ALEIX VIDAL-QUADRAS

Desgraciat. Així em sento després d’aquesta enèssima punyalada del pitjor enemic que tenim els catalanoparlants.

“Desgraciat” li va dir n’Alejo a un francès catalanoparlant que li havia parlat de genocidi cultural en referència a la persecució del català per part dels estats espanyol i francès.

Resulta que gràcies a aquest que diu “desgraciat” als altres no ens podrem adreçar en català, en la nostra llengua, a les institucions europees, que també són nostres (?). Després de fer-nos tan mal, no creu aquest “senyor” que el millor que podria fer és fotre el camp, desparèixer, o és que encara ens en pot fer més, de mal? Ningú li pot aturar els peus?

Realment em sento molt dolgut, ferit i desgraciat.

Impactes: 208

La caverna

Ahir vaig quedar fred. Ja sé que a vegades sóc un poc ingenu, i segons què no ens hauria de sorprendre, i manco venint del diari Menorca. Però aquesta vegada és un poc bèstia. Resulta que un tinent d’artilleria es posa a parlar de la República i la celebració, i esmenta que ell no sap què punyetes celebren, quan la República espanyola ha estat un dels desastres més grans de la història d’Espanya després de la tornada de Ferran VII al poder. Comença a amollar una sèrie de dades que fan escarrufar la pell i acaba dient que l’entrada de les tropes franquistes responia a un intent patriòtic de salvar el país que havia caigut al caos més absolut, que era la República o voluntat d’establir un govern democràtic en un context en què la gent era pràcticament analfabeta. Acaba dient que s’ofereix per donar classes a tots aquells que fomentaven la celebració del 75è aniversari i que el citin allà on vulguin a l’hora que vulguin, que ell ve expressament de Barcelona.

Impressionant. A més, amb tota l’oratòria pròpia militar. No té pèrdua. Supòs que a més d’un de voltros no haurà passat desapercebut si ho heu llegit, però si algú ho volgués llegir, no sé ben bé com s’ha de fer, perquè a Internet no hi és. Va sortir publicat ahir, 27 d’abril.

I tornam a estar de ple en el debat. Què es fa amb açò? Com haurien de respondre els intel·lectuals? Si és que ho han de fer… Però l’atac és frontal, és el feixisme dut a extrems que no recordava haver llegit de feia molt, i això es publica a un diari com aquest (supòs que l’esmentat senyor no es deu atrevir a fer-ho aumón més) que, segons la seva carta, “huele a cirio de iglesia”. Supòs que la ignorància és la millor resposta, però déu n’hi dó. Així i tot, hem de reconèixer que cartes com aquesta donen peu que molta gent es reafirmi, si estava en dubte, en les seves conviccions parafeixistes.
A part d’açò, vull fer una reflexió que no hauria de passar desapercebuda. Segons la carta d’aquest senyor, les tropes franquistes van salvar un país al llindar del desastre, tot fent bandera del veritable sentit de la constitució republicana. I aquest és un element que s’ha de constatar. Açò encara ho saben més els historiadors que hi ha per aquí, però hem de tenir present que tot i que després s’hi hagués donat una interpretació un poc diferent, el sentit de l’alçament militar partia de la premissa que la República havia actuat de botxí d’una nació que havia establert un pacte constitucional consensuat i que havia estat completament desvirtuat per les esquerres, el comunisme, el separatisme i tota aquesta gentussa. I calia, per tant, tornar al punt original, a les essències pures de la nació i al sentit que la Constitución Española establia. És a dir, que encara salvaven les castanyes del foc a la República. I tot açò, que és d’aquella època, surt a la carta d’aquest senyor. Supòs que aquest discurs us deu sonar un poc, no? Avui en dia, hi ha un partit polític que no parla d’altra cosa que de la Constitució i de la seva tergiversació. No baixem la guàrdia.

Descarregar aquest article publicat al diari Menorca el 27 d’abril de 2006

Impactes: 0

FC Barcelona-AC Milan, avui a les 20:45 hores

Avui nit, d’aquí unes hores a Barcelona, començarà un partit de futbol d’aquells que poden passar a la història i, segons com, a l’èpica. Els colors blaugrana dels catalans i rossonero dels italians seran simfonia en un estadi emblemàtic d’aquest esport. Alguns i algunes es queixaran del circ i del negoci, però avui els que som del Barça sabem que tenim una cita irrepetible.

La joia si passam a una final contra l’Arsenal, i la tristesa si quedam fora de la final. Els dilemes potser sempre no són falsos. Aquest no ho sembla, com a mínim.

Tindré la sort inmensa de ser avui a la tercera graderia, xalant amb el mestre Puyal a l’orella esquerra, l’ambient per la dreta i la vista clavada bonibé dues hores en el que facin i desfacin el Barça i el Milan.

Impactes: 27

Antoni Febrer i Cardona i la maleïda hac.

¿Y quin concépte se pód formar d’un póble qui escriu tant mál la sèua llèngua? el mès miserable.
Antoni Febrer i Cardona.

M’he permès la llibertat de pujar l’article (som en Nico) que en Joan Carles ha posat a Xalandria, de manera que es pugui descarregar com un arxiu, qui ho trobi interessant, que ja diu en Joan que val molt la pena. L’article era un poc llarg com per posar-lo sencer al bloc, i al final ho deixarem així.
A través del següent enllaç us podreu descarregar l’article complert:

Descarregar article

Obra

Impactes: 0

Maó

El nom de la ciutat de molts de nosaltres ha esdevingut, per mala sort, centre de polèmica atiada pels sectors més recalcitrants de la societat maonesa, fins al punt que la immensa majoria de les seves intervencions estan situades dins de l’absurditat més profunda. Igualment, la reflexió sobre aquest tema no acaba de tancar-se mai, i un apunt d’en Joel sobre la qüestió de La pelota vasca m’ha fet recordar un dels debats de fons en aquesta qüestió: com s’han de combatre aquestes invectives, des de la indiferència, com fins ara, o agafant el bou per les banyes? Si es comentava que tenim costum de queixar-nos d’aquesta gent i pensar que és una cosa que queda fora del que és assenyat, no veurem que resulta que cada vegada han anat agafant més popularitat. El PP és més que un partit, cert, i un esquema ideològic molt marcat i estigmatitzat ajuda a donar coherència a un moviment (per molt que la coherència interna es desmunti fàcilment).

En aquest sentit, he llegit un article molt bo d’un tal Josep Mir, en clau humorística però molt seriós, sobre les barbaritats d’aquesta gent. Resulta que els de ICM reivindiquen Antoni Febrer i Cardona com a gramàtic de referència per escriure el menorquí, que a més és molt anterior al desastrós Pompeu Fabra, per tant ideològicament els va molt bé, però quan ho posen a la pràctica, com és lògic, se’ls en va tot en orris, perquè no tenen un dit de front. Amb això, aprofit per provar aquest xalandria per pujar un article, no sé si me’n sortiré. Llegiu-lo, si podeu. No pèrdua.

Impactes: 0

La pelota vasca

Ahir van passar per TV3 La pelota vasca, i com que encara no l’havia vista, i tenint en compte tota la polèmica que va aixecar en el seu moment (sobretot per part del PP, que són uns reaccionaris de mena), em vaig asseure al sofà i me la vaig mirar. Enmig del procés de pau que s’està encetant a Euskadi, vaig trobar un gran encert la projecció d’aquesta pel·lícula, cosa que no podia fer cap altra cadena que no fos la catalana. Permet, també, recapitular qüestions que apareixen ara però que no són altra cosa que continuacions d’uns paràmetres ideològics que es van repetint, i que cadascú té molt assumits.

Qui més es va empipar amb aquesta pel·lícula va ser el PP, com és lògic, perquè no és que els deixi gaire bé, que diguem. Crec molt encertat el fet que abans de començar la pel·lícula s’avisi que aquesta és una iniciativa personal, no supeditada a cap ideologia partidista, i en la qual intervenen diversos sectors de la societat basca (crec que prou àmpliament representada). Però si ens miram les queixes de la dreta espanyola, veurem que potser tenen raó en el fet que no hi apareix cap representant d’aquesta dreta espanyolista, i la referència directa al PP hi és constant, sobretot a mesura que la pel·lícula avança. Ara que, hem de reconèixer, el que més els empipa és que aparegui legitimat el qüestionament de la nacionalitat espanyola (cosa que, per molt de dretes que un sigui, si vol fer un documental sobre el tema, aquesta qüestió sortirà, agradi o no, perquè és el fons indiscutible d’açò que en diuen el problema basc).

Així i tot, sí que pens que hi ha sectors prou amplis representats, i el documental és prou bo. A més, sense posicionar-se ni cap a un sentit ni cap a l’altre, presenta algunes imatges molt ben trobades, ja que moltes vegades fa parlar, ara un ara l’altre, opinions des de diferents perspectives (per exemple una víctima del terrorisme i una altra de la política penitenciària de l’estat) que donen molt de joc i mostren la complexitat del problema, cosa que estaria bé que veiessin justament aquells que es tapen els ulls davant la qüestió, que és a qui més falta els fa.

Crec que la majoria de gent que participa en aquest bloc la deu haver vista. Si no, ho recoman. Té molts de temes per parlar i podríem fer. Amb tot, me’n vull anar una mica més enfora, però crec que acaba de demostrar que el PP no pot ser mai en una taula de negociació sobre la pau a Euskadi, perquè no entén res de res -o no ho vol entendre.

Impactes: 0

Coneixent Bulgària

5 dies per Bulgària ja dona per fer-se una idea d’aquest país que al principi no sabia ni amb quins paisos limitava.
Bulgària és un país que no ha seguit el ritme de desenvolupament econòmic dels seus veïns, i per tant és bastant pobre. Algunes ciutats que vam visitar, com Troyan, donaven una sensació de tristor i devastament, es veien lo que ja són els fantasmes d’aquelles indústries que hi va poder haver en un moment donat, abans de l’abandó de l’etapa comunista i de que paisos com Rússia dominassin aquest país econòmicament i després el deixassin en l’abandó. En canvi altres ciutats com Plodvic si que semblaven més avançades, ara, això sí, què barato et sortia comprar qualsevol cosa!
Vam visitar unes tombes dels tracis que semblava que entraves al temple maleït d’Indiana Jones, xules de veritat, i bastants monastirs hem vist també dels diferents periodes que ha passat el país, tracis, eslaus, bizantins, otomans, els monjos que encara hi havia a alguns eren bastant curiosos.
Lo pitjor de veritat ha estat entendre’ns amb l’alfabet cirílic, perquè vam llogar un cotxe i a cada senyalització haviem de treure el diccionari per saber si anàvem bé! I entendre’ns amb la gent d’allà, una aventura, creant situacions còmiques.
I a Veliko Turnovo vam contemplar un espectacle de llums contra una muntanya sencera on hi havia una muralla i un castell antics, imaginau-vos l’espectacle de les fonts de Montjuïc amb llums però no només la font, sinò tot Montjuïc, vist des del Tibidabo, fent jocs de colors i iluminant parts.
Ha fet molt bon temps, per sort, tampoc no feia tant fred com m’havia pensat, i el paisatge de muntanya, ja prop dels Balcans, val la pena.
Bé, són quatre pinzellades d’un país que l’any que ve entrarà en la Unió Europea, a vam si és l’impuls que li cal perquè potencial en té ben prou.

Catedral de Sofia

Impactes: 0

Going Home

Aquest capvespre el suburbi decau en tot, manco en cotxos plens de bosses del Dia i del Lidl que, supòs, deuen tenir un viatge cap açò que els meus convesins anomenen mi pueblo o mi tierra, depèn. Setmana Santa, Pasqua, entre els que un considera els seus. Bon viatge.

Tornant a casa, he posat música i ha sonat el Going Home de Mark Knopfler, tema central de la banda sonora d’un film que no he vist: Local hero (i que en espanyol van decidir retitular per Un tipo genial), ambientada en el bell país escocès. No crec que el músic de Glasgow hagués tingut millor pretext que Escòcia per compendre aquest excel·lent Going Home.

I demà dissabte agafarem un Iberia i ens plantarem, de bell nou, a l’illa. Com sempre, serà impossible veure’ns tots: un espai reduït no significa que sigui estret. I com gairebé sempre, putes excepcions, haurà valgut la pena.

Mos veim prest!

Impactes: 0

Tornada a Menorca

Hola al·lots. Primer de tot Nico, enhorabona per s’invent aquest de Xalàndria. Com t’ho has currat !!

Bé, i ara la noticia, que segur que molts ja sabreu, és que na Gemma, n’Aila, n’Aniol i jo venim a viure a Menorca. Estarem a Maó, a Maria Lluisa Serra 72, 2on 3era. Esper que encara es facin trucs, soparots i festotes vàries, per allà, que sinó serà molt avorrit. Si és així, ja anirem fent convocatòries a ca nostra, que a molts de voltros fa anys que no us veig les cares.

Impactes: 3