Potser és un poc prest per dir-ho, però la veritat és que no volia esperar al darrer moment per fer-ho: les coses, val més saber-les amb temps i pair-les com toca. També, no ens enganem, us ho dic ja perquè encara no me n’acab de fer a la idea. Enguany, per primera vegada en ma vida, no seré a Maó durant les festes de Gràcia: me les perdré. Serà molt dur. De ver. Que ningú no s’estranyi, idò, si no m’hi veu. Allò que fins ara no havien aconseguit ni les convocatòries de setembre dels exàmens universitaris, ni les feines de temporada, ni els deures inexcusables, ni les lesions musculars, ni les malalties víriques o bacterianes, ni qualsevol altre tipus d’imprevist, enguany succeirà per decisió personal, plenament conscient i meditada. Açò hi ha: del sis al nou de setembre seré molt lluny de la meva ciutat. Fora de l’illa, fins i tot.
Au: ja ho he dit. Quin pes, per cert, que m’acab de treure de sobre. Açò no treu, però, que durant el cap de setmana de festes m’enyoraré i molt. M’ho veig a venir. Si fins i tot ara mateix no puc deixar de pensar-hi. La meva relació amb les festes de Gràcia és enorme, total. I, la fidelitat, fins ara, hi ha estat absoluta. Des de la primera vegada que, amb tretze o catorze anys, d’amagat de casa, vaig entrar al jaleo i vaig fer botar el meu primer cavall, són moltes les vivències que duc gravades al cor: les hores i hores jugant al futbolí al bell mig de l’Esplanada, on s’instal·lava la fira; les baralles per obtenir una bota de vi (hi havia anys en què n’havia agafades fins a tres, sense necessitat de pujar a bescoll de ningú!); una merxa en un braç que em vaig fer amb el mos del cavall de l’amo de Son Bou mentre feia un d’aquells bots amb què travessava la plaça de banda a banda (encara lluesc la cicatriu amb orgull); o les interminables sessions de ball, amb els peus descalços, damunt l’arena del pla de la Parròquia, mentre l’Orquestra Siboney regnava dalt l’escenari, especialment a l’hora d’homenatjar Freddy Mercury (amb les necessàries escapades furtives a la plaça de la Conquesta per tal de manxar un poc d’herba amb la colla i fer petar la xerradeta).
I més: la davallada des de l’ermita de la mare de déu de Gràcia, tot acompanyant el flabioler, sempre al costat d’en López, el saig (que en pau descansi), després de les completes; els berenars familiars pantagruèlics (de llengua amb tàperes, carn amb salsa, salsitxes amb ceba, sípia amb fesols, coca bamba i xocolati…) per fer prou coixí el dia de la festa i aguantar les hores següents a la plaça, que eren més passadores gràcies a les pomades granissades de sa Gelateria; o les visites a can Mario es Brut, a la recerca d’un bon whisky amb què amanir algun dels concerts que es feien al port (hi vam veure Maroon Town, un any: quin nivellàs!). Els records flueixen a lloure, sense aturall. Però, el pitjor de tot és que no em puc deixar de demanar: i enguany, si hi fos, quines imatges es quedarien fixades al meu cervell per sempre? Maleïda pregunta, aquella que no té resposta possible perquè suposa una situació que no es donarà.
És ver que em pensava que costaria un poc no ser-hi, però no m’imaginava que tant. Calia prendre una decisió dràstica i la carta ja és en terra. Tenc els bitllets d’avió i un apartament llogat, en un lloc discret i llunyà, i una llista de bons llibres amb què desconnectar del món. No hi ha marxa enrere. És el millor que podia fer. Després d’un temps intentant ser, infructuosament, protagonista important de la festa, havia de desconnectar-ne. Per higiene mental. No vaig poder sortir, fa dos anys, dalt del cavall. La cosa no va anar com havia calculat: encara no puc entendre què va fallar, però el resultat va ser allò tan conegut de l’operació que va anar bé però en què madona va ser morta. L’any passat, en canvi, he de reconèixer que em vaig plantejar un repte molt més difícil: açò de ser la primera Dona des Be de les festes de Gràcia no va quallar de cap de les maneres. Gairebé ningú no es va fer ressò de la iniciativa. Sobretot la gent de dalt la Sala. Segurament, o no em vaig saber explicar prou bé o no els vaig enviar com tocava la sol·licitud administrativa. Què hi farem? Els dos xais petits que havia comprat gràcies a un anunci a la revista Útil, ens els vam haver de menjar per Sant Cristòfol, en tost de fer una caragolinada, després de comprovar que la proposta innovadora no arribaria a port. Ben bons que van ser, per cert: al forn, amb patates.
Així que, pel que fa a enguany, calia cercar una alternativa ràpidament. Tot i fer temps que li donava voltes a la cosa, no hi ha hagut manera de trobar cap idea original amb què aportar novetats a la tradició, amb què fer-la evolucionar. Ja se sap: tot allò que la gent considera parts de la festa l’origen de les quals es perd en la memòria del temps, en aprofundir-hi, resulta que solen anar d’una altra manera. Un any van ser novetat i, passat un lustre, ja eren costums de tota la vida: «El postillón de la Rioja» com a música d’acompanyament del jaleo; la presència d’en Tomeu, na Guida i, més recentment, d’en Miquelet es Salero, acompanyats per la colla de geganters i grallers; la samba de la banda des Migjorn, el moment en què la plaça posa a prova la seva cabuda i en què tremolen els fonaments de la ciutat; els focs d’artifici, quan plouen escates de sirena sobre el port maonès, com va dir un poeta pàmfil; el primer i el darrer toc de flabiol, enèsima imitació de les inimitables i úniques festes de Sant Joan, a Ciutadella, que tots els pobles de Menorca acaben copiant d’una manera o una altra; les corregudes al cós, el pregó, el gens nostrat terme jaleo, amb aquesta jota castellana que els avis no sabien pronunciar si no era en forma de ca: es caleo… Tots són aspectes que van aparèixer un any concret, no fa tant, per a incorporar-se al ritual de la festa, de què encara formen part, tot i que, potser, en algun moment deixaran de ser-hi. I no passarà res: és llei de vida. Per cert, si algun dia, per aquest motiu, desapareix la xovinista i provinciana tonada que parla d’un puerto de mar al pie, alhora que la gent s’aprèn sencera i com toca la lletra d’«Un senyor damunt un ruc», tot açò que hi guanyarem.
Jo hi volia contribuir, en aquest sentit. Se m’havia acudit, per exemple, de fer un cartell alternatiu de les festes, irreverent, amb una mare de déu moderna, vestida amb calçons texans curts, samarreta estripada de color rosa, tatuatges als braços i una bracerola amb els colors de l’arc de Sant Martí, a joc amb l’aurèola divina, amb la idea de donar-li un toc de neofesta pagana a la celebració, ara que a Mallorca estan tan de moda. Ja n’havia localitzat tot l’atrezzo entre Amazon i Wallapop. Fins i tot, havia pensat en un amic meu fotògraf perquè em fes la sessió, gratuïta, però se m’han avançat quatre al·lotots maonesos que s’han encarregat prou bé d’esguerrar-me la idea i, sobretot, d’espanyar el cartell original d’enguany, fent un desastre ple de faltes d’ortografia i mal gust artístic.
Una altra idea, relacionada amb l’anterior, que no he tingut temps de desenvolupar, sobretot perquè no havia resolt el tema del local (hagués sabut que l’ajuntament acabaria comprant els antics tallers de la Seat de la plaça Miranda, un altre gall ens cantaria), tenia a veure amb la possibilitat de celebrar una missa laica, per tal que totes aquelles persones que no connecten amb el vessant religiós de la festa poguessin tenir una activitat alternativa a la celebració que es fa a l’església de Santa Maria abans del jaleo, tal i com es fa amb els casaments: el mateix cerimonial, però, en tost de capellà, qui l’oficia és un regidor de l’ajuntament o un jutge. En aquest cas, ho faria jo, disfressada de mare de Déu alternativa, per treure-li profit a la inversió. Per no barallar-nos, ens hauríem repartit els caixers, meitat i meitat, a cada acte (amb el caixer batle a l’acte civil i, la capellana, al religiós). I, així, tothom content.
Aquestes idees, però, s’han quedat només en una fase inicial. Qui sap si, de cara als propers anys, alguna acaba quallant. Perquè n’hi ha més, tot i que en aquest cas són només petits esbossos sense desenvolupar, com per exemple la possibilitat de ser la primera DJ a punxar durant el jaleo (açò de la banda de música és una despesa innecessària que té els dies comptats: per què tants de músics si amb una persona ho podem aclarir?). De fet, de totes les idees que he anat cavil·lant, aquesta és la que veig més factible a curt termini. Però no us vull cansar. A més, ara que hi pens, si us faig partícips de les meves iniciatives, es perdrà pel camí el factor sorpresa (o pitjor: algú se’n farà seva alguna i m’aixafarà la guitarra), per la qual cosa heu d’entendre que, a partir d’ara, no us en citi cap altra.
El problema a l’hora de cercar alternatives, i açò sí que us ho puc comentar, és que, en principi, tot allò que podria ser original ja està inventat (i no m’agrada, de cap de les maneres, copiar els altres). Per tant, res de passejar-me pel poble amb un carro antic ple de pomada amb què anar convidant la gent, perquè açò ja ho fan els de sa Tropa. O, d’altra banda, res de tenir un garatge obert al públic, amb taules plenes de menjar i beure, perquè no deixa de ser massa previsible i ho fa tothom (a més d’obligar-te a romandre-hi fins que marxa la darrera persona i haver-ho de fer net tot, perquè la pomada deixa una capa de llemisc al terra que no hi ha qui la tregui si deixes que s’eixugui). Res, tampoc, de tancar-se dins d’un bar i cantar fins a acabar amb les existències del local: primera, perquè la música no és allò que millor se’m doni (no vaig amb la bona gent del Va Gros perquè desafín de mala manera i els faria perdre a tots amb el meu nul sentit del ritme); i, segon, perquè des que va tancar la Murada, l’autèntica, fer-ho és una mena de sacrilegi.
Ja ho veieu. Davant de la previsible derrota, val més una retirada a temps. Enguany me’n vaig. No viuré les festes de Gràcia amb vosaltres. Si voleu saber alguna cosa de mi o, fins i tot (no cal dir que em faria feliç) us ve de gust brindar a la meva salut o enviar-me records, cercau al mig de la plaça, el dia de Gràcia, un d’aquells maonesos que, tot i passar de la quarantena, encara es pensen que són joves, abillat amb la samarreta verd-i-negra de la Penya, i li ho comentau (més pistes: és llosco, duu ulleres, i sol ser devora d’un company, en Capó, equipat amb l’elàstica de l’Atlètic de Bilbao). Bàsicament, perquè tot allò que faig depèn d’ell. És així de trist. No és fàcil ser un personatge de ficció i, encara menys, estar a les seves ordres. No acabaríem mai si us contàs per tot el que m’ha fet passar (i, pitjor, per tot el que ha arribat a pensar amb mi com a protagonista o secundari i que, per sort, no ha arribat a escriure).
Però aquestes són figues d’un altre paner i, per tant, avui no toca parlar-ne. Ja m’he arriscat prou entrant a la seva sessió d’ordinador per, com si d’un vulgar virus informàtic es tractàs, escriure aquestes quatre ratlles clandestines que, usurpant-li la identitat, he penjat al seu blog sense que ho sàpiga. Ho havia de fer. Per tant, tal i com ja va passar l’any passat, val més que m’acomiadi de tots vosaltres desitjant-vos unes molt bones festes de Gràcia i demanant-vos, també, que continueu gaudint de la literatura. Sort i ventura. A la plaça us veureu!
Visits: 1