Polítiques econòmiques d’esquerres

He sentit diverses persones de partits d’esquerres, a aquesta campanya, demanar increments de despesa en sanitat, en educació, o fins i tot increments d’impostos, perquè el que és “d’esquerres” és pujar els impostos. Trob, de ver, que aquest discurs està obsolet i ha de canviar.

Clar que es poden moure doblers d’una partida a una altra, però el problema principal, avui per avui, no és el import total recaptat, el problema de quasi tot el sector públic en aquest país és que l’eficiència no és ni la mitat que en el sector privat. S’ha establert la creença que fer-se funcionari públic és una mena de pre-jubilació, i efectivament així s’ho pren molta gent.   Com se li pot demanar idò al treballador del sector privat, que fa uns horaris molt més extensos, que té molts menys dies lliures, que no guanya tant com el seu equivalent públic, i que sovint es juga el lloc de feina quan agafa una baixa de maternitat, amb quins ous, deia, se li pot demanar que pagui més impostos per mantenir un sector públic com aquest ?
Ja sé que soc repetitiu i que aquest tema ja l’hem tocat a Xalandria, però cada vegada veig més clar que estem creant dues classes treballadors, i la distància entre les classes, lluny de reduïr-se, cada dia augmenta més. Els privats cada dia estan pitjor, i la única iniciativa que es pren és que els públics cada dia estiguin millor, no sé si amb l’esperança que açò es transmeti per òsmosi cap al sector privat, més bé pens que per donar l’aparença de que es fa qualque cosa.

Aquest és un dels àmbits on crec que l’Estat falla estrepitosament.  S’haurien de trobar mecanismes per millorar l’eficiència del sector públic, de fer més amb menys doblers.  I si no hi ha més remei que incrementar impostos, que s’incrementi el de societats, o el de patrimoni, però dir-lis als treballadors que els hi pujaran els impostos perquè així seran més d’esquerres és com allò de ser puta i a més haver de posar el llit.

Santi

Visits: 1

6 comentaris a “Polítiques econòmiques d’esquerres”

  1. Un bon repartiment de la riquesa hauria de ser un dels pilars d’una política econòmica d’esquerres, evidentment. Com es pot fer ? Hi ha moltes mesures que es podríen prendre, però regna una espècie de creença que diu que si l’Estat intervé en l’economia comet un sacrilegi. Açò és el que s’ha de combatre, l’Estat HA d’intervenir en l’economia per garantir un bon repartiment de la riquesa i del benestar social.

    Per exemple, treballadors i moltes PIME’s van ofegats, però els darrers 10 anys s’han guanyat molts doblers. On han anat a parar ? Sense dubte qui més ha guanyat són promotors immobiliaris, bancs, i immobiliàries. Per més inri, els bancs eren propietaris de les majors promotores fins fa any i poc. A canvi, tothom que s’ha comprat un pis o una casa s’ha endeutat de forma important, i de per vida. Llavors, perquè l’Estat no va punxar la bombolla immobiliària fa 5 o 6 anys, en tost d’esperar a que explotés ? Només s’havia d’obligar als bancs a restringir el crèdit, cosa que ara ja fan per pròpia voluntat (després de vendre les promotores, clar, que tontos no són). És més, altres goversns ho havien fet en el passat. Aquests són els tipus de decisions que els Governs tenen por de prendre, sota el lema del no intervencionisme, però que beneficiarien molta gent.

  2. Per tant, tema 1: arreglar el funcionarat que no funciona.
    Tema 2: un bon repartiment de riquesa (justicia social) serien polítiques d’esquerres? Com es pot fer açò, sense ofegar els pobres treballadors que ja van farts d’impostos? I sense ofegar ses empreses que amb sa recesió econòmica a sobre no saben com fer-ho?

  3. Estic molt d’acord amb que cal anar alerta. Això que em comentes d’Anglaterra, Pau, són exemples clars de dogmatisme neolliberal. Es passa del “hi ha funcions públiques que han de millorar molt” al “si ho privatitzam tot, tot anirà millor”. Açò últim és rotundament fals. Depèn de què i de com es faci.

    No fa falta ser un lince per veure que privatitzar un monopoli, com un sistema ferroviari, empitjorarà les coses. En quant al sistema educatiu seria el darrer lloc on posaria pegues d’aquest estil, soc un gran defensor de l’escola pública, orientada a la bona formació dels alumnes, no a l’obtenció de notes de tall. De fet aquí ja es veu la diferència, alumnes que arriben a la universitat de centres públics i privats, on el que ve del privat té 2 punts més de mitja que el que ve del públic, i amb el mateix raser resulta que s’inverteixen les notes.

    De fet aquí crec que l’educació i la sanitat funcionen, podríen millorar segur, però funcionen. El que és realment vergonyós són els processos administratius: ajuntaments, governs, ministeris. De fet, si un metge desapareix sistemàticament en hores de consulta, o un professor en hores de classe, acaba tenint problemes. Si ho fa un administratiu d’un ajuntament, no passa res mai, és el més normal.

  4. Estic d’acord el model funcionarial que tenim és molt ineficient i que crea moltes disfuncionalitats. Ara bé crec que cal anar alerta.

    Per una banda, no tenc gens clar que la iniciativa privada sigui tan eficient com ens volem fer creure. Així per exemple a mitjans dels 90s els toris van privatitzar el sistema ferroviari britànic (tant els trens com les vies) en nom de l’eficiència. Idò bé els resultats van ser catastròfics. Enlloc de promoure l’eficiència el nou sistema va fer els trens més cars, més impuntuals i més ineficients. La prioritat era únicament la recerca fàcil del benefici. 6 anys més tard van haver de nacionalitzar una part del sistema (les vies) i la millora del sistema ha estat espectacular.

    Per altra banda, com tota persona que treballa en el món educatiu britànic sóc molt escèptic dels intents de millorar l’eficiència de la funció pública. A Anglaterra hi ha una vertadera obsessió per incrementar l’eficiència de l’educació S’han introduït tota una caterfa de mètodes la majoria dels quals es basen en la idea de competència.

    En el cas de la universitat es fa una avaluació general de tots els acadèmics cada 6 o 7 anys. la nota que obtingues en aquesta avaluació decideix el repartiment dels diners per recerca.

    En el cas de les escoles el procés és doble i implica tant professors com alumnes. per una banda s’avalua la qualitat educativa a través d’una mena d’inspecció educativa que visita cada escola regularment. També s’avaluen els alumnes amb avaluacions nacionals als 7, 11, 14 i 16 anys. Amb aquestes dades i tenint en compte el context social, a cada escola se li posa una nota. Si l’escola no obté una qualificació satisfactòria, l’equip directiu es destituït i s’introdueixen mesures especials. És possible fins i tot que l’escola tanqui.

    El sistema pot semblar interessant damunt el paper, però quan ho coneixes d’aprop no ho és tant. Per una banda s’han fet net les escoles i les universitats de mestres vessuts i ineptes. Tanmateix ha creat una dinàmica molt perversa. En el cas de les escoles tot està guiat a l’obtenció de bons resultats. Tota la resta és igual. El que importa és que l’escola pugi escalons en la classificació (es publiquen periòdicament taules de les millors escoles als diaris) . I això només s’aconsegueix ajudant desmesuradament a l’alumne.

  5. Si, més o manco. Les empreses poden ser públiques, privades, o públiques amb gestió privada. Hi ha moltes fórmules, i no n’hi ha una que sigui millor que les altres en tots els casos. Dependrà de les circumstàncies. El que venc a dir és que, ara i aquí, la majoria d’empreses públiques són altament ineficients.

    Però no sempre és així. A la Xina, per exemple, partien d’un model on tot era públic, hi havia empreses eficients i altres d’ineficients. El que van fer va ser introduïr competència privada, a la qual van sobreviure les empreses eficients però no les ineficients, que o bé van millorar o bé van desaparèixer.

    Per posar un exemple revelador, saps quines són les àrees que actualment estan privatitzant la majoria d’Ajuntaments ? La grua i la gestió d’impostos. Veuen tant clar que ells no funcionen bé que externalitzen l’obtenció d’ingressos. Si és així, perquè hem d’aguantar els ciutadans un servei d’atenció al públic amb el lema del “vuelva usted mañana” ?

  6. Una idea seria, per tant, tenir un estat “fort” en el sentit que pugui repartir la riquesa (sanitat, educació…) però sense pujar els impostos? I que les empreses públiques estiguessin gestionades de manera privada? (aquí a Catalunya ja hi ha hospitals que funcionen així, es veu, i amb bons resultats)

Els comentaris estan tancats.