Popu Polls

 

«Rellegir ens dona la mida del canvis que es produeixen en nosaltres mateixos. També em passa amb la música.» Aquestes paraules, que cit literalment, formen part del comentari que Margarita Ballester va deixar escrit al blog, just al final de l’article de la setmana passada dedicat a la relectura. No vaig contestar-li, com tenc costum de fer, no per manca d’educació, sinó de temps. Ara bé, des del moment en què les dues frases ballesterianes han estat, fins a un cert punt, l’espurna que ha encès el discurs del xalandrot d’aquesta setmana, potser el que ve a continuació en pot ser una resposta sui generis. Ho dic perquè els mots que encapçalen el paràgraf em van fer pensar, en llegir-los per primera vegada (en una d’aquelles associacions atzaroses que no saps per on agafar), en els Popu Polls. Escoltar música i, sobretot, reescoltar-la —una pràctica tan natural com recurrent— és també una manera d’introspecció, d’interrogar-nos per veure, entre d’altres coses, com hem anat canviant. És una forma, per dir-ho amb unes altres paraules, de contrarestar els diferents jos que hem estat al llarg dels anys.

Ja he explicat en alguna ocasió que una de les meves lectures obligatòries, mes rere mes des del llunyà any de la Barcelona olímpica, és la revista Popular 1 (rock ‘n’ roll magazine: el subtítol ja ho diu tot), el Popu, una publicació especialitzada en un determinat tipus de cultura musical —tot i que no li fa cap lleig a altres manifestacions: cinema, literatura…—, allunyada del món erudit i acadèmic. Els nord-americans en dirien cultura pulp (un terme que no sé com traduir al català). Des que m’hi vaig enganxar, no he deixat de llegir-ne cap número, tot i que les anomalies del present m’ho estan posant difícil: per culpa de la covid-19, el número d’abril no va sortir al carrer i, el de maig, només ho farà en format digital. Caldrà, per tant, recórrer a la pantalla d’una tauleta tàctil per a poder gaudir la revista. Fer-ho suposarà un esforç important, perquè em costa molt llegir segons quines coses en pantalla, sobretot ara que la vista em demana —més que mai, després de passar sis o set hores diàries davant de l’ordinador exercint una docència atípica— llegir en paper, per salut, per protegir-me els ulls.

Una de les seccions que apareix anualment al Popu (sol fer-ho en els números de gener, febrer o març) està dedicada a destacar el millor de l’any que ha quedat enrere. Així, apareixen en forma de llistes, per categories —no només musicals: hi ha la dels discos, la dels concerts, però també la de les sèries, pel·lícules, actors, actrius…; hi manca la dels llibres—, el resultat de les votacions dels lectors, que fan balanç. Són els anomenats «Popu Polls». Els acompanya, després, la llista dels discos preferits d’una llarga corrua de redactors de la publicació (amb referències, també, als millors concerts als quals han assistit). Les dades ocupen unes quantes pàgines. Hi ha noms per donar i vendre. Si ens centrem en les llistes elaborades per la gent que segueix la revista i que hi participa directament (jo no hi he votat mai), el resultat té diferents tipus d’interès. Des del punt de vista melòman, és una manera d’accedir a una síntesi —molt particular— d’allò que dotze mesos poden donar de si, a la percaça d’algun treball discogràfic que potser no caldria deixar passar per alt. També, des d’un punt de vista sociològic, és una manera de reconstruir el retrat robot del lector de la publicació (amb el qual, per cert, crec que tenc molt poc a veure). Així i tot, més d’una vegada pos en dubte la fiabilitat d’aquesta operació. No tenc gens clar que el número de participants en les votacions sigui prou representatiu —segurament són quatre moixos—, per no dir que potser algun any hi ha hagut, directament, alguna mena de tupinada per part de la redacció de la revista (tot i que, evidentment, no tenc cap element raonable amb què demostrar-ho) a l’hora d’establir els guanyadors.

De totes les categories que apareixen als «Popu Polls», m’interessa especialment la llista de les deu millors cançons de l’any. El panorama que representa aquesta mostra és encara més reduït, ja que aïlla les peces respecte dels àlbums de què formen part. Les treu de context. Açò és significatiu. Des del moment en què, el 1967, The Beatles van publicar Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, els discos —els Long Plays— van passar ser concebuts com un tot. Deixaren de ser compilacions de singles, de peces soltes que, abans, ja havien tingut vida pròpia i independent. A partir de la fita establerta pels quatre de Liverpool, les cançons passaren a formar part d’un marc superior, esdevingueren peces d’un tot que, per açò mateix, tenia una cohesió i una coherència (que explicava, per exemple, per què es pensava molt bé quina cançó havia d’encapçalar cada cara del disc o l’ordre en què havien d’aparèixer en el treball). D’aquí en surten, també, els àlbums anomenats conceptuals, en què una mateixa idea lliga tots els continguts del disc (no només els musicals: també el disseny artístic del producte). Qui ja fa uns quants anys que escolta música enllaunada —gravada en vinils, en discos compactes o en cintes de casset—, està acostumat a accedir-hi des d’aquestes coordenades, les del disc entès com un tot—per molt que els senzills, sobretot en vinil, mai no han acabat de desaparèixer del tot i demanen una altra manera de ser assaborits. Ara, però, la manera d’escoltar música, a través de les plataformes musicals de reproducció en continu (a la qual cal sumar l’atenció líquida i dispersa en mil centres d’interès que caracteritza els humans del segle XXI), ens retorna al predomini de la peça per damunt del conjunt i, de fet, amenaça amb fer desaparèixer aquesta supraestructura ordenadora que podríem anomenar disc (un terme que, com recorda Vicenç Pagès a Memòria vintage, «és dels inquiets, del que han soferts desplaçaments semàntics», però que associam sempre a la idea de conjunt).

Tornem, però, a la llista de les deu millors cançons de l’any que apareixen publicades al «Popu Polls». Tenc el costum —peculiar i extravagant, no me sap cap greu reconèixer-ho— d’elaborar, d’una manera fins a un cert punt artesanal (semblant al que, ja fa un temps, la gent feia amb les cintes de casset, tot i que també podríem dir que no s’allunya, fins a un cert punt, de les actuals llistes de reproducció de les plataformes musicals en xarxa) recopilatoris amb els temes que han destacat els lectors de la revista, tot emprant el fred i comprimit format MP3 (un succedani sonor, és ver, però que a 320 Kbs pot arribar a ser passador, sempre i quan no en forcem el volum i hi accedim des d’uns altaveus o uns auricular mínimament dignes). No cal explicar-ne el procediment d’elaboració, ni tampoc les aventures que, en alguna ocasió, ha implicat trobar alguna de les peces que n’han acabat formant-ne part. Només cal dir que, de 1992 ençà (un any en què el tema més valorat va ser «Under the Bridge», dels Red Hot Chili Peppers, al qual acompanyaven peces de Pearl Jam, U2, Metallica, Body Count o Sonic Youth, en una mescla més que eclèctica) i fins a l’actualitat (la darrera votació ha encimbellat «Kiss the Go-goat», de Ghost —un single que no pertany a cap àlbum!—, en un decàleg que compta també amb les aportacions de Tool, Yola o Little Steven), els tenc gairebé tots fets —en el moment d’escriure aquestes línies, me’n manquen tres: 1997, 1998 i 2014), ordenats en carpetes, per anys. Romanen disponibles al disc dur de l’ordinador i, també, al reproductor d’MP3.

Potser pugui sorprendre a qualcú que encara empri un estri com aquest per accedir a la música. Ho faig habitualment. No m’he acostumat a les plataformes que ofereixen música en reproducció contínua, des del telèfon mòbil o l’ordinador, no només perquè no m’acaben de convèncer respecte de la qualitat a què ofereixen el producte. També, perquè m’acuba la idea de tenir a l’abast —només cal teclejar allò que vols a la barra de cerca i alguna mena de geni de la xarxa s’encarrega de satisfer gairebé qualsevol desig— una quantitat inassumible, per il·limitada, de música. Se’m fa impossible centrar-hi l’atenció. Per açò vaig a l’antiga. Potser perquè som, fins a un cert punt, fill d’un temps en què la música era també l’objecte que la contenia: el disc, la cinta. Fins i tot, el reproductor d’MP3: ni que siguin una acumulació de zeros i uns, els fitxers que contenen les cançons no deixen de ser un ens físic. En canvi, el núvol és una cosa tan etèria que converteix en incompleta l’aproximació als treballs musicals. No cal que em feu gaire cas: són batalletes meves. Dèries.

El cas és que escoltar les compilacions casolanes amb les cançons més ben valorades pels lectors del Popu es converteix en una operació curiosa (com succeeix, a la pràctica, amb qualsevol recopilatori: tampoc no cal atribuir-li cap mèrit exclusiu a la revista). Es tracta de treure les peces, que formen part d’una sèrie de conjunts (els discos a què pertanyen), i aïllar-les per, tot seguit, reincorporar-les en un tot diferent en què prenen un nou sentit, una nova lògica. En resulta una reinterpretació, inesperada moltes vegades, que pot acabar essent enlluernadora fins i tot, i en què sí o sí brollen nous sentits. Solen encaixar amb les altres peces, tot creant un fil conductor coherent. A més, a l’hora d’escoltar aquests melting pots, hi ha tota una sèrie de possibilitats que n’eixamplen l’experiència, començant per la primera i bàsica que és la d’escoltar bones cançons (poques n’hi ha, la veritat, que no m’agradin: tot i no compartir sempre el criteri dels votants, s’ha de reconèixer que el resultats, amb excepcions molt puntuals, sempre són de qualitat). D’altra banda, aquests recopilatoris permeten d’accedir a la música en un sentit cronològic, històric si es vol. No estem avesats a fer-ho. Aquesta és una perspectiva que permet descobrir causes i conseqüències que passen desapercebudes en les escoltes convencionals, desordenades en el temps, a què estem acostumats. Així, podem comprovar com han anat evolucionant els diferents gèneres i subgèneres relacionats —sobretot, però no només— amb el rock durant les darreres tres dècades; descobrir com, a vegades, els uns són la resposta a les propostes d’uns altres; o, fins i tot, copsar com s’han anat amarant d’influències diverses (tot i que deu cançons per any impliquin omissions inevitables). Aquesta manera de fer té, per tant, un valor testimonial inqüestionable (i limitat alhora). Passa una cosa semblant amb el que s’experimenta en un curs d’història del rock: la perspectiva cronològica ofereix un nou fil conductor al melòman, amb què amplia, tot donant-li un nou sentit, l’experiència d’escoltar música.

Finalment, podríem convenir que tot plegat és també una manera de percebre que les bones cançons són atemporals. Malgrat els anys escolats des que van aparèixer, la majoria de composicions d’aquests recopilatoris segueixen sonant igual de fresques, actuals, amb la mateixa força que el primer dia en què vaig accedir-hi. Aquest, per cert, no és un mèrit només de la cançó, que ha romàs inalterable al llarg del temps, sinó del criteri de qui l’escolta. I açò ja té a veure amb els diferents jos que hem estat i que som, els quals també podem conèixer i reconèixer —a vegades amb dificultats; d’altres amb dolor; segurament amb un deix de nostàlgia…— en la manera com accedim a la música, tal i com, maldestrament, he intentat explicar en els paràgrafs anteriors d’aquest text.

Share Button