El format sí fa la cosa (II): una TDK de noranta

CASSETTE TDK

El vinil era i és (si em permeteu un punt d’esnobisme) el format ideal per a escoltar música gravada. Tot són avantatges sonors, malgrat que també hi ha alguns petits inconvenients a tenir en compte, que no fan canviar, però, el veredicte. Quan era jove, les coses es veien i es vivien d’una manera diferent a l’actual. No hi ha nostàlgia en el que acab de dir. El preu d’allò que es podia comprar, quan no hi havia una font clara i regular d’ingressos, creava un sistema de valors molt clar en què no hi ajudava gens haver d’estalviar la paga d’unes quantes setmanes per aconseguir un elapé, com tampoc no ho feia la manca absoluta de mobilitat del sistema: la ubicació totalment estàtica del tocadiscs condicionava moltes coses (impossible, per exemple, emprar-lo al cotxe!). Aquestes i altes deficiències quedaven compensades amb els cassets i, relacionant-s’hi molt íntimament, amb el reproductor portàtil, el walkman.

Les primeres cintes magnetofòniques que van arribar a les meves mans contenien gravacions originals (la primera de totes: Conciertos de rock y de amor de Miguel Ríos). Eren un succedani digne del vinil, en què la qualitat cedia el testimoni a un format que ocupava menys espai. Era un premi de consolació. Com que les escoltàvem amb reproductors més que xerecs, l’oïda no passava gaire pena si no podia distingir un baix elèctric de la guitarra, un instrument de l’altre. Més tard, amb …And justice for all, de Metallica, vam descobrir que, independentment del format i la qualitat de la gravació, el baix no es sentia perquè existia una cosa anomenada producció que calia tenir ben present a l’hora d’assaborir música enllaunada (però aquestes són figues d’un altre paner).

Llegiu més

Views: 1