Xalandria

Pòrtic

Fa uns dies els mitjans de comunicació de Menorca es van fer ressò de l’aparició d’un seguit de pintades a Ciutadella en favor de la participació de les dones en les festes de Sant Joan. Entre aquestes s’hi podia llegir «Les dones volen participar a l’hora de qualcar», «Exigim igualtat tot l’any, també els dies de Sant Joan», «La por al patriarcat no les deixa participar», «De petita m’han ensenyat que res m’és vetat però la por al patriarcat no les deixa participar». Al costat, el símbol de Venus –associat en molts casos a la lluita dels feminismes– amb la creu de Sant Joan al centre. Pocs dies després, Nina Marquès –madona de s’Ullastrar– reivindicava poder sortir a la festa. Amb tot, la regidora d’Igualtat de la ciutat de ponent, Carla Gener –a qui dóna la impressió que s’ha deixat molt sola–, ha manifestat interès per incentivar el debat.

Davant aquest fet, l’extrema dreta no s’ha fet pregar i ha contrarestat amb tot un seguit d’arguments que m’abstindré de comentar; tots menys un, que es veurà més endavant. Entrar a debatre amb ells és, en general, que els discursos públics acabin girant constantment sobre allò que diuen, encara que siguin autèntiques animalades i, en conseqüència, perdre –encara més– la iniciativa. Vegeu sinó el que passa a Madrid aquests dies.

Dit això, les dones mereixen participar a la qualcada de Sant Joan perquè sí. Perquè són persones. I no hi hauria d’haver més discussió ni ningú que, des d’un paternalisme masclista, els en restringís el dret. Perquè els homes el que hauríem de fer quan es parla de gènere és tancar la boca, escoltar, aprendre i mirar de fer les coses bastant millor del que les feim. Si qualcú a dia d’avui encara li manquen arguments per reclamar la igualtat efectiva entre dones i homes –en definitiva, allò que reclamen els feminismes– té a l’abast un munt d’autores que des de mil perspectives el podran nodrir.

Tanmateix, el que crec més preocupant és, però, que aquells partits que fan bandera de la seva suposada consciència feminista el Dia de la Dona Treballadora o el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones es posin de perfil i callin amb aquest tema. Més quan, en alguns casos, en els seus estatuts s’hi inclou explícitament l’ideari feminista. I, encara més preocupant, persones –en general homes– de fora dels partits i que en altres circumstàncies hom podria etiquetar d’esquerres i progressistes comprin bona part dels arguments de l’extrema dreta en el cas de Sant Joan. Malauradament, no és un fenomen exclusiu de Sant Joan i és el que alguns han anomenat dissonància axiològica o conflicte de valors. I que, des de l’antropologia, s’ha estudiat profundament en festes més o menys properes.

Declaració de Patrimoni Cultural Immaterial

L’argument que ha sorgit aquests dies –tot i que no és nou– és utilitzar alguna de les figures de protecció que existeixen sobre el patrimoni cultural immaterial, antigament també anomenat cultura popular, per fossilitzar la discriminació. A veure, doncs, si això és possible. Perquè crec que, com és habitual, aquells que es proclamen defensors de la legalitat no s’han dignat mai a llegir-se la llei.

El primer element de protecció és la «Convenció per a la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial» aprovada per la UNESCO l’any 2003 la qual dicta a l’article 2 que «es tindrà en compte únicament el patrimoni cultural immaterial que sigui compatible amb els instruments internacionals de drets humans existents i amb els imperatius de respecte mutu entre comunitats, grups i individus, i de desenvolupament sostenible». Jo no hi entenc gaire de dret –i menys de dret internacional– però aquests instruments dels que parla podríem convenir que són la «Declaració universal dels drets humans», aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1948, el «Conveni europeu dels drets humans» aprovat pel Consell d’Europa el 1950 i la «Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea» aprovada el 2000. En els articles 1, 2 i 7; 1 i 14, i 20 i 23, respectivament, es fa esment explícit de diferents maneres a la igualtat davant la llei i a la no discriminació per raó de gènere. Fet que també recull la Constitució espanyola en el seu article 14. Afegir que la voluntat d’assolir el reconeixement de Patrimoni Cultural Immaterial per Sant Joan ja es va intentar l’any 2003 i es va desestimar en un episodi històric de les festes que encara resta per analitzar i contar adequadament. Convid a qui vulgui a consultar l’expedient que es conserva sobre la candidatura a l’arxiu del Consell Insular de Menorca. Tot i que no es parla del tema de la igualtat, té força substància en altres línies.

Però acostant-nos al nostre entorn, la Llei 10/2015, de 26 de maig, per a la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (estatal) estableix que «Les actuacions dels poders públics sobre els béns del patrimoni cultural immaterial que siguin objecte de salvaguarda […] hauran de respectar […] els principis i valors continguts a la Constitució espanyola i en el Dret de la Unió Europea així com, en general, els drets i deures fonamentals que la primera estableix, en especial la llibertat d’expressió». Però és que al següent apartat sentencia que «El caràcter tradicional de les manifestacions immaterials de la cultura en cap cas empararà el desenvolupament d’accions que constituesquin vulneració del principi d’igualtat de gènere» (art. 3).

Encara més a prop, la Llei 18/2019, de 8 d’abril, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears copia alguns preceptes de la llei estatal. Entre aquests, la idea que sols «serà objecte de salvaguarda el patrimoni cultural immaterial compatible amb els instruments internacionals de drets humans i amb respecte mutu entre les comunitats, els grups i les persones» (art. 2.3), insisteix que els elements que siguin objecte de salvaguarda han de respectar «Els principis i els valors continguts en l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, en la Constitució espanyola i en el dret de la Unió Europea […]» i, en especial, «El principi d’igualtat i no discriminació. El caràcter tradicional de les manifestacions immaterials de la cultura en cap cas  no ha d’emparar el desenvolupament d’accions que constitueixin vulneració del principi d’igualtat de gènere» (art. 8).

Per tant, ni en l’àmbit internacional, ni en l’estatal i, tampoc, en l’autonòmic-insular una festa que de manera tan evident no preveu la participació directa de les dones pot rebre l’empara de salvaguarda de les institucions. Fer-ho podria considerar-se nul de ple dret. Dit d’altres maneres, no seria aparentment possible que, en les actuals circumstàncies les festes de Sant Joan de Ciutadella fossin declarades com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat (internacional), Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial (estat) o Béns d’Interès Cultural Immaterial o Béns Catalogats Immaterials (autonòmic/insular) per part dels diferents òrgans que en tenen potestat. Menys encara quan aquesta declaració fos incentivada per consolidar la restricció per raó de gènere de la participació en les festes. Un altre dia ja discutirem de l’oportunitat, utilitat i conseqüències d’aquestes patrimonialitzacions, declaracions i proclamacions perquè també hi ha brou.

Per tancar aquest apartat, només de passada vull citar la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva d’homes i dones (estatal) i la Llei 11/2016, de 28 de juliol, d’igualtat de dones i homes (autonòmica), les quals dicten tot un seguit de mesures per fer efectiu el dret a la igualtat efectiva entre les dones i els homes. De fet, la darrera, disposa explícitament que «Les administracions públiques han de promoure i garantir la igualtat d’oportunitats entres dones i homes en la participació en les festes tradicionals i en la cultura popular, i corregir estereotips sexistes» (art. 32.4). Per no parlar, de nou, que la Constitució espanyola dicta que «Correspon als poders públics promoure les condicions per què la llibertat i la igualtat de l’individu i els grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida […] cultural i social» (art. 9.2).

Protocols

Amb tot hi ha dos elements que són necessaris encara per acabar la constel·lació d’idees respecte al debat. El primer d’ells és que les festes de Sant Joan no disposen de cap document legal que bandegi la participació de les dones de les festes. De fet, a diferència de les festes majors d’estiu de la resta de pobles de Menorca, no hi ha uns protocols festius –entesos com un recull prescriptiu i sistematitzat del ritual festiu– aprovats per la corporació municipal i revisats i actualitzats periòdicament. El que més s’hi podria assimilar són els Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella que va recollir l’estudiós de la festa Josep Pons Lluch «Bep Padet» l’any 1977. Aquests protocols, els quals podríem considerar com a descriptius i no prescriptius, és veritat que no preveuen la presència de les dones a la qualcada. Però qualsevol podrà observar, mitjançant una lectura minuciosa, que la festa que s’hi relata ha patit força canvis: la possibilitat de fer el primer toc del Dissabte de Sant Joan a les 15 h, la desfilada de la banda cap al Caragol des Born, entre altres. No sols això, sinó que el mateix Pons Lluch assevera en el «Pòrtic»: «Quant a l’esdevenidor, deixam unes pàgines en blanc, per poder-hi anotar les reformes o canvis que per evolució puguin sorgir en el pervenir (o el que hagi pogut oblidar-se), quedant, emperò, resguardat al mateix temps el que pugui menysprear-se, ni manco anul·lar-se el seu passat com tampoc el seu present». En altres paraules, la festa ha de poder canviar.

De fet, Pons Lluch ja descriu certs canvis en les seves festes contemporànies respecte d’altres de pretèrites; elements festius que s’han deixat de practicar, com el cas de celebració d’un ball durant la beguda a casa del caixer senyor; a més de canvis que qualsevol –sense necessitat de ser graduat en Història– té a l’abast consultar amb la nombrosa bibliografia que s’ha publicat entorn d’aquestes festes. O canvis dels anys més recents que hom ha vist o es poden intuir fàcilment: aquelles modificacions o omissions produïdes producte de la massificació, aquells que ha comportat la retransmissió televisiva de la festa, la dedicació per part dels pagesos a altres tasques no sols de la segar, etc.

El paper de l’Ajuntament

L’altre element és saber qui és l’organitzador últim de les festes. Dit d’altra manera, quin paper hi juga l’Ajuntament de Ciutadella en l’organització. Si bé la seva participació al cerimonial és gairebé testimonial, el seu rol agent en la festa és innegable. Ja va ser un fet que l’Ajuntament encarregà d’estudiar a una comissió d’experts –formada per cinc homes, com no– que l’any 1988 va emetre un informe que posteriorment va ser aprovat, amb modificacions, pel ple i publicat al llibre Funcions de l’Ajuntament de Ciutadella en les Festes de Sant Joan. El text, encara vigent, però no aplicat, proposava alguns canvis mínims en l’elecció de les juntes de caixers –molt allunyats fins i tot d’allò que es feia fins a la Guerra Civil– i que va desencadenar greus amenaces i intimidacions contra alguns dels regidors de llavors. Entre els canvis i modificacions que va patir l’informe inicial i l’aprovat per ple –el qual, de nou, convid a llegir– hi havia precisament l’explicitació de la discriminació de les dones per alguns càrrecs.

Per una banda, s’encarrega de nomenar la Junta de Caixers –encara que sigui la confirmació d’allò que en els darrers decennis ha dictat l’autoproclamada Junta de Nobles o Junta de Caixers Senyors. Desconec absolutament el funcionament general del procediment administratiu i, en concret, l’expedient que s’aplica en aquest cas Sant Joan. De fet, les actes de les sessions plenàries del 9 de juliol ciutadellenc en el qual es proclamen les juntes de caixers de cada bienni no apareixen al portal municipal. Però al cap i a la fi, és un acte simbòlic d’atorgament de funcions. Tanmateix, qui executa l’acte administratiu d’apuntar els participants a la qualcada (encara que sigui a mers efectes de les assegurances) sí que és un funcionari municipal i està realitzant un acte administratiu. De la mateixa manera, la Corporació Municipal té un paper simbòlic i ritual en pla de superioritat: és el primer que rep la visita de la comitiva del Dia del Be i presideix els Jocs del Pla (i quan se’l convida, qui està espaialment més amunt és l’Ajuntament).

Per l’altre, també hi entra l’econòmic. El pressupost de l’Ajuntament de Ciutadella de l’any 2020 dedicat a les festes era de 285.000 € sumant diverses partides. A tall d’exemple, l’Ajuntament de Maó –amb una població similar– el mateix any en va pressupostar 210.000 € per totes les festes de l’any (Nadal, Carnaval…); la ciutat de Ponent n’acumula 399.000 €. Dit d’altra manera, la corporació ciutadellenca dedica més pressupost a les festes de Sant Joan que tot el que dedica en festes la corporació de Maó. Val a dir, però, que aquests nombres són pressupostats, és a dir, no mostren la despesa executada –real– en cas que el 2020 no s’haguessin hagut de suspendre bona part de les celebracions a causa de la pandèmia. Així mateix, que una part del finançament de les festes també es pugui trobar en altres programes del pressupost. Tot plegat, amb la ingent tasca logística, de seguretat i difusió que proveeix l’Ajuntament.

Per tant, la participació efectiva de l’Ajuntament és innegable en les festes. Així doncs, si alguna administració –l’Ajuntament i totes aquelles altres que hi col·laboren com el Consell Insular, el Govern de les Illes Balears o el Govern central– gasta diners en quelcom discriminatori no es tracta de malversació? Si alguna autoritat o funcionari realitza una acció manifestament discriminatòria –i excloure explícitament les dones ho és– no estaria prevaricant? El fet que la prohibició no sigui explícita en cap document oficial juga, malauradament, a favor dels defensors de la discriminació.

Conclusió

En les circumstàncies actuals és legalment impossible prohibir la participació de les dones en les festes de Sant Joan i que cap administració, autoritat o funcionari públic pugui consentir-ho. Però sí que és un sostre de vidre com una casa. Un concepte que, segons els estudis de gènere, «fa referència a la barrera invisible que representen les limitacions amb què es troben les dones per a ascendir en la seva carrera professional fins als càrrecs de més responsabilitat». Per tant, es tracta d’un debat polític i social que s’hauria de poder encarar de cara i les pintades són expressió de la necessitat d’aquest debat, soterrat i proscrit que tants –massa– volen evitar.

PS. Dit tot això, no me’n puc estar de manifestar que la participació en la dona a la qualcada de les festes de Sant Joan no és més que la punta de l’iceberg per aquells que aspiram a unes festes de Menorca progressista i abanderada de la igualtat. Pensem –estenent-nos a totes les festes– en quantes dones dirigeixen bandes de música, quina proporció de dones hi ha enmig de la plaça en un jaleo o caragol, quantes dones hi ha que agafin carotes, quantes n’hi ha dalt els escenaris a les revetlles, quant de temps hem tardat a muntar punts liles, qui s’encarrega de fer el menjar, quan es tenen fills qui s’encarrega de cuidar-los majoritàriament, etc. Però no sols això, sinó també altres reptes com fer unes festes que incloguin i interpel·lin a altres col·lectius minoritzats de la societat: LGTBIQ+ (amb TOTES i cadascuna de les sigles ben presents), els nous menorquins, etc.

Impactes: 4