En edat de créixer

Les coses són com són i no pas com un voldria. És així i no hi podem fer res. Bé, sí que hi podem fer alguna cosa: resignar-nos-hi, per exemple. Qui no ha somiat alguna vegada amb un destí diferent —òbviament, millor— d’aquell que li ha tocat viure? Mentiria si no us confessés que m’hauria agradat tenir una vida diferent de la que l’atzar m’ha atorgat, començant per la mateixa concepció. A mi no em va tocar allò tan polit de ser el fruit de l’amor d’uns pares ben avinguts, de néixer agombolat per la calor familiar dels progenitors. L’atzar no ho va voler així. A mi, ras i curt, em va cagar un ocell enmig del bosc.

Pot sobtar-vos la contundència del que acab de dir, però la cosa va anar literalment així. És aquesta una de les estratègies que tenim els de la meva espècie per a assegurar-nos la supervivència com a tal: que un animal de ploma, per exemple, s’encarregui d’escampar les nostres llavors, després d’haver-ne degustat el fruit que les conté. Si tenim sort i anam a parar a algun lloc en condicions, l’operació esdevé d’èxit i els de la nostra estirp tiram endavant.

Aquesta manera d’arribar al món, que a més d’un li pot semblar poc ortodoxa, va ser sortosa per a mi. El prat on l’ocell em va dipositar tenia molts de nutrients i hi havia poca competència. El grau d’humitat era l’adequat i, per aquest motiu, en pocs anys m’havia convertit en una reproducció en petit de l’ullastre que voldria ser en el futur si les coses acaben anant com toca. Que ja ho veurem, perquè, per ara, hi ha elements per a, com a mínim, posar-ho en dubte.

M’aixecava gairebé un metre de terra quan l’atzar va fer que quatre animals de l’espècie humana m’arrabassassin curosament d’allà on vivia per a posar-me dins un recipient circular de fang on cabia la quantitat mínima de terra perquè no em morís. Els humans, dos adults i dues cries, em van menar al lloc on habitaven. Situaren la meva presó —test, en diuen— en un costat ombrívol del menjador —la llum del sol només m’arribava un parell d’horetes al dia—, entre un vell sofà i un llum de peu. Vaig trigar força temps a adaptar-me a la nova situació, a viure a mig gas quan l’edat em demanava créixer a les totes. Podia haver estat pitjor, però: em respectaren les arrels. Seguia viu. Aquella havia de ser, els ho vaig sentir a dir, una situació temporal. Calia, per tant, resignar-se i passar el mal tràngol de la millor manera possible. No ha estat gens fàcil.

Un bon dia, no fa gaire, les cries humanes van començar a enrevoltar-me amb una sèrie de fils. També, penjaren dels meus branquillons una sèrie de boletes de color daurat. Em coronaren amb un estel enorme i, damunt de la terra, a tocar de la soca, hi col·locaren una sèrie de figuretes de fang que representaven, a petita escala, una parella d’humans i la seva cria acabada de néixer. En tenir-me enramat de dalt a baix, van deixar el lloc a les fosques i, després de prémer un botó, em vaig començar a il·luminar. Centenars de petits llumets s’encenien i s’apagaven, a diferents velocitats, canviant de color… Els humans botaven d’alegria, especialment els dos més petits. En canvi, a mi, tant de llum em feia parar mig boig. El meu cos no sabia com reaccionar davant d’un fenomen que res no tenia a veure amb els cicles que fins llavors em regulaven els bioritmes. El mascle alfa de la colla no es va estar de dir:

— Al·lots, us ha quedat un arbre de Nadal de dalt de tot!

Cada dia, en fer-se fosc, just quan l’organisme em demanava de descansar, començava la tortura: s’encenien els llumets. No hi havia manera d’avesar-m’hi. El suplici durava fins que els humans se n’anaven a dormir. Mentrestant, els cadells jugaven a canviar el patró de llums o, pitjor, a recol·locar-los damunt de les meves fràgils branques. Va ser una enorme sort que no me’n rompessin cap. També ho va ser que, després d’uns primers dies molt intensos, començassin a no fer cas de la meva presència. Semblava que, a poc a poc, tornava la tranquil·litat. Va ser llavors quan va arribar el felí.

Inicialment, no hi havia ningú més que els quatre humans, en aquell indret. D’un dia per un altre, però, un moix va passar a ser part dels habitants de la casa. La convivència amb ell va esdevenir difícil. Sobretot, des del moment que es va acostumar a pixar al meu test. Li va costar, només, dos o tres dies de preparar el terreny. Primer, va fer desaparèixer les figuretes humanes que tenia a tocar de la soca. Va acabar amagant-les dins un enfony del sofà, després d’haver-hi jugat hores i hores a moure-les pel terra de la casa ajudat de les potes del davant. Els adults humans es van tornar literalment bojos cercant-les. Debades. Després, va començar a ensumar-me, de dalt a baix. L’olor de la terra, però, sembla que va ser allò que li va agradar especialment del test on m’estava. No era gaire gran l’espai de què disposava, però l’animal va aconseguir, amb traça, de fer-hi un petit clot amb les potes de davant. Després, s’hi va asseure i, com si res no passés, mentre contemplava la facècia, em deixà les arrels banyades amb aquella substància tan calenteta com fastigosa alhora.

Cap dia no s’ha estalviat la rutina des que la va descobrir. De res no ha servit que li posessin, a l’altra banda del menjador, una capseta amb substrat perquè hi fes les necessitats. M’ha hagut de pixar a mi. A més, per acabar d’humiliar-me, el felí es va avesar a passar per devora meu mentre es fregava suaument el cos amb les branques. Aprofitava la meva petita soca per a fregar-s’hi el llom. Hi prenia gust. Jo, en canvi, tremolava només de veure’l atracar-se. Patia per la meva integritat física. Amb els cadells humans, en cap moment no ho vaig fer. El molt gandul es passava la major part del dia estirat al sofà, però sempre acabava trobant una estoneta per venir a fer-me la visita de rigor. A emprenyar! Un parell de vegades, fins i tot, va aconseguir tombar-me enterra. Test i tot. Els humans el van renyar, tot i que mínimament. A mi, en canvi, ningú no em va consolar. De manera maldestra es van limitar a tornar-me a col·locar dins del meu trosset de terra.

Aquesta ha estat, més o menys, la meva rutina fins fa unes hores. No tenc clar què ha passat exactament, però la situació ha canviat de manera radical. He de confessar, però, que no sé si per bé o per mal. En unes hores ho sabrem. Al migdia, els humans han menjat, però no exactament com acostumaven a fer-ho. Per començar, en tost de ser a la cuina, avui s’han ubicat al menjador, a prop meu. A més, s’han vestit de manera elegant. Els cadells, per exemple, anaven abillats amb un capell vermell coronat per una bolla blanca. L’àpat, a més, s’ha fet etern. Endrapaven sense aturar. Les safates amb menges no paraven de passar per davant meu. Quan ja feia una bona estona que anaven menjant, un dels petits cadells s’ha enfilat damunt de la cadira. Ha dit alguna cosa i, la resta, l’ha aplaudit. L’escena, tot s’ha de dir, irradiava emotivitat. Ha estat a punt d’encomanar-se’m en el moment en què, justament, el felí ha decidit que era hora de regar-me a base d’orins.

El tenia assegut als meus peus, a tocar de la soca vull dir, quan la segona cria humana també s’ha enfilat a la cadira. En anar a parlar, però, l’infant ha començat a oscil·lar i, després de perdre l’equilibri, ha trabucat damunt de la taula. Hi ha pegat amb els morros. M’ha semblat veure unes quantes dents que sortien volant de dins la boca de la petita criatura. De rebot, dues botelles plenes de líquids de color fosc que hi havia davant de l’infant, de l’estamenejada, han caigut a terra i s’han trencat. El suc ha arribat fins als peus del meu test. Aïllat com estava, però, no m’ha banyat. En canvi, sí que ha abeurat la capseta que regulava els llumets.

El felí, que havia seguit pixant com si res no passés, és a dir, mentre observava encuriosit la facècia, en acabat, s’ha resolt a tornar a jeure al sofà. En botar del test, però, ha anat a parar damunt de la bassa de líquid i, en aquell moment, ha passat el que ha passat. No record gairebé res. Només que l’explosió no ha estat gaire forta, que ha vingut acompanyada de l’obscuritat sobtada i d’una olor de pèl cremat intensa. També hi ha hagut plors de les criatures humanes i crits per part dels adults. A mi, però, no m’ha passat res.

Fa dues hores i mitja d’açò que explic. Ja no som al menjador de la casa, sinó entaforat al maleter del vehicle amb què vaig fer el viatge d’anada el dia que em van arrabassar del prat on havia nascut. Al meu costat, dins d’una capsa de sabates, hi ha el cadàver del moix. Han dit els humans, abans de partir corrents cap a l’hospital per a tractar-hi el cadell ferit, que s’havia electrocutat. No m’ha sabut cap greu, la notícia. Essent sincer, he de dir que he fet un alè. No en podia dur més, de moix.

Demà matí fan comptes d’anar a enterrar-lo al bosc. Sembla que aprofitaran per a alliberar-me, és a dir, per a trasplantar-me, segons els he sentit a dir, a prop d’on em van trobar. La notícia m’hauria de fer feliç, però sempre hi ha d’haver qualque cosa que ho espatlli. Volen posar el cos de l’animal mort davall meu. Diuen que perquè m’ajudi a créixer i a esdevenir l’ullastre esponerós que algun dia hauré de ser.

 

Share Button