Segona (i darrera) exhumació

per

Per motius de feina i, sobretot, per plaer, estic rellegint el Gènesi, el primer llibre de la Bíblia. Ho faig emprant el text de la traducció interconfessional catalana, la BCI, que m’ha permès de fer una lectura molt més completa del text. Quan arrib a Abram, encara sense la hac en el nom, llegesc: «Tindràs un fill i li posaràs el nom d’Ismael, perquè el Senyor ha escoltat les teves penes. Serà com un ase salvatge: lluitarà contra tothom i tothom lluitarà contra ell; i viurà allunyat de tots els seus germans.»

Llegiu més

Views: 2

Punctum

per

He esperat un temps prudencial a escriure el que ve a continuació. Pensava haver-ne llegit, abans, alguna ressenya a la premsa musical especialitzada, amb què fonamentar la meva exposició. No fiava basar-la, només, en sensacions, en emocions que difícilment es poden racionalitzar. No sé si n’ha apareguda alguna, de crítica; si és així, no he sabut localitzar-la. Sigui com sigui, però, el text demanava sortir, ser escrit, perquè Manners, el grup musical menorquí, ha gravat un disc enorme, una autèntica barbaritat sonora en la millor de les tradicions del rock progressiu. Ja fa uns mesos —des que va sortir publicat— que l’escolt de manera recurrent, gairebé cada dia. Per exemple, ara que estic escrivint aquestes ratlles. I no me’n cans. Més d’un matí, m’aixec taral·lejant, mentalment, alguns dels frasejos de guitarra d’aquest treball. No és una cosa que em passi amb freqüència.

Llegiu més

Views: 3

Amb l’aigua al coll

per

Viure a Maó planteja algunes aventures quotidianes apassionants. L’aigua per beure n’és una. La de l’aixeta té una quantitat tan elevada de nitrats que no n’aconsellen el consum. Per acabar-ho d’adobar, la (mala) sort ha volgut que la planta desnitrificadora municipal doni servei a la meitat de la població de què un servidor no fa part. Maleïda sigui la llei de Murphy! D’altra banda, l’aigua envasada, a part de ser ecològicament insostenible —no només per la quantitat enorme de residus que genera o pel fer que s’han de cremar moltes tones de combustibles fòssils per a embotellar-la, primer, i fer-la arribar a l’illa, després—, conté microplàstics per donar i vendre. Que són nocius per a la salut no és cap novetat. La situació, però, s’agreuja si, com fèiem a casa, es reutilitzen les garrafes per anar a omplir-les a la font pública de Calàbria, on l’aigua és de millor qualitat que la que surt de l’aixeta de casa.

Llegiu més

Views: 4

Exhumació dietarista

per

Cercant un document que m’era necessari, perdut en un racó polsós del disc dur de l’ordinador he trobat un arxiu que contenia un intent de dietari, un de tants projectes frustrats —és allò tan conegut de la sortida de cavall…— que vaig anar escrivint fa entre deu i quinze anys. El document té una cinquantena de pàgines. No el recordava tan llarg, però tenint en compte la cronologia de les entrades, la cosa no va retre gaire. No en record gairebé res del procés de redacció. Durant aquest temps ha dormit el son dels justos. I ho continuarà fent.

Llegiu més

Views: 4

Venedors de postals

per

La casualitat ha volgut que, mentre a l’institut treballàvem, amb els alumnes de segon de batxillerat, el Noucentisme, a Madrid es celebrés una nova edició de Fitur, la Fira Internacional de Turisme, la més important de totes les que es fan i es desfan al nostre Estat. M’ha resultat inevitable trobar-hi una sèrie de punts de contacte. Hi ha ajudat el fet que, com que els menorquins depenem excessivament de la indústria turística, durant els dies que ha durat l’esdeveniment, la presència de representants illencs, sobretot institucionals, per les instal·lacions d’IFEMA ha estat més que esbombada per la premsa local, insular i autonòmica. Tot plegat m’ha semblat hiperbòlic. N’hi havia per quedar embafat.

Llegiu més

Views: 2

Sant Antoni, encara

per

Per gentilesa d’algun dels múltiples virus emprenyatius que roden pel món aquests dies, he passat la setmana del 17 de gener i, per tant, la Diada de Menorca, prenent te de llençol. Així, no vaig poder celebrar, el dissabte de Sant Antoni, la festa organitzada a l’institut on faig feina, ni assistir, el vespre, al glosat que es va fer a la plaça de l’Esplanada, a Maó; tampoc no vaig poder anar al dinar de vesins que, dijous, es va fer a Ferreries —en què es van lliurar els premis del concurs de codolades, de què era jurat—, ni vaig assistir al concert santlluïser de Cris Juanico, dues activitats amb l’empremta indeleble de Joan López Casasnovas, a qui retien homenatge. Van esdevenir anotacions sense efecte a l’agenda: entre febre, mal de cap, tos i el coll irritat, la decisió de romandre a casa va ser forçada.

Llegiu més

Views: 1

El de n’Eva Ortega, a la butxaca

per

Acabam d’encetar un nou any i, com sortosament ha esdevingut costum, s’ha presentat el poemari guanyador de la darrera edició, la tercera ja —cosa que vol dir que ja el començam a tenir consolidat—, del Premi de Poesia per a Joves Gumersind Gomila. El llibre Amb la melsa a la butxaca, d’Eva Ortega Puig (Campdevànol, 1987), agafa el relleu de Corpus, d’Alba Camarasa i de Plaquette de Préveza, de Bartomeu Obrador-Cursach, que es van endur la primera i segona edició, respectivament, del certamen. Els tres títols han estat publicats per AdiA, editorial capdavantera en el panorama de la poesia catalana actual, en unes edicions que, també estèticament, fan goig. Una aquarel·la del poeta maonès que dona nom al premi és la base del disseny de cada volum, que entra pels ulls. Ara bé, allò que els fa valuosos és el que hi trobam imprès, els versos.

Llegiu més

Views: 24

Una biblioteca, un oasi

per

D’un temps ençà —de fet, des del setembre passat, quan realment va començar l’any, l’acadèmic, i no ara, en què, a pesar d’allò que indiqui el calendari, tot just hem fet una petita pausa en el camí que iniciàrem fa tot just un mal anomenat trimestre de gairebé quatre mesos—, m’he fet el propòsit d’atenuar l’adquisició de llibres. Les raons d’espai han esdevingut imperatives i, a casa —a les cases!, amb una no n’hi ha prou— comença a ser complicat trobar lloc on col·locar-los. Sortosament, és una situació incipient. Per açò mateix, cal ser previsor i, com a mínim, toca davallar el ritme per evitar haver de prendre mesures més dràstiques a mitjà termini. Tal com està el mercat immobiliari a Menorca, la idea de comprar una casa al camp, amb un bon bouer per reconvertir-lo en biblioteca particular, està totalment descartada.

Llegiu més

Views: 4

La memòria i els punts de llibre

per

Fa unes poques setmanes va anar d’un pèl que no publiqués el xalandrot. És ver que no hauria passat res i que el món, per variar, hauria continuat girant. Però la causa de tot plegat, crec, mereix de fer-ne la crònica. La qüestió és que tenia una idea que em feia ballar el cap des de feia uns dies. Concretament, des que em va arribar un paquet amb els darrers exemplars de L’Avenç, els de la nova etapa de la revista, tot just reanudada després de l’estiu. Per no perdre el costum, vaig començar a fullejar-la pel final. Sortosament, hi vaig tornar a trobar un article de Jordi Puntí, que vaig començar a llegir. Hi explicava el costum de fer servir com a punts de llibre qualsevol mena de «papers que duen incrustat algun instant del meu passat», «sense cap lligam» amb el volum de què passarien a formar part. No va ser necessari arribar al punt i a part del primer paràgraf perquè prengués la flama que m’havia de dur a escriure un nou article al blog.

Llegiu més

Views: 5

50 anys junts!

per

Dia 20 desembre de 1973 saltava pels aires el cotxe que portava Carrero Blanco. Aquell vespre a l’oficina de Telégrafos que hi havia al carrer del Bonaire hi feia guàrdia un jove de 23 anys de nom Jaume. Les guàrdies nocturnes normalment eren plàcides i s’hi podia dormir d’una tirada. Aquell vespre però en Jaume no va aclucar ull. Oficials de tots els quarters que hi havia a Maó van fer-hi acte de presència. En un estat de pànic l’exercit havia decretat la mobilització general de les tropes i calia enviar un telegrama a tots els soldats, que en aquella època no eren precisament pocs, perquè tornessin. La majoria ja eren fora de l’illa per passar el nadal. Després d’un parell o tres d’hores d’enviar telegrames, els mateixos oficials van tornar a l’oficina a desfer l’ordre. S’anul·lava la mobilització general.

Aquella va ser la darrera guàrdia d’en Jaume abans de casar-se amb na Pili. En Jaume havia sol·licitat un permís que no li fou concedit. El seu cap li va retreure que aquells no eren dies de casar-se. Així que no va tenir més remei que canviar guàrdies amb els seus companys de feina, per disposar d’un parell de dies lliures.  En Jaume va sortir de la guàrdia el matí del 21 sense haver dormit gaire. Tanmateix, no hi havia temps per descansar. Aquell vespre en Jaume i na Pili celebrarien la darrera de fadrí a la bodega Victòria, que en aquella àpoca la portava n’Isodoro guerra. En Doro els hi va fer un conill a l’all i hi va haver un glosat improvisat entre en Tòful Mus i en Guillem Genestar. Mentre uns ploraven la mort de l’hereu, una nova generació, alegre i combativa, tocava a la porta. Els fills dels que van patir la guerra civil, que posaven discs de Llach, Serrrat i Bob Dylan volien menjar-se el món .

Llegiu més

Views: 10