El format sí fa la cosa (III): el sofert cedé

dvd-89069_640

I amb el disc compacte va arribar la discòrdia… Quan les coses eren blanques o negres (vinils o cassets), la posada en marxa dels cedés ho va canviar tot: de la dualitat vam passar a la dictadura del partit únic. Semblava que havíem trobat el format definitiu. Els avantatges eren, a primera vista, evidents: el so digital, a base de combinacions inabastables de zeros i uns, feia que la qualitat de la reproducció es mantingués amb el temps, a diferència del desgast de les cintes magnetofòniques; a més, els nous discos no es ratllaven, la qual cosa els feia millors que els vinils. Açò darrer, prest es va comprovar que era mentida: ja ho crec que es ratllaven! D’altra banda, el fet que no es perdés qualitat a mesura que es feien reproduccions era ver, però ningú no va explicar que, pel camí, els discos compactes havien reduït la freqüència de sons capaços d’emmagatzemar i, per tant, reproduir. Era un petit detall, però tenia la seva importància (qualsevol oient, amb un bon equip de so, podia percebre’n les diferències). Sigui com sigui, el nou format va entrar amb tanta força que s’ho va menjar tot. No es pot concebre una dècada com la dels noranta, tan pròdiga i revolucionària musicalment, sense el cedé. En poc temps, vinils i cassets van caure en l’oblit més absolut.

El quid de tot plegat era el fet que la música s’emmagatzemava de manera digital. Per a reproduir-la ja no calia una agulla fent bots per dins solcs de plàstic, plens de pols, o des d’una mena d’imant que fregava, literalment, la cinta del casset. En un salt més que qualitatiu, ara era un làser l’encarregat de llegir un codi binari que es traduïa en música. La reproducció, com el so, deixava de ser orgànica: hi havia, pel mig, un procés de transformació anomenat digitalització, mot que va esdevenir sinònim de qualitat. Els primers cedés comercials, per a destacar-ne la importància, feien aparèixer, en algun lloc de l’estoig, una llegenda que informava de les passes de creació del producte, de si s’havien fet analògicament o digitalment (com recordaven les abreviacions que apareixien en algun lloc de la capsa dels discos: AAD, ADD i DDD). Un altre avantatge, del nou format respecte dels vinils, era la mida (un detall que, sobretot, la gent recorda a l’hora de fer una mudança): un poc més grans que els cassets i amb un so infinitament millor. Que es perdés la precisió de la part visual del treball, venint com veníem dels cassets, ens va semblat un tribut bo de pagar.

D’entre els aspectes negatius d’aquest format, potser el que em desperta més curiositat té a veure amb la durabilitat de la informació emmagatzemada. Als cassets, arribava un moment en què, per desgast, s’esborrava el que hi havia gravat o es rompia la cinta, en un interval relativament curt de temps, en funció de l’ús que se’n fes. Amb els discos de vinil, el desgast també era una amenaça real, al costat de les ratlles, que podien inutilitzar-los. En canvi, els discs compactes, que sempre reprodueixen les mateixes dades, per la qual cosa el so és invariable, fins quan duren? La pregunta no és trivial. Pel que es veu, resulta que ningú no sap quina és la vida útil que poden tenir (cinquanta, cent anys, mil·lenis?), i es desconeix també la resistència davant d’alguns fenòmens que podrien esborrar les dades que contenen. Una tempesta solar amb alteracions magnètiques podria acabar amb la informació emmagatzemada a tots els cedés del món? Sona apocalíptic i ho he expressat en paraules poc tècniques, perquè desconec el món de la física. Potser no deixa de ser ciència ficció, però alguna cosa he sentit a dir, seriosament, en aquest sentit i la cosa m’angunia. Anys i panys col·leccionant música i, potser, qualque dia, tot esdevindrà no-res (a diferència dels llibres, que, ben conservats, aguanten el pas dels segles).

Deixem, però, els aspectes negatius de banda. A l’hora d’escoltar-los, els compactes aportaren un parell de canvis substancials i radicals al cerimonial. En primer lloc, tenien més capacitat d’emmagatzematge (més de setanta minuts!) i n’hi havia, també, de gravables; en segon lloc, la música es reproduïa en una única cara, seguida i sense haver d’aixecar-se a girar el disc. Poca broma: els dos factors, junts, van fer canviar radicalment el concepte de treball discogràfic. Un disc com el Blood Sugar Sex Magic, dels Red Hot Chilli Peppers, una obra mestra de gairebé una hora i quart de durada, formada per desset cançons, és gairebé intraduïble al format vinílic. A l’inrevés, els canvis també hi eren, tot i que potser no els donàrem la importància que requerien. Per posar un exemple, a la versió en disc compacte del The Joshua Tree, d’U2, manca la referència a la cara A i la cara B del disc, que desapareix amb el nou format. Inicialment, quan es va publicar aquest treball, en vinil o en casset, fer explícita aquesta divisió tenia tota la seva lògica. Moltes de les més de cinquanta mil persones que l’altre dia eren al concert dels irlandesos a Barcelona, quan Bono va dir que començarien a interpretar els temes de la cara «dos» del disc que els ha servit d’excusa per fer una nova gira, segurament no van entendre a què feien referència aquells mots. Per als oients antics, avesat als formats clàssics, i aquí m’hi incloc, la cara B ja es concebia com un bloc destinat als oients més sibarites, l’espai on romanien ocultes, entre alguna peça de farciment, petites joies sonores.

En resum: un cop posats els avantatges i els inconvenients a la balança, va ser impossible no caure-hi rendit. De llavors ençà ha estat el format que més he emprat. I ara, que la moda marca que cal tornar al vinil o, fins i tot, al casset, o que la normalitat és escoltar música desubicada en suport informàtic, no només no he abandonat l’ús del disc compacte sinó que, fins i tot, seguesc comprant novetats discogràfiques en aquest format. La qual cosa no es contradiu amb el fet que la meva fidelitat cedística sigui fràgil: a la mínima que les condicions ho permetin, els compactes hauran de conviure amb els vinils i amb qui faci falta (evidentment, el dia que aparegui el format perfecte, m’hi abocaré de cap).

Actualment, quan la música enllaunada s’emmagatzema en un espai anomenat «núvol», tan mal de definir com infinita és la capacitat d’acumular-hi dades, el disc compacte me permet escoltar música al vell reproductor del cotxe (molt tiquismiquis, ell: bota a la mínima que troba una partícula de pols o una retxeta de no res), a la caseta d’estiu (en una màquina que viu les velleses a la vora de la mar) i al projecte a mig fer d’equip d’alta fidelitat del menjador de casa. D’un temps ençà, però, hi ha un ús d’aquest suport, inimaginable en començar el seu regnat musical, que em sobta perquè ha acabat incorporat a l’estètica d’uns determinats paisatges rurals, aquells en què els discos, penjats de les tomatigueres, de les maduixeres o de diferents tipus d’arbres fruiters, aprofitant la força del vent i la capacitat de reflectir amb rajos multicolors la llum del sol, serveixen per a espantar i allunyar els ocells, àvids dels fruits, sense haver de recórrer als pesticides. Ho havia previst, l’inventor del cedé, a l’hora de patentar-lo, que la seva creació acabaria tenint aquest ús tan lligat a l’horticultura?

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 1