Ahir vam celebrar, a l’institut on faig feina, la primera de les diades de centre del curs. Amb la bunyolada de Tots Sants, a més de recaptar doblers perquè els alumnes de quart d’ESO puguin anar-se’n de viatge, es van aturar les classes durant una hora amb la intenció que, al pati, al·lots i al·lotes i una part del claustre de professors —sempre n’hi ha d’avesats a no predicar amb l’exemple—, poguessin treballar sobretot dues de les vuit competències clau que estableix el nou marc legal educatiu. D’una banda, la social i cívica i, de l’altra, la competència en consciència i expressions culturals.
Tots Sants és una festa que conviu de manera prou harmoniosa amb Halloween. Avui, però, no m’interessa entrar estirar d’aquest fil, tot i que només cal veure com la gent es disfressa i es fica als túnels del terror mentre que, alhora, els cementeris s’omplen a vessar de gent que va a recordar-hi els morts per comprovar que una cosa no treu l’altra. Seria molt productiu parlar de com es creen les tradicions, començant per la constatació evident que no n’hi ha cap que no sigui importada i seguint per la vitalitat que demostren. Van variant amb el temps, incorporant, reinterpretant o eliminant elements que en fan part. Aquest dinamisme de la tradició no es contradiu, per cert, amb l’immobilisme d’alguns sectors de la població que en defensen una determinada puresa —la «pròpia», en oposició a l’«aliena»— que veuen perillar. Ho podem considerar, que hi siguin, fins i tot un bon senyal, perquè no deixa de constatar, aquesta presència del tradicionalisme, que la tradició és viva, dinàmica i que, per tant, es troba en un procés constant d’evolució.
En aquest sentit, almenys a Menorca, cal reconèixer el paper fonamental que les escoles d’educació infantil i primària, sobretot, però també dels instituts de secundària, han exercit a l’hora de preservar una part important de les manifestacions de la cultura popular illenca. Sense les diades de centre, molta gent no viuria des de la normalitat la celebració de Tots Sants —a base de bunyols—, de Sant Antoni —torrant sobrassada—, o de Setmana Santa, recollint els fruits dolços del caramel·ler. I, cal fixar-s’hi, des dels centres no es toca en cap moment el vessant religiós d’aquestes festes. No és a les aules on cal treballar-ho.
Aprofitant que ve un cap de setmana llarg, amb pont escolar inclòs —almenys a la part de llevant de l’illa—, la celebració de la bunyolada s’ha fet amb prou temps respecte de dia primer de novembre. Des d’un punt de vista comercial, ja fa unes quantes setmanes que se’n venen, de bunyols, cosa a què ja esteim acostumats. No hi acompanya, és ver, la meteorologia. No voldria caure en les bromes fàcils, com les que corren per les xarxes, que rallen de menjar-los a la platja, acompanyats de gelats de castanya i d’orxata freda en tost de xocolata calenta, tot i que és fàcil acabar-hi arribant. Fa un temps més d’estiu que no de tardor. Ara bé, així com avança el canvi climàtic sembla evident que ens haurem d’avesar a celebrar Tots Sants en calçons curts i avarques.
Independentment de la temperatura estival que ens amara, per tant, és temps de bunyols. I ho és en el sentit que marca el Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll, obra magna de la qual, enguany, celebram que en fa seixanta que es va acabar de publicar el darrer volum. Al segon, en la primera accepció de l’entrada, podem llegir que un bunyol és una «massa de forma rodonenca, feta de pasta de farina ben batuda i mesclada amb alguna altra substància (patata, bacallà, etc.), i fregida amb oli o saïm». Ara bé, en la quarta podem llegir que aquest mot també serveix per a referir-se a una «cosa mal feta». Segurament, la forma en què queden els bunyols després de fregir-los, del tot irregular, explica el perquè d’aquest altre significat. Amb només una petita mirada a la realitat que ens envolta, podem acordar fàcilment que no només per Tots Sants se’n fan, de bunyols, sinó que, de nyaps o despropòsits, de coses mal fetes, n’hi ha tot l’any. Algunes, fins i tot, semblen endèmiques de la condició humana.
Per exemple, hi ha els bunyols urbanístics. A la nostra illa, en tenim per donar i vendre. En podríem citar, a l’atzar, un parell que, últimament, són ben actuals tot i que venen d’enrere. Couen a les totes dins del greix de les polítiques més maldestres i matusseres. Els esquitxos que generen, a més, sembla que encara empastifaran l’actualitat menorquina una temporada llarga. D’una banda, hi ha uns hotels il·legals a la banda de Son Bou, uns dels símbols —potser el que més— dels grans impactes de la destrucció de la costa a base de tones i tones de ciment, que fa mans i mànigues per trobar el seu encaix, al preu que sigui, en la legislació vigent. Un bunyol! De l’altra, tenim un parc aquàtic a la costa sud de Sant Lluís, que roman també fora de la llei. I malgrat aquesta situació, ja fa uns quants anys que obre les portes com si res no hagués passat. Ja veurem com acaba aquest culebrot. Un altre bunyol!
També ens podríem centrar en els educatius, aprofitant que hem començat rallant de la diada de centre que vam celebrar ahir. En aquest àmbit, déu n’hi do! El govern estatal, autoproclamat el més progressista de la història, s’ha despenjat amb la implantació d’una nova llei educativa que, sí o sí, ha d’estar desplegada abans de les properes eleccions. Peti qui peti. La posada en marxa, a la correguda, de la LOMLOE, amb la col·laboració necessària de la conselleria autonòmica del ram, que mai no s’ha caracteritzat per la seva eficiència, ens ha menat a les improvisacions de darrera hora, als dubtes permanents i a la inseguretat davant d’una feina que, sobretot, està generant estrès a tota la comunitat educativa. L’inici de curs ha estat un dels més incerts que hem viscut darrerament —no tant, però gairebé, com l’any del TIL, d’infausta memòria. A mesura que passen les setmanes, no sembla que la cosa es pugui acabar aclarint, ja que aquestes coses volen calma i, sobretot, una bona planificació. Independentment del fet que la nova llei tengui aspectes molt preocupants —consolida un model neoliberal d’educació— o que, paradoxalment —com pensa algun docent, d’entre els quals m’incloc—, la llei representi una oportunitat de fer les coses d’una altra manera, molt més efectiva i, per dir-ho emprant un mot que comença a estar molt connotat significativament, competencial, la forma en què s’està desplegant el nou marc legal és un desastre. Que dic, un desastre… És un bunyol de dimensions colossals!
Podríem rallar d’altres exemples de despropòsits, de coses mal fetes. D’animalades. De fet, no acabaríem mai: quan no és la gestió de les restes animals provinents de l’escorxador —de què escriuria fins a embafar els lectors el benemèrit diario insular, si els sandach no fossin polèmics? Amb quin altre material, ara que han trobat un filó informatiu, es dedicarien a la noble feina de ser el principal partit de l’oposició que hi ha a l’illa?—, són les obres de la carretera general, que s’han tornat a reprendre; quan no és la caiguda d’una primera ministra britànica —el mandat de la qual ha estat més breu que el temps que necessita una lletuga per a pansir-se—, és l’arribada al poder del feixisme italià; quan no és una cosa, és una altra, i sense aturador.
Arriba la diada de Tots Sants i, amb aquesta festa, entram de ple en el temps dels bunyols. Dels bons, vull dir. Són aquests, amb mel o sucre, fins i tot sense res, els que cal assaborir. Els altres, la temporada dels quals dura tot l’any, s’han de combatre. A més del bon gust, amb ells ens hi va, també, la dignitat col·lectiva, que no és poca cosa.
Views: 11
Gràcies, Margarita, per la teva fidelitat lectora i, sobretot, comentadora amb el blog. Respecte del que afirmes de la gastronomia brasilera, tothom sap que hi ha bunyols que són mals de pair i d’altres que, directament, són indigestos i, per tant, és millor no menjar-ne. Els farcits de Bolsonaro o d’altres castes de greixos saturats i ultraprocessats d’ultradreta en serien exemples paradigmàtics.
Esper que el resultat de les eleccions del Brasil avui diumenge no sigui un bunyol farcit de bolsonaro.
Quarta accepció …