Xalandria

Encara hi ha espais que, a l’illa, a l’estiu, esdevenen oasi. Vull dir que és possible de viure-hi activitats en petit comitè que permeten de relaxar-se. Hom hi pot gaudir d’activitats culturals sense estrès, sense massificacions. Permeten la desconnexió, tan necessària. El que ho fa, que açò sigui possible, té a veure amb el lloc. No diré quin és el que protagonitza aquestes ratlles —o sí, maleïdes homofonies—, un llogaret de costa que no està excessivament de moda. No voldria, de cap de les maneres, contribuir a popularitzar-lo. Malgrat que hi ha hores en què trobar-hi un lloc per aparcar esdevé una odissea, que hi surti el sol —molt de matí per als bioritmes turístics— en tost de fer-hi la posta, ajuda a mantenir-lo al marge del brogit de l’estiu.

Llegiu més

Views: 62

Després de 14 anys caòtics, aquest dijous s’acabarà una era al Regne Unit. Els Tories perdran les eleccions. L’únic que resta a saber és si la seva derrota serà dura, com la del 1997, o molt dura, com pronostiquen moltes enquestes.  S’especula que, fins i tot, poden quedar tercers escanyats entre el centrisme benpensant dels liberals i l’extremisme racista de Nigel Farage. Divendres matí prestau atenció al que facin els liberals, els reformistes, i els verds – a qui votaré en la meva circumscripció de Gateshead central. Serà un trist final a un règim que, en nom de la grandesa – Britain is great – ha enterrat el vell imperi en l’ostracisme.

Les ganes de canvi es palpen en l’ambient. Al carrer, i també, a la universitat, on tothom està esperant que arribi el nou govern. Són molts els que han posat un ciri a la Mare de Déu perquè sense canvis, la cosa pinta malament. Però les perspectives són molt minses. No som el 1997 quan, un jove de nom Toni va proclamar just quan sortia el sol “ A new dawn has broken, has it not? “.  Aquesta vegada ni Keir Starmer ha promès res d’important ni ningú espera res d’ell. L’única aspiració que té la gent és recuperar la decència i la normalitat. Perquè han estat 14 anys de Caos, de retallades, de  primers ministres pallassos, i d’altres que duren menys que una lletuga.

Austeritat

Llegiu més

Views: 81

Si vivim, coses veurem. Segons explica Josep Pons Lluch al seu Refranyer menorquí (Quaderns de folklore, 1993), aquesta expressió, que pot presentar algunes lleugeres variants, «significa que el qui viu molt té ocasió de veure moltes coses estranyes». És el que li va passar al replicant Roy Batty, el qual, cap al final del llargmetratge Blade Runner (1982), va començar el seu monòleg «Tears in rain» («Llàgrimes en la pluja») amb uns mots que han esdevingut coneguts i reproduïts enllà del film a què pertanyen: «He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida…»

Llegiu més

Views: 87

Acostum a posar en pràctica el meu esperit santjoaner —espuri, evidentment: som maonès fins al moll emblanquinat dels ossos, màcula que no podré netejar mai— també de la mà de la lectura d’obres que s’hi relacionen. Des de l’anàlisi històrica, social i antropològica fins a la ficció literària, cada any solc dedicar les setmanes prèvies al solstici d’estiu a abordar tota classe de textos en què la festa gran de Ciutadella és tractada directament o indirecta. La llista és llarga. Ja ho deia Joan Francesc López Casasnovas: «cada any les festes dels pobles, Sant Joan en especial, generen un cabal inesgotable de literatura.»

Llegiu més

Views: 119

Inesperadament, quan el mes de maig donava pas al juny, els diaris illencs, però també la premsa d’ultramar, ens van donar a conèixer el cas de l’anomenada —amb un mal gust evident per part de qui va tenir l’ocurrència de batejar-la així— «okupa Beyoncé». Durant una setmana, en vam conèixer les aventures i desventures, gràcies, per exemple, a l’espai que li dedicà un mite del periodisme ibèric com és Ana Rosa Quintana, l’aprenenta maldestra i cañí d’Oprah Winfrey.

Llegiu més

Views: 146

Sempre ve de gust parlar de la poesia de Gumersind Gomila, «un autor original, palpitant i molt desconegut enllà de Menorca i de la Catalunya del Nord», d’acord amb els mots amb què el presenta Estel Aguilar Miró, doctora per la Universitat de València i la de Perpinyà, actualment professora del departament de francès a la universitat de Saragossa. Com ha arribat una filòloga del País Valencià a interessar-se per la literatura nord-catalana, a la qual ha dedicat, fins i tot, la tesi doctoral el 2022 —La poesia nord-catalana entre 1883 i mitjan segle xx. El tractament del paisatge i de la natura— podria ser una pregunta escaient, la resposta de la qual apuntaria, segurament, a la manca de connexió que hi ha entre els nostres països i a com de desconeguda ens pot arribar a ser una part de la cultura a la qual pertanyem. Que és la nostra. Tot allò que impliqui trencar aquestes fronteres —administratives, però no només— és un exercici saludable de normalitat cultural que cal agrair.

Llegiu més

Views: 63

Tenia molt clar que, en aquesta ocasió, desenvoluparia la teoria del Govern Balear de Schrödinger, a partir d’aquell experiment mental que, en el marc de la física quàntica, ens mostrava un moix, tancat dins una caixa d’acer, que estava viu i mort alhora. Aquesta situació, paradoxal, m’havia de servir per parlar de les autoritats autonòmiques, encapçalades per Margalida Prohens, ja que considerava que darrerament aquestes estaven, a la vegada, a favor i en contra del turisme de masses i de la protecció del medi ambient. El record casual de les papereres de Cerdanyola del Vallès, ciutat on vaig viure durant quatre cursos acadèmics, em va fer canviar d’opinió. Calia enfocar-ho d’una altra manera per ser més precís.

Llegiu més

Views: 133

No cal explicar-ne el perquè —seria un poc llarg haver de fer-ho—, però el cas és que estic llegint el llibre Periodisme (Quaderns Crema, 2015), un recull d’articles d’Eugeni Xammar. He de dir que, tot i conèixer-ne el nom, aquest autor m’era força desconegut. Estic intentant corregir aquesta situació des de fa poc temps, exactament des del moment que, aprofitant la pausa de la Setmana Santa, la lectura d’un altre llibre, Retrats paral·lels. Una antologia (Edicions 62, 2019), un recull de perfils biogràfics escrits per Montserrat Roig, en què se li dedicava el capítol «El senyor Eugeni Xammar, un llop sentimental i escèptic», em va empènyer a fer-ho.

Llegiu més

Views: 48