Qui ha de pagar la factura de la universitat?

El creixement de la universitat ha estat espectacular. El 1984 a l’estat espanyol existien 34 universitats, quatre d’elles privades, les quals comptaven amb 700.000 estudiants. Avui hi ha 77 universitats, 17 de les quals privades, 184 campus universitaris i 1 milió i mig d’estudiants. A Anglaterra la història és molt similar. Fa 50 anys només el 6% dels joves anava a la universitat – que era gratuïta per a tothom. Actualment el percentatge de joves que van a la universitat ja arriva al 45%, un 10% més que fa tot just 15 anys. El que no ha crescut tan ràpid és el pressupost, ni a Anglaterra ni a Espanya. Així vol dir que la despesa per estudiant ha baixat, en el cas d’Anglaterra fins a un 30%. Avui tenim més estudiants i menys recursos.
graduation

Aquesta setmana s’ha publicat al Regne Unit un informe independent sobre el futur de la universitat, que de ben segur es convertirà en llei. L’informe proposa que les taxes universitàries augmentin fins a uns 8000 Euros per any aproximadament – que és el que val una carrera standard. L’informe també proposa que el cost de la universitat es pagui a posteriori amb uns préstecs avalats per l’estat. Els estudiants no haurien de pagar res fins que no treballin i guanyin un mínim de 25.000 euros bruts anuals. La quota mensual així com l’interès del préstec variaria en funció del salari. Així per exemple amb un sou brut de 3800 Euros al mes es pagaria una quota d’uns 200 Euros. El deute quedaria anul·lat al cap de 30 anys. L’informe també proposa que les universitats puguin augmentar o baixar les seves taxes tot i que amb restriccions. Tots els universitaris tindrien dret a un crèdit de 4000 euros anuals per pagar el cost de la vida. També es preveuen beques pels fills de famílies amb pocs recursos.

La reforma implica de facto una privatització del sistema universitari. El cost de la universitat (almanco pel que fa a l’ensenyança) es transferia de l’estat a l’estudiant. El que pagaria no són ni els pares, com el cas dels EEUU, ni els contribuents, com en el cas de l’estat espanyol, sinó l’estudiant que s’en beneficia directament. La partida d’universitats desapareixeria del pressupost públic. Només hi romandria la despesa necessària per gestionar el sistema de crèdits, regular el sistema i assegurar que tothom que hi vulgui hi pugui accedir.

La reforma té elements positius. D’entrada assegura la sostenibilitat del sistema universitari que deixaria de dependre de les necessitats pressupostàries de l’estat. El fet més important és que l’estudiant no hauria de pagar res per avançat. El cost pels pares serà 0. Em sembla també interessant el fet que s’elimina la transferència de riquesa entre generacions i classes socials. En l’actual sistema els contribuents paguen bona part del cost de la universitat encara que no hi hagin anat i no se’n beneficiïn directament. La generació dels pares està pagant a la generació dels fills la seva universitat (alhora que els fills estan pagant als pares la seva pensió). Encara més problemàtic és el fet que les classes treballadores estan pagant a la classe mitjana la seva educació via impostos.

Tanmateix hi ha molts d’aspectes que no veig gens clar. Un primer problema és que dóna molta llibertat a les universitats d’èlit, Òxford i Cambridge. Podran incrementar les taxes i expandir-se tant com vulguin. Tampoc veig bé l’ús tan intensiu del crèdit. Els futurs estudiants començaran la seva vida laboral amb un deute mitjà de 40.000 Euros. Es veritat que un llicenciat en el cas d’Anglaterra guanya uns 150.000 Euros més de mitjana al llarg de la seva vida laboral. Tanmateix 40.000 són molts d’Euros a tornar just en el moment que els antics estudiants es volen comprar una casa, casar-se i més important encara tenir fills. El que trob més problemàtic és que el cost de la universitat serà de facto el mateix per tothom. Si la universitat es financia via impostos, els rics paguen més que els pobres, si en canvi es paga via taxes, el preu és el mateix. Encara més els rics podran pagar la universitat per avançat la resta veurà com el seu sou disminueix entre un 5 i 9% (sempre que cobri un mínim de 25.000 Euros bruts).

Es tracta d’una reforma de gran abast que tindrà conseqüències importants. La meva conclusió és la reforma apunta a una progressiva proletarització de la classe mitjà (i a una baixada dels preus dels pisos). S’ha acabat el bròquil. Els grans perdedors són els del mig, els més beneficiats per l’estat de benestar. En un futur molt proper hauran de pagar de la seva butxaca el cost dels estudis.

No crec que l’estat espanyol implementi una reforma similar. Les pressions serien massa fortes per portar-la a terme A l’estat espanyol es prefereix una universitat mal finançada, a una pujada d’impostos o a unes taxes impopulars. En qualsevol cas el futur de la classe mitja no crec que sigui massa millor.

Pau Obrador

Visits: 2

2 comentaris a “Qui ha de pagar la factura de la universitat?”

  1. Avui mentre llegia els diaris m’he adonat conta que potser ho he pintat una mica massa de color de rosa. El sistema que volen implantar en principi no està malament. Té la seva lògica. Però la retallada de finançament serà tan bèstia (80% del pressupost en ensenyança i 30% del pressupost de recerca) que les taxes no cobriran la retallada i per tant la universitat perdrà qualitat en lloc de guanyar-ne (pagar més i rebre menys, great!). Mentre que Alemània està invertint en universitat i ciència com a manera de sortir de la crisi, el govern britànic fa la universitat cada vegada més inaccessible i de menys qualitat. Per rematar-ho és possible que els controls sobre les universitats d’èlit es relaxin en excés i de facto els rics puguin comprar una llicenciatura a oxford i cambridge, enlloc de suar com els altres per entrar-hi. I oxbridge és clar obre moltes portes. La universitat si està ben organitzada (no com el que tenim nosaltres) i és fan les carreres apropiades dóna molt beneficis al país (tu ets un bon exemple santi tot i que no empris res del que et van ensenyar). Les universitat angleses són bones, molt millors que les espanyoles, i un llicenciat guanya com a mitja un 130.000 euros més al llarg de la seva vida labora que un que no és llicenciat. Però és clar per el neoliberalisme d’Osborne, Cameron i Cleg l’estat senzillament només fa nosa (per ells la recerca l’hauria de pagar l’empresa privada i les carreres els estudiants). Per mi el debat no és tant si liberalisme si o no, sinó quin paper ha de jugar l’estat en la promoció de la igualtat social i el creixement econòmic. Perquè tot això es podria resoldre amb una economia més competitiva que no descansi en el totxo i l’especualcio financera sinó en l’excel·lència. No veig com ho conseguiran. La meva impressió avui és que Anglaterra segueix el mateix camí que Irlanda… Demà potser serà diferent

  2. Si vols una opinió, a jo no em desagrada gens la idea, Pau. No estem xerrant d’un servei bàsic com la sanitat o un ensenyament obligatori. A açò hem d’afegir que el número d’universitaris comença a ser excessiu enfront del número d’estudiants de formacions professionals. I també que 19 anys ja és una edat adulta, en què fora convenient que un comenci a espabilar-se per, si més no, disminuir la dependència paterna.

    Açò a més faria valorar convenientment l’oportunitat d’estudiar als estudiants. Molts ja ho fan, però molts altres estan 8 anys donant voltes de facultat en facultat sense treure profit de res, només per no haver d’anar a fer feina (segur que tots voltros en coneixeu uns quants). Cada personatge així ens costa devers 64.000 euros a la resta. Segur que si ho hagués de pagar els comptes serien uns altres

    Dius que 40.000 euros són molts. Jo trob que a pagar en 30 anys i guanyant-ne més de 25.000 l’any no són tants. Molt més greu és el cas de la vivenda aquí, el sobrecost pel que ens hem hipocat els que vam comprar una vivenda del 2005 en endavant supera en molt aquest valor. Jo per exemple, si hagués vingut a viure a Menorca 4 anys abans ara tindria 100.000 euros menys d’hipoteca. I açò pel tot el morro, sense rebre res a canvi

    De tot això que comentes, crec que l’únic que em preocupa és que es continui garantint l’igualtat d’oportunitats, és a dir, que l’entrada a la universitat no depengui del nivell d’ingressos dels pares, sinó del nivell acadèmic dels fills.

Els comentaris estan tancats.