aquest no ens agrada. Vet aquí les meves propostes:
1.- Abolició de la subvenció indiscriminada per residents (residents de primera vull dir, que ja hem vist que extreuropeus no compten). Jo no vull que ningú em subvencioni per volar cap a o des de Menorca, vull pagar menys impostos i que la política de foment del transport aeri segueixi paràmetres de racionalitat econòmica, equitat social i foment de la connectivitat.
2.- Un sistema de desgravacions fiscals per un nombre limitat de vols anuals per aquelles persones amb nivells de renda més baixos. Ningú hauria de rebre subvencions per fer més de 10/12 vols anuals, ja que d’altra manera, tendim a caure en la paradoxa del bé públic: com que és de tothom i el seu ús és molt barat, acabam atrapats en la trampa de l’abús. A més, el fet de lligar l’incentiu amb la declaració de renda ens ajudarà a assegurar-nos que els nostres estimats conciutadans no s’oblidin de les seves obligacions fiscals.
3.- Subvencions sobre el preu complet del passatge a col.lectius de passatgers específics: estudiants, malalts que requeriexen tractaments complexos i els seus familiars, esportistes, diputats i senadors en exercici de les seves funcions,…
4.- Negociar directament amb determinades línies aèries acords de subvencions puntuals i amb definició estratègica: Iberia/British Airways amb Madrid i Londres-Heathrow, Lufthansa amb Frankfurt i Múnic, AirFrance/KLM amb Paris Charles de Gaulle. Amb dues condicions: que els vols tenguin caràcter anual i amb combinació d’horaris amb la programació intercontinental.
3.-Subvencions estacionals contracícliques (és a dir, en els mesos on hi ha manco demanda) per aquelles línies aèries que mantinguin els enllaços amb Barcelona, Palma, València, Londres, Paris, Frankfurt, Milà i Madrid durant tot l’any.
4.- Convenis de col·laboració puntuals amb operadors low cost per incentivar mercats turístics estratègics: Praga, Berlín, Lió, Roma, Moscou.
En el cas dels punts referents a convenis amb línies aèries i per tal d’incentivar la competència, cada vegada que un nou operador vulgui entrar a competir en una determinada ruta, l’import total de la subvenció es dividir entre els dos participants, de manera que aquesta actui com un mecanisme d’incentiu a la permanència.

Em falten les dades concretes del cost de l’actual estructura de subsidis, però estic convençut que el resultat final de destinar el mateix nivell de despesa actual a aquesta nova forma de distribució tindria efectes col.laterals positius i clarament mesurables a curt termini. Tot i que puntualment açò vulgui dir que a qualcun dels lectors d’aquest bloc se li encarís un poquet el preu del bitllet promig. Segur que als lectors que vivim fora de Menorca ens compensaria. I a voltros també, feis-me cas.

PS Si voleu dir-hi la vostra, el debat unificat segueix aquí

Share Button

Setembre

Comprovar de nou que tot recomença aquest mes, el millor, insistesc, per bonibé qualsevol cosa. Perquè enguany a Catalunya la broma consistirà en iniciar el curs més prest que mai (en un dissabte de Gràcia), per viure com s’acaba l’estiu i entra lenta la tardor, per anar a cercar i trobar els primers bolets, per potser fer la última calada, per intentar no acomiadar del tot els plaers estivals, per assaborir les últimes amanides russes i les últimes cerveses molt fredes en una terrassa amb ombra. Per viure la inauguració del local que uns amics del cor obriran al carrer Girona, 94 (apuntau-vos-ho!, la cosa promet), per acabar de llegir el magnífic llibre d’en Josep Massot, Menorca en el dominó mediterrani (1936-1939), que recoman de ver. Per continuar creient en l’art: tornar a llegir els versos d’en Guillem Alfocea que enguany il·luminen el programa de les festes de Gràcia, per visitar l’exposició que farà en Toni Vidal a l’Espai Mallorca, assistir a la presentació a Barcelona de la novel•la (de propera lectura) d’en Bartomeu Mestre, El darrer manuscrit, i temps també de lectures fèrtils (acabar Incerta glòria, iniciar-me en Aurora Bertrana). I tornar a disfrutar les retransmissions d’en Puyal i dels documentals importats emesos a Cronos. Temps propici als canvis i a les permanències, a poder trobar-te amb una bona colla d’amics, a fer-te propòsits sans i enriquidors, a saber-te ben viu. I de música de fons, Suzanne de Leonard Cohen.

Share Button

CH

fernandesEls Alps, els seus cantons, Ginebra (i el seu llac), el bikini d’Ursula Andress, Basilea (i aquella final blaugrana), Calví, el Matterhorn, els Rolex, Heidi, la vaca de Milka, el Llac de Constança, Giacometti, les seves quatre llengües oficials, la seva bandera i la de  la Creu Roja, Guillem Tell, Roger Federer, la neutralitat a la suïssa, el suís de xocalati amb nata, Berna, Zurich i Neuchatel, i el golet de Gelson Fernandes (Praia, Cap Verd, 1986) davant espanyols i mercenaris catalans i bascos a l’estadi Moisès Mabhida a Durban.

Share Button

Fulls de dietari: 30 de juny de 2008

Jordi Galves, a qui no coneixia de res abans de llegir-lo en el llibre en què diversos personatges donen la seva valoració del que va passar a la fira del llibre de Frankfurt, del qual ja n’he parlat, defineix l’escola neocursi catalana, un moviment els orígens del qual cal cercar-los, segons afirma, en l’espanyol Jacinto Benavente (“la bondad nunca és cursi”) i que és integrat a la literatura catalana per Josep Maria Folch i Torres i Ventura Gassol. És la primera vegada que sent emprar aquest terme en el món de la crítica literària catalana, però la veritat és que l’anàlisi que es fa del mot és prou interessant.

Continua llegint

Share Button

De la universitat i el coneixement

Fa uns dies em van dir “t’has de llegir l’article d’en Pau sobre la universitat a Menorca” i jo, que sempre faig cas, així ho he fet avui dematí.

Seria més lògic que escrigués el que vull escriure en un comentari a l’entrada d’en Pau, però han passat molts dies i com que també vull recomanar faig aquesta entrada nova.

Respecte als pensaments del Dr. Obrador afirmar que són encertats, fruits del vigor científic i poc millorables. No són pensaments còmodes o de gent instal·lada i per açò potser fan nosa a segons aquí: ara açò rep el nom d’exclusivitat. Respecte a l’article d’en Pau voldria destacar que em plau especialment quan posa damunt la taula situacions similars a la que ell demana per a  Menorca. És d’agrair mirar més enllà de Toledo: gràcies. El que me deman és si hi ha exemples similars en el món mediterrani. Crec que en Pau l’encerta quan ralla d’un problema de filosofia respecte al sistema (?) universitari espanyol.

Us recoman que llegiu l’article que ahir a l’Avui va publicar Lluís Foix: http://paper.avui.cat/article/dialeg/179058/la/royal/society.html,. En aquest article es parla de l’excel·lència de la Royal Society i del perquè d’aquesta excel·lència. Només afegir que després de llegir en Pau quan cita un ràquing mundial d’universitats en què les d’aquí aprop queden molt malament, llegir com en Foix (TV3 hi ha dedicat també força espai i temps als seus TN) parla de l’excel·lència de la UB i la UPC fa trontollar el que deu ser la veritat i la consideració real de les acadèmies depenent de qui, de com i des d’on es mirin.

Share Button

Quatre lectures i una mateixa qüestió

Dilluns vaig acabar la lectura d’un llibre d’assaig que porta per títol After the Car i que tracta d’imaginar un món sense cotxes. El conglomerat industrial i energètic que gira al voltant del cotxe és potser l’element més important del segle C20. Entre d’altres coses el cotxe ha definit la forma de les nostres ciutats, ha contribuït decisivament al canvi climàtic i ha marcat profundament la política exterior i militar. Els autors del llibre creuen que el cotxe tal com el coneixem té els dies contats. Ni és un sistema prou eficient ni hi ha prou petroli per sostenir-lo massa anys. El llibre – que fa un repàs exhaustiu de tots els factors socials i tecnològiques implicats – descriu tres escenaris possibles, /‘local sustainability’, ‘regional warlordism’ i ‘digital networks of control’). Dues idees m’han cridat especialment l’atenció: la importància del món virtual en la redefinició de la mobilitat del futur i la percepció que el canvi serà ràpid i fins i tot catastròfic. No vindrà d’un replantejament col·lectiu del paper del cotxe sinó més aviat del seu collapse. I mentre l’era del cotxe està arribant a la seva fi nosaltres esteim gastant més diners que mai en subvencionar la seva compra i fer carreteres i més carreteres. No valdria més la pena invertir els diners en les tecnologies del futur, per cert tal com fan els xinos?
Continua llegint

Share Button