Tornar-hi

Fins no fa gaire creia —o, més ben dit, volia creure— que una prova infal·lible per demostrar la qualitat d’una obra literària era que suportés la relectura. Que, en tornar-hi, es seguís eixamplant. Així de senzill i de categòric alhora. Era una forma, a la pràctica, de reivindicar la importància de la reincidència llibresca. Ara bé, com passa amb totes les frases sentencioses, contundents i cridaneres alhora, que fem servir com a manaments d’anar per casa, ens trobam davant de generalitzacions de pa sucat amb oli. Si hi pensam bé, si les analitzam mínimament, hi ha un munt de matisos que defugen l’enunciat. I de cada vegada creix la certesa que és justament en els detalls on hi ha el bo d’os de les coses. Escrutar aquesta mena de missatges reduccionistes, entrar-hi un poc a fons, analitzar-los, no deixa de ser un exercici higiènic, una gimnàstica mental més que recomanable.

En aquesta ocasió, aprofundir en la importància de la relectura ha estat una conseqüència directa del costum —accentuat en aquesta època de confinament— d’escoltar programes de ràdio enllaunats o, com en diuen ara amb un anglicisme inevitable, podcasts. Li han posat nom a una cosa que, més d’un, ja feia anys enrere, de manera rudimentària si es vol: gravar en vells cassets —de seixanta, noranta o cent-vint: qui entengui aquesta referència vol dir que té una edat en què el tractament més escaient és el de vós— emissions radiofòniques diverses que després escoltaven en voler o poder. Darrerament, estic donant compte de programes als quals, en el moment d’emetre’s en directe, no vaig poder dedicar prou atenció. Un d’ells és el Ciutat Maragda, presentat per David Guzman i centrat en el món de la literatura. Una de les darreres edicions que n’he escoltat, un parell de vegades, centrada en la relectura, es va emetre originalment fa temps: el set de desembre de 2019.

Abans d’entrar a comentar algunes de les idees que van fonamentar el fil conductor d’aquella emissió, no em puc estar de deixar per escrit un parell de detalls, banals segurament, però que són inevitables en situacions com aquesta. D’una banda, cal remarcar la importància d’aquesta mena de programes, que naveguen a contracorrent en el mar del mitjans de comunicació, avesats a una altra mena de productes amb què satisfer l’audiència. No deixa de ser un encert, en aquest sentit, el to divulgatiu i no especialitzat amb què s’embolcallen, la qual cosa permet que algunes qüestions que són el pa de cada dia —o ho haurien de ser— en el món acadèmic arribin al gran públic de forma entenedora, però sense perdre ni una busca de rigor pel camí. D’altra banda, però, escoltar aquesta mena de programes no deixa de provocar-me una certa estranyesa com a lector, ja que normalment es citen títols i autors que no he llegit però que —per la manera en què en parlen els convidats, amb complicitats compartides amb total naturalitat— sembla imperdonable no haver abordat encara quan hom voldria considerar-se un lector amb un mínim bagatge cultural. En la mesura que puc, també cal dir que aquestes emissions serveixen per posar remei a aquestes suposades mancances, per accedir als llibres que s’han de llegir.

Centrem-nos, però, en el Ciutat Maragda i en la relectura. Dels convidats en aquella edició del programa, podríem considerar com a molt raonables —encertades i, fins i tot, compartides— les afirmacions de Marc Romera i de Jordí Puntí (un dels meus escriptors de capçalera, per cert). L’editora Maria Bohigas també va dir coses prou interessants. Així, van posar damunt de la taula noms d’autors, títols, guilty pleasures (Simenon, Tintín?), a més d’apuntar —en aquesta mena de programes no es pot fer altra cosa— una mirada calidoscòpica sobre el fenomen de la relectura. D’entre les opinions que van deixar anar, alguna d’elles potser podria considerar-se, fins i tot, paradoxal, començant per una primera pregunta, plantejada per Puntí, que no deixava de tenir un caràcter provocador: tornar a llegir és una pèrdua de temps? Les hores que podríem dedicar a descobrir noves obres es perden en pàgines ja conegudes, si ens prenem l’enunciat a la primera, sense pensar-hi. Ara bé, aquesta qüestió va servir per apuntar la idea que mai no rellegim el mateix llibre, bàsicament perquè les persones som subjectes en un canvi constant: evolucionam. La lectura no deixa de ser una mena d’introspecció. El llibre no canvia però sí que ho fa el lector (almenys, com afirmà Bohigas, el seu gust estètic). Llegir, i rellegir, ens ajuda a conèixer-nos millor. Tot i que cap d’aquestes reflexions no em venen de nou —fins i tot, les consider tòpiques, amb tot el que implica, a nivell de simplificació, aquest terme—, m’han semblat un bon punt de partida, inevitable si és vol, per al debat.

Una altra de les idees que va fer acte de presència pel programa apuntava al fet que hi ha llibres als quals no cal tornar. És a dir, que no cal rellegir-los, la qual cosa no implica, però, que siguin dolents (evidentment, els que ho són, ja va bé condemnar-los a l’oblit). Ara bé, al darrere d’aquesta maniobra hi ha l’evolució del lector a què hem fet referència al paràgraf anterior. A vegades, val més no tornar a una lectura per no perdre’n la màgia amb què ens va colpir inicialment. Els col·laboradors del programa en van citar alguns exemples (evidentment, de títols la majoria dels quals —encara— no he llegit). Pensant-hi, i potser ho dic precipitadament, hi ha obres com Les benignes, de Jonathan Littell que acabaran pertanyent a aquesta categoria. Em va enlluernar en el moment de llegir-la, en unes condicions molt especials, i potser el més assenyat serà conservar-ne la sensació. És una cosa semblant al que em passa amb determinades novel·les de Ferran Torrent. En canvi, hi ha obres que, mentre les vas assaborint per primera vegada, et conviden clarament a tornar-hi. Darrerament m’ha passat amb La broma infinita, de David Foster Wallace, un llibre en el qual sé que reincidiré. Fins i tot, en aquest cas concret, vaig tenir la temptació (un impuls que vaig haver de reprimir sense contemplacions) de tornar-hi automàticament després d’haver-ne llegit la darrera pàgina, l’última nota, cosa que em passa poques vegades, excepte amb la poesia, en què per defecte solc fer una doble lectura dels textos (i una tercera si els poemes em convencen). Sempre. Bé: no és ver. Hi ha casos de poemaris que no suporten ni una primera aproximació. Me n’he trobat més d’un.

Al darrere de tot plegat hi ha, també, la por que la segona lectura esdevengui decebedora, fins i tot dolorosa. M’ha passat amb la poesia de Benedetti o amb els contes de Woody Allen: els llibres, en tornar-hi, uns quants anys després d’haver-me causat una molt bona impressió, m’han acabat caient de les mans. En canvi, hi ha obres que creixen a mesura que hi retornam. A mi m’ha passat amb La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda; El cant de l’Alosa, de Pau Faner; Solitud, de Víctor Català; L’Odissea homèrica (especialment en la traducció de Carles Riba, tot i que la de Joan Francesc Mira és més que solvent); el Nabí de Josep Carner; o el Canigó de Jacint Verdaguer, per citar alguns exemples. Aquesta maniobra és més factible i sol funcionar millor en el cas de la poesia, entre d’altres coses perquè, per una qüestió d’extensió dels textos, podem fer-ho amb més freqüència i, com passa també amb els llibres de contes, de manera fragmentària: tornar a aquells versos colpidors de Margarita Ballester o d’Andreu Vidal; rellegir aquella narració de Salinger, aïllada de la resta de peces que conformen el volum… En el cas de Josep Pla, potser aquesta manera de fer, a base d’espipellades, és l’ideal davant d’un autor l’obra del qual és mastodòntica (i que té, tot s’ha de dir, lectors de pedra picada, d’aquells que s’aboquen de manera ritual, monàstica fins i tot, a l’obra completa, volum rere volum, de l’autor). En fi, davant del risc a fracassar a què ens pot conduir la reincidència literària, la clau de la qüestió és saber escollir bé quins llibres tornar a llegir i quins no, des de la consciència —dolorosa— que no hi ha cap garantia en el resultat de la tria. Només hi resta, aquí, deixar-se guiar per les ganes i per la —no sempre fiable— intuïció. I gaudir-ne els encerts.

Finalment, en l’edició del Ciutat Maragda que estem comentant, es va mencionar alguns aspectes força interessants que deriven de la relectura, però que per manca de temps no es van poder abordar amb deteniment. Un d’ells, per exemple, lliga amb el que, ja fa un temps, al mateix programa, havia comentat Antoni Martí Monterde tot parlant de l’assaig: tornar a llegir, moltes vegades, implica acarar-se amb els subratllats, és a dir, amb el lector que es va ser en un determinat moment del passat i amb el qual no sempre es possible de reconèixer-s’hi: per què devia subratllar aquest paràgraf que, ara, en tornar-hi, resulta insubstancial? No deixa de ser la relectura no només d’un llibre determinat sinó de la lectura que se’n va fer i, per tant, d’un mateix, la qual cosa pot no sempre ser agradable. D’altra banda, en tant que escriptor, tornar a llegir una obra pot obeir a una necessitat tècnica. En una mena d’espionatge industrial, a vegades cal tornar a un llibre per a conèixer-ne millor els mecanismes interns, l’estructura que sustenta l’obra i que la fa funcionar, els bastiments i la tramoia. Aquest tipus de lectura es fa per deformació professional, però també és font de més d’una alegria davant de determinades descobertes. Finalment, i ja que parlam d’escriptors, hi ha un tipus de relectura del qual també podríem parlar a bastament, el de la pròpia obra, perquè hi ha tot de situacions diverses respecte d’aquesta possibilitat, des dels autors que, en haver publicat un text, mai més no hi tornen fins a aquells que no poden evitar de seguir-lo revisant i polint de manera continuada, malaltissa fins i tot.

No deixa de ser curiós, irònic i, fins i tot, paradoxal que, per parlar de la relectura, haguem hagut de tornar a escoltar, un parell de vegades, el podcast de l’emissió del Ciutat Maragda dedicat a aquest hàbit de consum literari. Tornar-hi ha estat força profitós. Ha servit per matisar algunes idees que, pel fet d’intentar fixar-les en una única frase breu, una mena de manament bíblic d’anar per casa, havien perdut força teca pel camí. També ha servit, per exemple, per veure que, a l’inrevés del que creia —o, més ben dit, del que hauria volgut creure—, no és possible establir una comparació directa entre els hàbits de consum musical amb la lectura (escoltar repetidament un mateix disc és una activitat que es fa, habitualment, moltes vegades). No em sembla vàlid ni útil el paral·lelisme. Bàsicament perquè cada activitat requereix un esforç i, sobretot, un número d’hores de dedicació diferents.

Ho deixarem anar per avui amb un darrer propòsit: potser, en el futur, seria interessant rellegir aquest xalandrot i veure fins a quin punt les afirmacions que s’hi fan segueixen essent (o no) vàlides; per descobrir quina relació tenen amb el jo que serem, per molt dolorosa que pugui ser la imatge que ens retorni.

Visits: 1