El de n’Eva Ortega, a la butxaca

Acabam d’encetar un nou any i, com sortosament ha esdevingut costum, s’ha presentat el poemari guanyador de la darrera edició, la tercera ja —cosa que vol dir que ja el començam a tenir consolidat—, del Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila. El llibre Amb la melsa a la butxaca, d’Eva Ortega Puig (Campdevànol, 1987), agafa el relleu de Corpus, d’Alba Camarasa i de Plaquette de Préveza, de Bartomeu Obrador-Cursach, que es van endur la primera i segona edició, respectivament, del certamen. Els tres títols han estat publicats per AdiA, editorial capdavantera en el panorama de la poesia catalana actual, en unes edicions que, també estèticament, fan goig. Una aquarel·la del poeta maonès que dona nom al premi és la base del disseny de cada volum, que entra pels ulls. Ara bé, allò que els fa valuosos és el que hi trobam imprès, els versos.

Eva Ortega Puig s’estrena en la cosa aquesta amb el llibre Amb la melsa a la butxaca. En altres àmbits, sempre lligats a la creació artística, per exemple en la interpretació teatral, té una trajectòria més dilatada —em sap greu caure en el tòpic, potser reduccionista, d’haver de destacar que és una de les actrius que apareixen al programa d’humor Polònia, per tant, en un registre molt diferent al que trobam en els poemes, caricaturitzant alguns personatges de l’actualitat («imita com un pop»). És, també, animal d’escenari, espai en què la podem trobar, per exemple, fent d’actriu o de rapsoda, i dibuixant («anima gargots»). Pere Gomila, en la presentació del llibre, va dir que era polifacètica. És exactament això.

Com ella mateixa explica a la solapa del llibre de què parlam, la reclusió pandèmica i un taller impartit per Núria Martínez-Vernis van propiciar el salt a aquesta «nova dèria», la poètica, que s’ha concretat en aquest Amb la melsa a la butxaca, títol amb què s’enceta, amb una primera passa ben sòlida, la trajectòria d’una «proposta molt personal i de notable originalitat», per dir-ho amb els mots del mestre Gomila, que, evidentment, voldríem pròdiga. Com també voldríem que ho fos el certamen que l’agombola. L’ajuntament de Maó va explicitar el seu compromís amb el premi Gumersind Gomila, de la qual cosa ens hem de congratular.

Toca, tot seguit, parlar de l’obra guanyadora. No és la meva intenció de fer-ne una anàlisi aprofundida i rigorosa, però si donar a l’hipotètic lector suficients arguments que en justifiquin la tria i oferir-li unes primeres pautes amb què endinsar-se en els versos d’Ortega. Ho faig a partir d’una lectura personal que, malgrat les mancances, coincideix en més d’un punt amb la que va fer Pere Gomila en presentar l’obra. Crec que aquesta dada, la coincidència de parers, pot ser un bon senyal. La qual cosa, però, no lleva que, de l’aproximació que en faci cada lector, en sortiran sentits diversos que enriquiran aquests poemes. Per tant, el que ve a continuació no pot ser més que parcial.

Per començar, cal dir que, contràriament a allò que es podria esperar, no és el cor allò que el jo poètic duu a la butxaca. No és, tampoc, la fel —segregadora de bilis—, que ens auguraria un poemari fet des de la mala llet. La tria ens mena a un mot polisèmic que tothom coneix en l’accepció de l’òrgan corporal, aquell que ajuda a prevenir infeccions greus en el cos i que participa de la renovació de la sang. Açò explica per què, quan s’extirpa, la persona afectada s’exposa, fins i tot, a patir alguna malaltia que pot posar fi a la seva vida de manera fulminant. Ara bé, com ens va recordar Ortega, podem viure sense ella. De fet, és una part del nostre cos de què parlam poc, malgrat la seva importància. Aquesta idea apunta a una possible intenció de l’autora a l’hora de triar l’expressió per a batejar el llibre, la de parlar d’allò que està amagat rere la realitat quotidiana.

Ara bé, el Diccionari català-valencià-balear recull, casualment?, per a aquesta paraula, l’accepció de «pedra de toc», és a dir, aquella que serveix per conèixer el valor d’algú o d’alguna cosa. És des d’aquesta premissa que el jo poètic se’ns adreça, amb voluntat de «metamorfosi», és a dir, de provocar que les coses canviïn, tant per a l’una com per als altres. Per aquest motiu el llibre és escrit «des de la melsa, amb destinació a la vostra»,

Els denou poemes que conformen el llibre venen encapçalats per un parell de paratextos. El primer, de Víctor Català, és fins a un cert punt obvi. La qual cosa no vol dir que no hi tengui tot el sentit del món, ja que apunta al què dels continguts dels poemes. Ens remet al plor i, amb ell, a la catarsi. Menys previsible és, però, trobar-hi una cita de Josefa Tolrà, una mèdium i artista pictòrica autodidacta, les obres de la qual varen ser pintades en moments de trànsit. Aquí s’apunta al com del llibre (hi trobarem, per exemple, elements onírics), a l’actitud que hi adopta la veu poètica, que esdevé corretja de transmissió entre diferents realitats. Aquesta referència —i la de la Dibutade, que apareix més endavant—, s’han de relacionar amb el primer poema de llibre, «Oh benvingut inconscient col·lectiu», un text programàtic que ens dona el to amb i des del qual cal endinsar-se en les pàgines d’Amb la melsa a la butxaca. L’ús de verbs en futur és tota una declaració d’intencions davant d’allò que vindrà, davant d’un procés creatiu en què la veu poètica diu que «escriuré el somni i ell m’haurà escrit abans», en què el jo poètic esdevindrà «font, què dic, una deu / amb set de versos.»

Aquest és el camí triat per iniciar un procés d’autoconeixement —«sé que no sé qui soc», llegim just en començar l’obra— en què el lector es trobarà unes composicions d’«expressió vigorosa» (Pere Gomila dixit) que parteixen, moltes vegades, de situacions extremadament quotidianes: sortir de marxa, regar les plantes, trobar-se amb un veí (propietari d’un gos que «s’esvera») o viure dies d’hospital són alguns dels pretextos emprats. Són el punt de partida per assajar la relació d’un jo, que pot passar per una zona de turbulències («A fora plou / però a dins hi plou molt més») amb si mateix o amb una sèrie de persones importants que l’envolten: hi ha l’amiga (o l’amic); hi ha l’amat (o l’amada). Hi és la família —l’avi i l’àvia, el papa i la mama, la germana— explicitats, individualment, en alguns poemes en forma d’apòstrofe. Hi assaja les relacions, els afectes, partint del fet que, òbviament, «la cura la té la paraula».

Podríem pensar, tot llegint els poemes que Eva Ortega ha escrit en aquest llibre, en la presència d’elements característics de l’anomenada poètica del cos. Hi apareix, pels versos, l’amor i el desig, tot i que jo diria que allunyats dels llocs comuns, la qual cosa explica, per exemple, la presència d’un «mugró que es torna cactus», d’una samarreta que es posa «els dies del mes que rajo roses» o la causa i conseqüència que suposa per al jo poètic que «em toco i calla el cap». Hi són, les referències, però, més que del cos, potser seria més adient parlar d’una poesia en què hi ha una indagació constant amb allò que podríem anomenar la feminitat («Em viu una dona per cada porus de l’orella») i les relacions entre les persones.

Tot plegat ve acompanyat per un ús de la llengua més que solvent. No hi ha formalisme, en aquests poemes —els versos són lliures, la qual cosa, d’acord amb Pere Gomila, potencia la contundència conceptual que s’hi vehicula—, però si la presència d’una sèrie de recursos que ens mostren una veu personal i sòlida alhora. Madura, fins i tot, a pesar de la incongruència que pugui tenir aquest mot. Eva Ortega sap trobar imatges potents amb què transmetre el seu missatge. Venen de la mà d’un registre lingüístic que ens acosta a la col·loquialitat, fet que apunta a la lectura en veu alta. Són versos per ser dits. En aquest sentit, escoltar-los en la veu de l’autora —en la presentació vam poder fer-ho, amb l’acompanyament de Gerard Carrillos al piano— és una experiència més que recomanable: els textos guanyen una nova dimensió amb què s’enriqueixen les lectures possibles.

Hi podem trobar, també, el gust pel joc paradoxal, contradictori («Vam ser la corba orba / per entendre un pou de rectes»); a més, destaca la presència de paral·lelismes, estructurals i conceptuals, que van enllà de l’anàfora i que es repeteixen com un mantra en més d’un poema. De fet, aquesta estructura pot arribar a ser l’eix vertebrador de la composició: «ferir una amiga / és també una autolesió»; «Estimar és ample / […] Dir t’estimo és estret»; «Tentina que tentinaràs»… També hi localitzam el gust pels jocs de paraules, per exemple les paronomàsies: «Hi ha la família que es tria, / hi ha la família que t’estria», o la presència d’algun neologisme molt ben trobat (el verb onomatopeiar, per citar-ne un).

El llibre es tanca amb un darrer poema, amb referències bíbliques a la primera de les dones i al pecat —n’hi ha algun més, de referent femení pres de la tradició, a l’obra: Penèlope, per exemple, o el més subtil i desconegut, que hem citat al principi, de Dibutade, que caldria reivindicar com alternativa a l’origen narcisista de la representació del cos humà—, amb què es fa explícit la voluntat d’incorporar allò que la corca al bagatge vital: «i jo faig i jo vaig / desitjant que algun dia / fem i nem». Aquest pas del singular al plural, per acabar el recorregut de l’obra, està molt ben aconseguit. Tanca un cercle que s’havia iniciat amb una apel·lació a l’«inconscient col·lectiu.»

Com s’ha dit, en un text com aquest —una ressenya feta a la correguda—, no es tracta de disseccionar l’obra amb la major de les precisions. N’hi ha prou d’apuntar-ne els punts forts, que són uns quants. Des del moment que la proposta d’Eva Ortega, Amb la melsa a la butxaca, ha esdevingut llibre, s’inicia la recerca dels lectors. Amb ells, s’arrodoniran els sentits de la lectura. En una època en què es publica tant —massa, fins i tot—, convé que les obres de mèrit no passin desapercebudes. Aquesta n’és una.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 145