Per gentilesa d’algun dels múltiples virus emprenyatius que roden pel món aquests dies, he passat la setmana del 17 de gener i, per tant, la Diada de Menorca, prenent te de llençol. Així, no vaig poder celebrar, el dissabte de Sant Antoni, la festa organitzada a l’institut on faig feina, ni assistir, el vespre, al glosat que es va fer a la plaça de l’Esplanada, a Maó; tampoc no vaig poder anar al dinar de vesins que, dijous, es va fer a Ferreries —en què es van lliurar els premis del concurs de codolades, de què era jurat—, ni vaig assistir al concert santlluïser de Cris Juanico, dues activitats amb l’empremta indeleble de Joan López Casasnovas, a qui retien homenatge. Van esdevenir anotacions sense efecte a l’agenda: entre febre, mal de cap, tos i el coll irritat, la decisió de romandre a casa va ser forçada.
Podria caure en la frase tòpica i dir que, en aquesta ocasió, he passat un Sant Antoni diferent, però no és així. La setmana dels barbuts m’ha regalat, històricament, més d’un procés víric amb què celebrar-la. En tost de sobrassada al caliu —me n’havia d’arribar un tros de la que es torrava a l’Esplanada, però no va poder ser—, m’ha tocat covar, en silenci i a les fosques, maldant per fer passadores les hores amb la major de les resignacions possible. De fet, escric aquestes ratlles des de la convalescència, sense haver recuperat, encara, la normalitat. A poc a poc (i en bones), esper tornar-hi.
Tot i açò, malgrat no haver-la viscut directament, el que n’he tastat —gràcies, sobretot, a les xarxes socials i als mitjans de comunicació que anava visitant mentre esperava els cinc minuts protocol·laris que el termòmetre necessitava per confirmar-me que no baixava dels trenta-vuit de febre— m’empeny a fer-ne una reflexió, encara que sigui a misses dites, bàsicament per defensar-hi la idea que la festa de Sant Antoni, la Diada de Menorca, és una celebració popular de cada vegada més consolidada en el calendari illenc. I aquesta és una molt bona notícia.
Potser, la percepció neix del fet que, al voltant del 17 de gener hi ha conflictivitat. M’explic: la diada es desenvolupa embolcallada per una sèrie de debats, vius, al voltant de la seva idiosincràsia. És un bon senyal. Potser més d’una polèmica neix de manera artificial. Per exemple, enguany, la que hi ha hagut al voltant de la suposada «recuperació» del nom de Sant Antoni a l’hora de batejar institucionalment la celebració illenca. Bé, tan artificial no ha estat, la cosa. Es tracta de l’enèsima maniobra encaminada a ocultar, al preu que sigui, el mot diada, una més de les paraules a què algunes ideologies tenen al·lèrgia, per molt genuïnes que siguin. Tothom en sap la causa.
Ara bé, enguany, la novetat potser ha estat comprovar que, respecte d’aquest mot proscrit, no acabaven de tenir-ho clar ni entre els que ara tenen la paella —institucional— pel mànec. Ho dic perquè, des de Mallorca i a través de les xarxes, l’Institut d’Estudis Baleàrics va felicitar tots els pobles de l’arxipèlag que celebraven Sant Antoni, «i especialment al poble de Menorca per la seva diada». El més sorprenent, però, és que acompanyava el missatge una versió oficiosa —no sé dir-ho d’una altra manera— del cartell institucional de la celebració, elaborat pel Consell Insular de Menorca, que també incloïa la paraula ditxosa. No cal dir que, a l’original, s’hi llegia el mot dia.
En terminologia futbolística, d’açò se’n diu marcar-se un gol en pròpia porta, tot i que, potser, pel context sociopolític que patim els illencs, seria millor emprar una expressió relacionada amb el món de la caça: tirar-se un tret al peu. Sigui com sigui, alguna telefonada urgent i indignada, d’illa a illa i, per tant, immaterial, hi devia haver. No s’explica d’una altra manera que, dia 18 de gener, a primera hora de l’horari funcionarial, la piulada mallorquina al·lusiva a la diada hagués desaparegut. Només n’ha quedat constància en forma de captura de pantalla, com sol ser habitual.
De més baixa intensitat, almenys pel que fa als redols pels quals vaig navegar internàuticament, va ser la polèmica al voltant de la interpretació i/o recreació dels fets històrics que es commemoren en aquesta data. Caldria incloure-hi, aquí, la conveniència o no de fer servir el verb celebrar a l’hora de referir-se a una conquesta militar que marcà un abans i un després de 1287 a l’illa d’acord amb allò que és habitual en els fets bèl·lics: sang i fetge; mort i destrucció. Poca cosa he trobat: les típiques i tòpiques al·lusions a si Alfons era o no rei d’una suposada o no corona catalanoargonesa. Ja sabem l’al·lèrgia que alguns sectors tenen respecte de tot allò que fa referència al mot català i, molt pitjor, a la catalanitat de l’illa, que és la que és. També és ver que no he cercat gaire per aprofundir-hi. La veritat és que fa anys que es fan servir els mateixos arguments sense base i cansa llegir sempre les mateixes bestieses per part del revisionisme històric.
Sí que he topat, de manera encara més escadussera i puntual, amb alguna referència a la incomoditat —aquest és el substantiu fet servir, si no vaig errat— que suposa celebrar —i aquest és el verb emprat— la Diada de Menorca a partir d’uns fets de caràcter militar que, per açò mateix, són actes de barbàrie. Aquí hi hauria pa a tallar. Ja ho tenen, açò, els exèrcits: la conquesta de Menorca va suposar el final traumàtic d’una determinada configuració de l’illa. Ara bé, malgrat que tot açò és evident, no deixa de ser un fet objectiu que, des d’aquell llunyà 17 de gener, la llengua i la cultura pròpies de l’illa són catalanes, la qual cosa constitueix el nostre principal tret idiosincràtic. No l’únic, evidentment, però sí el més important. En un moment en què aquests elements es troben seriosament amenaçats —cosa que ve d’enfora—, s’entén que el caràcter reivindicatiu que adquireix la jornada per part d’aquells que voldríem viure de manera normal dins dels paràmetres d’aquesta identitat. És a dir, podent-la exercir de forma plena i completa. De la mateixa manera, però, s’entén la dèria per aigualir-la que mostren aquells que no volen que la menorquinitat pugui posar en qüestió ni un mil·límetre de l’única identitat que, suposen, ha de tenir l’estat, d’acord amb un model decimonònic uniformitzador, el de l’estat-nació d’arrel castellà, que combat la diversitat.
I, malgrat aquestes divergències, uns i altres hem celebrat Sant Antoni. Cadascú, des de la dimensió que considera adequada per a la festa. En aquest sentit, benvinguda sigui la polèmica. El conflicte —no és la primera vegada que ho dic: de fet, la idea no és meva— és necessari. Demostra, fefaentment, que la festa és viva. Que no es tracta d’un fòssil arnat, d’una peça carrinclona de museu, sinó d’una tradició que ha anat arrelant enllà de Ciutadella, on trobam l’epicentre de la celebració històrica i tradicional, que s’hi manté amb força. D’uns anys ençà, però, Sant Antoni s’ha consolidat al conjunt de l’illa.
Ho ha fet partint del vessant institucional que li va donar el Consell Insular de Menorca quan, el 1981, va declarar Diada del Poble de Menorca el 17 de gener, dia de Sant Antoni Abat, patró de l’illa. El camí ha estat llarg. S’hi han afegit tots els ajuntaments de l’illa. I, d’uns anys ençà, l’element clau del procés ha estat que la gent se l’ha anada apropiant, l’ha convertida en una festa popular. És a dir, del poble. Com passa a l’estiu, tot i que amb unes altres dimensions i coordenades. El substrat religiós hi és i, qui vol, el celebra amb tota la normalitat del món. A vegades, passat pel filtre de la devoció popularitzada de qui, per exemple, duu a beneir la seva mascota. Les processons amb aquesta finalitat han esdevingut molt populars. I la gent, que en pot ser protagonista, ho aprofita. Però hi ha, durant la jornada, moltes altres maneres de fer festa.
En participar-hi, cadascú a la seva manera, es va teixint un vincle comunitari, es crea i es manté una identitat real —sense que açò impliqui haver d’afegir un sentit identitari—, la qual cosa, com a societat illenca, ens és extremadament necessària, sobretot en un moment, l’actual, en què ens cal anar tots a la una per afrontar molts dels reptes col·lectius a què ens aboca el combat dels dies. Fer festa és una molt bona manera de fer poble.
Visits: 66