Nadal o, més concretament, el període de vacances que s’escola entre aquesta data i el dia dels Reis, és una bona època per a la lectura. Més que bona, és òptima: les hores disponibles, sobretot en les dates assenyalades, es multipliquen. Hi ha, de fet, alguns llibres que són ideals per a aquesta mena de dies. Fins i tot, n’hi ha que hi mariden perfectament. Passa una cosa semblant amb els viatges: el context i, per tant, la disponibilitat per a llegir, passa a ser una altra, més ampla i generosa, ben diferent de la que ofereix el dia a dia, molt més limitada. El problema apareix quan ambdues circumstàncies extraordinàries es donen a la vegada: viatjar durant les vacances de Nadal pot suposar alguns problemes perquè, potser, les coses no acaben de casar prou bé, especialment a l’hora de fer la tria i decidir quins títols abordar.
Al llarg dels dies que fan de frontissa entre l’any que se’n va i el nou que arriba, com sap tothom i és profecia, hi ha un munt d’hores mortes. Ens empenyen al tedi. Sembla que apareixen per generació espontània, entre panxó i panxó. Inhabilitats per a l’activitat física, després de tota una sèrie d’àpats pantagruèlics, una de les activitats que poden ajudar a fer les digestions més passadores és la lectura. El temps que hi podem dedicar converteixen les vacances de Nadal en una època adient per a l’abordatge d’obres extenses. Tot plegat, és molt lògic: més temps implica la possibilitat de llegir més pàgines. A més, gràcies a aquesta major disponibilitat, som en una època ideal per llegir obres que tracten altres disciplines artístiques: una biografia sobre una actriu cinematogràfica permet passar del paper a la pantalla per tal de donar compte d’alguna escena (o del film sencer) que s’acaba de citar per escrit, amb calma, sense haver de córrer.
D’uns anys ençà, m’he avesat a triar unes lectures nadalenques que, a més de superar normalment les quatre-centes o cinc-centes pàgines, es centren en temes musicals. En una mena de tradició l’origen de la qual es perd en la nit del temps (és a dir, que va començar fa més o menys mitja dècada), he pogut donar compte, per citar algun títol significatiu, de Shakey (Contraediciones, 2014), la biografia no autoritzada de Neil Young, escrita per Jimmy McDonough. Un llibre llarg com un dia sense pa, però addictiu alhora, que va fer que, en paral·lel, em submergís dins la llarga discografia del músic canadenc, que anava escoltant a mesura que les pàgines en feien referència, en un exercici difícilment practicable en altres èpoques de l’any si hom no vol perdre-hi l’oremus.
A més dels llibres centrats en la música, una altra experiència ressenyable pel que fa a les lectures d’aquest període pròdig en hores és la d’intentar abordar l’obra completa d’algun autor. Evidentment, açò no deixa de ser una entelèquia si parlam, per exemple, de Josep Pla. En casos com el de l’escriptor empordanès, una bona solució és la de fer-ne una tria temàtica: abordar tots els textos dedicats a illes de la Mediterrània; o la sèrie dels homenots, per exemple. A vegades, la tria pot centrar-se en algun gènere literari concret. Encara record com a plenament satisfactòria la lectura que vaig fer, fa uns anys, de Tots els contes (Edicions 62, 1993) de Mercè Rodoreda, de la mà dels quals (sobretot de Vint-i-dos contes i La meva Cristina i altres contes) vaig acomiadar-me dels darrers dies de desembre i vaig donar la benvinguda als primers jorns de gener. La lectura va acabar allargant-se més del previst (en vaig intercalar d’altres, cosa força habitual en els meus hàbits de consum literari, per motius diversos). A més, el format hi jugava a la contra (era una edició de la MOLC, ja ho sabeu: paper flac, sense marges, tipografia atapeïda…). Res, però, no va poder impedir que gaudís amb aquella obra, especialment amb les peces del volum Semblava de seda i altres contes, amb narracions com «Rom Negrita», que em va sorprendre a nivell tècnic i de contingut, molt més que quan l’havia llegida com una peça separada de la resta del conjunt.
Enguany, per no perdre el costum, després d’haver enllestit les quatre-centes pàgines d’El sonido de los Beatles (Indicios, 2011), les memòries de Geoff Emerick, qui en va ser enginyer de so a l’estudi de gravació, acab d’embarcar-me en un senyor repte: La broma infinita (Debolsillo, 2012), de David Foster Wallace. No he pogut esperar que en sortís la traducció al català, que segurament farà Ferran Ràfols, gràcies al qual hem pogut llegir alguns títols de l’autor nord-americà en la nostra llengua. Ves a saber, de fet, quan la tindrem disponible, si és que algun dia podem llegir-la, perquè és un projecte editorial i traductològic molt ambiciós i complex alhora. Ara bé, fa de molt mal dir per on prendrà aquesta aventura fosterwallaciana tot just iniciada. A la part central de les vacances escolars hi ha programat —providencialment, d’altra banda— un viatge, relativament llarg, que oferirà, com sempre, moments idonis per a la lectura. Així i tot, però, no sé si tot plegat acabarà oferint les condicions idònies per a enfrontar-se a aquest llibre que, amb una lletra petita, gairebé microscòpica, sense marges, en una edició de butxaca no gaire sòlida, ocupa més de mil dues-centes pàgines (un part generosa de les quals, les cent i busques de la part final, corresponen a les notes i «errates», amb una tipografia encara més petita). És a dir, que demana, només de sortida, sense entrar en la complexitat dels continguts que presenta, una forta dedicació i molt de coratge per part del lector.
La primera dificultat deriva del format de l’obra. De l’espai, per a entendre’s, que ocupa aquest llibre. Actualment, en un viatge, tot allò que cal encabir en una maleta ha de ser el mínim imprescindible. Un totxo (dit en el millor sentit de la paraula) com el de Wallace és una amenaça: pot provocar un excés de pes en l’equipatge, la qual cosa obliga a posar en marxa un pla B que, de fet, no és tal cosa. El lector de llibres electrònics és un estri que només faig servir en anar de viatge. És aquí quan esdevé pràctic, quan els avantatges poden igualar els inconvenients que presenta aquesta maquineta, sense arribar, però, a superar-los: des del moment en què desconfigura, tot fent-los illegibles, els llibres de poesia, és una eina fracassada. Ara bé, en anar de viatge hi pots encabir molts títols, en prosa, sense que l’espai augmenti. En aquest sentit, és ideal, per molt que, per exemple, no puguis fullejar els llibres que conté, obrir-ne alguna pàgina a l’atzar o, sobretot, subratllar el text i escriure’n comentaris als marges. De fet, fa un any, també per aquestes dates, estant de viatge i llegint Conversaciones con David Foster Wallace (Pálido Fuego, 2012), de Stephen J. Burn, en format digital —pensareu, amb raó, que estic obsessionat amb aquest autor i no podré negar que potser teniu una part de raó—, vaig haver d’acabar visitant una llibreria per a aconseguir-ne un exemplar en paper. Va ser prest i no en vaig poder dur més de contenir-me i no poder anotar-hi tot allò que, al llibre, trobava destacable.
Sigui com sigui, un viatge ofereix molts moments òptims per a la lectura. Haver d’esperar a l’aeroport hi convida; fer passar l’estona de vol, també. Ara bé, si hi ha un moment ideal per a fer-ho és durant els trajectes de tren, sobretot si són de llarga durada. Possiblement, aquest mitjà de transport sigui el que permet gaudir d’una millor experiència lectora. Hi ha algun element, que no he pogut escatir mai, que fa que les lectures sobre raïls siguin molt més profitoses. El mitjà és poc sorollós i, els moviments del vehicle, suaus (en general), la qual cosa fa que augmenti la capacitat de concentració lectora i que els textos es puguin assaborir amb major aprofundiment. Les pauses, badant per la finestra, permeten contemplar el paisatge a una velocitat idònia, que en permet copsar els elements més importants, fer volar la imaginació a l’hora d’entrar-hi en detall i, sobretot, retornar a la pàgina impresa amb la ment airejada i, per tant, amb major grau d’eficiència. No es pot demanar res més. En canvi, en un sentit totalment contrari, no hi ha res pitjor que llegir dins d’un autobús. Llibres, vull dir. Ni en trajectes curts ni llargs. És impossible fer-ho: el mareig hi és assegurat. En canvi, està prou estès el costum de capficar-se, durant els viatges, independentment de quin sigui el mitjà de transport emprat, en les pantalles dels telèfons mòbils i les tauletes tàctils. A més de ser figues d’un altre paner —per açò mateix, no en parlarem—, són experiències que res no tenen a veure amb la lectura d’un llibre (ni que sigui en format digital).
Tornant als aeroports, aquests no-llocs —per dir-ho a la manera de Marc Augé— són espais ideals per a títols poc o gens transcendents, per abordar la literatura d’emprar i tirar, aquella la finalitat de la qual és, estrictament, d’ajudar a fer passar el temps i poca cosa més. Qualsevol mena de complexitat que puguin presentar hi és incompatible. L’espai, ple de sorolls i incomoditats, no permet d’anar gaire més enllà. D’acord amb aquesta idea, les pseudoautobiografies de Loquillo hi lliguen molt més que no pas una novel·lassa com Austerlitz (Flâneur, 2018), de W. G. Sebald o la poesia de Wislawa Szymborska. Açò no passa, ans al contrari, en el tren. La calma que el propi mitjà transmet convida a llegir-hi qualsevol tipus de text literari, especialment aquells que demanen una major implicació del lector. És mol fàcil de concentrar-s’hi, d’oblidar qualsevol element superflu del context i situar l’atenció en les pàgines impreses. Fins i tot, no crec que sigui exagerat dir que és un bon espai per a escriure, tot i que aquesta és una experiència que desconec.
Combinar els diferents espais amb lectures de tipologia diversa, fins i tot pel que fa al format en què accedir-hi, obliga, durant les vacances, a tenir preparats diverses alternatives. Al lector de llibres electrònics hi ha, per si cal haver-hi de recórrer, alguns títols d’obres intranscendents però que et poden salvar l’espera a una terminal aeroportuària, al costat de Foster Wallace. A més, i com sol ésser habitual, no es pot descartar —seria insòlit que no passés— que, en algun moment del viatge, hi hagués una visita a una llibreria i que el paper passés a ser, també, un format de lectura disponible, amb la qual cosa, finalment, el pes de l’equipatge tornés a ser un motiu de preocupació viatgera, a més de, segurament, capgirar els hàbits lectors previstos. Si açò darrer succeeix, però, no serà un mal senyal.
Visits: 1