Barça campió d’Europa!

Al·lots, açò és una festa. Ahir vam patir com mai, però havia de ser així (per qualque cosa som del Barça). L’equip es merexia guanyar, i es van portar com a senyors. Sé que no queda bé dir-ho, però ses decisions arbitrals van ser decisives en aquest cas, i no sé què hauria passat si el Barça arriba a perdre. Supòs que aquesta relació tan complicada dins del futbol amb els àrbitres deu seu una condició sine qua non d’aquest esport, i no deixarà d’existir mai, per molts d’aparells que duguin a les orelles.

En Ronaldinho va estar apagat, però crec que mereix tot el nostre respecte i perdó, la pressió damunt ell devia ser molt gran. I quan un equip funciona, es pot permetre el luxe de tenir la seva estrella mediàtica a mig gas. I qui pens que es mereix un elogi és en Valdés, tot entrant en contradicció amb el que en Fonso deia unes setmanes enrere. Jo pens que sí que és un bon porter per al Barça, i crec que en part gràcies a ell ahir el Barça va poder seguir en el joc, cosa que li va permetre, finalment, remuntar.

Res, tu, de puta mare. Content per n’Eto’o i en Belleti, sobretot. Bravo per en Larsson i n’Iniesta. Un nou per en Puyol i en Màrquez (ai, aquest Henry), i un rascadet per n’Oleguer. Molt bé Valdés, i Deco, en sa seva línia, que ningú no veu però fot una feinada.

Visca el Barça i visca Catalunya!

Impactes: 0

Independència

Ara que sembla ser que aquest govern català amb presència d’ERC s’acaba, em ve de gust explicar perquè som independentista. No és per oportunisme fàcil que ho vull explicar sinó per tal que em digueu que vaig errat i en què hi vaig.

Tot (haver d’anar darrera d’estatutets, que ens persegueixin la llengua, que ens atraquin per mantenir coronells i bisbes, que visquem en un estat amb el nom oficial de Reino de España…) açò ens passa perquè no som un subjecte polític, i si no se’ns pren com a tal no podem exercir el poder. Més que governar (que si PGOUs, que si fires de bijuteria i de turisme, que si senyalitzacions de carreteres…) es tracta de manar, d’exercir el poder. En un subjecte polític normal un govern no agonitza per estatuts, sinó per coses serioses, que amb el menjar no s’hi juga. Però com que som autonomies segons una Transició malalta i una descentralització només vol dir el que és, ens hem de conformar a dissenyar collonades en tost de pensar en estratègies a mitjà i llarg termini.

No tenc cap indici que tot açò que volguem millorar ho puguem fer a Espanya, per més democràtica que sigui. Mani qui mani (Suárez, Aznar o Zapatero) no aconseguirem el que volem. ¿Per què costa tant fer entendre que és menys impossible un horitzó d’independència que un d’encaix a Espanya?. Fa uns tres segles que volem encaixar i tant com va més estem encaixonats, que són coses diferents.

Amb la independència no serem més feliços que ara, què va. Però podrem començar a donar-nos les culpes del que fem malament. Prou de mirar cap a Madrid emprenyats o esperançats! Què trobau?

Impactes: 0

Saudade

Diumenge passat vaig anar a un recital de fados as principal, i no sé si va ser sa veu rompuda de na Piedade o ses notes tristes de sa guitarra portuguesa però aquesta setmana he patit una espècie de saudade. Els fados em fan sentir una mena de nostàlgia extranya des passat, des present i a vegades fins i tot d’un futur incert encara per arribar… els fados em recordan inevitablement els carrers estrets, foscos i romputs de Lisboa, i la seva màgia…

Ai minha fonte, meu rio,
ai de água tão pura e bela,
nos seus olhos um sol
que é a minha janela.
Quem Me dera ser o mar
para a embalar e adormecé-la.
E não deixar seu corpo arrefecer,
agasalhar-lhe o peito em minha mão;
e não deixar o vento, a chuva, a mágoa,
a solidão na sua água
mergulhar meu coração.
Quem me dera ser o mar
para a embalar e adormecé-la!...
Fado-mae, O primeiro Canto. Dulce Pontes.

Na Dulce Pontes estarà enguany amb noltrus a Líthica per Sant Llorenç, haurem de sacrificar es jaleo des fosquet… mai sa paella de Llimpa ni ses pomadetes des matí a Ca na Divina!!!

BAIXA_6.jpg

Impactes: 0

Desodorants antitranspirants

Hola a tots! Aquest és un comentari que no sé bé on col.locar, tal vegada una secció de sanitat estaria bé.

En el fons és una recomenació per al que la vulgui escoltar. No sé si tots sabeu que estic fent un treball de fi de carrera relacionat amb el càncer de mama en la fisioterapia, doncs bé, he llegit una cosa la mar de curiosa que crec que pot ser de l’interés general. Resulta que utilitzar desodorants antitranspirants amb relativa freqüència pot afavorir l’aparició de càncer de mama (homes no penseu que només va per les dones perque els homes també en patim i són bastant mortals). M’explicaré, l’efecte d’aquest desodorant, com molt bé indica el seu nom, és no deixar transpirar per les aixelles, és a dir no suar i fer una olor magnífica tot el dia. Doncs, si transpiram, és per alguna cosa! El no deixar transpirar significa acumular un grup de proteïnes i altres compostos del cos que, per separat no fan res, però que amb concentracions excessives poden desenbocar a la mama mitjançant el sistema linfàtic i ser l’inici d’un càncer, per desgràcia bastant comú.

Amb aquestes paraules no vull crear alarma, només vull informar dels estudis que s’estan realitzant darrerament i sembla que demostren aquesta teoria. Resulta si més no curiós que, si dividim el pit amb 4 trossos en forma de creu, el lloc predilecte per l’inici del càncer de mama sigui el quadrant de l’aixella.

Aquí queda dit això, només dir que no costaria res mirar-se quin desodorant es compra, per exemple, i sense voler fer una campanya en contra, la marca Rexona és un dels antitranspirants més coneguts del mercat, però n’hi ha més.

Salut parroquians!

Impactes: 0

Conte inèdit d’Ignasi Canyardet

Crec que Xalandria, i concretament la seva secció de literatura, és el marc idoni per donar a conèixer un document inèdit del tristament desaparescut Ignasi Canyardet. El filòleg Nil McAgun Dena, especialista en paraliteratura catalana, va ser l’autor de la troballa, i també qui la va donar a conèixer a través de les pàgines de la publicació Working Papers of Catalan Tales. Us adjunt el text de Canyardet en format Pdf, alhora que transcric a continuació un fragment del text introductori de McAgun traduït de l’anglès al català.

[…] D’entre la nombrosa paperassa de Canyardet que vaig trobar al seu escriptori, em va cidar l’atenció trobar-me amb un conte. Es creia que Canyardet només escrivia poesia, fet que sembla fals. Serà, però, aquesta, l’excepció que confirma la regla? […]. La narració porta el títol de “Fragments de diari d’un ésser inofensiu” i es troba en un quadern, manuscrit, però amb molt poques correccions, per la qual cosa sembla un text definitiu. Del contingut del conte, d’un valor literari més que discutible, es desprèn que va ser escrit un dels dos estius en què el president de l’estat espanyol va estiuejar a la finca de Son Camaró, a Menorca. Així i tot, aquesta és una especulació més de totes les que giren al voltant d’Ignasi Canyardet, l’escriptor menorquí inefable. Tot i el contingut políticament incorrecte del text, i que es trecta d’una ficció de molt mal gust, crec necessària la seva publicació pòstuma, perquè l’obra de Canyardet és un trencaclosques que, peça a peça, ens ajuda a construir el personatge. A més, ja ha passat un temps prudencial des que fou escrit i, un cop traspassat el nostre autor, les conseqüències legals que es puguin desprendre del text ja no l’afecten […].

Canyardet

Impactes: 0

Tierras de Penumbra

Hola, fa temps que vull participar i avui he decidit robar-li al Consell un poc de temps i fer-vos partíceps d’una reflexió que fa unes setmanes vaig fer referent a una pel·lícula que vaig veure en un curs que em va, realment, copsar.
Es tracta de Tierras de Penumbra de Richard Attenborough. El fet és que em va costar per escrit alguna cosa que provés de reflectir el que vaig veure en aquesta pel·lícula, cosa que posa de manifest que em va commoure des del principi a la fi.
Com s’acompanya durant la mort? Com ho viu el que sap que s’ha de morir? Són les dues de les qüestions que crec que en aquesta pel·lícula es retracten.
D’una manera intel·ligent i sensible veiem com la idea de mort com a punt final de la protagonista fa renéixer aspectes no tinguts en compte abans, és com si la idea de la proximitat de la mort relativitzes les relacions humanes, s’acaba el temps i les coses que s’han de dir i de sentir prenen un altre sentit, un sentit probablement més noble, com diu el protagonista: “el dolor serveix de megàfon per despertar-se d’aquest món de sords”. Durant la pel·lícula semblen repetir-se dos tipus de maneres de reaccionar, la de l’espera de la mort i la dels temps posterior que deixa, d’una banda apareix el desconcert, la negació d’aquella nova realitat, la ràbia que genera aquell dolor i per l’altre, a poc a poc, apareix l’acceptació d’aquella nova situació i la recapitulació de la situació, rescatant-ne al màxim els aspectes positius.
S’està davant d’una pacient que reacciona, sembla ser, amb molta serenitat utilitzant les seves creences, diferents a les del seu company, per agafar forces, ajudant, per molt que pugui sorprendre, als altres a no sofrir. Sobta l’ús que en fa de l’humor, probablement perquè comparteix la vida amb algú molt diferent a ella, moltes vegades tendim a complementar-nos.
Ell, què és qui quedarà, davant la mort recorre també a les seves creences, en aquest cas religioses, tot i que durant un temps, aquest que he comentat abans del renec i la ràbia, s’encari amb tot allò que fins el moment havia cregut.
El procés que fan ambdós els prepara mútuament, a un per la vida i a l’altra per la mort, el saber aprofitar els darrers moments, el fer allò que es desitja, l’entendre les emocions i sentiments que es viuen en cada moment i el saber-los compartir els atorga la força que es necessita per aquest canvi que els suposa saber que la malaltia terminal suposa l’acabament de la vida.
És curiosa també la història prèvia que es relata al principi, quan el fill d’ella cerca dins un armari atapeït i fosc una llum, probablement, tot i que depèn de les creences de cadascú, la mort i el seu acompanyament previ puguin ser açò, la recerca, dins la incomprensió i foscor de qualque punt de llum.

TierrasPenumbra

Impactes: 1

El llenguatge de les pedres

Aquí s’acaba el món, o tal vegada

comença, i el llenguatge de les pedres

és un recer misteriós i lúcid

per repensar la vida i estimar-la.

Aquest és un poema del Llibre de solituds de Miquel Martí Pol, més conegut sobretot perquè també està publicat en el llibre de Toni Vidal Menorca tot just ahir. Poesia i pedres, música i fotos d’en Toni Vidal, tot açò és present, i moltes coses més, en el darrer disc de S’Albaida, El llenguatge de les pedres, que es presentarà al Teatre Principal de Maó dia 12 de maig a les 21.30. El poema en qüestió es diu “Cap de Favàritx”, i també és present en el disc, recitat de manera preciosista per Josep Tero, un reconegut cantautor català que també serà present a Maó aquest dia. Com també hi seran presents els de Traginada per cantar una cançó i una petita coral de fillets petits.

Les entrades ja són a la venda i tenc notícies que qualcú de voltros ja la té reservada. Esper veure-us a tots els que hi pugueu ser. S’Albaida fa un any i nou mesos que no fa un concert, però esperam no decebre ningú. Tot i una baixa important, la d’en Moisès, comptam de nou amb una de les nostres peces clau, en Nico, autor d’aquest bloc, a qui envii salutacions. Serà un concertàs!

Tot d’una tenia por d’haver de fer una presentació de disc sense disc, però sembla que per aquell dia el podrem tenir. Ho dic sobretot per aquells que m’han demanat si el podrien tenir abans del concert, per allò de conèixer-se un poc les cançons. Pens que a principi de la setmana que ve tal vegada ja el podem tenir, és a dir que aquell a qui li interessi, que es posi en contacte amb mi i vejam si us el puc fer arribar.

Fiarem de donar tot allò que sabem i de transmetre-us-ho. As teatre hi falta gent!

JotaPedres

Impactes: 3

Votar l’estatut

La veritat és que l’estatut de les Illes Balears no m’interessa gaire. Ni he seguit massa el debat ni conec l’intrinculis de les negociacions. Tenc la convicció que si s’arriba a aprobar, cosa que encara està per veure, la nostra ‘regió’ no canviarà gran cosa, tot i els esforços de n’Eduard, que sé que hi ha treballat de valent en la seva el·laboració.

En aquest primer escrit voldria destacar una cosa que m’inquieta, el fet que segurament no l’arribarem a votar mai en referendum. Mentre que l’estatut de Catalunya s’ha d’aprobar en votació popular, l’estatut de les Illes Balears igual que el Valencià no requereix cap referedum (potser m’equivoqui però crec que no). M’encantaria tenir l’oportunitat de votar que no vull l’ordenament jurídic actual.

Recullirà firmes en Rajoy per a demanar un referedum de l’estatut? Defenseran el PSOE i el PP la igualtat de tots els espanyols a votar els seus estatuts tal com han defensat la ‘igualtat en el finançament´, ‘les competències’, els aeroports, la nacionalitat i un llarg etzetera?

Impactes: 0

Serrat

Va, un poc de controvèrsia. En Serrat, com ja sabeu, acaba d’editar un nou disc en homenatge a Maó i Menorca. Us confés que la seva figura sempre m’ha fet sentir un poc incòmode i que l’únic disc seu que he comprat i que escolt és Res no és mesquí en què canta, com ningú, els versos de Salvat.

Ara, en ocasió d’aquest Mô, ens han dit i repetit que és el primer disc en català seu en disset anys. Disset! No em molesta el temps que fa de la darrera vegada sinó el contrast que provoca que sovint se’ns el presenti com una espècie de màrtir formidable perquè no li van deixar fer el Lalalalala aquell en la seva llengua. El cert és que qui vulgui saber coses d’aquell episodi en té prou llegint la biografia excel·lentment deliciosa que Bartomeu Mestre va fer de Guillem d’Efak. Però deixant de banda aquests episodis tan llunyans en el temps, pens que l’actitud de Serrat no ha estat precisament la de la fermesa i el coratge, quan ja no calia cantar contra Franco (més Pare i menys Paraules d’amor, per entendre’ns). I que ara ens hagi de caure la bava perquè el del Poblesec -que m’imagín que deu fer un ou que no hi viu- vol cantar en català, idò no. Me sap greu retreure-li açò a un dels cantautors més coneguts a dins i possiblement el més conegut fora de ca nostra. Però m’encanta que per homenatjar Maó i Menorca no ho hagi pogut fer en una altra llengua que no sigui la seva i la dels homenatjats.

Impactes: 1

ALEIX VIDAL-QUADRAS

Desgraciat. Així em sento després d’aquesta enèssima punyalada del pitjor enemic que tenim els catalanoparlants.

“Desgraciat” li va dir n’Alejo a un francès catalanoparlant que li havia parlat de genocidi cultural en referència a la persecució del català per part dels estats espanyol i francès.

Resulta que gràcies a aquest que diu “desgraciat” als altres no ens podrem adreçar en català, en la nostra llengua, a les institucions europees, que també són nostres (?). Després de fer-nos tan mal, no creu aquest “senyor” que el millor que podria fer és fotre el camp, desparèixer, o és que encara ens en pot fer més, de mal? Ningú li pot aturar els peus?

Realment em sento molt dolgut, ferit i desgraciat.

Impactes: 196