50 anys junts!

Dia 20 desembre de 1973 saltava pels aires el cotxe que portava Carrero Blanco. Aquell vespre a l’oficina de Telégrafos que hi havia al carrer del Bonaire hi feia guàrdia un jove de 23 anys de nom Jaume. Les guàrdies nocturnes normalment eren plàcides i s’hi podia dormir d’una tirada. Aquell vespre però en Jaume no va aclucar ull. Oficials de tots els quarters que hi havia a Maó van fer-hi acte de presència. En un estat de pànic l’exercit havia decretat la mobilització general de les tropes i calia enviar un telegrama a tots els soldats, que en aquella època no eren precisament pocs, perquè tornessin. La majoria ja eren fora de l’illa per passar el nadal. Després d’un parell o tres d’hores d’enviar telegrames, els mateixos oficials van tornar a l’oficina a desfer l’ordre. S’anul·lava la mobilització general.

Aquella va ser la darrera guàrdia d’en Jaume abans de casar-se amb na Pili. En Jaume havia sol·licitat un permís que no li fou concedit. El seu cap li va retreure que aquells no eren dies de casar-se. Així que no va tenir més remei que canviar guàrdies amb els seus companys de feina, per disposar d’un parell de dies lliures.  En Jaume va sortir de la guàrdia el matí del 21 sense haver dormit gaire. Tanmateix, no hi havia temps per descansar. Aquell vespre en Jaume i na Pili celebrarien la darrera de fadrí a la bodega Victòria, que en aquella àpoca la portava n’Isodoro guerra. En Doro els hi va fer un conill a l’all i hi va haver un glosat improvisat entre en Tòful Mus i en Guillem Genestar. Mentre uns ploraven la mort de l’hereu, una nova generació, alegre i combativa, tocava a la porta. Els fills dels que van patir la guerra civil, que posaven discs de Llach, Serrrat i Bob Dylan volien menjar-se el món .

En Jaume i na Pili, nascuts tots dos l’any 1950 amb un mes de diferència, s’havien conegut per primera vegada a Palma, cap allà l’any 1970, quan just tenien 20 anys. Na Pili hi estudiava magisteri i en Jaume estudiava per capellà. Na Pili, que no es molt de reviure batalletes, conta que van anar a una festa a Palma a la casa on s’allotjaven els seminaristes i que allà hi havia en Jaume. L’amor, però, no es va despertar fins un parell d’anys més tard en el marc de les colònies d’estiu, una peça clau de la història política i social de la Menorca dels anys 70, una dècada realment prodigiosa a Menorca. Quan van començar a festejar en Jaume ja havia deixat el seminari i na Pili tot just començava a fer de mestre. Són els anys de sa Traginada, d’Escudero dimisión, de festivals de cançó menorquina, d’assemblees que acabaven mai, de l’esclat de la democràcia. I els meus pares hi són al bell mig.

Na Pili és la major d’una família d’antics vinaters de Llucmaçanes vinguda a menys després de la guerra que per aquella època portaven sa botiga del poble, que els divendres vespre feia de centre social. Era una dona d’origen humil, esportista i molt eixerida. No era una gran estudiant, tot i que havia tret algun excel·lent en “formación del espiritu nacional”. Però sí que era una al·lota molt decidida i pràctica. Amb esforç i constància, aquella al·lota que havia anat a una escola rural mig atrotinada, va aconseguir estudiar una carrera. Na Pili era, i encara és, tot un gran exemple, de feminisme. Una dona que s’avança al seu temps i ocupa el seu espai al mig de la societat. L’any 73 feia tot just dos anys que era mestre, primer a Milà i després a Ferreries, sempre implicada amb la renovació pedagògica que s’obria camí als anys 70. Un dels records més genuïns de la meva infantesa és la setmana que passàvem a l’escola d’estiu de mestres a finals d’agost. Ma mare sempre ens portava per tot allà on anava. Una dona que fa que les coses passin.

En Jaume és el petit d’un família burgesa del carrer Anuncivay molt lligada al port de Maó on estiuejaven. Una família tocada per la guerra i també vinguda a manco. En Jaume – o en Jaimito com se’l coneixia de petit –  era un jove més aviat culte, inquiet, discret, idealista i molt bondadós, però també una mica vessut. “Ai si fes més feina, arribaria enfora” li deien els hermanos de la Salle. Havia entrat al seminari, encara no sé ben bé per què, en ple apogeu del concili vaticà II, quan el seminari de Ciutadella era el centre del progrés i la cultura de Menorca. Gairebé tots els que hi estudiaven ho van deixar després de fer un curs al seminari de Palma, que encara vivia atrapat en un ambient pre-conciliar. Quan va deixar el seminari, no per casualitat, va entrar a treballar a telègrafs. El seu oncle – el Tio Antonio, exiliat a l’argentina l’any 39 també era telegrafista. La seva correspondència amb el Tio Antonio és una d’aquelles petites baules que lliguen la Menorca d’abans de la guerra amb el món que s’obria els anys 70.

En Jaume i na Pili es van casar a Llucmaçanes en un dia de tramuntana. En una església molt lligada a la història familiar de la l’avi Joan Pons Pons. No debades fou construïda per un besavi de na Pili. Es van casar el 22 desembre el dia del sorteig de la grossa (per cert el número guanyador va ser el 34739), com sempre ens recorda mon pare amb una mica d’ironia. La cerimònia va ser oficiada per en Tomeu Febrer, es capellà petit. Un gran amic de la família que encara enyoram. Els dos es van casar amb calçons i americana de pana – que ma mare conserva orgullosa dins un armari. Tota una declaració d’intensions. De fotos en tenim molt poques. Però són magnífiques. El convit el van celebrar al local de l’associació de veïns, ple d’amics. La festa va acabar a Es Castell a can Tirso. Ma mare recorda que tothom la convidava a un ginet i que van agafar un bon serol. De la nit de noces, que van passar a Cala Rata, com és lògic, en sabem poca cosa. L’únic que sabem és que l’endemà van fer acte de presència al bateig d’un cosí. I l’àvia innocent com era els hi va demanar si havien passat una bona nit. Els germans van riure.

De tot açò avui en fa 50 anys! La seva és una història per contar i recordar. Una fita a celebrar. Perquè 50 anys, i tant ben portats, són molts. És una ocasió magnífica per dir-los ben fort que orgullosos que esteim de vosaltres. Del seu amor i suport a ca nostra, però també, i sobretot, del seu compromís social, cultural i polític. El llistat d’associacions i iniciatives en les quals han participat activament fa respecte: EL PSM, El GOB, els cristians pel socialisme, les colònies d’estiu, la coral sant Antoni, l’associació de veïns, Caixa Colonya, la parròquia de Santa Eulàlia de Maó, Càrites, el moviment de renovació pedagògica, l’Stei, comissions obreres, l’Associació de pares de l’escola, el banc d’aliments. I segur que me’n deix moltes. D’ells hem après que viure vol dir prendre partit, que estimar vol dir arremangar-se pels altres, que casar-se no rima amb tancament sinó amb obertura, que el que et fa gran a la vida és el compromís, l’entrega i la bondat.

Per molts anys Pili i Jaume. I gràcies per ser-hi sempre.

 

 

 

 

 

 

 

Pau Obrador

Visits: 335

1 comentari a “50 anys junts!”

  1. Molt encertat el q dius amb es seu bon quefer amb tothom q els voltava i aixi va esser per mi q me van acoir a ca seua, carrer s. Josep, per comenc,ar a fer feina a can Paco Paris….eren dies grisos, pero amb gent com ells, es mateix Paco i tanta bona gent q donava guapos colors per fer possible s,esperanc,a q s,acabes aquella ofegadora dictadura….
    En horabona per na Pili i en Jaume i tota sa colla d gent q han, hem compartit amb ells

Els comentaris estan tancats.