Punctum

He esperat un temps prudencial a escriure el que ve a continuació. Pensava haver-ne llegit, abans, alguna ressenya a la premsa musical especialitzada, amb què fonamentar la meva exposició. No fiava basar-la, només, en sensacions, en emocions que difícilment es poden racionalitzar. No sé si n’ha apareguda alguna, de crítica; si és així, no he sabut localitzar-la. Sigui com sigui, però, el text demanava sortir, ser escrit, perquè Manners, el grup musical menorquí, ha gravat un disc enorme, una autèntica barbaritat sonora en la millor de les tradicions del rock progressiu. Ja fa uns mesos —des que va sortir publicat— que l’escolt de manera recurrent, gairebé cada dia. Per exemple, ara que estic escrivint aquestes ratlles. I no me’n cans. Més d’un matí, m’aixec taral·lejant, mentalment, alguns dels frasejos de guitarra d’aquest treball. No és una cosa que em passi amb freqüència.

He arribat a pensar, segurament amarat d’un cert complex d’inferioritat, com pot ser que a Menorca qualcú hagi pogut fer una cosa tan ben feta com aquesta. El seu bagatge musical prové del rock progressiu dels anys setanta i vuitanta; és en acabar aquesta dècada que Manners van pujar dalt dels escenaris. Molt joves. Jo també ho era, llavors. De fet, tenc un vague record d’haver-los vist actuar un parell o tres de vegades. A les escales del parc des Freginal, en unes festes de Gràcia… Poca cosa. Ara bé, independentment de les influències que ells van assimilar, actualment escolt grups com Haken, Leprous o Opeth i no em sembla que els menorquins hi desentonin. De cap de les maneres.

Vaig comprar-los el disc en CD i Vinil, els dos formats físics amb què l’han editat. Manies de melòman. Hi ha treballs discogràfics que s’han d’escoltar a través de la lleu fricció d’una agulla que recorre un dels dos solcs de plàstic en què hi ha gravades cançons memorables. Completa el cerimonial la contemplació del disseny del producte, fet per Tomàs Orell, amb una coberta en què destaca un fotograma fascinant, d’aquells que hom no es cansa de mirar, extret de la pel·lícula Falling leaves, de 1912. Tot plegat lliga amb el concepte de pas del temps, un camí en què, pel que fa a Manners, aquest disc significa un moment molt significatiu, un punt que, esperem, no sigui final sinó seguit.

El que hi escoltam és digne d’un gènere que es deixa anar, que fuig dels compassos senzills del quatre per quatre, o dels tres o quatre acords bàsics que han caracteritzat el rock, per desenvolupar grans passatges sonors, amb atmosferes complexes, que demanen una atenció constant per part de l’oient, que hi va descobrint, a poc a poc, tot de matisos. Els canvis hi són constants; sense caure en la interpretació onanista, tots els instruments són executats magistralment: bateria, baix, guitarres i teclats. Hi ha homenatges concrets als mestres: Pink Floyd, ara mateix, a mitjan «Winter song». Són, només, cinc les cançons que inclou aquest treball, Punctum, per a un total, però, de tres quarts d’hora de música. Un poc com passava als antics elapés, que tenien una durada que es podia encabir en una cara de casset de noranta.

Vaig assistir, amb el meu germà, al concert de presentació que van fer as Mercadal. Va ser una actuació extraordinària, impactant, en què van interpretar totes les cançons de Punctum, unes quantes versions de clàssics del rock progressiu, a més d’un parell de peces inèdites que fan molt bon color i que ens permeten especular amb una continuïtat del grup que, tocant de peus a terra, no s’albira gens fàcil —hi ha músics de Manners amb una trajectòria més que consolidada en altres projectes. Si es donàs, però, confirmaria que no som davant de cap fruit de la nostàlgia, que la cosa mira cap endavant.

He intentat estar al dia i llegir tot allò que s’ha publicat respecte del grup i del treball. Massa poc. Fa uns anys, de la mà de Maquetes, el programa de Ràdio Far conduït per Pedro Sánchez Tuomala —que és a punt, també, de publicar, en vinil, el seu primer llarga durada—, en va poder rememorar la història, mítica en el bon sentit de la paraula. No sabia que l’origen del nom del grup, per exemple, era degut a un homenatge sui generis a als heavys nord-americans Manowar. Aquesta, i altres informacions d’interès, es van donar a conèixer a través d’un pòdcast que es pot recuperar fàcilment a la xarxa. El que no m’esperava és que tot allò fos —si és que ho va ser— l’espurna que va propiciar el retorn del grup per la porta gran: amb un disc sota el braç, fent justícia —tard, com sol ser habitual— a allò que no va poder ser en el passat: deixar gravada la seva proposta. Segurament, ara és més fàcil fer-ho. Per cert, no haurà estat la primera vegada que aquest programa radiofònic hagi propiciat algun retorn sonat. Més d’un Festival Maquetes (que avui, casualment, celebra la seva cinquena edició) n’ha estat testimoni. Aquesta és una dada més que significativa que caldria tenir en compte a l’hora de ponderar la bona feina que aquest programa ha fet en la recuperació del patrimoni musical popular de l’illa.

Toni Genestar, el bateria de la formació, en una entrevista al diari, afirmava que, respecte d’unes cançons concebudes entre 1996 i 1997, en la darrera etapa, la més progressiva del grup, «el que sí ha canviat totalment per votació democràtica són les lletres. Nosaltres teníem les lletres en català. En Víctor les va compondre amb dinou anys, ara en té quaranta-sis, era normal que volgués baratar les lletres amb una maduresa i d’acord amb l’actualitat.» A Punctum, tots els temes són cantats en anglès. El canvi de llengua podria donar peu a més d’una especulació —interessant i, fins i tot, necessària— de caràcter sociolingüístic. Ara i aquí, però, no és el moment de fer-ho.

A casa, tenc el disc In Cauda Venenum, d’Opeth, una meravella del rock progressiu actual, editat en un doble disc compacte. Al primer, hi trobam les cançons cantades en suec —una llengua amb un nombre de parlants semblant al del català—; el segon, amb la versió anglesa del treball. Qualsevol de les dues sonen molt bé, però jo, no sé per què, en preferesc la versió sueca.

Visits: 46