Vint-i-cinc anys de S’Albaida

En nom de Déu i començ.

A Menorca, dia primer d’abril tornarà a ser una data assenyalada. Ara bé, a més de celebrar com toca —és a dir, amb alguna facècia divertida— el dia d’enganar, la versió illenca de l’april fool’s day que la dominació britànica va dur a l’illa, enguany hi afegirem el fet que podrem veure el retorn de S’Albaida als escenaris en un concert, al Teatre Principal de Maó, en què celebraran el vint-i-cinquè aniversari de la creació de la formació. Poca broma idò amb aquest esdeveniment, ja que parlam d’un grup musical imprescindible a l’hora d’entendre la música d’arrel feta aquí i, en general, al conjunt dels Països Catalans.

Llegiu més

Visits: 7

Llegir Ferran Torrent

La primera vegada que vaig visitar València va ser amb motiu dels Premis Octubre, ja fa una bona colla d’anys. A part de l’activitat acadèmica, un dels interessos del viatge va ser conèixer el bar Negrito, a la plaça del mateix nom —del Negret. El motiu era, entre d’altres, literari: els amics —en Joel i n’Àlex— havien llegit Ferran Torrent i volien conèixer el bar que feia aparèixer a una de les seves novel·les. En parlàrem amb un cambrer, que no record si també feia part del corpus literari o no, i n’estaven contents, d’aquell protagonisme. Descobrir que, per acabar-ho d’adobar, en aquell local del barri del Carme hi servien gin Xoriguer va acabar de lligar-nos-hi. Amb el Lisboa, es va convertir en objecte de visita diària durant els dies que duraren les jornades.

Llegiu més

Visits: 6

Viure el límit

Hi ha poemes que, enllà de l’impacte inicial, que també és important, et conviden, a través de la relectura, a especular, és a dir, a pensar teòricament. És el que em passa, per exemple, cada vegada que llegesc «En la meva mort», de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Amb només onze versos, fa temps que aquest text m’empeny a reflexionar al voltant d’allò que podríem definir com viure el límit. Així, sense preposició.

Llegiu més

Visits: 4

El dels trens que no passen pel túnel

No he pogut evitar d’encapçalar aquestes ratlles amb un títol que ens remet a una forma molt usual de referir-nos als acudits, malgrat que, en aquesta ocasió, no vulgui parlar de cap mena d’història breu d’intenció humorística sinó d’una notícia real —aquí, l’adjectiu és important i necessari— de què s’ha fet ressò la premsa darrerament, la del disseny, per part de RENFE, d’uns trens per a Cantàbria i Astúries que no caben dins dels túnels pels quals haurien de passar.

Llegiu més

Visits: 3

A cent cinquanta pulsacions per minut

Avui estic baldat. És a dir, m’embarga una fatiga excessiva. Tenc, per tant, cruiximent —o baldament—, que és la manera correcta de referir-nos a les agujetas o, pitjor, a les agulletes, traducció literal del mot castellà amb què, segurament de bona fe, més d’un vol expressar que està cruixit. Capolat. El més sorprenent de tot, però, és que la culpa d’aquest estat físic en què em trob la té un pòdcast, un d’aquests programes de ràdio enllaunats que hom escolta quan li ve bé. Em referesc a Domini màgic, presentat per Anna Ballbona, un espai «de converses literàries amb diferents escriptors i escriptores de la literatura catalana», tal com l’anuncien.

Llegiu més

Visits: 1

Llegir i escoltar música

Reconec que el títol d’aquest text és ambigu. Ho és volgudament. Per exemple, perquè ens pot menar, en una primera impressió, a una d’aquelles discussions intranscendents que giren al voltant d’una dualitat que divideix el món entre aquelles persones que són capaces d’escoltar música mentre llegeixen i les que no. El debat és fútil, però genera posicionaments que poden arribar a ser defensats amb passió, sobretot si hi ha alguna beguda alcohòlica que acompanyi la conversa. Es troba a l’alçada d’aquells dilemes que es solen presentar en forma de joc per als més petits: síndria o meló? Dolç o salat? Nocilla o Nutella?

Llegiu més

Visits: 10

Pel bon camí

Xalandria

Després d’un procés llarg, que ha tingut temps fins i tot de passar per diferents zones de turbulències polítiques, s’ha acabat aprovant, al Parlament de les Illes Balears, la Proposició de Llei de Menorca Reserva de Biosfera, presentada pel Consell Insular de Menorca. Fins que la normativa que n’emana no s’apliqui i en vegem els resultats, no podrem veure fins a quin punt van ser o no justificades les eufòries, les indignacions i, fins i tot, alguna de les indiferències que es van viure a l’hemicicle illenc dimecres passat, dia primer de febrer.

Llegiu més

Visits: 2

Seny

Ho recorda Jesús Tuson a l’encara avui imprescindible Una imatge no val més que mil paraules (Empúries 2001): les llengües no es limiten a transmetre informació. Davant d’aquesta visió exclusivament utilitarista, amb què n’hi ha que volen justificar la desaparició de la diversitat lingüística del planeta —si només servís per açò, amb una única llengua n’hi hauria prou per a comunicar-nos—, cal recordar que els idiomes també són el suport del pensament i del diàleg interior, la garantia de la idiosincràsia personal en el temps i un referent de la identitat col·lectiva. Açò fa que, cada vegada que es perd una llengua —les prediccions més optimistes apunten que, durant aquest segle, en desapareixeran la meitat, unes tres mil cinc-centes—, la magnitud de la tragèdia és enorme.

Llegiu més

Visits: 6

En podem rallar

«Hi ha tanta gent que s’atreveix a rallar de la nostra llengua que supòs que també ho puc fer». Amb aquestes paraules comença l’article que Emili Pons i Carreras va publicar dimecres passat a la premsa local illenca. Suposava bé, l’autor del text, a qui tenc el costum de llegir amb regularitat. És ver que, en més d’una ocasió, m’he queixat perquè sembla que la filologia és una de les disciplines acadèmiques amb més casos d’intrusisme, però, d’altra banda, és una veritat com un temple que, qui vulgui, pot rallar d’allò que li vengui de gust. També de la llengua.

Llegiu més

Visits: 14

Ser qui som

Miquel Costa i Llobera va fer servir l’expressió «siau qui sou», una reinterpretació en sentit col·lectiu de la màxima socràtica nosce te ipsum —coneix-te a tu mateix—, al seu magnífic poema «Als joves». Al llarg del centenar de versos de la composició, recomanava a les noves generacions que fossin ells mateixos, d’acord amb la tradició de la qual provenien, que no es deixessin enquimerar per elements externs —la tauromàquia, per exemple— que dissolien la identitat col·lectiva: «cada poble sols ateny son astre», afirmava. Sense tancar-se en ell mateix, remarcava, i discernint allò que era bo d’allò que no ho era.

Llegiu més

Visits: 1