1 de març: res a celebrar.

Tenc tendència al masoquisme: m’acab de mirar IB3, en concret la retransmissió de la cerimònia d’entrega de les medalles d’or de les Illes Balears. He aguantat cinc minuts. Com que un dels guardonats era Ponç Pons, l’illòman en cap, m’hi ha empès la morbositat d’escoltar el seu discurs (“a vam què dirà”, havia pensat, després del precedent del 17 de gener amb Esperança Camps a Ciutadella). La veritat és que l’alaiorenc m’ha decepcionat, amb un discurs totalment light, d’una qualitat literària dubtosa (per a entendre’ns: tirant més cap a Dillatari que no pas cap a Nura) en què, per acabar de reblar el clau, ha fet una abraonada defensa de la balearitat. Balears? Just ha acabat el seu parlament, la locutora televisiva s’ha referit a en Ponç com a escriptor “d’Eivissa” (sic). Allà va! Quin gran exemple de la consistència del mite, de la pervivència de la raça descendent de los honderos baleares, de les unions fetes a la força, de les circumscripcions provincianes, de la manca de coneixements geogràfics i culturals… Encara hi ha algú, de manera raonada, que es cregui açò de les Balears? I açò que he sentit dir a més d’un (fins i tot a aquells que es diuen menorquinistes) que aquestes formen un país (quatre illes, cap frontera)? Serà ver que formam una unitat de destí i tararí i tararà?

Share Button

El sistema educatiu

A partir de l’entrada que en Pau va fer sobre la introducció de la llengua anglesa i les seves conseqüències en el sistema educatiu d’aquí, uns i altres hem anat fent comentaris i jo entenc que la cosa ha derivat cap a altres posicions que tenen a veure amb el debat inicial però que no són el debat inicial. Em referesc en què a partir d’un moment donat hem assenyalat els dèficits del sistema educatiu i dels mecanismes d’aprenentatge adapatats al món d’avui. Tenia al cap la idea de fer una entrada per tal de rallar-ne concretament i amb l’esperança que aquells que saben coses d’açò vagin a l’opció d’identificar-se i diguin qualque cosa. Ep, si volen!

Ahir vaig anar a dormir tard perquè al Millenium del 33 van fer un debat titulat “La vida segons Montaigne”. Sense haver llegit mai cap pàgina sencera del filòsof francès de finals de segle XVI ja m’agradava, i ara que Vicent Alonso ha traduït per a Proa els seus Assaigs, l’he pogut llegir a estones i és més magnífic del que m’imaginava. Resulta que un dels fils d’assaig de Montaigne és el de l’educació dels infants (també es podria traduir per fills). Segons els que ahir participaven en el debat el pensament educatiu de Montaigne es basava en dues màximes: primer objectiu de l’educació, formar el judici; i que la finalitat no ha d’esser fer caps ben plens sinó caps ben fets. Què us sembla? Capacitat crítica, tenir criteri propi (formar el judici) i procediments (caps ben fets però no plens). Un sempre pot estirar algunes reflexions de pensadors clàssics (i Montaigne ho és) i dur-les cap al seu terreny per justificar-se (el francès ho fa amb Sèneca, Sòcrates, Plató), però no us sembla que açò té a veure amb la base teòrica de l’actual llei d’educació. Hi ha ningú que no estigui d’acord amb posar aquestes dues reflexions de Montaigne com a objectius educacionals fonamentals? Personalment, no em sembla malament la logse (uala! el que acab de dir!), fins i tot trob que pot esser una bona llei (uala!!!). Però açò és Espanya i es facin les lleis que es facin, el gran problema no són les lleis sinó el seu compliment. A banda del terreny del compliment legal, ¿com s’ha d’actuar si un gruix molt important del personal docent despotrica i contradiu amb la pràtica i la teòrica els principis legals que conformen la seva activitat professional? És una autèntica murga haver de sentir les mateixes queixes dels mateixos professors de sempre sobre els mateixos alumnes de sempre i preguntant-se trascendents perquè han de suportar aquests alumnes fins als setze anys. És un avanç del sistema democràtic aquest i senyal de progrés que s’escolaritzi obligatòriament fins al setze anys.

En l’institut on millor he fet la meva feina no és l’institut amb més alt nombre d’alumnat brillant. Hi havia certa idea de treball en grup dels professors, l’equip directiu dirigia (que és més que gestionar recursos, quadrar horaris i passar cinquanta mil convicatòries de reunions amb cinquanta mil suspensions de les mateixes convocatòries…) i un podia manifestar-se amb garanties. Idò, en aquest institut (on he viscut el millor i el pitjor fins ara de la meva activitat docent) al final de la meva substitució de sis mesos vaig tenir una gran conversa amb el director de l’IES. Vam rallar del sistema i les seves arbitrarietats, de la dependència dels vents poítics de cada govern i la dificultat de pensar en línies estratègiques de centre, de l’alumnat canviant, dels pares absents i del professorat reticent i pertorbador. És molt difícil actuar o fer actuar de manera proactiva una part molt important del professorat, n’hi ha molts que no s’han adaptat als canvis i continuen predicant “és que amb el BUP…” (i jo pens: el BUP?? quins ous!). Molt a la llarga els professionals de la docència no seran funcionaris, tal com ho entenem ara, pens que serà positiu perquè bona part de la gent que vulnera la llei i l’esperit de la llei de l’educació no han hagut de demostrar mai res des que van aprovar la seva llicenciatura i les oposicions. No amag que per jo aquest ara és el tema, som l’agent educador i sempre s’avaluen els coneixements i actituds i etcètera de l’alumnat (que va passant) però els centres qui els avalua?

Després hi ha l’alumnat, els benvolguts i les benvolgudes alumnes. Són massa! Moltes coses; saber què vol dir que el món canvia i que les realitats socials són canviants. Saber que l’adaptació a aquestes realitats canviants és necessària, com ho estat tantes altres que no qüestionam perquè són bones adaptacions (qui més fam passa ja no són els mestres d’escola). Hi ha, emperò, qui opta (i és important tenir clar que és lliure per fer-ho) per instal·lar-se en el seu temps i en el seu espai i com a màxim ja veurem què feim amb açò que ara es veu que Plutó no és planeta. L’alumnat capta tot d’una les predisposicions del professorat i a partir d’aquí funciona amb el profe de socials, s’acollona amb la de física, passa amb el de català i se’n fot de la de música, per exemple. “No estan motivats” diuen els profes a l’esmorzar. Pot ser que sigui així, però vostè els pot motivar. És un disbarat dir que els professors han de tenir vocació, potser els de religió catòlica apostòlica romana sí, però el personal docent hem de ser bons professionals intentant anar a ser excel·lents professionals.

Finalment, voldria apuntar el tema dels procediments. Educar és el què i el com. El què ens el marca els savis del Ministeri… i el com també. El com és açò de l’ensenyar a aprendre, que deia en Borja. I en Santi, crec, apuntava aquella idea d’Einstein segons la qual el científic relatiu es preguntava perquè havia de dur al cap el que podia dur a la butxaca. No em vull fer l’enginyós però primer hem de saber què vol dir butxaca. I quina significació té la reflexió d’Einstein. I molts alumnes quan acaben l’ESO difícilment podrien comentar aquesta reflexió sense caure amb la tautologia. No despotric de la memorització, per més que puguis dur a la butxaca les comarques catalanes, les regles d’accentuació, o què és la fotosínesi és millor saber-ho. Sinó la relació de conceptes diferents és impossible. Jo açò ho visc de manera molt clara. Quan faig història de l’art faig referències habituals a la història i a la filosofia, i a vegades a la física. L’alumnat, però, té els coneixements compartimentats i no hi ha connexions entre la Pedrera i la Setmana Tràgica, per exemple. No és que no n’hi hagi, és que a què ve que n’hi hagi d’haver. Aquí hi connectaria l’àmbit lingüístic. En Fonsu a l’entrada cinematogràfica ha fet una gran reflexió sobre el llenguatge, sobre el logos, molt millor que la pel·lícula que ho inspira. De l’expressió lingüística de l’alumnat ja n’hem rallat, ara voldria assenyalar que açò no es du a la butxaca, ve incorporat de sèrie i s’ha de treballar a classe, sense por, com sense por hem de treballar valors com la llibertat.

Si formam judici (a banda que qui l’ha de formar n’ha de tenir) i feim caps ben fets però no plens, l’educació obligatòria seria un èxit i la postobligatòria seria una altra cosa. Pens que és possible. Apel·laria a la constància amb la idea d’en Francesc de Borja Moll segons la qual una gota d’aigua rera una altra gota d’aigua rera… pot arribar a foradar la penya més inexpugnable.

Share Button

The Life of Brian

life_of_brian_poster1.jpg

A NewCastle hi ha un dels millors cinemes d’Anglaterra. És diu the Tyneside Cinema (www.tynecine.org). Malauradament aquest any està en obres i treballen amb un programa reduït. Mentre duren les obres fan algunes sessions especials. Avui feien the life of Brian dels Monty Python. NO la feien al cinema sinó a una església. Per fer-ho més interessant el personal (inclòs el capellà) anava vestits de romans i l’església estava decorada amb cites de la pel·lícula. A l’entrada et demanaven si volies crucificació o perdó.
Si una cosa val la pena d’Anglaterra són coses com The Life of Brian. No tot el que es fa és bo però certament supera per unes quantes milles el que es fa a Espanya. The Life of Brian és un dels millors exemples. És Una pel·lícula divertida, irreverent com poques i alhora profunda i actual. A diferència del món francès, el que val la pena de veritat no és tant l’alta cultura com la cultura popular (o millor dit pop). Admir aquesta capacitat de fer productes de masses de qualitat. I no és fàcil.

Share Button

Passarà el Barça a quarts?

Ahir servidor tenia classe d’història a l’hora en què el Barça i el Liverpool començaven el partit a priori més interessant de la Champions, un duel europeu poc comparable als que també es jugaven ahir. L’1-2 del Camp Nou complica moltíssim que els blaugrana passin a quarts de final de la competició. Jo, particularment, entenc que la situació supera la categoria de repte i passa a l’èpica esportiva. Com el Liverpool mateix en aquella final contra el Milan, molt més difícil del que ha de fer ara el Barça a Anfield. Hi veig una pega important, però. És el nombre de partits que el Barça jugarà abans de viatjar a Liverpool amb eliminatòria de la Copa inclosa (una altra eliminatòria a remuntar, on jo faria jugar el Barça B) i el conseqüent risc de lesions (algú cau segur). Si els jugadors arriben concentrats i forts físicament el Barça pot mantenir la porteria a zero (Valdés no s’errarà així fins d’aquí a dues temporades) i marcar dos golets, ara un i ara l’altre. Aquest equip ho pot fer, ho ha demostrat, ho ha de posar tot i més per passar ronda. Jo ja propòs 11 inicial: Valdés; Zambrotta, Puyol, Thuram, Oleguer; Deco, Márquez, Iniesta; Ronaldinho, Eto’o/Gudjohnsen, Messi. I que Rijkaard no renuncii al mig centre defensiu, Márquez, Edmílson o Motta, que ni a Tòkio ni contra el Saragossa ni ahir el canvi per Iniesta va servir per millorar la situació, al contrari. Iniesta mereix jugar, i ahir Xavi no estava a l’alçada del que ha de fer ell contra el Liverpool, recanvi per Iniesta i llestos. Entre els suplents, a més de Jorquera, cal un recanvi davant (Saviola) més Motta, Belletti, Edmílson, Sylvinho. Ja està dit. Ells canten you’ll never walk alone, noltros s’ha demostrat que mai ningú no ens podrà tòrcer.

Share Button

Més cine

Molt breu,

ahir vaig tenir s’oportunitat de veure Volver de Almodovar. Em va semblar senzillament patètica, em vaig quedar fins el final per que simplement no m’ho creia. A algú de voltros, amb més i millor sensibilitat que sa meva (que no és gens difícil, sa meva germana, i d’açò en sap un troç, diu que estic a punt de l’autisme) li ha agradat? me la podeu explicar? No sé si és qüestió de cultures i que sa meva no hi arriba, potser és que Castella és molt més enfora del que em pensava i per açò no som capaç d’entendre res. Però alhora aquesta peli ha rebut quantitat de premis tant a Europa com a USA. Pau, tu des de les british i el teu esperit sociològic què ens pots dir (en una pàgina) del cas Almodovar al món?

Recoman Infiltrados, en Joel i jo la vam veure a Barcelona just abans del gran concert de S’albaida a Cerdanyola, i vam xalar. Scorsese en plenes facultats, Jack Nicholson magnífic, un guió rodó, hi ha acció, intriga, és entretinguda, divertida, i amb unes frases per a no oblidar. Per cert, és un remake d’una producció de Honk Kong traduïda al cast. Juego sucio dirigida per Wai Keung Lau. Després de veure aquesta primera versió Infiltrados, sense deixar de ser molt bona, perd un poc de mèrit, en canvi per la seva banda Scorsese en surt reforçat, el seu toc és de mestre.

Salut a tothom.

Dijous vaig a veure Babel, alguns de voltros la vau recomanar. Ja en xerrarem, si és com 21 gramos o Amores perros m’agradarà.

Share Button

Català – Anglès

Avui llegia a la premsa que la conselleria d’educació de catalunya que dirigueix en Maragall vol llençar un pla per reforçar l’ensenyament de l’anglès. Entre d’altres coses preveu invertir 215 milions d’euros i formar 4000 professor perquè puguin ensenyar en anglès qualsevol assignatura. En Maragall s’apunta a la darrera moda educativa, que és fer de l’anglès la llengua vehicular de l’escola. El Govern Balear té un pla similar (o inclús més ambiciós).
Voldria començar dient que és una bona notícia. Saber anglès és cada vegada més necessari. Sinó preguntau-me ho a mi. El nivell que vaig assolir després de 8 anys d’estudiar anglès a l’EGB i BUP és senzillament pèssim. Vaig treure un 3 a la selectivitat, la pitjor nota que he tret mai! Vaig estudiar anglès un parell d’anys més a la universitat i vaig fer progressos importants sobretot en temes gramaticals. Encara així quan vaig arribar a Anglaterra no vaig entendre res de res. Tot i ser considerar-me un negat per l’anglès, 7 anys després és la meva llengua de treball. Crec que estareu d’acord que és necessari que s’ensenyi millor l’anglès.

La segona cosa que m’agradaria dir és que la proposta té sentit. Un llengua s’aprèn si l’empres. Una llengua és sobretot una pràctica que si no es practica es perd. Si a l’escola s’empra l’anglès és bastant probable que al final el domini de l’anglès millori substancialment.
Ara bé tenc dubtes molt raonables que ensenyar en anglès sigui possible (i legal). És increïble veure la lleugeresa amb què es fan les propostes. Sembla que amb un parell de milions i un bon powerpoint es possible vendre l’impossible. Sóc francament escèptic que sigui possible formar les persones suficients per què puguin ensenyar en anglès a totes les escoles. Consider que és un objectiu molt difícil d’aconseguir (a no ser que importis els professors d’Anglaterra). No és gens fàcil que un mestre d’escola amb 3 o 4 anys de carrera i un estiu a Anglaterra tengui el nivell d’anglès suficient per ensenyar-ho tot en un bon anglès. El més probable és que l’anglès acabi sent una mica macarronic i les classes en realitat és faci en una altra llengua. Sóc també escèptic en que hi hagi prou diners. Aconseguir que a totes les escoles s’ensenyi en anglès requereix un nivell de despesa elevadissim I ja sabem que espanya (i menorca encara més) és una de les zones de la unió europea on es gasta menys en educació….
Tant la proposta catalana com la balear tenen un tuf anti-català que no m’agraden. Estan dissenyades bàsicament per llevar hores al català a l’escola. Són mesures que promogudes des del nacionalsime espanyol per fer front al “nacionalisme desintegrador i secessionista”.  La lògica és que si els al·lots han d’estudiar altres idiomes, almanco que aquest siguin “útils”. Tanmateix aquest plantejament del nacionalisme espanyol el trop més aviat ingenu i sorprenent.

Em sorprèn és que el nacionalisme espanyol estigui tan interessat a impulsar l’anglès com a llengua vehicular. El Català té més possibilitats de sobreviure en un ambient multilingüe que en un ambient biligüe. Si tota la població sabès anglès bé, no importaria saber i usar castellà. És el que m’ha passat a mi. Per a les qüestions més formals empre l’anglès: escric articles en anglès, don classes en anglès, lleguesc en anglès… En aquest sentit l’anglès ha substituït el Castellà, com a llengua vehicular. Ara bé, eL Català continua allà on era, com la ‘meva’ llengua, la llengua que em defineix.

Share Button

El Roto

Com que no estic inspirat…… que pensin els altres!!!!!! 

I un dels que pensen bé és Andrés Rábago, El Roto, que publica diàriament a El País un vinyeta. Aquí no podem reproduir els dibuixos però sí algunes de les seves frases. Jo les he extret del seu llibre El libro de los desórdenes. Recoman la seva lectura.

 

“Las armas sólo se las vendemos a asesinos de toda confianza”. 

 La existencia de varios canales de tv garantiza la diversidad de cultos. 

 “Lo peor de mi es lo que me da de comer” (ho diu un empresari mentre mira els seus treballadors/esclaus). 

 “Cuando alguien me habla de posibles enemigos…. sé que el enemigo es él”. 

 “Les estamos dando un escarmiento por lo que aún no nos han hecho”. 

 “Con lo que costó la bomba que le mató podría haber vivido tres mil años”. 

 “¡Qué curioso, a partir de cierta altura sólo se ven datos!” 

 Mundo: Países desarrollados- Países arrollados. Países bombardeados- Países en vías de bombardeo. 

 “La fuerza nos dará la historia y la historia la razón”. 

 “Lo de la lucha obrera se os ha quedado en peleas para conseguir un puesto de trabajo”. 

 “Se necesitan inmigrantes para construir cárceles para los inmigrantes”. 

 Licenciados en derecho (del más fuerte). 

 “¡Perfeccionemos las democracias, elijamos los gobernantes a los electores, y no al revés!” 

 “En nuestro mundo robar en las calles es vergonzoso, pero no desde los despachos”. 

 “La clave del bienestar social consiste en que la gente no se entere de lo mal que vive” 

 “¿La Alhambra de Granada y la Mezquita de Córdoba, tendrán papeles?” 

 “El gas y el petróleo también somos inmigrantes”. 

 “Occidente morirá de un atasco al corazón”. 

 

Share Button

La “Comissió de la Veritat”

Hola al·lots,

Fa uns dies vaig llegir a el Temps que aquest cap de setmana es durien a terme la constitució de la Comissió de la Veritat de València i els treballs que hi van lligats.

Des del meu punt de vista, aquesta és una empresa molt interessant perquè intenta donar resposta a molts aspectes de la guerra civil espanyola i la posterior etapa franquista des d’una perspectiva únicament científica (dins dels marges de subjectivitat que planteja la historiagrafia). Ve avalada per personalitats de reconegut prestigi en l’àmbit de la història, el dret, la política, i altres camps, i no és emparada per cap força política que se n’intenti atribuir els mèrits, que fa que ens ho puguem prendre una mica seriosament. Si no ho tenc mal entès, els treballs es divideixen en comissions diverses que intenten estudiar l’època des de tots els aspectes que van influir en l’època. Vaig llegir que es planteja com una recerca global i no parcial, és a dir, volen treure a la llum tot el que va passar, sense amagar res. Ja sé que són paraules majors, però crec que la iniciativa, en aquest sentit, és, de per si mateixa, prou agosarada per merèixer una mica de crèdit.

Aquesta comissió només treballa a València, però pot obrir les portes a altres comissions que ho facin en altres llocs, com Catalunya o Balears.

Què en pensau? Ajudarà a crear una mica més de llum a aquesta etapa fosca de la, malgrat tot, “nostra” història?

Des d’aquí faig una crida a la participació de tots, però especialment dels diversos historiadors que es troben en nòmina a Xalandria.

Share Button

la (no) Universitat

Per mi la universitat té dues funcions principals. El primera funció és la de formar capital humà (allò que n’Àlex deiu amb tota la raó FP). Gairebé totes les societats avançades tenen un elevant nivell de formació. La segona funció és la d’incentivar la recerca i fer avançar el coneixement. Allò que ara és coneix amb el tecnicisme I+D s´ha convertit en un element clau pel futur econòmic i social de qualsevol país avançat. Finlàndia inverteix més del 3% del seu PIB en recerca, a Espanya just just arriba a 1,5%.
Si ens miram el cas de les illes Balears crec que cal parlar de fracàs molt preocupant que tindrà grans conseqüències.
1) Les Illes Balears continuen sent un dels territoris europeus amb un nivell més baix d’universitaris. No tenc les xifres a la mà, però si ho record bé més de la meitat dels estudiants de secundària no arriba acabar el batxillerat o qualcom equivalen. Podríem dir que la UIB de moment és una mala FP. Té el mèrit d’haver baixat el nombre d’alumnes just quan la població de les illes creixia sense precedents.

2) Avui en dia les universitat de debò són aquelles que fan recerca. No tenc les xifres a la mà, però en les estadístiques allò que és diu I+D és espectacularment baix, impropi d’un area amb el nivell de renda tan elevant com són les Illes Balears (crec que és situa al voltant de l’1%). Amb molt poques excepcions la UIB no ha aconseguit entrar en el circuït d’universitats de debò. La recerca normalment està molt mal repartida. Als Estats Units la recerca es concentra en aquelles universitats que pertanyen a la IVY league, és a dir Harvard, MIT, Yale, Berckley, a Anglaterra està passant si fa no fa el mateix. És tracta de crear economies d’escala que siguin competitives. A Espanya aquesta especialització no es tan explícita però també es dona. Podríem dir que els diners en recerca es divideixen en 50% Madrid, 25% Catalunya, 20% València, País Basc i Andalusia i el 5% per la resta. Sinó us recoman que entreu a la web del CSIC
1ra conclusió: fins i tot si ho comparam amb altres ‘regions’ petites de moment la UIB està molt per darrera d’on hauria d’estar
2na conclusió: allò que conta no és només el component formatiu sinó també la recera. Si es vol una univesitat de veritat cal produir recerca a nivell internacional. Comparau la UIB amb el parc de recerca biomèdica de Bcn (www.prbb.org) o el parc científic de Barcelona (http://www.pcb.ub.es/homePCB/live/ct/p1.asp). Barcelona no és que sigui capdavantera en recerca, però no té color si ho comparam amb la UIB.

3ra conclusió: I menorca? Si Mallorca li costa seguir el ritme, Menorca simplement ni el segueix. Tots els diners es queden a Mallorca: les dues excepcions són l’extensió d’Alaior i el conglomerat CIME-OBSAM. Jo crec que la manca d’un sistema universitari i de recerca és la mancança més important de Menorca, la que fa que la nostra illa es quedi tan endarrera.

HI ha moltes més coses que m’agradaria dir: ineficiència, politització,… però ho deix per un altre dia

Share Button

La universitat (bé, la UIB)

Aquest tema no és nou, i som conscient que no aport res al debat, però una notícia apareguda avui en el Menorca em fa pensar en el tema de la universitat que ha sortit anteriorment en aquest bloc. És una nova candidatura al rectorat de la UIB (un tal Carles Manera) que aposta, diu, per la contenció en la gestió, la força tranquil·la i la feina ben feta. I els seus eixos bàsics són: turisme, medi ambient, noves tecnologies i qualitat de vida. Destaca el paper de la Universitat com a generadora decisiva de capital humà.

No sé si veig del tot clares les coses. El que sí que crec veure, però, és el gir que ja està damunt la taula del paper de la universitat. El problema és que el debat (o la manca d’aquest) ha fet que la cosa s’hagi descentrat i que resulti que el principal repte de la universitat sigui servir els interessos (siguin quins siguin) de la societat. I vejam qui o quina proposta s’hi adiu més. I crec que açò és preocupant.

El que també em cansa és un cert discurs suposadament “tècnic” i “pràctic” que es fonamenta en el fet que l’important és una gestió correcta de tots els recursos i a tots els nivells, com si una institució (o fins i tot un govern, ho podeu extrapolar) fos una empresa. Avui dia apareixen partits (pseudo)polítics que s’anomenen “Gestió”, com per donar a entendre que cal anar a la pràctica i que la política cansa la gent i tot aquest discurs populista que tan ven. Com si açò no fos un discurs polític. Però pitjor perquè no es reconeix com a tal. Cal que se centri el debat públic sobre les coses.

Share Button