Viure a Maó planteja algunes aventures quotidianes apassionants. L’aigua per beure n’és una. La de l’aixeta té una quantitat tan elevada de nitrats que no n’aconsellen el consum. Per acabar-ho d’adobar, la (mala) sort ha volgut que la planta desnitrificadora municipal doni servei a la meitat de la població de què un servidor no fa part. Maleïda sigui la llei de Murphy! D’altra banda, l’aigua envasada, a part de ser ecològicament insostenible —no només per la quantitat enorme de residus que genera o pel fer que s’han de cremar moltes tones de combustibles fòssils per a embotellar-la, primer, i fer-la arribar a l’illa, després—, conté microplàstics per donar i vendre. Que són nocius per a la salut no és cap novetat. La situació, però, s’agreuja si, com fèiem a casa, es reutilitzen les garrafes per anar a omplir-les a la font pública de Calàbria, on l’aigua és de millor qualitat que la que surt de l’aixeta de casa.
El dilema hamletià que en deriva, per tant, és el següent: nitrats o microplàstics? És difícil escatir quin és el mal menor. Des del moment en què tots dos elements són nocius, és complicat saber què ens perjudica menys. Fins i tot, ho és conèixer si hi ha una tercera via, una solució que, per un motiu o un altre, ens sigui desconeguda. De tot plegat, a més, en deriva una darrera —per ara— qüestió: on puc obtenir informació fiable al respecte que m’ajudi a decidir conseqüentment quin sistema fer servir? Aixeta o garrafes, that’s the question.
Ha estat escriure aquesta darrera frase i recordar que, ja fa temps, vaig llegir un article del metge Anton Soler en què —si no ho record malament, perquè cit de memòria i m’ha estat impossible recuperar el text en què vaig trobar la informació—, després d’explicar la quantitat enorme de nitrats que duien les fulles d’una lletuga iceberg, defensava el consum casolà d’aigua, molt més innocu que el de moltes de les verdures que es venen a les grans superfícies i que consumim pensant que són la mar de saludables.
De fet, segons afirma Soler en un altre text, escrit conjuntament amb Ildefonso Hernández —que es pot trobar, aquest sí, fàcilment per les xarxes—, «l’alarma dels nitrats en l’aigua corrent està sobredimensionada». Després d’analitzar-ne algunes dades, els autors arriben a la conclusió que «l’aigua corrent és mil vegades més barata que l’embotellada, no té plàstic que mata i està més controlada sanitàriament». Són raons de pes.
D’aquest article, però, el que resulta més colpidor és la frase, que els autors atribueixen al doctor Nicolás Olea, director de l’institut d’investigació biosanitària de la Universitat de Granada —qualcú, per tant, que hi entén—, segons el qual, «tots orinem plàstic». Es va dir en un lloc tan poc sospitós de sensacionalisme com és l’Escola de Salut Pública que organitzen, al Llatzeret del port de Maó, el Consell Insular de Menorca, la Conselleria de Salut del govern autonòmic i la Universitat de les Illes Balears. És ver que els fets —i el text— es remunten a l’any 2018, però no crec que les coses hagin canviat tant en sis anys: tota la humanitat està contaminada per microplàstics i, com demostren un nombre prou alt d’estudis científics, aquestes substàncies són altament perjudicials per a la salut, la humana i la del medi ambient en general.
A casa, d’un temps ençà, hem deixat de traginar les vuit garrafes de vuit litres —de plàstic, evidentment— amb què carregàvem d’aigua a la font de Calàbria. No deixava de ser una aventura haver d’anar a cercar-la, amb el cotxe. O, més ben dit, una moguda. Insostenible, tot plegat. Ara, la bevem de l’aixeta i procuram que només toqui recipients de vidre. Fins i tot, ens hem avesat al gust que té, després de deixar-la airejar una estona perquè s’evapori una part del clor que conté. Però el dubte respecte de la seva toxicitat encara hi és.
Tenim un problema enorme, transcendental, amb l’aigua. No només a la nostra illa, evidentment. Però aquí, com recordam més d’una vegada, no tenim ni rius ni muntanyes i només en rebem gràcies a la pluja. A la contaminació dels aqüífers —avui no toca posar damunt la taula el tema i plantejar a què és deguda—, cal afegir-hi l’arribada d’una sequera que amenaça de convertir-se en endèmica. Ens hi haurem d’acostumar i, per tant, adaptar-nos-hi. Com sempre, hi arribarem a misses dites.
Mentrestant, una cosa i l’altra ens posen a prova. A l’estiu, amb les piscines funcionant a les totes, amb els turistes emprant-ne a boldros als apartaments —legals o il·legals—, als hotels —on sembla que, com més categoria tenen els allotjaments, més litres de mitjana en consumeixen els clients—, a les segones residències o, fins i tot, cadascú a ca seva, veurem fins a quin punt la gestió de l’aigua que es fa a una illa orgullosa de ser reserva de biosfera és o no racional, és o no sostenible.
Ara mateix, però, no sembla que les coses vagin per aquí. Només cal llegir la premsa per fer-se una idea clara de quin és el panorama: encara hi ha promotors immobiliaris que projecten construir centenars de xalets a la costa —a Sant Lluís en tenim el darrer exemple—, cadascun amb la seva piscina corresponent. Per sort, la Direcció General de Recursos Hídrics del govern autonòmic ha aturat el projecte. Els ha hagut de recordar que no hi ha aigua per a tirar-lo endavant. Així i tot, els convida a cercar-ne alternatives.
Veurem com acaba la història. No s’hi pot descartar cap final. De fet, no m’estranyaria gens que s’acabés trobant una solució, per molt esbojarrada que aquesta pugui ser, i que la cosa tirés endavant. De molt més verdes n’han madurat! No gaire enfora, en una zona de sòl rústic del mateix municipi, encara funciona un parc aquàtic que es va fer de manera il·legal —amb l’excusa marciana que ajudaria a desestacionalitzar el turisme—, que la justícia ha ordenat demolir i que té l’aigua com a principal motiu d’atracció.
Visits: 59