De la mà de novembre transitam, a velocitat de creuer, pel bell mig de la tardor. Força enrere queda l’estiu i, amb el canvi d’hora, els dies s’escurcen encara més, tot anunciant la imminència de l’hivern. Hi ha una frontera clara entre les estacions, un abans i un després marcat per la festa de dia primer de mes i, darrerament, també per l’embranzida que ha pres la celebració del dissabte de Tots Sants, o all hallows eve, tal i com en deien antigament en anglès, una forma que ha acabat convertida en l’actual Hallowen. Aquesta manera tan nòrdica (i poc catòlica) de relacionar-se amb la mort ha esdevingut, gràcies a la globalització, una més de les aportacions foranes que s’han acabat afegint a les celebracions tradicionals pròpies, tot ampliant-les. Aquest és un tema molt interessant, però massa complex per a despatxar-lo en un paràgraf. Deixem-ho així. Amb el canvi de mes (que, anys enrere, es solia segellar amb una darrera nedada, el dia de Tots Sants, cosa inimaginable enguany, amb el fred que ha fet), s’inicia la temporada dels bunyols i de les castanyes; també, sol ser el moment en què, si les pluges han caigut com toca (enguany potser es perdrà per massa), els bolets faran acte d’aparició, per a delícia dels amants de la gastronomia. I, a l’illa, des de fa catorze anys, amb el novembre arriba la Fira del Llibre en Català.
Aquesta fita, del tot consolidada en el calendari cultural menorquí, és un esdeveniment indefugible per als amants dels llibres. Que hi som. I que responem a la crida, tal i com demostra el fet que, any rere any, una colla de llibreters decideixin treure les parades al carrer, a la recerca del públic. Que açò sigui una evidència palmària no vol dir que l’haguem de callar, perquè té molt de mèrit el que fan: sense la llibreria Pau, VaDllibres, la llibreria Catalana, sa Catòlica, Juguettos, Jocs, Sa Llibreria i Espai 14, per citar les participants de l’edició d’enguany, la Fira del Llibre en Català no existiria. Cal agrair-los, idò, la iniciativa.
De la de l’any passat, en tenc un record magnífic, tot i que, a la pràctica, no la vaig poder gaudir. Ja fa un any del congrés dedicat a Pau Faner, que ens va tenir treballant, a una sèrie de gent, tancats com si fóssim monjos de clausura, durant un munt d’hores a la sala d’actes del Cercle Artístic, al voltant de l’obra de l’escriptor ciutadellenc. La celebració acadèmica va coincidir justament en dates amb la Fira del Llibre en Català, un fet totalment volgut que va permetre, fins i tot, de fer-hi una activitat conjunta (i esplèndida): la lectura dramatitzada «El món tan gran», basada en textos fanerians, a càrrec d’Agnès Romeu i Josep Mercadal, que va deixar un molt bon gust de boca al públic assistent (entre el qual hi eren els congressistes) i, sobretot, en l’autor, que va presenciar l’obra i va gaudir-ne el resultat. Aquesta activitat va ser gairebé l’única de la fira a què vaig assistir, juntament amb una altra de la qual era el protagonista, la presentació del meu llibre, De l’animal que s’imposa, tot just acabat de sortir del forn. El primer exemplar del poemari, justament, el vaig poder veure aquell dia: l’editor d’AdiA, en Pau Vadell, va venir amb el cotxe carregat, per proveir-ne totes les parades. Capficat com estava en el món meravellós i màgic de Pau Faner, vaig fer la presentació del meu poemari de manera apressada (açò vol dir sense escriure-la, cosa que ja diu molt de tot plegat!). Segurament, no me la vaig poder preparar com hauria calgut. Què hi farem.
Enguany, però, les coses rodaran d’una altra manera. Pens esmerçar-hi més hores, visitant la fira. Per exemple, tenc per costum fer-me una llista amb els títols que vull adquirir abans de visitar-la —tot i que sempre hi acab adquirint llibres que no havia previst. En aquesta ocasió, però, ho faré altrament: no tenc cap idea prèvia respecte de cap nom que m’interessi a priori. Per tant, em limitaré a rodar per les diferents parades de la fira, disposat a descobrir-hi obres que em sorprenguin, que s’acabin autoconvidant a venir a casa. Les acolliré encantat. Em deixaré guiar per la intuïció i, sobretot, pels comentaris i recomanacions dels llibreters, que d’açò en saben un munt. Segur que, com sempre, acabaré garantint-me un bon nombre d’hores de gaudi lector.
Enguany, a més, ho tindré fàcil, perquè la catorzena edició de la fira es celebra a Maó. A cinc minuts caminant des de casa. Ara bé, he de confessar el meu escepticisme inicial davant del canvi d’ubicació. És ver que aquest esdeveniment va començar de manera itinerant (va passar per Alaior, Ferreries, Maó), però d’uns anys ençà sembla que havia trobat, a Ciutadella, el seu espai ideal. La satisfacció dels llibreters era alta i, a més, es creava una identificació amb el lloc on es feia que ajudava a fidelitzar-ne la gent. M’explic: de la mateixa manera que hom associa la Fira del Cavall amb es Mercadal, els llibres tenien el seu espai a la ciutat de ponent. Possiblement per açò, perquè va costar consolidar-la, ja donava per fet que l’activitat romandria a la plaça des Born de manera definitiva. No ha estat així.
La memòria és sàvia i sol tendir a eliminar les coses dolentes del nostre cervell. Però convé recordar que va costar déu i ajuda que la Fira del Llibre es consolidàs en el panorama cultural menorquí. No cal anar tan enrere per a comprovar-ho. Durant el quadrienni ominós, sota el signe de l’anticonselleria insular de cultura, les maniobres per a fer desaparèixer del mapa tot allò que fes una mínima ferum de cultura pròpia, és a dir, que s’expressàs en llengua catalana, van ser constants i intenses. La coartada, damunt el paper, era bona. Qualsevol mesura política en aquest sentit anava justificada per la crisi i les restriccions pressupostàries corresponents, que esdevingueren un mantra que, de tant repetir-lo, va deixar de ser creïble: se li veia el llautó d’una hora enfora! D’aquesta manera, l’acció política de la passada legislatura, més avesada, a nivell insular, a il·luminar monuments megalítics que no pas a tirar endavant mesures condretes, va fer que anàs d’un pèl la desaparició d’Illanvers (que, tot i així, va haver de fer una aturada en el camí, per a prendre un nou impuls). Amb la Fira del Llibre en Català també ho van intentar, tot i que no se’n va sortir, perquè els llibreters van ser els primers interessats a fer-la, a defensar-la, cosa que explica, entre d’altres coses, que no arribàs a quallar la idea de canviar-li el nom per alguna cosa semblant a una fira de tardor, on els llibres haurien acabat tenint un paper secundari (i en què, sobretot, hauria desaparegut del nom de l’activitat la paraula maleïda per a alguns: «catalana»).
Ja he comentat que som escèptic davant del canvi d’ubicació de la fira, tot i que, per a ser justos, les valoracions s’hauran de fer un cop hagi acabat tot, amb els números i els balanços en mà. Ara bé, si el trasllat a Maó pot ser (esperem que no) un handicap, sí que hi ha un element que ha de servir perquè aquest esdeveniment experimenti un salt important en qualitat. Enguany, el Far Cultural n’ha assumit la part principal de la gestió. L’empenta que ha significat aquesta incorporació és ben visible. Només cal revisar les activitats programades per a constatar-ho. De fet, entre ahir i avui, el número d’actes interessants és enorme. Fins i tot, són difícilment assumibles sense haver-ne de descartar qualcun. A l’èxit de tot plegat també hi ha ajudat la gimcana que, amb la col·laboració d’un bon nombre de comerços de la ciutat, durant els dies previs a la Fira ha creat caliu literari i llibrer pel centre de la ciutat. A més d’aquestes i altres innovacions i activats paral·leles, no hi falten, a la fira, els actes «convencionals»: les presentacions de novetats editorials i els recitals literaris (com el que organitza l’AELC, l’associació d’escriptors en llengua catalana, que és present a la fira des de fa força edicions, enguany amb uns autors de la Champions literària, o la meravellosa ocellada llompartiana que ens va regalar ahir Vers Endins). Tots cerquen els lectors potencials, que han d’aprofitar l’avinentesa per visitar les parades i endur-se’n a casa aquells llibres que els cridin l’atenció.
Crec que no cal recordar-ho, però mai no hi és de més destacar la necessitat que tenim, a Menorca també, de fer visible la literatura catalana i de posar a l’abast del públic obres escrites originalment o traduïdes en la nostra llengua. En un context de normalitat lingüística i cultural no caldria fer-ho, però no és el cas. Per açò, cal fer un esforç extra per mostrar que tenim una literatura que no té res a envejar a cap altra de les considerades «normals». Que tenim una nòmina d’autors prou important, amb alguns noms que són plenament reconeguts fins i tot fora de les nostres fronteres (és el cas de Jaume Cabré o Maria Barbal), per molt que, en més d’una ocasió, malauradament, no siguin profetes a ca seva (segurament per mor d’un sentiment col·lectiu d’inferioritat cultural sense fonament, que els sociolingüistes anomenen autoodi). Tenim una literatura que produeix obres de mèrit, que perduraran —i moltes de curt recorregut, és ver, com ha de ser—, en la qual participen, també, escriptors menorquins, ja sigui ocupant posicions destacades en el sistema (Pau Faner, Margarita Ballester, Maite Salord, Joan Pons o Ponç Pons, per dir-ne cinc) o fent part de la base.
La Fira del Llibre en Català, en aquest cas, ha de servir per fer arribar al públic, al lector potencial, l’existència d’una literatura, la catalana, que, a més de moure’s dins dels estàndards internacionals de qualitat, resulta que és la nostra, la pròpia. Menorca en forma part en igualtat de condicions que la resta del territori. És bo de fer constatar-ho. Un passeig per les parades servirà per comprovar la varietat de propostes que el públic té a l’abast. Així, responent a la convidada, consolidarem les diferents baules del sistema literari en què autors, editorials, institucions públiques i lectors són peces necessàries i imprescindibles perquè el mecanisme segueixi funcionant, perquè hi hagi mercat.
Views: 2
Sobre les neo festes de Mallorca i més concretament la mucada de sineu estic a punt d’enviar un article que hem fet conjuntament amb Antoni Vives. La idea és tancar-lo aquesta setmana. D’açò no en parlam però un dels temes que estic donant voles és al fenomen d’imitació dels mallorquins cap a Menorca. Un tema d’exportació cultural molt interessant
Molt interessant el que dius, Pau. Ja fa un temps que li don voltes a aspectes relacionats amb les “noves” tradicions, però mai no acab de trobar el moment per acabar d’endinsar-m’hi, per cercar prou elements que em permetin parlar del tema amb un mínim de solvència. No sé fins a quin punt caldria incloure en aquesta reflexió –jo crec que sí– les anomenades neofestes, que a Mallorca, per exemple, tenen una certa força. Ara que, ben pensat, potser és molt millor que siguis tu qui en parlis, aquí, a Xalandria, perquè sé que has fet feina en aquest camp (i de camp, perquè has viscut el Much i la Mucha en primera persona). Se’t gira feina.
Un dia hem de reprendre el fill del all Hollows Eve. Ens queixam molt de les importacions anglosaxones. Tal vegada hauríem de fer un esforç d’anar més enllà de l’argument imperialista, massa fàcil. Una tradició es substitueix per una altra quan l’actual no serveix. I perquè tots sants no serveix? Potser la diferència té a veure amb el paper diferent que té l’esglèsia catòlica i la protestant dins les societats respective. La reforma protestant va comportar la desaparició de tota celebració popular que no anés estrictament lligada a la biblia (de fet van fins i tot prohibir el nadal). Es van suprimir la festa, però sobretot la justifiació religiosa de la festa. A diferència de tots sants, Halloween és una celebració (també importada a Anglaterra) que no conserva cap lligam amb la religió. S’ha convertit en una mena de carnaval de tardor en un món que ha surprimit els carnavals. És una festa per tant que pot anar per lliure sense el pes de l’església. Tots sants en canvi, continua lligat a un fet religiós en un context on pocs van a missa. És només una hipòtesi