El Barça a Europa

Ahir estava nerviós perquè tenia feina fins tard i em feia moltes ganes veure el partit i no podia. Amb tot, no em vaig poder resistir, i tornant de la feina vaig viure els darrers vint minuts del partit des del Condal (tota una experiència, per cert). Açò ho dic perquè amb tan poca estona, no em puc fer una idea de res, però crec que puc apuntar just quatre coses del que vaig veure. És cert que segurament aquesta no és la cara més bona d’un vigent campió d’Europa, però relativitzem els termes. Existeix una tendència (rabiosa) a menystenir el paper del Barça, que de moment és qui fan el joc més elegant a la lliga espanyola (i efectiu, va líder) i una mica menys a Europa. La majoria de jugadors continuen en el seu bon estat, malgrat ahir no estiguessin gaire ben situats. Vaig veure un Ronaldinho esplèndid, que va fer allò que és propi d’altres jugadors: un joc que no es veu, però hi és. Un Deco incisiu. Un Xavi allà on havia de ser. Un Puyol incansable. Un Gio segur. I un bon Valdés (continuo reivindicant-lo com a porter del Barça). I vam jugar, reconeixem-ho malament. I no oblidem que dues de les estrelles més preuades, Eto’o i Messi, no hi són.

A l’altra cara de la moneda, però, també vaig veure un Gudjonsen que em posa nerviós. O no li han ensenyat què és un fora de joc, o, vaig arribar a pensar, era una estratègia d’en Rijkaard per despistar la defensa. I un Zambrotta que no s’acaba de trobar amb el joc de l’equip.

En tot cas, però, d’acord que no esteim per tirar coets. Però fa ràbia l’atac sistemàtic. El pitjor punt de la crítica són els comentaristes d’Antena3, a qui hauria agafat pel coll. Els comentaris del Condal feien riure, però tenien tota la raó: la infamitat d’aquells que duen la xuleria per bandera i no poden amagar-la els fa miserables. El Madrid ara sembla que està en alça, però continuen fent l’horrorós joc de sempre. Que aquesta gent no es despisti.

Share Button

Sobre nous models educatius

Reprenent l’article de “Pensaments” d’en Fonso, m’atreviria a fer alguns comentaris sobre el debat que s’ha encetat referent a les universitats, la formació i el model educatiu. No fa falta dir que no som cap entès en la matèria, i per tant la meva no passa de ser una opinió extreta de l’experiència personal.

En primer lloc, constatar que actualment les activitats professionals són cada cop més especialitzades, i per tant és molt difícil que els plans educatius abastin a fons totes les especialitats. De la universitat, almenys en el meu cas concret, es surt amb un 30% del que es necessita saber per a qualsevol especialitat, però el 70% restant s’ha d’anar adquirint posteriorment. Si ara em volgués dedicar a la docència, al manteniment de xarxes informàtiques o a la reparació d’ordinadors, tornaria al 30% inicial, i tindria moltíssimes coses per aprendre fins arribar al nivell desitjat. No em sembla una mala solució, açò, tenint en compte que l’alternativa és especialitzar molt la formació, de manera que es surti format, posem per cas, en un 70% per a una especialitat, però t’hagis tancat les portes de totes les altres. I més quan la decisió s’ha de prendre als 18 o 19 anys, quan és molt difícil de triar, açò, precisament per la manca d’experiència.

En segon lloc, us volia explicar una experiència formativa per la que he passat, i que és molt diferent a la universitària. Es tracta de la formació especialitzada per desenvolupar software de manera col·laborativa a través d’internet. He après tantes o més coses que a la universitat, però amb un model molt diferent. Es un model similar al de les antigues acadèmies greges, però estès a nivell planetari gràcies a internet. En aquest model, no hi ha un gran savi que instrueix alumnes amb pocs coneixements, sinó molts nivells de saviessa, i en cada un dels escalons un aprèn dels que en saben un poc més que ell, i instrueix els que en saben un poc menys. Açò fa que el coneixement flueixi molt més ràpid, i cada un dels que hi intervenen està molt més motivat. El que en sap molt no s’avorreix explicant el que per a ell són banalitats (açò ja ho faran els que en saben menys), i el que en sap menys està il·lusionat de transmetre un coneixement que per a ell és recent i novedós. A més, no cal dir-ho, un pot ser molt “savi” en un tema molt concret, mentre és un aprenent de primer nivell en un altre tema molt concret. Hi ha un llibre molt bò sobre el tema, “La ética hacker”, escrit per un deixeble d’en Castells. Si us interessa, aquí el teniu disponible: http://www.geocities.com/pekkahacker/ A part el trobareu a moltissims altres llocs de la web. No trobau que aquest model seria molt interessant aplicat, posem per cas, a la docència, a la filosofia, o a qualsevol altra matèria ?

Reflexione’m-hi, senyors, reflexione’m-hi.

Share Button

Se cerquen professors

La implantació de la sisena hora a l’ensenyament públic del Principat -afegit a la miopia dels polítics que solen dirigir els departaments educacionals- ha provocat que a hores d’ara els professors de llengua (i d’altres) vagin molt cercats pel Baix Llobregat i altres comarques. No ho dic a Xalandria pensant que qualcú decidesqui retornar al país aquest des del qual ara escric, però tal vegada hi ha coneguts i saludats que poden trobar feina prest si ho saben. Si us sona qualcú, dónau el meu correu electrònic sense cap pega i si podem ajudar de qualque manera que es reduesqui el nombre d’alumnes que reben classes de llengua molt periòdicament i sense rebre prou atenció, millor per tots i totes, és ver?

Share Button

La memòria

Els historiadors i historiadores, i bona part dels que es dediquen a l’estudi, divulgació i recerca en l’àmbit de les Humanitats vivim del passat. I al passat hi recorrem amb fonts primàries o secundàries i etcètera. Però no volia fer ara una classe de metodologia investigadora. Volia introduir el tema de la memòria a Xalandria.

Parlar de memòria, o de la por o de la fam o de les revolucions és voler abastar categories històriques que no és recomenable escatar en quatre comentaris esbiaixats i gratuïts. No tenc, emperò i tranquils, intenció ara i aquí d’intentar definir-ho tot.

El dimecres de la setmana passada presentàvem al II Saló del Llibre el volum d’Argumenta sobre la Transició, i ho vam fer amb una taula rodona en els quals participaven Xavier Diez i Carles Santacana, i que moderava jo. El professor Santacana parlava de la dificultat de posar noms a les coses, i la Transició era una cosa d’aquestes coses, i explicava que se sentia incòmode en el dualisme de presentar aquell període recent com una llegenda rosa amb fades i gnoms o bé com una gran conspiració franquista per tal que tot continuàs igual. En el meu torn de moderador vaig preguntar fins a quin punt creien els entesos que el fet que el discurs dominant fins ara (jo diria que fins a vint anys després de 1975 i tant com va més discutit i contrastat) segons el qual la Transició espanyola era un model de pacte i convivència per a la resta del cosmos, podria venir donat al que Raimon apunta a l’epíleg del volum argumentaire i que consisteix en què després de la guerra i de la postguerra i de la dictadura, la gent té memòria de la precarietat en general en què s’ha viscut i de la por i de la fam que ha passat. Tot d’una vaig recordar que per tal que la dicatdura duràs tant com la mateixa vida de Franco havia de ser possible un consens general ferm i estable per tal que la cosa anàs endavant. Carles Santacana mostrava interés pel valor emergent de categories com la por (que en present i en passat acostuma a paralitzar i reduir) en els estudis històrics però que era complex determinar la importància de, per exemple, la por en determinades recerques; que com l’avaluam, vaja.

Hi pensava avui mentre preparava classes dels Àustria per quart d’ESO i de la Catalunya industrialitzadora del XIX per a segon de Batxillerat, i avui al diari Avui n’Agustí Colomines hi publica un molt bon article (“La memòria de l’anestesista”) sobre la gran enganyifa del govern Zapatero (i en van…) sobre aquella llei de memòria històrica que havia de posar els morts damunt la taula i reparar el desgreuge de totes les víctimes. Ara els promotors del tarannarisme socialista han començat a recular (prest cauran de cul si baden) i sembla ser que la llei quedarà en fum de formatjades. L’article, que podeu llegir de franc a l’edició electrònica de l’Avui) pren el fil de la denúncia que Amnistia Internacional fa d’aquesta obra de govern.

He pensat fa poc en un poema de Marc Granell (del seu magnífic Corrent de fons) en què apunta grans idees a la manera poètica que vol dir precisa:

EL MEU PAÍS

El meu país és un país menut

on per no cabre no hi cap

ni un didal de memòria.

 

Es posa a recordar i els records

se li n’ixen de seguida per totes bandes,

es vessen en el mar

brut i oliós d’un oblit

enterc i dur com una mort antiga.

 

Això provoca

que el meu país no vulga ser un país

perquè no sap com és ser un país,

perquè no sap que ho és des que va nàixer.

Així,

vol ser un gra o un moc o una formiga

o una pedra menuda i desgastada,

feliç sota el sol sense saber-se

i agraint al peu que la fa moure

de tant en tant amb una puntellada ben forta

poder desentumir un poc els músculs

i avançar encara que d’immediat oblide

des d’on i cap a on

i el dolor i l’esperança.

Share Button

Desdoblament

Què opinau del desdoblament de la carretera general?

Com resoldrieu els col·lapses dels mesos d'estiu?

Creieu que el PSOE hi està a favor, de desdoblar?

Si s'acorda fer-ho, ho intentarieu impedir? 

Quins són els límits del creixement turístic? Com els posarieu?

Què en pensau de s'ampliació de s'aeroport, ja en marxa?

Com farieu allò que es diu “turisme de qualitat” i denmarkapotek no de masses, si és que hi estau d'acord? Seria un turisme de classe alta?

Hi ha forums de debat sobre el turisme, a Menorca?

Share Button

Macs

M’acab de menjar un kiwi tan consistent com un mac d’es Pla de mar, altrament dit macar d’Alfurinet.

Share Button

Noticies d’en Pau II

Us vull fer saber que m’han contractat de professor a la universitat de Sunderland (no molt lluny de Durham). Començaré el mes de gener.  Les coses finalment no han anat malament encara que com sempre han agafat una ruta inesperada. M’hauria agradat tornar a Barcelona però …. un altre vegada serà!. Les darreres setmanes han estat intenses. I és que em van seleccionar també per una entrevista a la Universitat de Keele (molt aprop de Stoke-on-Trent, la ciutat natal d’en Robie Williams) que per sort no m’han ofert. Hauria estat una decisió difícil.

La feina de Sunderland és en un departament de turisme i és una feina fixe! Això certament em dona una seguretat i una tranquil·litat que fins ara no tenia. Aquest any ha estat un any molt difícil per trobar feina. En geografia hi ha en aquests moments massa gent i el nivell que es requereix és molt alt.  

Share Button

Feixisme

Quan feia quart de Sociologia vaig fer una assignatura de lliure elecció sobre feixisme a la facultat d’història. l’impartia un senyor que es deia Gallego de llinatge. Si no record malament era un dels promotors d’Esquerra Unida i Alternativa a Catalunya. No crec que militi a Ciutadans però certament compartia un cert sentiment anti-catalanista.
Un repàs històric del feixisme ens ajuda a comprendre el que està passant a Catalunya amb el fenomen de Ciutadans i a Menorca amb l’associació d’ICM. No tinc obviament els apunts aquí davant i de ben segur que puc cometre més d’un error.

En l’imaginari col·lectiu normalment situam el feixisme a l’extrema dreta, més enllà de la dreta tradicional. Aquesta percepció és en certa manera falsa. El feixisme no neix a la dreta de la dreta, sinó sovint a la seva esquerra. De fet Musolini havia començat la seva carrera política al partit socialista. No hauríem d’oblidar que el feixisme italià i Alemany era almanco en els seus orígens molt crític amb el liberalisme dels partits conservador. Les seves polítiques econòmiques tenien en comú amb els moviments socialistes i comunistes de l’època una creença amb un estat fort. El que de veritat diferenciava el feixisme era un nacionalisme excloent i xenòfob. El que de fet importava era la grandesa de la nació alemanya i italiana, la puresa de la raça.
Ni Ciutadans ni ICM són partits feixistes. Són partits-moviments que respecten escrupolosament els principis democràtics i que rebutgen qualsevol tipus de violència. Ara bé, l’aparició d’aquests moviments té alguna cosa en comú amb els moviments feixistes, que certament no m’agrada. En els dos casos no es tracta de partits-moviments de dreta pura i dura. La seva raó de ser no és l’especulació urbanística o la baixada d’impostos . El que identifica els dos moviments és un nacionalisme excloent profundament anticatalanista. Ciutadans es presenta com un partit de centre esquerra ara bé no ha tret tres diputats tot parlant dels problemes de la vivenda sinó de biligüisme (hauríem de dir monoligüisme espanyol).
Amb Ciutadans, ICM i sobretot el Mundo estem crec davant un fenomen que té massa punts amb comú amb el feixisme dels anys 30. L’únic que importa és la grandesa d’Espanya i la derrota del catalanisme. El problema fonamental és l’afebliment de la nació espanyola (i la pèrdua de privilegis adquirits durant tants anys) i l’aparició de separatismes. Tot i que sempre parlen de llibertat són moviments profundament antidemocràtics que posen “Espanya como unidad de destino en lo universal” per davant del dret a autodeterminació. Jo no obligaré mai a ningú a ser Menorquí o Català, ells en canvi ens volen obligar a ser espanyols, ens volen negar el dret a ser un poble com el seu.

Share Button

Notícies d’en Pau

Hola a tots

Abans que res deixau-me felicitar a na Gibet i els seus pares.
Em perdonareu que faci us d’aquest espai per contar-vos notícies de mi (que supòs que tots ja sabeu). Fa estona que us volia escriure però aquesta vegada m’ha costat una miqueta. És més fàcil contar les bones notícies que les que no ho són tant.

Només us volia dir que la meva situació professional s’ha empitjorat notablement.  M’esperava que em renovarien el contracte almanco per 9 mesos més, però no ha estat així. Van trobar un candidat millor, o almanco un que s’adequava millor a la plaça. Tot va anar molt ràpid, l’entrevista era un dilluns i dijous ja havia buidat la meva oficina. La veritat és que m’ha sabut greu. No m’ho esperava. Una cosa és que no et donin una plaça fixa i l’altre és que et neguin 9 mesos. tampoc hi ha que fer-ho gross. Esteim a les portes del temut “research assessment excercise” (l’avaluació general del sistema universitari que es fa cada 8 anys) i això paralitza  els processos de contractació. El sistema britànic és molt bèstia.
La veritat és que no sé encara que passarà amb nosaltres. Les darreres setmanes m’he presentat a una sèrie de convocatòries i tenc esperances. he treballat molt la possibilitat de tornar a Barcelona, la veritat és que no és gens fàcil però no és impossible.  també m’he presentat a una sèrie de feines a Anglaterra i de fet m’ha sel·leccionat per una entrevista a Sunderland d’aquí a dues setmanes. No és una gran universitat però una feina és una feina. Si no trobés res per nadal seguramenmt vindria a viure a Menorca, almanco de manera provisional.
La veritat és que estar a casa no ha estat tant dolent com em pensava. He tingut temps fins i tot d’escriure un parell d’articles pes Carrer i de treure´m una mica la pressió de damunt. La darrera nota positiva és que m’ha acceptat un article sobre la platja verge i el nudisme en una revista internacional de primer order.
Records de na Jane.

Promet escriure reflexions sobre l’actualitat cultural i política…. i climàtica.
Pau

Share Button

Felicitacions gràfiques

FelicitacioAbril

Share Button