La casualitat ha volgut que, mentre a l’institut treballàvem, amb els alumnes de segon de batxillerat, el Noucentisme, a Madrid es celebrés una nova edició de Fitur, la Fira Internacional de Turisme, la més important de totes les que es fan i es desfan al nostre Estat. M’ha resultat inevitable trobar-hi una sèrie de punts de contacte. Hi ha ajudat el fet que, com que els menorquins depenem excessivament de la indústria turística, durant els dies que ha durat l’esdeveniment, la presència de representants illencs, sobretot institucionals, per les instal·lacions d’IFEMA ha estat més que esbombada per la premsa local, insular i autonòmica. Tot plegat m’ha semblat hiperbòlic. N’hi havia per quedar embafat.
En canvi, la informació respecte d’allò que va ser el Noucentisme només l’ha patida una colla de soferts alumnes que, per a més inri, s’han vist obligats a endinsar-s’hi a partir d’una definició del moviment de Josep Murgades, aquella que, malgrat que fa molts anys que en va fer la primera proposta, apareix en la seva darrera versió al volum sisè de la nova Història de la Literatura Catalana, publicada el 2020. Segons aquest catedràtic, emèrit des de 2021, de literatura catalana, parlem de la ideologia de la burgesia catalanista «que, entre el 1906 i el 1923 aproximadament, […] postula els seus interessos en un pla ideal i, mitjançant la creació d’un complex sistema de signes lingüístics i iconogràfics, formula models i projectes que, a més d’explicar analògicament la realitat, contribueixen a establir normes de comportament social tendents a possibilitar la viabilitat d’una acció reformista.»
Evidentment, cal explicar què volen dir aquests mots, massa complexos, segurament, per a un lector convencional —un alumne de segon de Batxillerat, apriorísticament, ho és— i, en aquest sentit, és just i necessari acudir a Jordi Castellanos, un altre dels grans savis de la nostra historiografia literària, per a escatir-los. A l’article «Modernisme i Noucentisme», en la versió publicada el 2013 per L’Avenç, al volum miscel·lani titulat Literatura i Societat, hi llegim que la burgesia catalanista, a través del partit polític encapçalat per Enric Prat de la Riba, La Lliga Regionalista, que representava els interessos d’aquesta classe social —no sé si aquesta seria la terminologia adequada, però diria que ja ens entenem— va accedir al govern de la Diputació de Barcelona, primer —el 1907—, i al de la Mancomunitat de Catalunya, després —el 1913—, institucions des de les quals, amb un poder limitat, però real, van engegar una política destinada a transformar la societat d’acord amb un model ideal. Es tractava, explica Castellanos, de construir una societat modèlica des de la cultura. Així, van crear «una infraestructura cultural moderna i efectiva, destinada a produir una consciència ciutadana, cívica, conjunta, de tots els catalans, per tal d’assolir la Catalunya-Ideal, la Catalunya-Ciutat, producte de l’adhesió voluntària de cadascun dels seus membres».
La idea de cultura, en el cas dels noucentistes, s’ha d’entendre en un sentit ampli. Per exemple, la intervenció damunt de la realitat per tal de transformar-la, el que ells anomenen imperialisme, s’ha de fer des de les coordenades ideològiques del catalanisme burgès conservador, és a dir, de gent que pensa en un model de societat d’ordre, en què tothom accepta i ocupa el lloc que li correspon, sense conflicte. Per açò, per exemple, hi és fonamental l’urbanisme, en què la raó humana ordena l’entorn, el civilitza. El mateix fa a l’hora de donar forma a la natura, que volen, a la ciutat, convertida en parcs i jardins urbans. A Barcelona, durant aquest període, qui se n’encarrega és Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Molts dels projectes impulsats per aquest arquitecte i dissenyador de jardins, d’origen maonès, des de la direcció dels jardins públics de Barcelona, que va exercir a partir de 1917, encara formen part de la idiosincràsia de la ciutat. Com es manté, encara, una part molt significativa de la infraestructura cultural creada per aquest moviment: la Biblioteca de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans o la xarxa de biblioteques populars, un precedent de l’actual xarxa de la Diputació.
A l’hora de donar a conèixer a la gent la Catalunya ideal a què es volia tendir, en una època en què no hi havia xarxes socials ni televisió, la literatura va esdevenir la principal via de difusió de l’ideari noucentista. Ho explica Jaume Aulet, un altre referent en els estudis literaris, en un article el títol del qual no engana ningú respecte del contingut: «El noucentisme literari», publicat el 1996 en el setè volum de la Història de la cultura catalana. Hi llegim que, d’una banda, la literatura era considerada un exemple d’arbitrarisme, és a dir, d’acord amb l’ideari d’aquesta gent, de valoració de la peça ben feta en què —una altra vegada el senyor ordenador—, s’emprava com a matèria primera un model de llengua selectiva i depurada, d’acord amb les normes establertes per l’Institut d’Estudis Catalans a partir de 1913. De l’altra, dos gèneres literaris concrets, la poesia i l’assaig, que es publicaven, entre d’altres, a la premsa escrita i, per tant, arribaven fàcilment a la gent, van ser els encarregats de fer arribar l’ideari noucentista a la població. La poesia ho va fer creant idealitats artificioses, és a dir, mostrant en forma de petites píndoles com es volia que fos la societat burgesa que proposava el projecte de la lliga. Se solia partir d’una situació quotidiana que, mitjançant el que Aulet anomena procés de desrealització, esdevenia ideal. Més d’un poema es centrava a mostrar un món harmònic en què tothom tenia cabuda, tot acceptant el paper social assignat, sense queixar-se’n, mostrant bones maneres —essent civilitzat —, amb educació. Es suposa que, en llegir aquests textos, la gent havia de contrastar com era la realitat que l’envoltava —«amb vagues i bregues», d’acord amb un poema de Guerau de Liost— amb el model ideal que els oferia el Noucentisme, al qual s’hi podria arribar si tothom s’adherís al seu projecte polític. Es tractava d’una societat «amb casetes amb alcoves / i jardins amb emparrat / on romanen els burgesos / de més bona voluntat», si fem cas del que també diu poema que acabam de citar, de títol revelador: «Romanç primicer de la ciutat de Barcelona».
Dit d’una manera barroera, la literatura noucentista es va dedicar a vendre la imatge d’un món de postal. I, pel que sembla, van ser prou il·lusos de pensar que la gent, sobretot la que conformava, en massa, les classes populars, molt combativa aleshores, els la compraria. Res més lluny de la realitat, com remarca Jordi Castellanos: cap a 1920, el projecte va fracassar amb la imposició de la Catalunya real per damunt de la ideal, amb la lluita de classes, amb les morts al carrer, etc. I amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera uns anys després, que no és poca cosa.
Tot plegat, com ja he apuntat en començar aquestes ratlles, m’ha fet pensar que actualment hi ha més d’un venedor de postals i que cal parlar-ne, perquè al darrere hi ha uns models socials que no hi acaben d’encaixar. No deixa de ser curiós, per cert, que encara se’n vegin, de postals. Aquest objecte físic, caracteritzat per ser una fotografia darrere de la qual es pot escriure un petit text, sembla que hauria d’estar àmpliament superat per l’ús de les xarxes socials, però es veu que no és ben bé així. Encara se’n venen. La qual cosa deu voler dir que, evidentment, hi ha gent que les compra.
Per exemple, imaginem, no és un exercici gens complicat, que un turista arriba a Menorca. L’ha ajudat a decidir-se per aquesta destinació un vídeo promocional que les institucions menorquines de promoció turística han fet circular per les xarxes. En arribar a la recepció de l’hotel en què s’allotjarà, troba un expositor en què es venen diferents postals de l’illa. Posem per cas que s’emporta una postal de Macarella. El blau llampant que desprèn la imatge l’ha impulsat a adquirir-la, amb la idea, probable, de fer-la arribar a algun familiar per fer-li enveja. El que li ha cridat l’atenció, però, és fruit d’un procés de desrealització, gràcies al qual el que té a les mans és una imatge ideal d’aquesta platja emblemàtica. És ver que la foto és de la coneguda platja ciutadellenca, però cal matisar-ho. Segurament, s’ha fet al mes de gener o al febrer, la qual cosa explica que no hi hagi ningú damunt l’arena, o que no hi hagi barques ocupant la mar cristal·lina. Que ho és, transparent com un mirall, entre altres factors, per la fredor de l’aigua a l’hivern. A més, cal tenir en compte que aquesta mena de fotografies passen per un complex procés de manipulació de la imatge en què intervenen una sèrie d’eines informàtiques, d’entre les quals, segurament, cal citar l’anomenada intel·ligència artificial.
Bé, el cas és que el turista que ha comprat la postal de Macarella, en veure-la, sent la necessitat imperiosa de visitar aquell lloc idíl·lic. Lògic. Però resulta que, en ser, jo què sé, dia 15 d’agost, en primer lloc, li costarà Déu i ajuda poder-hi arribar. La culpa, aquí, no és de la postal, sinó del fet que les vies d’accés a l’indret són les que són. No trigarà a descobrir que, o matina, o agafa l’autobús, o haurà de desistir en el propòsit de trepitjar la icònica platja. Mediterràniament, aquest és el dilema.
Quan ho aconsegueixi, comprovarà fàcilment que la imatge que li han venut —la postal, que porta a la mà en arribar a Macarella— no es correspon amb allò que veu. Per començar, es trobarà amb uns contingents de turistes amb els quals haurà de competir per disposar d’una petita superfície a l’arena on poder plantar l’ombrel·la i estendre la tovallola. Riu-te’n dels dotze treballs d’Hèracles! Tampoc no hi apareix, a la foto de la postal, ni la posidònia ni la fina capa oliosa, és a dir, de crema solar, que cobreix la superfície de l’aigua, tèrbola, no només per aquests abocaments sinó també perquè la calor i la massificació que remena constantment la sorra fa que hagi perdut aquella transparència que, com una gràcia fugissera, l’havia enquimerat a la recepció de l’hotel. Evidentment, damunt la superfície de l’aigua, l’estesa de barques és enorme. N’hi ha una, fins i tot, damunt de la qual hi estan fent una festa, amb la música a tota pastilla.
Evidentment, si fa l’exercici noucentista de comparar la realitat amb la idealitat, no ens ha d’estranyar que aquest turista et senti estafat. Li han venut —li hem venut— una postal d’una illa que no existeix. Ara bé, la promoció turística de Menorca, la que es fa, per exemple, a un esdeveniment com Fitur, es basa, a l’hora de referir-se a les nostres platges, exclusivament en aquest tipus d’imatges. Els paisatges més emblemàtics de la Reserva de Biosfera, en què sembla que no ha intervingut mai la mà de l’home, i els de la Menorca Talaiòtica, en què hi van intervenir, però molt abans d’esdevenir una destinació turística, completen el paquet.
No tenc clar fins a quin punt aquesta promoció que trobam en esdeveniments com Fitur és feta o no per al consum intern, és a dir, per augmentar l’autoestima illenca. Aquest és un fil que ara no puc debanar, però he vist que l’apunta gent que en sap, com el sociòleg Pau Obrador, i serà qüestió d’aprofundir-hi. En poder. Tampoc no és el moment d’escatir quina és la idealitat que hi ha darrere de la imatge que es vol donar de l’illa. El model de societat. Els noucentistes, en certa manera, ho tenien clar. No sé si podem dir el mateix respecte de les forces polítiques que ens governen ara mateix. De fet, no sabria dir si la postal l’han dissenyada ells o només fan d’intermediaris, de comercials en nom d’altri. N’hauríem de parlar.
Sí que es constata de manera fefaent que les fires turístiques són un lloc on la gent es dedica a vendre postals. Emprant altres formats, és ver, però amb la mateixa finalitat. Per açò, de la mateixa manera que la realitat es va acabar imposant a la idealitat que proposaven els noucentistes, si anem estafant la gent que, en teoria, ens ha de donar a menjar, mostrant-los una realitat que no és, no acabarem bé. Perquè, tot i que no hi apareix, al revers de la foto de la postal menorquina hi hauria d’aparèixer la massificació de l’illa, l’oferta il·legal, la turistització que repercuteix en els preus impossibles de l’habitatge, les feines precàries de temporada o l’escassetat de recursos, per citar-ne alguns dels elements més significatius.
Visits: 94