Fins no fa gaire, molts melòmans han intentat resoldre una equació que tenia bàsicament dues incògnites: qualitat del so i format pràctic. Trobar un equilibri entre aquests dos aspectes ha estat i és molt difícil (més tost una idealitat inexistent). Vinils, cassets, cedés i, també, minidiscs, s’han anat succeint cronològicament, alguns fins i tot han conviscut i conviuen pacíficament (som encara usuari del disc compacte), però la tecnologia i el seu avenç imparable s’han encarregat de convertir les passes següents en gegants, en aquesta evolució dels formats sonors, dels continents musicals. La compressió del so, amb pèrdues més que evidents de l’emapetrès, i la desaparició en tant que format físic dels enregistraments musicals, s’han compensat amb un caramel que cap consumidor musical, difícilment, no pot refusar: l’espai a la pràctica infinit a l’hora d’emmagatzemar la música: quantes cançons es poden gravar en un llapis de memòria de seixanta-quatre gigues? Quantes hores necessitam per a escoltar-les totes? Les tenim?
Visualitzacions: 6
Passar les vacances a Alcalfar és un luxe. Si em posés a fer-ne la llista d’avantatges, emplenaria pàgines i pàgines d’elogis. Però, com no podia ésser d’altra manera, també hi ha algun inconvenient enmig de tanta situació idíl·lica, sobretot de caire logístic, el més important dels quals té a veure amb el fet d’escoltar música. A la casa on passam l’estiu disposam d’un antic i força atrotinat reproductor de cedés, rescatat de l’ostracisme maonès, que disposa d’una entrada uesabé (quan el vam comprar era tota una novetat). Hi hem d’afegir, a aquest dispositiu, un parell de reproductors d’emapetrès i l’ordinador portàtil, connectat a dos altaveus de joguina, a l’hora de fer l’inventari de les màquines que ens permeten l’accés estival a la música.
Volia jugar a despistar perquè, amb el títol de l’article, creia que tothom ja s’imaginaria de quin peu calçava el text i des de quina perspectiva ideològica estava escrit. Per aquest motiu, cercant el xoc d’expectatives, havia pensat que començaria dient que era una notícia lamentable que el GOB Menorca commemoràs, aquest 2017, els seus primers quaranta anys d’existència. Així, contundent i desconcertant alhora: una notícia lamentable. Després, seguint per aquest camí, volia explicar la decepció que suposava que una entitat com aquesta encara aguantàs, després de tant de temps. Tot seguit, però, fiava redreçar la cosa comentant que la no-existència del GOB Menorca hauria implicat que, a l’illa, no hi hauria hagut mai cap problemàtica relacionada amb el medi ambient, la qual cosa, evidentment, no només no s’ha donat mai sinó que la tendència ha estat justament la contrària. Potser volia fer-ho massa complicat, però al final tot havia de confluir, evidentment, en allò que perseguesc des d’un primer moment: elogiar l’entitat ecologista menorquina i celebrar-ne l’aniversari. Com que la realitat illenca cada dia ens presenta noves amenaces i reptes que incideixen en l’ús dels recursos naturals, no només necessitam el GOB Menorca sinó que avui és un luxe del qual, els menorquins, no podem prescindir. Ho diré amb una altra frase tòpica: si no existís, caldria crear-lo.
D’acord amb el que estableix el pacte entre les forces polítiques que governen al Consell Insular, Susana Mora relleva Maite Salord en la presidència de la primera institució menorquina. Som, per tant, nel mezzo del camin de la legislatura, un moment idoni per a fer balanç del que ha passat, en aquests dos anys, en el camp de la política institucional, no només a nivell insular sinó també en els àmbits municipal i autonòmic. Cal partir, però, de la base que fer-ne una valoració de conjunt és molt complicat i que, a l’hora de posar-s’hi, s’ha de tenir ben present, tot i que no ha de servir com a excusa per a baixar el nivell d’exigència de l’anàlisi, d’on veníem (seria un exercici interessant retrocedir fins a l’equador de la passada legislatura per tenir-ne la perspectiva adequada) i veure que, sigui quin sigui el resultat actual, (gairebé) sempre ens trobarem millor que quan érem al mig d’aquell desert funest, de la mà de Bauzà, Alejandre, Reynés, Baíllo i companyia.