Ismael Pelegrí i Pons

Existeix, entre alguns escriptors menorquins, una certa tendència a crear, per fusió més que no pas per aglutinació, noves paraules, el significat de les quals és una mescla dels termes que en fan part. Algunes han fet fortuna, com l’escriviure de Ponç Pons, el lletrescar de Damià Rotger o les pedraules de Joan Pons. Qui més que manco les coneix i, fins i tot, hi ha gent que les ha incorporades al seu vocabulari quotidià. N’hi ha qualcun més, evidentment, d’aquests neologismes, tot i que avui, per raons òbvies, com intentaré explicar més endavant, em voldria centrar en un adjectiu elaborat a partir d’aquest mecanisme i que, tot i ser molt menys conegut, ha esdevingut una paraula d’una força extraordinària: mifsudsalordià.

Llegiu més

Visualitzacions: 26

A vegades, una cançó se’ns aferra al cervell, com una pitjallida. Segurament, hi ha un tot de motius —que ara no intentarem escatir— que expliquen perquè el subconscient es dedica a actuar d’aquesta manera tan peculiar, mitjançant la qual és gairebé impossible treure’s una determinada tonada del cap. De fet, aquesta mena de parasitisme mental pot arribar a un punt en què, sense ésser-ne conscients, acabem siulant-la o taral·lejant-la públicament en veu alta. Un passeig recent per Madrid va tenir com a intrusa i inevitable banda sonora mental la cançó «En las calles de Madrid», interpretada per Loquillo, un vell conegut d’aquestes contrades internàutiques.

Llegiu més

Visualitzacions: 7

Un dels (nombrosos) fruits que els alumnes han pogut obtenir de les sessions que s’han celebrat fins ara, i de les que vindran, del curs d’història del rock que imparteix Pedro Sánchez Tuomala a l’Escola d’Adults de Maó —a més d’una visió cronològica del gènere que ajuda a veure’l des d’una perspectiva que ajuda a entendre causes i conseqüències d’allò més important que ha afectat la música popular del darrer segle, una visió difícilment abordable des del dia a dia, en què la música flueix de manera molt més aleatòria i, per tant, no sistemàtica—, és una llista prou llarga de lectures, és a dir, de llibres que es centren, temàticament, en tot allò que és matèria del curs. El parèntesi acadèmic, en què les vacances de Nadal ofereixen un munt d’hores lliures d’esbarjo, és un moment idoni per a abordar aquesta mena d’obres.

Llegiu més

Visualitzacions: 8

Nadal o, més concretament, el període de vacances que s’escola entre aquesta data i el dia dels Reis, és una bona època per a la lectura. Més que bona, és òptima: les hores disponibles, sobretot en les dates assenyalades, es multipliquen. Hi ha, de fet, alguns llibres que són ideals per a aquesta mena de dies. Fins i tot, n’hi ha que hi mariden perfectament. Passa una cosa semblant amb els viatges: el context i, per tant, la disponibilitat per a llegir, passa a ser una altra, més ampla i generosa, ben diferent de la que ofereix el dia a dia, molt més limitada. El problema apareix quan ambdues circumstàncies extraordinàries es donen a la vegada: viatjar durant les vacances de Nadal pot suposar alguns problemes perquè, potser, les coses no acaben de casar prou bé, especialment a l’hora de fer la tria i decidir quins títols abordar.

Llegiu més

Visualitzacions: 7

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, un bon dimecres matí, poc abans de començar les vacances escolars, creua decidida els carrers del poble. D’un temps ençà — bàsicament des de fa tres anys— les coses, per aquestes dates, no han acabat de funcionar, per no dir que han servit per acumular un trio de fracassos clamorosos: un cant de la Sibil·la passat de voltes, un dinar familiar amb què es va acabar una tradició canelonística que es perdia en la nit del temps i, finalment, el trencament de la relació tibant i estrictament professional que mantenia amb un escriptor. Aquests són, bàsicament, els motius pels quals s’ha proposat, enguany, de fer com si la temporada nadalenca no existís. Però, com sempre, al final la troca s’ha acabat embullant.

Llegiu més

Visualitzacions: 7

Com deu ser viure en un territori que, cada dos per tres, canvia de sobirania? I què implica aquest anar i venir, a més dels inevitables canvis administratius, a nivell de consciència individual i col·lectiva? Les preguntes poden semblar banals, però si hom pensa que aquesta va ser la realitat que van viure els menorquins de fa tot just un parell o tres de segles —no és gaire lluny, açò, en termes històrics—, les respostes ens poden ajudar a veure el present amb una nova perspectiva, més àmplia, que potser permet relativitzar la idea, tan vigent avui dia per aquestes contrades, que hi ha estats amb fronteres inamovibles des de sempre i nacions amb algun milenar d’anys d’història. En canvi, com ha remarcat Antoni-Joan Pons, el fet que Joan Ramis, el gran il·lustrat menorquí, nasqués a l’illa essent súbdit britànic i, al llarg de la seva vida, ho fos, també i successivament, de la corona francesa, britànica, espanyola, britànica i espanyola, ens hauria de fer arrufar la cella davant d’aquells discursos que neguen el dinamisme històric i els canvis constants de les fronteres territorials.

Llegiu més

Visualitzacions: 22