Donasses (i un homenot)

Els diccionaris normatius són, per definició, conservadors. Fins que un mot —o una accepció— no està plenament consolidat, no hi sol entrar. Açò vol anys i, per aquest motiu, hi ha més d’un canvi social que triga molt a veure-s’hi reflectit, a través de les paraules que en fan referència. És el que ha passat enguany amb la darrera tongada de mots que han entrat al DIEC. Un d’ells, al qual voldria dedicar l’atenció, és donassa.

Molt més a poc a poc del que seria desitjable, l’acadèmia es va traient de sobre la pàtina heteropatriarcal que arrossega des de fa dècades. Ho fa per adaptar-se a la realitat que l’envolta que, tot i no ser tampoc la ideal, ha millorat respecte del segle passat, almenys en aquest tros de món. Hi resta encara molta feina a fer, en aquest sentit, però les petites passes que s’han fet fins ara van en la bona direcció. El cas de donassa és, crec, significatiu d’açò que dic.

De les dues accepcions que recull del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, ens interessa la segona. La primera és literal i fa referència a una dona «corpulenta, exuberant»; en la segona, en sentit figurat i, per tant, connotatiu, l’exuberància és d’un caràcter molt concret: «Dona, sobretot de l’època contemporània, significada per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica». No ens ha d’estranyar que, tot seguit, l’exemple que l’acompanyi estigui protagonitzat per una menorquina que es va significar en el seu camp de treball, la filologia: «Aina Moll, una donassa que ha fet país.»

Com recorda Jordi Badia en un article a Vilaweb, el masculí d’aquesta paraula és homenot. El DIEC deixa ben clara aquesta correspondència, ja que la definició és gairebé idèntica pel que fa a l’ús figurat, el tercer que hi registra: «Home, sobretot de l’època contemporània, significat per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica.» L’exemple, en aquest cas, ens mena a Sueca, de manera més que merescuda: «Joan Fuster fou sens dubte un homenot valencià del segle xx.» Tot i açò, encara hi podem llegir una accepció, just abans d’aquesta, la segona, que fa molta pudor de floridura masclista: «Dona que té aires d’home, dit sovint despectivament.»

Aquesta paraula, homenot, ha tingut una llarga trajectòria, sobretot perquè és el terme que va emprar Josep Pla per batejar tres sèries de retrats literaris —seixanta en total— que va dedicar a persones destacades, a parer seu, de la cultura catalana de la primera meitat i busques del segle passat. Tot homes, evidentment! Camps de naps, per dir-ho a la manera de Bel Olid. Cal dir que, curiosament, Homenots va ser, en el moment en què es van publicar originàriament els llibres, un títol polèmic, com recorda Xavier Pla al darrer volum publicat fins ara de la Història de la Literatura Catalana: «es va dir que la paraula era grotesca, que el to era irreverent, i que Pla projectava una mirada despectiva o “foteta” cap als personatges biografiats», acusació de què l’escriptor empordanès es defensà en més d’una ocasió, ja que, ben al contrari, el considerava «un terme admiratiu» aplicat a persones singulars i destacables.

D’entre aquestes personalitats que estaven per damunt de la mitjana, Josep Pla en va retratar literàriament dues de menorquines. Homes, com ja hem dit: Sadurní Ximenes —amb una biografia digna d’una sèrie d’aventures, una part de les quals queden desentrellades al volum que, publicat per l’Institut Menorquí d’Estudis, a cura de Miquel Àngel Limon, en ressegueix la faceta periodística— i Francesc de Borja Moll, molt més conegut que el primer. També ho va ser, coneguda, i va estar per damunt de la mitjana, la seva filla, però fins no fa gaire es parlava d’ella gairebé sempre en relació amb son pare, com si en fos un apèndix. Res més lluny de la realitat.

En un moment de distensió de la jornada d’estudi i d’homenatge que la Secció de Llengua i Literatura de l’IME va dedicar a la il·lustre filòloga d’origen ciutadellenc el 2020, Joan Francesc López Casasnovas va proposar la fórmula humanot per a referir-s’hi. Era un intent de fer servir un terme més inclusiu, tot salvant el biaix de gènere, ja que la paraula derivava de l’adjectiu humà que acompanya el nom ésser. Alhora, es mantenia la terminologia d’origen planià, gràcies a la coincidència homofònica: ambdós termes es pronuncien igual. Però aquest mot, que he fet servir en algunes ocasions, justament per l’homofonia manté l’associació masculina amb què va ser emprat per Josep Pla, la qual cosa no el fa recomanable, almenys fora de la llengua escrita. En canvi, amb donassa, que cal entendre sempre en sentit laudatori, la qüestió queda, temporalment, solucionada. Almenys fins que toqui reconèixer els mèrits d’alguna persona que no s’identifiqui, pel que fa al gènere, amb la divisió binària actual.

Josep Pla fa temps que és mort i, per tant, ja no els podrà fer. De fet, sabent com pensava aquest escriptor, potser és millor que no els hagués escrit. Crec, però, que no seria cap mala idea que qualcú s’animés a elaborar una nova tongada de retrats literaris de persones admirables, incloent-hi en aquesta ocasió aquelles dones que la història s’ha dedicat a silenciar de manera recursiva. Pilar Arnau és l’autora de la monografia Aina Moll i Marquès. Filòloga i activista per la normalització del català, publicada a l’editorial Documenta Balear el 2021. Aquest no és, però, un text literari. Planià, per a entendre’ns. S’hi complementaria a la perfecció. A part de la filòloga d’origen ciutadellenc, només a Menorca, caldria fer-ne de donasses com Margarida Comas, Maria Lluïsa Serra, Pilar Benejam, Alícia Sintes, Fina Salord…

I, ja que hi som, cal dir que hi al qualque homenot illenc que també se’l mereix, aquest retrat literari. Pens, sobretot, amb Josep Miquel Vidal i Hernàndez. Aquest cap de setmana, l’IME —qui si no?—, amb la col·laboració del Consell Insular de Menorca i de la Fundació Enciclopèdia de Menorca, li dedica una jornada d’estudi i d’homenatge, en el marc de l’Univers Vidal amb què es commemora el desè aniversari de la mort d’aquest personatge imprescindible de la nostra cultura. I, aquí, cal entendre nostra en el sentit més ampli possible que pugui tenir el mot. Podria ser-ne una espurna. Com ho podria ser, també, l’article que Josefina Salord li ha dedicat al suplement educatiu «Xoc», que publica el diari Menorca.

Hi ha gent més que ben preparada per escriure’ls. Fins i tot, pens en algun escriptor menorquí, planià, que ho podria fer amb tota la solvència del món. Cal un llibre —o dos, o tres, o els que calguin— dedicat a fer una sèrie de retrats literaris —de lectura, per tant, també estètica—, de les persones significades per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica, que ha donat la nostra illa. Entre d’altes aspectes, perquè les generacions que pugen —i més d’una de les que podríem considerar veteranes— coneguin qui van ser Margarida Comas, Maria Lluïsa Serra o Josep Miquel Vidal, entre altres donasses i homenots nostrats. Ignorar-los és un luxe que, en un món fugaç i líquid —esper que sabreu disculpar-me el tòpic rovellat—, no ens podem permetre.

Visits: 88