Sembla que, tot plegat, és més vell que l’anar a peu, però adaptat al context actual. Sigui com sigui, ara i sempre, el fenomen és preocupant i convé parlar-ne. «És molt probable que els morts es demanin sovint per quin motiu els vius estem sempre morts de por», afirma Gumersind Gomila en la frase inicial d’un article («La política de la por»), publicat a la revista Oc el mes de gener de 1952. Tot i que el perpinyanès —nascut «a la ciutat alegre de Maó»— l’aprofita per denunciar l’actitud de certs sectors del moviment occitanista de l’època, hi fa una sèrie de reflexions que, malauradament, són ben actuals. Per exemple, l’article cita com es va fer servir la política de la por, durant els primers anys de la guerra freda, alimentant el fantasma de l’anticomunisme, és a dir, com es va aprofitar el pànic programat per moure les masses segons convenia: «la por […] està motivada per causes artificials inventades per a servir els interessos d’un adversari més fort», afirma Gomila. També hi podem llegir que «fan veure que tenen por per a fer por als altres». Aquesta va ser l’estratègia mitjançant la qual, segueix argumentant el text, es va perseguir qualsevol manifestació cultural transformadora, encaminada a construir un mon millor i, sobretot, diferent. Automàticament, se l’acusava de ser una activitat filocomunista per tal de combatre-la i desarticular-la.
Views: 5
Després de la pluja, de Margarita Ballester, acabat de publicar per Cafè Central i Eumo Editorial, fa el número 90 dels «Jardins de Samarcanda», una de les col·leccions més prestigioses de la poesia catalana actual. Tal i com es pot llegir a la nota inicial dels editors, el volum aplega els tres poemaris, introbables a dia d’avui, que havia publicat la poeta: d’una banda, L’infant i la mort, de 1989, guardonat amb el premi Rosa Leveroni de la vila de Cadaqués; seguit d’Els ulls, de 1995, que venia precedit per una menció als Jocs Florals de Barcelona; i, finalment, Entre dues espases, que manlleva el títol d’un vers de Gumersind Gomila, aparegut el 2004, que va merèixer el Premi Cavall Verd-Josep Maria Llompart de Poesia. Aparentment, no som davant d’una novetat literària sinó d’una segona edició conjunta dels tres títols, tot i que arriben acompanyats d’algunes novetats significatives. En primer lloc, el volum ve embolcallat per dos paratextos: d’una banda, un estudi introductori de Josep Maria Sala-Valldaura, imprescindible, que ofereix al lector les claus per a la lectura del llibre; de l’altra, una nota final de l’autora, d’agraïment als editors, en la qual explica, entre d’altres elements d’interès, el perquè del títol. En segon lloc, el fet que els tres llibres es presentin, ara, en un sol volum, permet de fer-ne una nova lectura, en clau unitària que, entre d’altres coses, «mostra, si cal encara més, la profunditat de la veu de la poeta i l’altíssim nivell d’exigència amb què ha bastit, sense presses, de manera pacient i rigorosa, la seva obra, a la vegada que en posa clarament de manifest la unitat i la coherència», com afirma 
