D’un temps ençà —de fet, des del setembre passat, quan realment va començar l’any, l’acadèmic, i no ara, en què, a pesar d’allò que indiqui el calendari, tot just hem fet una petita pausa en el camí que iniciàrem fa tot just un mal anomenat trimestre de gairebé quatre mesos—, m’he fet el propòsit d’atenuar l’adquisició de llibres. Les raons d’espai han esdevingut imperatives i, a casa —a les cases!, amb una no n’hi ha prou— comença a ser complicat trobar lloc on col·locar-los. Sortosament, és una situació incipient. Per açò mateix, cal ser previsor i, com a mínim, toca davallar el ritme per evitar haver de prendre mesures més dràstiques a mitjà termini. Tal com està el mercat immobiliari a Menorca, la idea de comprar una casa al camp, amb un bon bouer per reconvertir-lo en biblioteca particular, està totalment descartada.
A la presa d’aquesta decisió hi ha contribuït, també, el fet d’haver atenuat el seguiment de les novetats literàries. Des d’un punt de vista acadèmic —és el que té ser un filòleg interessat en la historiografia i la crítica literàries—, intent estar al dia d’allò que es cou en la nostra literatura, però he de reconèixer que el ritme del mercat és inhumà i que, de manera contraproduent, pot acabar embafant a qui intenta seguir-lo, ni que sigui amb el propòsit, càndid, ho reconec, d’analitzar-lo i, per tant, d’entendre’l de manera sincrònica i diacrònica. És a dir, seguesc l’actualitat, però mínimament i sense estrès.
Durant la tardor, per tant, només m’he deixat endur pels cants de sirena de la darrera novel·la de Pau Faner, La dama de Constantinoble (La Campana, 2023), que roman al munt de les lectures pendents, esperant el moment d’abordar-la, i del darrer llibre de Sergi Pàmies, A les dues seran les tres (Quaderns Crema, 2023), que vaig llegir poc després d’haver-lo comprat, a la Fira del Llibre en Català, per mor d’un fil que, si tot va bé, cabdellaré més endavant. És ver que he comprat altres obres, poesia sobretot, en els darrers mesos, però per motius que defugen el que podríem anomenar la rabiosa actualitat. Almenys açò és el que voldria creure.
També és ver que el prestatge on van a parar els llibres que vull llegir és com la llista d’espera de les urgències dels hospitals: l’atenc sense tenir en compte l’ordre d’arribada dels títols. N’hi ha que hi passen una temporada llarga; algun, fins i tot, es cansa d’esperar i se’n va a casa, a qualque prestatge no prioritari, decebut pel poc cas que li he fet. En canvi, en funció de les circumstàncies, hi ha llibres que gairebé ni la toquen, la sala d’espera: són abordats gairebé immediatament després d’haver entrat a casa. El de Faner es troba en un punt intermedi. Justament, ha coincidit amb el fet que, durant les vacances nadalenques, tenc per costum llegir obres el gran nombre de pàgines de les quals demana moltes hores de dedicació. És el moment ideal per abordar-les. Açò explica que, enguany, hagués començat a llegir Solenoide, de Mircea Cartarescu (Periscopi, 2017), que feia temps que m’esperava.
Per acabar-ho d’adobar, vaig haver d’interrompre la incursió en l’obra magna de l’escriptor romanès perquè un viatge gumersindgomilià al Rosselló em va empènyer a endinsar-me en la Guia sentimental de Perpinyà, de Joan Daniel Bezsonoff (Pòrtic, 2015), cosa que no hauria d’haver fet, perquè l’obra em va resultar decebedora. En canvi, com que endur-me un llibrot de més de vuit-centes pàgines podia complicar la intendència viatgera, vaig començar —i estic a punt d’acabar-lo— la colpidora, i alhora fascinant, Un dia d’Ivan Deníssovitx, d’Alexandr Solgenitsin (Edicions de 1984, 1988), primera aproximació que he fet a l’autor d’Arxipèlag Gulag, clàssic de la literatura concentracionària —una debilitat personal— encara no traduït al català, si no vaig errat. En haver-lo acabat, passat Reis, tornaré a Cartarescu. Faré bo si l’acab abans de la Candelera!
Sigui com sigui, qui ha sortit beneficiada d’aquesta situació en què em trob és la biblioteca pública, sobretot, però no exclusivament, la de Maó. No n’havia parlat, encara, d’aquests components essencials del polisistema literari, d’aquestes institucions que, sobretot quan són públiques, es dediquen a comprar, amb doblers que són de tots, llibres perquè tothom, independentment de quin sigui el seu poder adquisitiu, pugui llegir-los. Per a aconseguir-ho, a més, dediquen esforços ingents a promocionar la lectura —en uns temps en què aquesta ha perdut la centralitat cultural que tenia en el passat—, amb resultats més que satisfactoris.
Com que, per la seva naturalesa, es deuen als ciutadans, trob molt encertat el recurs de les desiderates. M’explic: perquè els llibres arribin al lector, la biblioteca de Maó —m’imagín que passa a les altres— ofereix als usuaris la possibilitat de suggerir-los títols perquè els adquireixin. L’he fet servir satisfactòriament, aquest recurs, la qual cosa vol dir que, les poques referències que els he sol·licitat —no es tracta d’abusar—, han acabat incorporades al seu catàleg. La desiderata deu funcionar millor amb les novetats, ja que són més bones de trobar, que no pas amb segons quins títols, apareguts anys enrere i que, per la tirania del mercat, prest deixen d’estar disponibles.
De fet, les biblioteques són un oasi per al lector que fuig de la necessitat induïda d’estar al dia d’allò que es publica. No la defugen, la novetat, però la combinen adequadament amb el llibre de fons. A la de Maó, la primera aturada, obligatòria, en entrar-hi, és un taulell amb títols recomanats. Al costat d’algunes obres acabades de sortir del forn, hi ha llibres que fa temps que roden. Açò explica que, en una de les darreres incursions que hi vaig fer, a més de la darrera novel·la d’Esperança Camps, Por (Edicions del Bullent, 2013), m’endugués l’assaig Petrocalípsis, Antonio Turiel (Alfabeto, 2020), que encara em fa ballar el cap amb les seves anàlisis. O, en una altra visita, esdevinguda uns mesos abans, en sortís amb el recull d’articles quimmonzonians Hotel intercontinental (Quaderns Crema, 1991), disposat a revisitar de l’obra.
Com que no sé què hi trobaré, en aquell expositor, moltes lectures es converteixen en inesperades. Aquest element és allò que anomenen un valor afegit. Ho va ser el retrobament d’un autor, Sergi Pàmies, del qual havia llegit, en el moment d’aparèixer, la novel·la Sentimental (Quaderns Crema, 1995) o, més endavant, el recull de contes Si menges una llimona sense fer ganyotes (Quaderns Crema, 2006). Després d’anys de tenir-lo condemnat a l’ostracisme —és cert que l’escoltava en les col·laboracions radiofòniques, especialment a RAC1, però no és el mateix—, el vaig reenganxar indirectament gràcies al llibre-conversa-entrevista entre Monzó i Pàmies, conduïda per Julià Guillamon, que es va publicar, de manera precipitada —açò vol dir amb errors greus d’ortotipografia i d’impremta—, aprofitant l’oportunisme típic dels volts de Sant Jordi, amb el títol suggeridor de Si la memòria no ens falla (La Vanguardia, 2023).
A la biblioteca pública de Maó hi havia, entre d’altres títols de l’autor, un exemplar de L’art de portar gavardina (Quaderns Crema, 2018), l’obra que va propiciar la retrobada. La lectura, inesperadament, va superar les expectatives, sobretot per la presència d’elements d’autoficció amb què Pàmies enriquia els relats. El bon gust de boca que em va deixar explica per què A les dues seran les tres (Quaderns Crema, 2023) va ser un dels pocs llibres que vaig comprar a la darrera Fira del Llibre en Català, a Ciutadella. El fet que, pocs dies després, escoltés un podcast de Ciutat Maragda protagonitzat per l’autor, en què aquesta obra hi tenia un paper protagonista, va justificar que passés per davant del munt de les lectures que romanien a la llista d’espera i el llegís tot seguit. Fins al final (és a la darrera peça que s’explica, per exemple, el perquè del títol). No em va semblar tan reeixit com l’anterior. Potser perquè el que n’havia escoltat prèviament al programa radiofònic va condicionar la manera en què el vaig abordar. No sabria dir-ho. Així i tot, el vaig gaudir.
Gràcies a la biblioteca, també vaig poder satisfer les ganes de llegir un parell d’autors els noms dels quals havia escoltat, també, en un podcast literari, tot i que no sabria concretar quin. Cercant-ne, còmodament des de casa, el nom al catàleg, resulta que hi havia disponibles a deu minuts de casa, d’una banda, un exemplar d’El museo de la rendición incondicional, de l’escriptora croata Dubravka Ugresic (Alfaguara, 2003), una autora que no coneixia de res i que em va enlluernar; de l’altra, també em vaig endur Al·là no té cap obligació (Edicions 62, 2000), en aquest cas d’un vell conegut, l’ivorià Ahmadou Kourouma, de qui havia llegit —durant una estada ornitològica a l’illa de l’Aire (hi ha detalls que no sé per quin motiu record vivament)—, per tant ja fa un colla d’anys, Esperant el vot de les feres (Edicions 62, 2002). En aquesta ocasió, però, no hi va haver enlluernament, tot i que l’obra em va colpir per la duresa de la història que hi tractava: la presència de nens soldats als conflictes bèl·lics africans.
Volia, en començar a escriure aquestes ratlles, retre un homenatge a les biblioteques. No se m’ha ocorregut altra manera de fer-ho que partir de la meva experiència personal, amb el perill que hi ha de caure en l’exhibicionisme i l’autobombo. És un risc que assumesc. Ara bé, si aquest article ajuda els hipotètics lectors a refer una part del seu itinerari lector, sobretot aquell en què les biblioteques han jugat un paper central —segurament hi apareixeran clubs de lectura, presentacions, taules rodones, projeccions cinematogràfiques…—, em donaré per satisfet. Tant com hi estic jo.
Visits: 58