La memòria i els punts de llibre

Fa unes poques setmanes va anar d’un pèl que no publiqués el xalandrot. És ver que no hauria passat res i que el món, per variar, hauria continuat girant. Però la causa de tot plegat, crec, mereix de fer-ne la crònica. La qüestió és que tenia una idea que em feia ballar el cap des de feia uns dies. Concretament, des que em va arribar un paquet amb els darrers exemplars de L’Avenç, els de la nova etapa de la revista, tot just reanudada després de l’estiu. Per no perdre el costum, vaig començar a fullejar-la pel final. Sortosament, hi vaig tornar a trobar un article de Jordi Puntí, que vaig començar a llegir. Hi explicava el costum de fer servir com a punts de llibre qualsevol mena de «papers que duen incrustat algun instant del meu passat», «sense cap lligam» amb el volum de què passarien a formar part. No va ser necessari arribar al punt i a part del primer paràgraf perquè prengués la flama que m’havia de dur a escriure un nou article al blog.

D’una banda, trobava que parlar dels punts de llibre podria donar molt de suc. Per començar, perquè hi ha gent que els col·lecciona i que, per aquest motiu, no els empren per allò que se suposa que s’han de fer servir, tal com m’han comentat a alguna llibreria. Com he pogut, també, comprovar de primera mà. Quan els en demanen, especifiquen per a què els volen —fer-ne col·lecció—, com si aquest fet justifiqués moltes coses. Per exemple, que han de ser gratuïts. Els interessen els promocionals, aquells que fan les editorials. Sol ser gent que entra al local i que es dirigeix directament al taulell, sense fixar-se en cap dels llibres que hi ha exposats al seu voltant. No sé si acostumen a llegir. No ho sembla. Ara bé, en cas que ho facin, deuen emprar, com ens passa a molta gent, qualsevol mena de paper que tenen a mà per fer indicar on han deixat la lectura pendent de ser represa.

Per açò, d’altra banda, podria haver parlat de la tipologia d’aquests elements «imprevistos». N’hi hauria per a escriure una sèrie sencera d’articles! D’entre els típics i tòpics, la llista no deixaria de ser, fins i tot, un pèl òbvia, començant per les notes adhesives que ja no enganxen i que, per açò mateix, acaben caient de les pàgines que, se suposa, estaven custodiant —els post-its de colors i mides diverses, malgrat el predomini del groc—, passant per les targetes de transport públic —encara en queden, poques, de cartó—, les flors seques, algun bitllet —de cent pessetes, el de cinc-centes amb la cara de Jacint Verdaguer, algun de més recent, de deu euros per exemple: sol ser tota una sorpresa tornar-se’ls a trobar, el premi de la relectura—, fotografies, participacions de loteria, travesses futbolístiques, entrades de concert —justament, Jordi Puntí cita el cas de la d’una actuació barcelonina de The Housemartins als anys vuitanta del segle passat—, de teatre o de cinema, algun tiquet de compra amb la tinta tèrmica esborrada… N’hi ha, però, que no són tan obvis o que, directament, podríem qualificar d’insòlits: per exemple, tenc el costum d’emprar com a punt de llibre el cartonet amb què venen subjectades les agulles d’estendre en comprar-ne un paquet. Segur que hi ha exemples per donar i vendre, que cada lector en podria citar més d’un, però no cal estendre-s’hi.

A partir de l’objecte en si, i sabent que, des de feia molts d’anys, practicava el noble costum de comprar llibres i de fer servir una gamma variada de papers amb què marcar les pàgines de la lectura, la següent passa d’aquell article que no vaig acabar fent havia de consistir en un experiment amb què comprovar fins a quin punt tenien o no càrrega proustiana —es pot dir magdalènica?— aquests punts improvisats. És a dir, fins a quin punt ens menaven directament al record, a la nostàlgia. Es tractava d’agafar una sèrie de volums de la biblioteca personal, adquirits en èpoques i llocs diferents, extreure’n allò que trobés entre les seves pàgines —si és que hi havia qualque cosa— i veure què em provocava el fet de contemplar-ho.

Així, tal com vaig anotar a un full reutilitzat, al primer volum de la Història de la Llengua Catalana, de Josep M. Nadal i Modest Prats, que havia comprat a Barcelona mentre estudiava a la universitat, va aparèixer un punt de llibre de la Herder —llibreria que ja no existeix i a la qual acudia en cas d’extrema necessitat: és a dir, quan un llibre esdevenia gairebé introbable— i una part d’una targeta d’embarcament d’avió de la companyia Aviaco, amb el seient canviat a mà —de 17C a 8A—, amb la sortida prevista de Maó a Barcelona el cinc d’abril de no se sap quin any. Devia ser la tornada d’unes vacances de Setmana Santa, tot i que vaig ser incapaç de concretar res més en aquest viatge per la memòria. Sí, però, que es van establir moltes altres connexions amb l’època, que no cal explicar ara i aquí. El viatge nostàlgic esdevingué real, açò sí.

D’aquell mateix any era una edició atrotinada, amb el groc característic de la MOLC, del poema èpic Canigó, de Jacint Verdaguer, d’entre les pàgines de la qual va sortir una targeta de transport T1, en aquella època només vàlida per a viatjar en bus —i amb una forma ideal per a fer de punt de llibre—, i un petit val d’un punt vàlid a un parell de restaurants xinesos de Cerdanyola del Vallès, que em van donar en la que molt probablement va ser la primera vegada que vaig menjar en un local d’aquestes característiques. A Menorca encara van estar uns quants anys a instal·lar-se.

En canvi, al llibre Qui sem els catalans del nord, que vaig comprar gairebé una dècada més tard a Perpinyà, en la que probablement va ser la primera de les visites que hi vaig fer a la recerca d’informació sobre Gumersind Gomila —tot i que no ho podria concretar: maleïda memòria!—, va aparèixer un tríptic del Musée d’Art Moderne Céret, que no record haver visitat mai, tot i que una vegada vaig passar amb el cotxe per aquell poble, anant cap a Prats de Molló, i un adhesiu sense emprar de la campanya «El català, una llengua per a tothom» en què apareixia el famós eslògan de les quatre illes, un país i cap frontera en què no creia —ni hi deu creure— ningú.

La recerca —la quantitat de llibres escrutats— va continuar, tot i que no cal parlar-ne. Tot plegat, però, m’havia de dur a reflexionar al voltant d’una possibilitat, una recerca que conduïa indefugiblement a la nostàlgia, que només es podia concebre llegint en paper. Hi vaig pensar perquè, justament, fa un parell de setmanes havia recuperat el vell lector de llibres electrònics per poder abordar un llibre en format EPUB que m’havia passat Michel Bourret. Va servir, en certa manera, per reafirmar l’argumentari amb què vull creure que llegir en paper és molt millor que no pas fer-ho en format digital.

Quan, de tot plegat, el guió de l’article començava a prendre cos, vaig retornar al text de Jordi Puntí. Aquesta vegada, per llegir-lo sencer. La sensació que em va embargar mentre anava passant línies va ser de sorpresa. D’astorament, més ben dit. Allò que el darrer guanyador del premi Proa de novel·la hi explicava mostrava massa punts de contacte amb l’exercici que jo havia anat fent després d’haver-ne llegit només el primer paràgraf. Semblava un estrany cas de telepatia diferida. El títol de l’article m’hauria d’haver previngut, perquè era tota una declaració d’intencions que no vaig saber interpretar correctament: «Els últims nostàlgics». La conclusió a la qual arribava Puntí, tampoc no donava lloc al dubte, tot i que ell la circumscrivia a una franja molt concreta de la població: «Em pregunto com serà la nostàlgia dels joves actuals, adolescents amb un passat que no passa, sempre accessible a un clic o a la pantalla del mòbil.» La gent de la meva generació es troba a mig camí, perquè ha tastat els dos sistemes, cosa que ens permet de fer-ne la reflexió. La pròxima generació, però, potser desconeixerà «la consciència de la nostàlgia» tal com l’entenem nosaltres, ja que no l’hauran vista practicar als pares.

Evidentment, en comprovar que anava a contar una cosa que qualcú ja havia expressat —amb molta més solvència que jo, per acabar-ho d’adobar—, vaig prendre la decisió de deixar-ho estar i cercar, a la correguda, un altre tema de què parlar.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 73