Xalandria

Han estat notícia, no fa gaire, les dades que mostren una caiguda en picat del nivell de competència lingüística dels nostres alumnes. Fins a un cert punt, l’estudi que ho ha fet públic confirma una intuïció que darrerament ja havíem percebut als instituts. No voldria, ara i aquí, caure en allò que tan poc m’agrada d’acabar dient que qualsevol temps passat va ser millor. Déu me’n guard! No es tracta d’enyorar uns alumnes que mai no han existit sinó de constatar una realitat objectiva.

Continua llegint «Entendre allò que llegim»

Impactes: 58

Als anys seixanta va aparèixer, als Estats Units d’Amèrica, l’anomenat garage rock. El terme sembla que obeeix a la facúndia de més d’un músic professional, és a dir, amb formació acadèmica, que d’aquesta manera despectiva es referira a un gènere que consideraven menor, però que va democratitzar la música, ja que no calien coneixements profunds per a executar-la. Amb tres acords i ganes n’hi havia prou. La instrumentació era bàsica —bateria, baix i guitarra— i va aportar contundència i distorsió al panorama musical del moment. El nom d’aquest estil, com es pot deduir fàcilment, tenia relació directa amb el lloc on els grups assajaven: la cotxeria de la llar familiar d’algun dels components de la formació.

Continua llegint «Galliner»

Impactes: 108

Dimarts passat, dia 9 de maig, va faltar —com diuen al País Valencià, tot fent servir una expressió que consider molt ben trobada a l’hora de referir-se a la mort de qualcú— la germana Margarita Marquès Salom, a noranta-sis anys. Feia poques hores que havíem sabut de la imminència d’un desenllaç inevitable, però no per açò va deixar de ser una notícia punyent. A la cadena de missatges amb què la família reaccionàrem a la notícia, ningú, però, no s’hi va referir amb seu nom de pila. Com havíem fet sempre, vam emprar l’expressió que encapçala aquest text: sa tia monja.

Continua llegint «Sa tia monja»

Impactes: 123

Quan, a classe, amb els alumnes de segon de batxillerat, comentam el poema «Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany», de Carles Riba, no puc evitar de formular-los una pregunta. Com que estan passant per un any acadèmicament molt exigent —podríem resumir-ho amb un tòpic: la vida és allò que passa mentre toca fer exàmens, treballs i deures—, sotmesos a una pressió que no tothom és capaç de gestionar, més d’un es sorprèn quan els deman: «i vosaltres, sou feliços?» Com a resposta, sempre hi sol haver qualque cara que és un poema.

Continua llegint «De beatitudine»

Impactes: 13

Parlàvem, fa un parell de setmanes, de les quatre novetats poètiques que s’havien publicat a Menorca poc abans de Sant Jordi. De llavors ençà, caldria afegir-hi encara un altre títol, a la collita, perquè hem sabut aquesta setmana de l’aparició d’Aprenentatge de silenci, de Gustau Juan Benejam, un llibre editat per l’Iris. Si ampliam retrospectivament la mirada, encara podríem afegir uns quants títols més a la llista, d’entre els quals voldria centrar-me en el debut literari de Bartomeu Obrador, aparegut no fa ni mig any, Plaquette de Préveza. He tingut el gust de participar un parell de vegades en la presentació del llibre i m’agradaria compartir amb els lectors del blog la lectura que n’he fet.

Continua llegint «Un enfilall de (bons) poemes»

Impactes: 10

Ja fa unes quantes setmanes que es respira l’ambient de Sant Jordi. Per exemple, el bombardeig de novetats editorials és constant i, fins i tot, abassegador. Amb tants de títols promocionats —sobretot aquells darrere dels quals hi ha grans grups editors—, ens poden passar desapercebuts llibres que realment són importants, obres que defugen la caducitat gairebé immediata que envolta molts d’aquests «productes de temporada». I, que, a més, ens conviden a pensar. Per açò, aprofitaré aquesta finestra oberta al món per a parlar-vos d’un llibre menorquí d’aquells que no només cal adquirir. S’ha de llegir. Em referesc a Època de muda, de Miquel Camps.

Continua llegint «Un llibre necessari (per al canvi)»

Impactes: 8

En termes de sistema literari, Nadal i Sant Jordi són dies assenyalats. Aprofitant aquestes dates, el mercat s’omple —es satura, fins i tot— de novetats llibresques. Menorca que, fins a un cert punt, s’havia mantingut al marge d’aquest fenomen, s’hi ha acabat imbricant del tot, més per a bé que per a mal: un engranatge més que funciona. Enguany, idò, hi ha hagut collita primaveral i, en el camp de la poesia catalana que es fa a la nostra contrada, podríem afirmar que ha estat esponerosa. Almenys quantitativament. Ho dic perquè, en el moment d’escriure, a la correguda, aquestes quatre ratlles, encara no n’he pogut llegir cap. Però la xifra ja és prou significativa per ella mateixa.

Continua llegint «La collita (poètica) menorquina d’enguany»

Impactes: 7

He de reconèixer, de bon començament, que no tenia clar si parlar-ne o no, del tema, perquè la darrera cosa que voldria és donar-los una importància que no es mereixen ni tenen o, pitjor, acabar arrossegant-me pel fang, tot jugant al seu joc, que és l’única manera amb què poden mantenir-se visibles. M’estic referint als que, emprant un anglicisme actual, podríem anomenar els haters de l’Institut Menorquí d’Estudis. Ara bé, i d’altra banda, sabent qui són i com actuen, de cada vegada tenc més clar que l’entitat de què som part no només va pel bon camí sinó que, avui dia, és més necessària que mai a la nostra illa.

Continua llegint «El desenvolupisme i el discurs científic»

Impactes: 4

 

 

Imagino un poble

on les persones són poemes.

Jo vaig pel carrer llegint la gent.

(Sílvia Pons)

 

La lectura, a casa, del poema «La llar», de Gumersind Gomila, pot generar-nos, a través de la imaginació, una imatge d’allò que ens diuen els versos: una casa no gaire alta, amb els dos forats a l’enfront… Ara bé, fer el mateix exercici davant del número 53 del maonès carrer de Gràcia, on va néixer el nostre poeta, pot ser tota una altra cosa. L’experiència lectora s’enriqueix. Açò també passa a l’inrevés: passejant per Ciutadella, potser hem transitat per davant de la rellotgeria Carles més d’una vegada, sense fixar-nos-hi gaire. Ara bé, després de llegir el que Pau Faner ens conta d’aquest personatge en algunes de les seves obres —es veu que roncava de manera tan excepcional que el sentia tothom que passava pel carrer de Santa Clara!—, en tornar-hi segurament veurem aquella casa amb uns altres ulls.

Continua llegint «Carrers que es llegeixen»

Impactes: 4