Crear els sons de The Beatles

Un dels (nombrosos) fruits que els alumnes han pogut obtenir de les sessions que s’han celebrat fins ara, i de les que vindran, del curs d’història del rock que imparteix Pedro Sánchez Tuomala a l’Escola d’Adults de Maó —a més d’una visió cronològica del gènere que ajuda a veure’l des d’una perspectiva que ajuda a entendre causes i conseqüències d’allò més important que ha afectat la música popular del darrer segle, una visió difícilment abordable des del dia a dia, en què la música flueix de manera molt més aleatòria i, per tant, no sistemàtica—, és una llista prou llarga de lectures, és a dir, de llibres que es centren, temàticament, en tot allò que és matèria del curs. El parèntesi acadèmic, en què les vacances de Nadal ofereixen un munt d’hores lliures d’esbarjo, és un moment idoni per a abordar aquesta mena d’obres.

D’entre les diferents referències que formen part de la bibliografia bàsica per a entendre el rock, des dels orígens fins a final de la dècada dels seixanta del segle XX, hi ha alguns títols que en donen una perspectiva història, de síntesi. Tot i que no se n’ha parlat al curs, potser un dels més interessants és la Historia del Rock. El sonido de la ciudad (Robinbook, 2008), de Charlie Gillett, un llibre que ens permet traçar una primera panoràmica del gènere fins als anys setanta. En canvi, els títols recomanats per Sánchez Tuomala s’han centrat en noms concrets de la indústria, amb alguna excepció, com el fantàstic i curiós alhora Rock family trees (Music Sales, 1993) de Pete Frame, eleborat a partir d’arbres genealògics que connecten les grans famílies del rock (en alguns casos, força endogàmiques, com totes les ramificacions que parteixen d’un tronc comú anomenat Deep Purple). Fent honor a una suposada rivalitat —que no ho va ser realment, almenys en el sentit que una determinada premsa de l’època va voler donar-li— entre The Beatles i els Rolling Stones, la lectura escollida per iniciar les vacances d’enguany ha estat El sonido de los Beatles (Indicios 2011), de Geoff Emerick, el subtítol del qual apunta a uns continguts, aparentment, més tècnics que no pas històrics: «memorias de su ingeniero de grabación». Rolling Stones. Los viejos dioses nunca mueren, de Stephen Davis (Swing, 2006), obra descartada en la tria, haurà d’esperar la seva oportunitat més endavant. Li arribarà.

El llibre d’Emerick, un cop llegit, aconsegueix que el lector s’adoni de la importància que un enginyer de so té en les gravacions musicals, d’una banda, i com The Beatles, a nivell tècnic, van posar les bases de moltes maneres de fer i enregistrar música que avui dia es consideren normals, d’entre les quals cal destacar el fet que convertissin l’estudi de gravació en un instrument més, cosa que permetia d’incloure en els treballs discogràfics elements que els diferenciaven de les actuacions en directe (que el grup, per cert, va deixar de fer per les mancances tècniques de l’època). Quan ningú no es podia imaginar els avenços informàtics que, en l’actualitat, caracteritzen l’elaboració de música enllaunada, els quatre peluts de Liverpool, acompanyats pel productor George Martin i l’enginyer Geoff Emerick, van crear nous sons, de manera artesanal, a partir d’unes ganes il·limitades d’experimentar amb allò que tenien a l’abast, cosa que els va empènyer, entre d’altres, a canviar la ubicació dels micròfons dins l’estudi de gravació; a fitorar fins al límit les possibilitats de les taules de mescles de l’època (quatre i vuit pistes de so, aprofitades al màxim!); a descobrir, per exemple, l’acoblament de la distorsió de la guitarra amb l’amplificador, abans que Jimi Hendrix en fes bandera; a emprar tota mena de collages sonors, loops, overdubs. Els resultats van ser espectaculars. Són discos dels anys seixanta, però sonen meravellosament bé avui dia. Potser, la millor mostra de tot plegat és com van emplenar, de manera magistral, vint-i-quatre compassos que tenien disponibles en una cançó a mig embastar. Amb la participació de quaranta músics d’una orquestra, als quals van fer interpretar una partitura on només constava la primera i la darrera nota, la qual cosa els va obligar a improvisar tot el que hi havia enmig, en un crescendo aparentment caòtic que arribava, però, a un clímax rodó, van aconseguir completar-los. El resultat, per cert, és «A day in the life», una peça les característiques de la qual donarien per a una monografia prou extensa.

També és cert que, al llibre, qui vulgui, pot conèixer, des del punt de vista d’un espectador que va poder observar directament com es comportaven a l’estudi de gravació, la personalitat dels quatre components del grup, en què Paul McCartney és qui surt més ben parat. De fet, la relació que mantingué amb Emerick va continuar enllà de The Beatles. A un dels capítols finals de l’obra, per exemple, s’explica l’accidentat procés de gravació, a Nigèria, d’un dels discos —totalment recomanable, per cert— de Paul McCartney and Wings, Band on the run (Apple, 1973). Ara, qui vulgui saber algunes de les excentricitats de Yoko Ono, conèixer què va passar durant l’estada a l’Índia dels quatre músics, entre d’altres xafarderums al voltant dels Fab Four, també romandrà satisfet, perquè el llibre és ple d’aquestes informacions, tot i que, per sort, romanen en un segon pla i, a la pràctica, són fins a un cert punt prescindibles.

L’efecte immediat i més important de la lectura d’aquest llibre és una immersió en el món dels quatre de Liverpool, sobretot en aquells discos en què l’enginyer de so va intervenir directament: Revolver, Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, The Beatles (l’àlbum blanc) i Abbey Road, tot i que no s’hi centra en exclusiva, per tal de descobrir un grup que, per molt tòpica que soni l’afirmació, va marcar un abans i un després en el món de la música popular del segle XX, a més de conèixer les funcions —ben diferents— que exerceix un productor i l’enginyer de so i com es concreten en el producte final. D’aquesta manera, es pot anar botant d’un disc a un altre del grup, sense obviar alguns temes que, en el seu moment, només van ésser publicats en senzills de dotze polzades, mentre es va descobrint com feren evolucionar el seu so.

Un exercici, d’entre els molts que es poden fer per a comprovar-ho, és escoltar, una després de l’altra, les tres versions enregistrades del tema «Love me do» (una de les quals, per cert, és l’única en què la bateria la sona qualcú aliè al grup: Andy White, un músic de sessió; en l’altra, Pete Best, antic membre de The Beatles, és l’encarregat de fer-ho; només en una hi trobam Ringo Starr fent renou amb les baquetes). O entretenir-se amb la quantitat ingent de detalls sonors que presenta el Sgt. Pepper’s, un treball amb què es va canviar la concepció dels discos de llarga durada: va ser el primer que es pot considerar temàtic o conceptual, en què el conjunt és tant o més important que cadascuna de les peces que s’hi inclouen per separat. Així, gràcies a Emerick, coneixem com s’hi van afegir gairebé tots els efectes que, parant bé l’orella, es poden percebre perfectament. Aquest és un dels grans mèrits del llibre: en llegir-lo, es descobreixen tot d’elements que, sense l’ajuda de qui els va fer possibles, passarien desapercebuts per a l’oient. Açò permet, per tant, de valorar en la justa mesura les melodies vocals dels cors de les cançons; veure com The Beatles van introduir nous instruments en les gravacions de música pop (el sitar, el melotró), que hi lligaren a la perfecció; descobrir com, artesanalment, a mà, es crearen tota mena d’efectes especials, es tallaren cintes, es manipularen les velocitats de les gravacions… Saber-ho fa que les peces prenguin un nou valor, des del moment que s’eixamplen les perspectives des de les quals gaudir-les.

Per tant, El sonido de los Beatles ajuda a educar l’oïda del lector que es vulgui entretenir a anar de les pàgines a les cançons i a l’inrevés. En fer-ho, segurament constatarà la mala qualitat dels formats digitals, els que empra la gent avui dia per a escoltar música. Apreciar, com toca, el so d’aquestes gravacions exigeix recórrer als vinils o, també, a les gravacions en disc compacte. Fins i tot, a nivell digital, hi ha formats sense pèrdua per compressió, que mantenen un nivell digne de qualitat. El mal menor és l’mp3 amb una velocitat de transmissió de 320 kbps. Tot el que hi estigui per davall és indigne: apreciar-hi segons quins detalls és una entelèquia. No cal dir que les plataformes que ofereixen música a partir de sistemes de reproducció en continu (el famós streaming) són la pitjor font per a practicar aquests exercicis de sibaritisme sonor.

A més, el llibre d’Emerick, tot i centrar-se en uns pocs discos d’un únic grup musical, a nivell de mètode, convida a fer el mateix amb altres autors, estils i èpoques. El que s’ha treballat fins ara durant el curs d’història del rock de l’Escola d’Adults de Maó ofereix un ventall enorme de possibilitats pel que fa a aquesta mena d’anàlisi aprofundida de les textures sonores de la música popular, ja sigui a través d’altres companys de la British Invasion, la música negra de segells com Stax o Motown o, per molt senzills que poguessin ser a nivell de producció, els grans clàssics dels rock ‘n’ roll dels anys cinquanta. El llibre, a més, convida a fer aquesta mena d’exercicis en altres disciplines, per exemple en la literatura. Un bon suport bibliogràfic té açò: ajuda a treure millor profit de les obres abordades, des del moment que ajuda a ampliar-ne la perspectiva. I aquelles que, com les cançons de The Beatles, permeten aquestes interpretacions tan pròdigues, que s’eixamplen en cada aproximació, són les que acaben esdevenint obres mestres. Per açò mateix: perquè són pous sense fons.

Visits: 1