Un llibre de música que hauria volgut escriure

Alguna vegada —poques— m’ha passat que, en llegir un llibre, hagi pensat que m’hauria agradat escriure’l. El cas més recent en què açò ha succeït ha estat amb Qui toca aquesta nit?, de Ricky Gil, publicat per Rosa dels vents, un segell de Penguin Random House, el setembre d’enguany. El vaig adquirir, de rebot, després de localitzar-lo, gairebé al final de tot de la darrera de les paradetes que vaig visitar, a la Fira del Llibre en Català de Menorca, que enguany es va celebrar —finalment— a Ciutadella, després d’una sèrie de turbulències prèvies que n’havien fet témer la continuïtat.

Llegiu més

Views: 89

Triar la primera llengua d’escolarització

Dijous vaig participar en una taula rodona —a l’IES Josep Maria Quadrado de Ciutadella— organitzada per la Plataforma per la Llengua al voltant de la següent temàtica: «Llengua i escola: reflexions al voltant de la nova proposta del govern de les Illes Balears». M’hi van convidar al costat de Josep Carreras Carre, mestre del Col·legi Concertat Sant Francesc d’Assís de Ferreries, Maria Camps, representant del sindicat STEI i Susagna Torres, mare i membre de l’APIMA del CEIP Pintor Torrent de Ciutadella. Rosa Gornés, voluntària de l’entitat organitzadora, es va encarregar de presentar l’acte; la correctora i traductora, Gemma Ferrer, el va moderar.

Per començar, es van plantejar tres preguntes que, breument —dos minuts per a cadascuna: vam fer el que vam poder— havíem de contestar tots els participants. Eren aquestes: quina valoració feu de la proposta de la Conselleria d’Educació del govern de les Illes Balears anomenada «lliure elecció de llengua a les escoles»? Considerau que la proposta obeeix a una necessitat pedagògica real o es fa un ús polític de la llengua? Com pot afectar aquesta mesura a la integració lingüística i social dels nouvinguts en minvar o eliminar les hores d’aprenentatge en català? Per si qualcú el pogués trobar interessant, transcric el text de la meva intervenció.

Llegiu més

Views: 65

La fira del llibre, en català i a Menorca

El xalandrot d’aquesta setmana és inevitable, indefugible i, sobretot, necessari. Necessari perquè, després d’una incertesa inicial —en veure que s’escolava la primavera d’hivern i no en teníem notícies—, que es va convertir en una gran indignació en saber-ne l’intent de fer-la desaparèixer tal com s’havia fet fins ara, la situació finalment s’ha reconduït. Gràcies al coratge dels llibreters, enguany es torna a celebrar, a Ciutadella, la Fira del Llibre en Català, que arriba a la divuitena edició.

Llegiu més

Views: 126

Referents

No sé si ha estat perquè era divendres, a penúltima hora de classe, amb tot el que açò implica de cansament neuronal acumulat durant la setmana, o bé cal cercar-ne la causa en un altre motiu que, ara mateix, no sabria escatir. La qüestió és que, a classe, m’he deixat endur. És a dir, he explicat una batalleta personal als alumnes. Intranscendent potser, però que, per sort, ha acabat derivant cap a una reflexió que m’agradaria creure que ha estat profitosa. Tot plegat ha posat una nota de color a un divendres massa gris, no només per aquest cel de plom, tapadot, que ha esdevingut dominant sinó perquè enguany costa passar dies i empènyer anys. No sé què en diu la LOMLOE respecte d’aquest fet —contar batalletes personals a l’aula—, però no he pogut deixar de pensar-hi al llarg del capvespre següent. Tant, que ho he acabat escrivint.

Llegiu més

Views: 116

Brindar (de cara) al sol

Crec que puc dir, sense por d’equivocar-me, que la conseqüència més evident, pel que fa a l’àmbit illenc, del pacte de legislatura que va subscriure la dreta amb la ultradreta, ambdues espanyolistes i espanyolíssimes —és allò de tanto monta, monta tanto— és la sensació d’estar veient un culebrot farcit d’episodis esperpèntics. Com s’enyora, en aquest sentit, la presència en premsa d’un columnista satíric com va ser Gabriel Galmés, que en podria parlar des de l’humor, tan necessari en temps foscos com els que estem vivint, però alhora des de l’anàlisi més rigorosa, aprofundida i punyent.

Llegiu més

Views: 91

De la mort i de les tradicions

Aquesta setmana, amb els grups de segon de batxillerat, hem comentat a classe un poema adequat a les dates en què ens trobam i que, alhora, s’adiu perfectament a la situació d’aprenentatge en què treballam la literatura modernista. Tocava conèixer-ne algunes estètiques i hem aprofitat per fer un tast del simbolisme decadentista a partir d’un text titulat «L’Eterna enamorada», d’Adrià Gual. La composició, de 1895, potser no passarà a la història per la seva qualitat literària, però sí que és un text força significatiu del moment en què va aparèixer.

Llegiu més

Views: 80

Puretones: un darrer disc decebedor?

Me l’he hagut de pensar molt, el títol d’aquesta ressenya discogràfica. Molt. Però crec que al final és el que expressa millor allò que volia dir, en poques paraules, assumint alhora el risc de caure en aquest vici del periodisme digital dels nostres dies anomenat pescaclics —els anglesos en diuen clickbait—, que tant odii. Som conscient que incloure l’adjectiu decebedor en un lloc tan destacat pot despertar la morbositat del lector potencial que, encuriosit, voldrà saber per quin motiu escoltar aquest treball discogràfic podria ser una experiència negativa. L’interrogant ho condiciona, però atenció a l’espòiler: no ho serà, de cap de les maneres, un mal disc. Caldrà llegir la crítica fins al final, per a entendre-ho, perquè moltes vegades les coses no són allò que, en un principi, poden semblar.

Llegiu més

Views: 192

Català

És impossible establir quantes paraules té una llengua. En tractar-se de sistemes oberts, constantment en van entrant i sortint. Aquest és un fenomen natural (tot i que també pot passar que sigui degut a causes extralingüístiques). Una part d’aquest cabal lèxic —no tot, perquè es tracta d’una maniobra impossible— pot aparèixer als diccionaris. Al de l’Institut d’Estudis Catalans, el normatiu, hi ha aproximadament unes 70.000 entrades; als deu volums del Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll, una obra d’abast major, no normativa, trobam 160.000 articles. D’entre la gran quantitat de paraules que hi podem localitzar, avui ens centrarem en una que apareix a ambdues obres: català.

Llegiu més

Views: 138

Crònica del dotze d’octubre

Un altre any, hem arribat a dia 12 d’octubre. Ho dic com si es tractés d’una fita i és ben bé així. Fa un mes que vam començar el curs acadèmic i, tot s’ha de dir, aquesta és una aturada més que agraïda després d’un inici massa intens. Massa. Encara és més benvinguda si hi afegim el fet que hi ha centres educatius que han aprofitat l’avinentesa per a afegir-hi una jornada no lectiva més, de la qual cosa n’ha resultat un pont de cinc dies. És el meu cas. La quantitat de coses que es poden fer en un espai de temps com aquest és enorme: corregir i preparar situacions d’aprenentatge, per exemple. Però, també, estar amb els teus, llegir, escriure, escoltar música, passejar, anar a presentacions de llibres, sopar a fora…

Llegiu més

Views: 80

El poeta que fou un ocell migrador

(Versió lleugerament modificada del text publicat al suplement «Xoc» del diari Menorca el passat 4 d’octubre)

Gumersind Gomila i Guasteví va néixer a la ciutat alegre i blanca de Maó el 27 d’agost de 1905. Des de petit s’interessà per la pintura1, en part per la influència de la seva germana Antònia. Participà en un parell d’exposicions col·lectives a l’Ateneu de Maó (el 1924 —amb sa germana— i el 1926), entitat en la qual va ser professor de dibuix. Poc després, la mort del pare va fer que la família, escalonadament, es traslladés a Perpinyà, on tenien parents establerts. A partir de 1928, a la capital del Rosselló, on treballava al despatx d’un delineant, Gomila eixamplà els seus interessos culturals: entrà en contacte amb el catalanisme del moviment Nostra Terra i amb l’occitanisme felibrenc; alhora, es donà a conèixer com a poeta, amb diversos guardons en certàmens jocfloralescos locals.

Llegiu més

Views: 80