Ajudem-los a ser lingüísticament competents

Fa uns anys que han aterrat al planeta ESO un gruix d’alumnes amb mancances competencials importants en llengua catalana. Què vol dir, açò? Que no sabem parlar en aquest idioma i que, fins i tot, n’hi ha més d’un que no l’entén. Per a ells, es tracta d’una segona llengua —estrangera, d’acord amb la terminologia que es sol emprar encara en l’àmbit acadèmic. No hi fa res que sigui vehicular i que, per tant, el procés d’ensenyament i aprenentatge s’hi fonamenti. El fenomen és progressiu i ja se’n constaten casos —molt puntuals, encara— al batxillerat. A la base, la situació és força preocupant: a Menorca hi ha algun cas de grup sencer d’alumnes d’infantil o de primària que són incapaços de seguir una explicació en català. Alguns mestres, que haurien d’exercir el seu paper de referents lingüístics en situacions com aquestes, perquè ho haurien de ser, davant d’aquesta realitat, hi renuncien.

Un dels objectius del sistema educatiu illenc és el de garantir que, al final de l’etapa obligatòria, els alumnes tenguin un nivell de competència equivalent en els dos idiomes oficials de la comunitat. És el que passa, tot i que potser més damunt el paper que en la realitat. Si s’avalués com toca la competència oral no sé si els resultats serien els mateixos. Sigui com sigui, si aquesta tendència es consolida, sembla difícil que es pugui mantenir la igualtat entre català i castellà. La perjudicada, a més, serà la llengua pròpia del territori. Haurem de parlar, per tant, d’un fracàs del sistema educatiu? No. De cap de les maneres. A l’escola i als instituts no es fan miracles. Hi trobam un reflex d’allò que passa exactament fora de les aules, al carrer. És ver que intentam treballar-hi. Prenem mesures. Només cal comprovar que diuen els projectes lingüístics dels centres i com es compleixen, que és bastant. Evidentment, la nostra capacitat d’incidència és la que és. Però, com a mínim, intentam fer-hi qualque cosa. Entre d’altres coses, perquè la majoria dels docents ens creiem la importància de la llengua pròpia. A més, hi ha un marc legal que hi obliga, que és, no ho hauríem d’oblidar, el fruit d’un consens social. D’allò que la societat vol.

A fora de les escoles i dels instituts, en canvi, la realitat és una altra. En molts dels àmbits d’ús públics, aquells en què la presència normal de la llengua catalana hauria d’ajudar, entre d’altres, a millorar la competència lingüística dels nostres alumnes, les mancances són evidents. Flagrants. Si tenim en compte que el coneixement de la llengua hauria de ser imprescindible per a la promoció social i per a la integració, com escau en situacions de normalitat, es constata que la nostra no està normalitzada. És impossible, d’aquesta manera, esdevenir un element de cohesió social dels ciutadans residents a l’arxipèlag.

No hi ajuda gens, és ver, l’embat del nacionalisme espanyol, que s’ha encarregat d’escampar, a tort i a dret —amb la potència de tot un estat al darrere—, una sèrie de falsedats vinculades amb el mite de la lengua común. Allò que en castellà ens entenem tots, per exemple. Com passa amb totes les fal·làcies, amb arguments aquests idees es desmunten ràpidament: si tothom rallàs en català i, per tant, fos realment el nostre idioma comú, ens hi entendríem tots. És tan senzill com açò. I és per aquest motiu que s’expliquen moltes de les maniobres encaminades a minoritzar la llengua dels menorquins, a fer que no la puguem compartir tots.

Davant d’aquesta situació, però, sobta l’actitud de les nostres administracions —autonòmiques, illenques, municipals, cadascuna amb la seva part proporcional de responsabilitat—, les quals, en tost de fer allò que els correspon —polítiques lingüístiques valentes i efectives—, o bé miren cap a una altra banda o, quan es decideixen a actuar, més enllà de la cosmètica, es dediquen a traslladar la responsabilitat a les actituds dels ciutadans. La darrera campanya impulsada pel govern autonòmic va per aquí. L’han batejada amb un títol tan original com «Mou la llengua». En un anunci publicat a la premsa, a tota pàgina, podem llegir el següent: «Canviar d’idioma per dirigir-te a un desconegut. Descobrir que parla català millor que Ramon Llull. […] No facis canvis innecessaris. Segurament l’altra persona també sap català o en vol aprendre.» El missatge cerca actuar sobre algunes actituds concretes dels catalanoparlants que, a més, es reflecteixen en les enquestes sociolingüístiques recents. És una manera de dir que fan coses per a canviar-ho. Ara bé, som l’únic a qui li sembla un missatge d’una candidesa total? No vull dir que no sigui necessària una campanya com aquesta, per cert. El que trob és que la normalització de la llengua no es pot resoldre només amb una acció com aquesta.

Una llengua s’empra quan és útil. O necessària. De fet, les dues coses venen a ser el mateix. Perquè açò passi, el parlant així ha de considerar l’idioma que fa servir. Calen, idò, mesures institucionals perquè es doni aquesta situació. I, a nivell autonòmic, les nostres administracions disposen de prou mecanismes per a poder-les implementar —perdonau-me la paraula: no l’he poguda evitar! Per damunt de tot, disposam d’un marc legal, amb la Constitució —sí: fins i tot amb la Carta Magna, article tres punt dos—, amb l’Estatut i la Llei de Normalització Lingüística, que obliga a actuar, a fer coses. Hauríem de fer un poc més d’autocrítica: si la llengua està com està no és només perquè hi ha una pressió externa, enorme, que la minoritza. Nosaltres, els illencs, a través de les institucions que ens representen, també en tenim la nostra part de culpa. Que no és poca. Ara bé, el paper residual que el govern autonòmic atorga a la Direcció General de Política Lingüística, per posar l’exemple més significatiu, no convida pas a l’optimisme, a pensar que la situació actual es pugui revertir.

Amb mesures valentes i decidides, com hem dit, la situació sociolingüística illenca podria canviar radicalment. Només cal creure-hi. A un centre educatiu, malgrat el poc marge de maniobra que tenim, funcionen. Allò que es fa a les escoles i als instituts s’hauria de traslladar al carrer. El punt de partida, aquí, és clar. I va de drets. Tal com estableix el marc estatutari, cap ciutadà no pot ser discriminat per emprar la seva llengua. O, dit d’una altra manera, qualsevol persona hauria de poder fer una vida totalment en català, d’acord amb el marc legal vigent. No cal dir que aquest supòsit, ara mateix, no deixa de ser una entelèquia. Per molt que la llei obligui a prendre les mesures necessàries perquè açò sigui així, ja sabem que la realitat és una altra.

Tot el que impedeix viure en la llengua pròpia dels menorquins en conculca els drets. Esdevenim ciutadans de segona. A més, la situació ajuda a crear la sensació que la llengua pròpia d’aquí és de segona categoria, que no serveix per a gaire coses. Per açò, per posar el darrer dels exemples que hem conegut, no s’entén que els metges no hagin d’acreditar el coneixement de la llengua pròpia del lloc on han de treballar. Deix de banda, ara i aquí, l’estranyesa que em produeix el fet que un professional vagi en contra del seu propi codi deontològic i no vulgui entendre la llengua del pacient. Aquesta és una manera de no voler-lo tractar correctament, no? Que, fins i tot, en aquest cas, el Diario Menorca remarqui l’anomalia en què es troben aquests funcionaris públics, no deixa de ser simptomàtic.

De mica en mica s’omple la pica. Si la llengua no és per tot, si no s’hi pot fer vida normal, si no és un vehicle per a la cohesió i per a la promoció social, malament anam. Hi manca molt de coratge per part de les administracions per fer que les coses canviïn. Els grans perjudicats per aquesta situació són, entre d’altres, els nostres joves, als quals abocam a la incompetència lingüística. No crec que ens ho puguem permetre: amb ells ens hi va el futur.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 4